12.11.12

ESCRIPTORS, POLÍTICS I D'ALTRES OCELLOTS DE MAL VIURE



Una referència a Pedrolo en el blog anterior i l'ambient del present pel que fa a la política m'han inspirat algunes reflexions sobre ambdues professions que, en ocasions, convergeixen, doncs ja us haureu assabentat que el senyor Carod ha guanyat un premi literari amb una primera novel·la. Podria incloure en el tema dels afanys literaris diferents professionals, car sembla que tothom vol escriure una novel·la, com Lluís Llach i tants altres, saturant encara més el difícil panorama dels taulells de les llibreries, des de fa anys en estat d'overbooking.

No sé si va ser a Ana Maria Matute a qui vaig sentir una vegada dir que de totes les professions la que més decep és la d'escriptor. Crec també que és així, pel fet que la literatura té una mena d'exigències ètiques etèries, encara més en el nostre panorama català, en el qual a qualsevol escriptor se'l fa molt difícil vendre com Auster o Stephen King i fer-se gairebé tan ric com un futbolista de primera. Per a un català és fins i tot més fàcil arribar a futbolista ric que no pas a escriptor ric, la veritat. Als futbolistes d'elit i als cantants de molt d'èxit se'ls tolera que siguin riquíssims, fins i tot que defraudin hisenda o que tinguin els calerons a les illes Caimán, mereixen un gran respecte i no són objecte de bescantament generalitzat, ans al contrari.

Pel que fa als polítics, en aquests temps és freqüent bescantar-los de forma generalitzada. Jo encara mantinc un cert respecte per la professió pel fet que jo no la faria i quan una feina que jo no faria la fa algú, ni que sigui de forma interessada i destralera, em produeix una certa prevenció criticar-lo de forma indiscriminada. Em va passar, per exemple, amb els directors i directores de les escoles on he estat, jo no vaig voler mai implicar-me en el tema llevat de tres anys en els quals vaig caure en el parany de ser Cap d'Estudis i vaig tenir molts disgustos però l'experiència em va fer molt moderada a l'hora de deixar-los verds. Les coses, evidentment, no es veuen igual des de fora que des de dins, és inevitable.

Potser hi ha càrrecs, de tota manera, que haurien de ser temporals i no significar per als qui els assoleixen un vitalici. Encara que un mateix partit torni a guanyar unes eleccions hi hauria d'haver un topall de vuit anys en les persones, un canvi de persona sempre comporta algun canvi més, em sembla. En tot cas el tema és qüestió de lleis i la resta. La política oficial i de partit tendeix, com tantes coses, a fer-se seves les idees que fan fortuna a partir del clam popular però no sempre ho aconsegueix. De gent dedicada a la política n'he conegut de tota mena, diuen que el poder corromp i potser és cert però tots ens movem sovint dins d'uns mínims de perillosa corrupció, ni que sigui una modesta corrupció d'estar per casa. En determinats moments fins i tot és necessària aquesta corrupció per sobreviure, com passava amb el franquisme. Fins i tot avui, amb la crisi, el gran nombre de gent que es veu, molta de la qual jove, a bars, restaurants i llocs de lleure fa pensar que el nombre de parats no és ben bé el que diuen o que és molt generosa aquesta economia submergida que acostuma a esdevenir imprescindible en molts moments.

Tísner, en una ocasió en què es parlava dels polítics que manen -malament- va puntualitzar, però jo, si m'hi dediqués, no duraria ni dos dies. Gent de bona fe, com Paco Candel, van durar dos dies en càrrecs de decisió, com quan va ser Conseller de Cultura a L'Hospitalet. Per a aquesta mena de càrrecs fa falta ambició, un cert carisma i una certa dosi de mala llet que cal utilitzar amb prudència, això si vols pujar i no ser de la pila del greix. Dels polítics se'n diuen molts penjaments, una gran part dels quals amb raó, ho admeto, però també són una mica l'ase dels cops i la part més visible de la manca d'ètica general que s'observa, amb relativa facilitat, en la vida quotidiana, de baix a dalt i de dret a esquerra.


16 comentaris:

Ramon ha dit...

Sobre la necessitat de tenir una certa dosi de mala llet per detentar determinats càrrecs, recordo haver llegit que Richard Nixon, que això es veu que ho tenia molt clar, quan algun dels seus col-laboradors li aconsellava algú per ocupar un càrrec polític rellevant, després d'haver escoltat totes les "virtuts" que li explicaven del candidat, Nixon feia la seva pregunta decisiva "..bé, però aquest home és o no un fill de puta?". El candidat només tenia possibilitats si la resposta a aquesta "important" qüestió era afirmativa.

Francesc Puigcarbó ha dit...

anava a explicar la mateixa anècdota de NIXON, i és que a Paco Candel no li sabia veure en un càrrec polític. Així va durar el que va durar.

Eastriver ha dit...

La literatura segueix sent vista com una manera seriosa d'aconseguir una immortalitat amb pedigree. De totes maneres jo, resultats literaris de banda, em trec el barret davant de d'altres actituts: la de Cernuda, per exemple, que només desitjava ser oblidat allí cerca, dentrás de una piedra sepultada entre ortigas, donde habite el olvido, quin poeta immens.

Em resulta divertida la Matute, en general, i molt lúcida. Sempre diu que la perseguien per publicar, imagina com ha canviat el món.

