Professor Lazhar, benvingut a casa nostra

Feia molt de temps que no passava tan bona estona amb una pel·l·lícula, encara menys amb una pel·lícula de temàtica escolar. He vist poques pel·lícules i pocs documentals, nostrats o foranis, en els quals l'escola, l'escola primària, es tractés de forma desacomplexada i seriosa, sense caure en bonismes, colomets, tòpics ni bestieses diverses. Admeto que el cinema francès no m'acaba sempre de fer el pes però que les seves pel·lícules sobre escoles són de les més reeixides. Recordo, per exemple, la de Tavernier, Ça commence aujord'hui i unes quantes més, no tan rodones, però sempre interessants i realistes. No suporto, amb alguna excepció, les pel·lícules educatives que responen a l'esquema grup difícil i esventat acull professor savi i meravellós i es transforma miraculosament.

Aquesta pel·lícula no és francesa però sí del món francòfon, canadenca. Sabem poques coses del Quebec, més enllà del fet que el seu sistema d'immersió ens el van vendre de forma molt oportunista i política a l'hora de reivindicar el nostre. La pedagogia en mans dels polítics -i, de fet, sempre està en les seves mans- esdevé doctrina, teoria, pla d'estudis oficial. En això de les escoles s'ha fet viure a la professió amb el sentiment de fer sempre les coses malament, l'experiència s'ha convertit en un defecte. Només cal veure l'èxit d'una paraula tan pocasolta, aplicada al camp educatiu, com reciclatge.

Retratar amb cura realitats poc amables no sempre és fàcil. En tot cas aquest Professor Lazhar no cau en el sentimentalisme gratuït ni en l'aspror reivindicativa, però té de tot en la seva justa mida. Potser a mi em va agradar tant per deformació professional, ho admeto. La pel·lícula està basada en una obra de teatre d'Évelyne de la Cheneliere, dama molt poc coneguda i encara menys representada a casa nostra. En aquests fulletons que pots trobar a alguns cines sobre la pel·lícula el director ens explica que l'obra de teatre és més poètica. Com que no la conec, no puc establir cap mena de comparació. M'ha sobtat comprovar que una escola quebequesa sigui tant i tant semblant a les nostres escoles actuals. Precisament en el post de fa un parell de dies escrivia sobre una escola del meu barri. Els infants d'aquesta història canadenca són, també, multiculturals. Les dèries i misèries, els dogmes, els tòpics, les modes educatives absurdes, són també si fa o no fa, com les nostres. Les reticències de la nostra societat davant l'immigrant, encara més si prové de països musulmans, semblants.

Hi ha molts temes a la pel·lícula, més enllà de la trista història personal del protagonista i les referències a una Algèria de la qual sabem molt poca cosa. L'escola actual ha bandejat antigues doctrines per assolir-ne de noves, tan dogmàtiques com les anteriors. La metodologia moderna ha canviat la disposició de taules i cadires, ha pintat les parets de colors més vius,  ha substituït els subjectes pels sintagmes nominals i els adjectius pels determinants i ha penjat murals i cartellets, escampant consignes tan absurdes com les d'abans però maquillades de modernitat. Els professors s'han anat tractant de forma casolana i distesa, com amigatxos o col·leguis. Fer un dictat seriós d'un text literari una mica complex és, gairebé, un pecat pedagògic. Amb tot això es troba aquest pobre professor arribat d'un altre món quan dicta un fragment de Balzac. Fer un dictat, eina educativa habitual i diària durant la meva infantesa, és ja, avui, una vulgaritat retrògrada.

Però la cosa no és tan sols acadèmica ni metodològica. Tocar un infant, ja sigui a causa d'una reacció espontània davant d'una bretolada o una broma cruel, donant-li un calbot lleuger, o abraçar-lo sense malícia són, avui, comportaments condemnables. Els infants, comenta aquesta directora que sobreviu com pot en el sistema, són radioactivitat. Ni tan sols el professor de gimnàstica gosa ajudar-los a saltar el poltre. He sentit, a les nostres escoles, comentaris freqüents en aquest sentit. Els maltractaments i la pederàstia són fantasmes magnificats i molt presents en el nostre context actual, qualsevol sospita pot generar molts problemes i, en cas de dubte, sempre es creurà més la part suposadament més feble, l'infant. La veritat no sempre és fàcil d'esbrinar. He viscut moltes anècdotes motivades per coses així a l'escola, afortunadament el tema no s'ha desbordat en els casos que conec, però podia haver-ho fet si al darrere hi hagués hagut pares d'aquests que esmenen la plana a qualsevol mestre d'estar per casa, com ho fan, també, els alumnes mentalitzats.

