25.11.12

SOBRE L'HORA INCERTA DE LA MORT I LES SEVES SERVITUDS MEDIÀTIQUES

Mors certa, hora incerta


(...)
Allà no s'ha de pasar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.

Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.

I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!


La terra de Xauxa (El trobador català, Bori i Fontestà, fragment).







Ja he manifestat en d'altres ocasions que no m'agrada la Marató, ni el seu muntatge, ni els eslògans, ni la resta. Frivolitza la seriositat, recorre a la llagrimeta i aplega, en modern llenguatge, molts vicis que criticàvem fa anys, en aquelles campanyes benèfiques de la meva infantesa. No m'agrada que em diguin que m'he de mullar contra nosequè o ballar per una malaltia, o córrer una cursa a favor de la medicina convencional, formant part del ramat de la ximpleria somrient. Si el que es vol, en el fons, són diners, ja que les arques de l'estat no arriben a tot arreu, que em diguin quant em toca i aportaré religiosament el meu gra de sorra però que no em maregin amb aquestes parafernàlies, la veritat.

Dit això he de dir també que l'esdeveniment mediàtic ha generat al meu barri una sèrie d'actes ben intencionats, que creen vincles de veïnatge i en els quals, si m'ho demanen, participo. No tant pel tema televisiu sinó pel barri mateix i per la gent que amb gran voluntat  organitza la recapta, els concerts de corals, les sardanes i moltes altres coses. Aquesta és, potser, una de les poques virtuts que li trobo a la moguda maratoniana, les complicitats poble-sequines que genera.

Algú de casa em fa adonar, a més, de l'absurd d'una frase amb la qual acaba un espot promocional de la Marató televisiva d'enguany: la mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no. La mort no hauria de ser el final de la vida, 'és' el final de la vida i per molt que anem curant el que es pugui i fent minvar els seus efectes, la mort arriba i arribarà, amb càncer o amb el que ens toqui.

Potser les coses han canviat, però fa anys una companya de feina em va deixar un llibre sobre la mort en el qual s'explicava que autòpsies fetes a gent que havia arribat a molt gran palesaven que en el seu interior hi convivien diferents càncers, malgrat que no haguessin finat d'aquesta malaltia sinó de vells. En tot cas em sembla molt bé que s'investigui, que es recapti, que es destini una part dels nostres ingressos personals a avançar però és el 'com' allò que no m'agrada. Com en tantes altres coses ens continuen tractant com a criaturetes i nosaltres, tan contents.

S'enfoca el tema, a més, com si davant d'un problema tan gruixut l'important sigui la 'lluita', el coratge, plantar cara. Crec que això fa que es tingui una gran sensació de fracàs quan aquesta lluita, que comporta hospitalitzacions i un llarg calvari de provatures, algunes d'elles força agressives, acaba amb una mort encara prematura. A més, què és, avui, una mort prematura? Ens creiem joves amb seixanta, amb setanta anys... La vanitat humana no té límits. Existeix un afany estrany per assolir longevitats però per a la majoria de gent la longevitat comporta d'altres misèries, decadències lamentables, limitacions físiques, demències, tot i que sempre hi ha algú que m'explica que té una tieta de cent anys que està com una flor. En aquests casos singulars i puntuals hi té un gran pes la genètica, encara inexplorada, però una passejada per qualsevol residència de la tercera edat, o com en vulguem dir, demostra que això no és pas la tònica general, ni de bon tros.

A una persona molt estimada, la meva mare, li van agafar a temps, ja amb vuitanta anys, un infart. Després va morir d'altres coses, quan ets gran els problemes de salut actuen com  fitxes de dòmino, un mal en porta d'altres, et curen una cosa i te n'espatllen una altra i per més que cantem les excel·lències de la nostra santa sanitat, et trobes amb gent de tota mena, bona, boníssima, mediocre i indiferent, amb burocràcies absurdes i sovint et fan anar d'Herodes a Pilat, la veritat. Més d'una vegada vaig pensar que hauria estat millor que aquell infart se l'hagués endut de forma ràpida en lloc dels llargs mesos tristos i depriments que van precedir al seu traspàs. 

