19.5.12

Diferències estranyes entre el que escoltes i el que veus

No acabo d'entendre, més aviat no entenc gens, com amb tantes dificultats i problemes els bars i restaurants són a vessar a partir dels dimarts o dimecres o com ara concerts en els quals les entrades no són, precisament, barates, omplen i es mostren plens com un ou, la veritat i encara et presumeixen, els del plany constant, d'haver vist l'Springsteen en directe o l'òpera del Liceu de la darrera fornada. Per no parlar del futbol, és clar, o d'altres manifestacions esportives. O dels viatges que fan, han fet i faran per aquí i per allà, a Istambul, a Nova York, a Noruega. Es diu que vam estirar més el braç que la màniga a tots nivells però em sembla que el braç continua més estirat del compte.

M'adono que sovint els qui més insisteixen en el tema de la crisi i l'apocalipsi que ens ve al damunt o que ja ens ha vingut són persones que, precisament, viuen força bé i tenen feina segura i pluris, com ara l'assistència pagada a tertúlies televisives o radiofòniques. La nòmina de tertulians és limitada, més o menys sempre són els mateixos, te'ls acabes trobant a totes bandes. Jo crec que a favor de fer minvar una mica l'atur podrien cedir el seu seient mediàtic a joves periodistes en atur o amb contracte-escombraries, que n'hi ha molts. A més, sovint per opinar del tema n'hi ha prou en llegir el diari una mica per sobre, si cal a les biblioteques, per no haver ni de comprar-lo.

Els qui realment pateixen dificultats, que en conec uns quants, evidentment, tenen molta feina cercant feina o fent la feina que troben i poden. No tenen temps ni d'opinar. Els tertulians oficials o extraoficials del nostre temps, a més de tenir temps, saben de tot, del que els pertoca i del que no. Quan opinen d'un tema del qual tu en saps alguna coseta -en el meu cas seria, per exemple, l'educació- t'adones de les seves limitacions argumentatives i de fons. I és que quan un assoleix la categoria de tertulià pot pontificar de tot, no tan sols del seu camp professional sinó de qualsevol cosa, per això hi ha qui els ha titllat de totòlegs, una mena de sinònim irònic del polifacètic.

No només van a tertúlies, tots i totes, sinó que també fan llibres sobre els mateixos temes i els promocionen a les tertúlies. De tota manera tot plegat va fent forat i al capdavall passa com amb la meteorologia, que et diuen tant que farà fred que surts al carrer encongit i tremolant per adonar-te que, al capdavall, si t'abrigues una mica pots anar fent, més o menys. Si algú objecta que hi ha llocs al món on les situacions són molt més dures i dramàtiques o que el passat no era millor li diuen, els experts i les expertes, que això, una obvietat, és fer demagògia barata. 

Algú, fa un temps, em va recriminar el fet que jo parlo des de la meva comoditat de funcionària retirada amb paga -de moment- segura. Sí, ho admeto, però jo m'he passat anys treballant moltes hores, estudiant als vespres i fent més hores que un ventilador, a més d'haver  tingut cursos amb seixanta o més alumnes, quaranta ja era una fita desitjable. Em diuen també que abans no era com ara i que els infants eren més bon creients i l'escola més còmoda, però això és una bestiesa i podria explicar sucoses anècdotes d'un temps, d'un país i d'unes escoles suburbials. Als qui em diuen que ara estem pitjor que mai els puc ben assegurar, des de la meva experiència subjectiva i limitada, com totes,  que el seu mai deu ser relativament curt i proper i que no saben el que és viure en l'austeritat de veritat. Sense cinemes, bars, restaurants, teiatrus, concerts ni francesilles. Luxes, al capdavall.

De tota manera, em temo que si les tertúlies no s'ofertessin en concurs públic i transparent acabarien per accedir-hi els fills, néts i nebots dels tertulians actuals, doncs en la nostra cultura -o el que sigui- l'endollament, el recurs al conegut i tot això és, per desgràcia, molt habitual, encara més en temps de vaques magres. 

Més reflexions sobre tertúlies i tertulians, al meu blog en castellà: Caracteres Ocultos.

I un nou enigma històric per als aficionats: El Personatge Ocult.

4 comentaris:

Francesc PUIGCARBO REIXACH ha dit...

Júlia, aixó pasa perque questa crisi és virtual, només és als mitjans, orals, visuals i escrits. Un dia d'aquests diran que ja s'ha acabat la crisi, i tots tan contents.

Eastriver ha dit...

Si tens feina, vas fent, i el que no vols, tot i que ens retallin tant, és deixar de fer les coses que t'agraden. Avui tinc la penultima al Liceu (abonament reduït, això sí), Adriana, que en tinc moltes ganes. No et pensis, ara que som en els dies de renovar abonament he pensat si el l'any que ve hi tornava a no. He dubtat, doncs tot està com està. Al final, mira, som-hi un altre cop. D'una banda et permeten pagar-ho en 4 vegades, i de l'altra, invertir en cultura al menys et dóna felicitat.

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta impressió és la que tinc, no és tant el que passa com el que et diuen que passa.

Júlia ha dit...

Eastriver, si em sembla molt imolt bé, jo faig el mateix, però veig molta gent a tot arreu i et ben asseguro que si hi hagués tantes mancances com ens expliquen ni Liceus ni teatres ni restaurants no omplirien un dia sí i un altre també. I a més, hi veig gent d'aquesta que es queixa tant, per la ràdio vaig escoltar fa uns dies un filòsof o quelcom semblant que després de plorar i plànyer la situació va dir que anava a veure el Bruce.

Per cert, jo hi aniré el 3 de juny a la tarda, a veure aquesta òpera.