SOLIDARITATS NADALENQUES INCOMBUSTIBLES

Fa dotze anys, el 2006, vaig encetar aquest blog, que no era el primer. Un parell d'anys abans, amb el mateix nom, en vaig obrir un a Blocat, un servidor català que va funcionar molt bé fins que va morir d'èxit. Això sol passar sovint, en l'àmbit de la nostra complexa cultura. Era pels volts de Nadal i vaig escriure sobre el tema de la caritat i la solidaritat nadalenques, un fet que sembla incombustible i que encara em produeix una certa angúnia, tot i que sé que estic en minoria. La Marató nostrada gaudeix de bona salut pel que fa a recaptar, precisament, per poder millorar la nostra salut col·lectiva. Ha creat tradició i s'ha consolidat i en el seu nom als barris, pobles i poblets s'organitzen tota mena d'activitats, un aspecte ben positiu. En algunes de les quals col·laboro i cotitzo, si cal.

Malgrat això encara penso que una societat madura hauria de comptar amb d'altres instruments per tal d'apaivagar les mancances i necessitats de la gent, la veritat. Recupero alguns fragments d'aquell post del 2006, quan tot potser era mot diferent. O no tant. L'esquerra, per cert, ja no ocupa  tants càrrecs de poder mediàtic... Però a banda de les referències a l'actualitat d'aquell moment, en general, estic d'acord amb el que vaig escriure aleshores.

Caritat, sinònim d’amor, etimològicament parlant, és ara un terme que sembla devaluat, gairebé incorrecte, amb olor de naftalina. Hem optat, aquests darrers anys, per la solidaritat, que ve, si no vaig errada, del sou que es pagava als mercenaris, als soldats. El que passa és que la paraula caritat havia migrat també fins a fer-se gairebé sinònima d’almoina, que crec que ve del grec, i no pas de l’àrab, com podria semblar, i que sembla que és propera, en el seu origen, a compassió, pietat.

Compassió, compartir el patiment, és també una paraula mal vista, avui. Teòricament, no se’ns demana compassió, sembla que compadir-te de qui pateix o de qui té alguna mancança no està bé, que pots ferir l’orgull d’aquestes persones, que cal justícia, i que no tinguin problemes a l’hora de viure i conviure. Però, sovint, la compassió resulta inevitable i fins i tot necessària. I la compassió, quan convé, es manipula i utilitza. Fa poc llegia en una revista literària les respostes a un qüestionari Proust, crec que eren de l’escriptora Amy Tan, i valorava la compassió com la virtud que més apreciava en un home i en una dona. La compassió va lligada a la bondat personal i, de fet, en èpoques difícils, les persones amb problemes s’han de refiar de la bona gent i no pas dels del seu tarannà ideològic. Perquè la bondat és individual, no va lligada a partits polítics ni a associacions solidàries. Amb motiu de les eleccions vaig llegir en un blog que algú volia retirar l’amistat a un amic perquè havia votat Ciutadans. Gran error, perquè en els moments difícils no saps de qui t’has de refiar i una cosa són les proclames fogoses i l’altre els fets. Per això, sovint, és millor no parlar amb els amics I parents propers de política o de religió.

Una bona part de l’esquerra d’abans, que ara ocupa càrrecs de poder mediàtic i promociona maratons on, potser amb bona intenció, es fa espectacle del dolor aliè (i es demana, doncs, d’alguna manera, compassió i també diners, clau de la qüestió), menystenia de forma absoluta les iniciatives d’aquesta mena, en èpoques pretèrites, tal i com fa constar la meva veïna, vedette en atur. Hi havia en anys antics, també, iniciatives destinades a recollir diners per als pobres i malalts, recordo unes campanys pro cama del tuberculoso pobre i també l’emblemàtica campanya benèfica de Ràdio Nacional, amb els senyors Dalmau i Viñas, que va ser tan popular. El que calia, deien -i dèiem, car jo també pensava així aleshores- els joves arrauxats, era justicia, però com que la justicia és tan manipulable, etèria, imprecisa, al capdavall s’ha de tornar a demanar caritat,ves.

Ja en el poder, després de la transició, vaig sentir algú comunista, no sé si l’Eulàlia Vintró, admetent que encara calia demanar diners a la gent per solucionar problemes. Recordo també aquella campanya Aquí hi ha gana, al Raval, que els poders municipals barcelonins van entomar amb aspror i malestar evident. Davant de fets puntuals hi ha hagut moviments caritatius força espontanis, com ara la moguda que va protagonitzar Soler Serrano amb motiu de les inundacions i que aviat va ser controlada pels poders vigents, que no estaven per moviments massius inesperats, encara que es generessin amb objectius humanitaris. En general, els poders polítics, mediàtics, no veuen bé la caritat espontània, per això cada vegada monopolitzen més aquests temes i també els culturals. Ens hem acostumat tant a tot això que cada vegada resulta més difícil organitzar-se al marge del poder per fer qualsevol cosa. Demanar subvencions és ja un primer pas en fals per ser independent, però que, de vegades resulta imprescindible si es vol sobreviure.