Jo també he tingut experiències en gestió de centres i mai més. Això del Paco Candel no ho sabia però no m'extranya: jo sempre he pensat que per manar s'ha de ser d'una pasta especial. Un trepa, ni que acabis manant en la teva escala. I aquest és el veritable problema humà: si manessin gent humil, anònima inclús, potser tot aniria millor que amb la dança d'egos que tenim ara.

Frederic Mayol ha dit...

Amb polítics ja no m'hi fico i encara menys compro els seus llibres encara que siguin de ficció, de fet tampoc compro llibres d'escriptors mediàtics o de mediàtics que escriuen.
Ara que començo a dedicar-me al dibuix, que veus els resultats de seguida i no et cal fer res més per ensenyar-ho a tothom, veig més clar que escriure és una professió absurda i difícil... si no fos que és tan addictiva!

Júlia ha dit...

Ramon, és que per a determinats càrrecs els bons-bons duren dos dies, a la política i a la gran empresa. I diria que a tot arreu. En tot cas van fent sense arribar a càrrecs importants ni a llocs de 'dalt'.

Júlia ha dit...

Francesc, va voler despatxar una gandula i li van dir que anava contra les dones, s'havia de fer una escola en un descampat i els veïns no volien perquè allà hi aparcaven gratis, n'hi van passar de tots colors i encara crec que no ho explicava tot per no fer mal al partit, era un home fidel.

Júlia ha dit...

EASTRIVER, hi ha gent humil que ha arribat a manar però s'ha reconvertit molt depressa. Un refrany castellà, precisament, fa 'no hay peor trabajo que servir a quién sirvió'.

Sobre Cernuda també hi hauria molt a comentar, no tot són flors i violes, però algun dia escriure més a bastament sobre ell.

A la pobra Matute la van tenir oblidada durant molt de temps, en els darrers anys, per sort, l'han recuperat.

He vist gent que sap manar, té el do de l'equilibri entre un cert carisma i autoritat, intel·ligència pràctica i emocional i una dignitat a prova de bomba, però d'aquests n'hi ha molt poquets i de vegades no aguanten molts anys.

Júlia ha dit...

Frederic, jo he optat per fer el mateix, els llibres mediàtics, si tinc curiositat, ja els miro a la biblio, fins i tot de vegades faig ressenyes per a un altre blog i he dit que m'enviïn els no-mediàtics que poca gent comenta o comentarà.

Tens raó amb això del dibuix i la pintura, jo m'hi dedico una mica des que em vaig jubilar tot i que sempre m'havia agradat. Però no creguis, també és un món molt difícil si tens pretensions d'exposar i vendre, amb la literatura, al menys tu i jo, potser tenim més 'aspiracions' però hi ha artistes bons que fan molts badalls, en el món de la plàstica. En el cas de la literatura és com si et conformessis en llegir els teus versos i narracions a la família i als coneguts.

Precisament l'altre dia el profe de dibuix comentava el que tu dius però en comparació amb la música ja que de jove havia intentat tocar la guitarra però el cert és que hi ha gent dotada que de seguida agafa el ritme, també.

Un ja veu en què pot destacar i en què no, una altra cosa és que arribi a fer-ho, encara més en el món d'avui.

Júlia ha dit...

De polítics, cantants i periodistes reconvertits tots ells en novel·listes oportunistes, aprofitant al fama prèvia, res de res, tot i que mai pots dir d'aquesta aigua no en beuré, alguna relliscada decebedora he tingut comprant coses infumables molt ben venudes.

Júlia ha dit...

Eastriver, de tota manera estic totalment d'acord en el valor literari i acadèmic de Cernuda, un poeta que sembla encara, segons com, un poeta 'maleït'. Bé, va ser molt més que un poeta.

Enric H. March ha dit...

Per algú acostumat a explicar i canviar la realitat a través de la literatura, un càrrec polític o se li fa petit o inabastable.

Júlia ha dit...

Cert, Enric, crec que és així.

GLÒRIA ha dit...

Sovint penso que no siguent jo millor que els altres, si manés cauria a les xarxes de la corrupció. Com que ningú ha vingut mai a ensibonar-me, em tinc per honesta i m'agrada pensar que no m'he ficat en segons què, primer perquè no em deu agradar gaire i segon perquè és difícil moure't en la brutícia sense sortir-ne malparat. D'altra banda, un o altra ha de portar la torxa.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, jo també he pensat en això de vegades, és allò que deien els grans del meu temps 'qui diners toca, els dits se n'unta'. A vegades deia, en broma, fa anys, que amb la feina que feia, de mestra i en barris modestos, no podia tenir ni tan sols 'ocasió de pecar', el mateix pel que fa al sexe.

Ep, a tot arreu també hi ha gent honesta i sovint el tema té poc a veure, fins i tot, amb la ideologia.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Certament ara tothom vol escriure un llibre, és lícit, és clar, però tanta 'literatura' fa perdre de vista la veritable literatura, que queda ofegada per tot aquest sidral.

Júlia ha dit...

Sí, Teresa, i fins i tot em sorprèn que gent que ja ha fet un llarg camí professional en d'altres àmbits tingui la dèria d'escriure 'la seva novel·la'. Cosa que als grups editorials els va molt bé, ja tenen la promoció feta.