Un altre tema tabú de la nostra societat incideix en la història, el suïcidi. Hi ha molts suïcidis pel nostre entorn, sempre n'hi ha hagut. La majoria ens poden resultar incomprensibles, d'altres semblen respondre a algun motiu, jo crec que en la immensa majoria hi ha problemes depressius al darrere. S'amaguen amb cura, es maquillen, generen culpabilitats de l'entorn, ja que vivim en una societat que es creu déu i pensa que pot preveure qualsevol tragèdia inesperada. Per això hem augmentat la seguretat o la prevenció mèdica fins a límits surrealistes. He conegut alguns suïcidis de mestres, l'entorn exigent de l'escola del nostre temps no afavoreix la tranquil·litat ni és recomanable per als esperits febles o depressius. En el cas de la pel·lícula el rerefons provocat per una anècdota sense importància, que comporta un gran sentiment de culpabilitat per part de l'alumne implicat, és, en realitat, molt més ampli. Quan la religió era un pes feixuc en les nostres vides sentíem culpabilitat fent coses que avui ens fan riure, ben mirat. Però quan quelcom absurd funciona com a dogma i veritat a nivell majoritari és com si fos un dogma i una veritat. Les seves conseqüències són les mateixes.

La solució a tots els mals que no podem controlar sembla que han de venir del camp de la psicologia. Avui s'envien psicòlegs a tot arreu. N'he conegut de bons i raonables però també els he escoltat moltes bestieses i el recurs freqüent a la culpabilització dels altres (mestres, pares) quan no se'n surten. Fan, com poden,  la feina que abans feien els consellers espirituals, els capellans o d'altres elements socials del passat. Un altre tema present a la pel·lícula és la solitud dels infants del nostre temps, amb l'arribada de les dones als llocs professionals de categoria que demanen dedicació a temps complet, per exemple. És aquest un tema que no es vol tocar a fons, no fos cas que prenguéssim mal feministament parlant. També s'incideix en l'intervencionisme excessiu dels pares en l'escola. En cap altre sector professional hi ha hagut aquest aclaparador pes de la clientela en les decisions que s'havien d'entomar. Els pares enterats, amb temps per estar sovint parlant amb mestres i direcció, són una mena de plaga bíblica de les escoles modernetes. 

Moltes coses surten doncs en aquesta pel·lícula excel·lent, ja sigui de forma aprofundida o tangencial. M'agradaria que aquí fóssim capaços de fer coses semblants i també autocrítica sobre l'educació i el seu camp doctrinari, suposadament modern. Un camp en el qual les consignes sovint no provenen dels elements en actiu sinó de gurús teòrics que fan volar molts coloms, escriuen molts llibres, creen llenguatges críptics i ridículs, tot plegat sense haver passat per l'escola, literalment parlant,  o de polítics els quals en educació, com en tants altres camps, l'urbanístic inclòs, sempre volen deixar a la posteritat la seva piràmide i acaben per deixar-hi una incòmoda barraqueta de palla que la propera ventada desfà fàcilment. Això sí, acompanyada d'un feix de paperassa burocràtica, absolutament inútil, increïble i absurda.

Sobre el tema del suïcidi d'una mestra recordo un molt bon llibre de contes, per a joves, de Frederik Hetmann, Las botas de fútbol, en un dels contes s'explica un cas en una escola, en la qual l'alumnat, ja una mica grandet, fa la vida impossible a una pobra dona solitària fins que aquesta acaba per prendre una decisió tràgica. Els fets es tanquen amb un silenci culpable i amb l'oblit, però una de les alumnes reflexiona sobre tot plegat. També recordo que la temàtica va ser objecte de debat, fa molts anys, en uns seminaris sobre literatura infantil i juvenil, ja que molta gent trobava el llibre excessivament dur.