L'única cosa que, a la meva edat, em consolaria davant de l'inevitable, seria aconseguir que l'eutanàsia activa fos legal, com ho és en d'altres països europeus. Em sobta la frivolització de l'avortament davant de les reticències que encara desperta aquest tema del dret a morir per decisió pròpia, quant tens una edat i preveus un llarg camí de decadència al davant. Una altra cosa és que en facis ús, que hi hagi divorci no vol dir pas que tothom l'utilitzi, el mateix que en el cas de l'avortament. En aquest tema, com en tants d'altres, una cosa és parlar en fred, quan no et toca, i un altre molt diferent fer-ho en el moment en el qual ets la víctima de la situació.

Crec, personalment, que valorem en excés l'allargament de la vida. La mort és normal, quotidiana, natural i necessària, però fa respecte, basarda, tots som humans. Mentrestant, a quatre passes de casa es moren de sobrepart, de malària, d'infeccions. No pagaria més la pena dirigir les nostres ajudes cap a llocs més desafavorits i persones que tenen moltes menys oportunitats, encara, fins i tot des de la infantesa? No som tots iguals? Malauradament, en la intimitat i en l'externitat sembla que estem força d'acord amb l'eslògan d'aquell senyor racista, primer, els de casa.

Algú, quan parles o escrius sobre la mort, interpreta que potser et vols morir, que no valores prou la vida. Res d'això, més aviat al contrari. Per trista casualitat ahir vaig haver d'anar dues vegades a tanatoris, al matí i al vespre i avui, de matinada, m'he ensopegat a la ràdio amb una molt interessant entrevista al catedràtic Enrique Bonete, que ha escrit llibres profunds sobre la mort. I sobre la vida, que, en el fons, és allò que ens porta cap a la mort. Sisplau, no fem volar coloms, la mort és el final de la vida, no ho hauria de ser. I tractem amb respecte la qüestió, amb dignitat, no en fem espectacle mediàtic caritatiu si pot ser. El tractament del càncer millora, millorarà, però d'alguna cosa hem de morir, la vida és fràgil. En tot cas, com deien dels parts, en èpoques pretèrites, que sigui aquella hora incerta, inevitable, una horeta ben curta. I que al cel ens puguem veure.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja saps que opino de la marató de TV3 'la seva' em remet als anys cinquanta i a aquell bonisme franquisme tranuitat. Per cert, obituària de guardia, ha mort Toni Leblanc i políticament Oriol Pujol. Se t'ha girat feina.

Enric H. March ha dit...

Anem justets de drets i els que tenim perillen. Encara impera la moral nacionalcatòlica.

Sobre la Marató, estic com vosaltres. Se li demana a la societat fer la feina de les institucions i s'acaba pagant dos cops.

Últimament has tret diversos cops el tema de la mort (deu ser la tardor). No és fàcil dir les coses pel seu nom. La gent té por, sobretot si no ha vist la mort de prop.

Júlia ha dit...

Francesc, a Tony Leblanc no cal que el recordi jo i la mort política del pujolet veterinari no la veig tan clara, encara.

Júlia ha dit...

Enric, no em sembla malament que a nivell privat s'hagi de contribuir a aquesta mena de coses, però no m'agrada la parafernàlia nadalenca de la llagrimeta fàcil, la veritat.

És un tema que trec de tant en tant, un tema més i la veritat és que et trobes sovint amb coneguts, saludats, amics i parents, que van marxant, hauria de ser natural parlar-ne i no cal que sigui només per Tots Sants.

Júlia ha dit...

Sobre la moral catòlica, encara em sorprèn com s'ha gairebé frivolitzat un tema que estava condemnat fins i tot de forma penal, l'avortament, i en canvi existeixin tantes reticències amb l'eutanàsia, la veritat és que de vegades no entenc la forma de 'progressar' que tenim.