Aquests darrers dies he vist totes aquestes persones que no podien anar a passar el Nadal als seus països d’origen, que no saben ni tan sols si podran recuperar els diners. Com que a l'escola tinc molts nens i nenes immigrants, el fet m'ha tocat força el voraviu. No entraré a valorar el perquè de la decisió política ni la gestió, dolenta, de la companyia de vol. Crec, però, que en altres temps potser s’hauria endegat un acte de solidaritat vers aquestes persones, acompanyant-les en la seva estada a l’aeroport, recollint diners per a ajudar-les. Però si no hi ha un rendiment polític, ningú no mou fitxa. De vegades s’ha donat algun fet puntual, però de seguida hi intervenen els partits polítics, a nivell institucional, quan veuen que allà s'hi pot sucar alguna cosa, i la iniciativa s’espatlla de pressa. Només ens movem quan ens mouen o ens deixen moure, encara que ens creiem, de forma innocent, que ho fem per voluntat pròpia. Com és, sinó, que només hi ha manifestacions massives contra guerres on s’impliquen els Estats Units, mentre guerres molt cruels passen de puntetes pels nostres informatis o ni tan sols no s’expliquen mai? Ara ha mort aquest horrible dictador de Turkmenistan, crec que no dic cap barbaritat si constato que la majoria de persones no coneixíem la seva existència ni el seu capteniment, entre altres coses explicaven, amb motiu de la seva mort, que feia televisar les execucions. Un bon amic dels russos, per cert.

Lligada a la solidaritat, a nivell internacional, tenim la cooperació, una nova forma de missionerisme caritatiu postmodern. Fa poc, el vint de desembre, llegia, a La Contra de la Vanguardia, una entrevista a Frank Westerman, que ha escrit un llibre on critica de forma raonada els nous colonialismes. Un tast:

- Después del colonialismo, los occidentales pasaron a enviar cooperantes, 80.000 en África. Creo que las colonias han sido sustituidas por los cooperantes, que ahora serán sustituidos por los ejércitos de paz. El experto internacional que va a "enseñar al Tercer Mundo" es una figura que en los Países Bajos ya no existe, es anacrónica. - ¿Qué ha aprendido de esta historia?

- Que lo políticamente correcto es muy peligroso, porque el hecho de no nombrar las diferencias no significa que no existan. Decir hombre de color en lugar de negro no elimina la discriminación. El primer paso para vivir en convivencia es reconocer las diferencias y ser realista.La cooperació, com la solidaritat, són paraules que es fan servir modernament per emmascarar formes dubtoses d’ajudar els altres, i que no generen el debat que caldria. Moltes vegades les oenagés serveixen per crear llocs de treball al primer món, de fet, cosa que també s’ha criticat en diferents publicacions.

Tornant a les maratons i altres solidaritats mediàtiques, tot plegat hauria de servir per constatar que no hi ha prou diners per a l’investigació, a casa nostra, una evidència, sembla. No es podria canalitzar la donació a través dels nostres impostos i evitar l’espectacle mediàtic, que serveix per a que els famosos es facin propaganda, al capdavall? Veure famosos i populars de diferents camps professionals fent coses una mica excèntriques, com ara tirar-se a una piscina per demanar diners, o esbufegant en una cursa solidària, em fa angúnia, ho sento. Em fa angúnia veure els locutors de la tele o la ràdio, populars, i que generen una mena de fe estranya en el que diuen, conduint aquests programes; em fa angúnia veure com ni tan sols aquell dia es bandeja la publicitat aclaparadora, amb la qual ens obsequien a cada moment, que ens demana consum, consum i consum d’una pila de coses inútils i cares. Per cert, quina despesa representa, la publicitat? No n’hi hauria prou amb uns quants dies sense publicitat I mirar de donar els beneficis a causes justes per arreglar tants problemes?

No m’agrada que es faci espectacle amb el dolor, encara que sigui un espectacle ben intencionat. Crec que si fos una persona afectada per algun dels molts problemes sanitaris que han sortit per la televisió, amb aquesta excusa nadalenca de la marató, no voldria, de cap manera, dir-ne res en públic, al menys en aquest tipus de programes. Sé que hi ha persones que viuen directament aquests problemes i que pensen com jo. També conec opinions contràries, pràctiques, fan falta diners i qualsevol mitjà per recaptar-ne és bo, manifesten. És una opinió respectable, que no comparteixo.

M’agrada la televisió, m’agrada mirar pel·lícules, sèries, concursos, mentre no atemptin contra la meva dignitat i mentre no vulguin salvar-me de res, tema del qual parlava fa alguns dies. És un bon mitjà de distracció, no sóc de les persones que condemnen el missatger. La televisió distreu els avis que no poden accedir a altres distraccions, per exemple, i ha substituït la llar de foc, generant un caliu diferent i familiar davant del sofà de la saleta. Però no m’agrada que em vulguin salvar de res, no vull que m'eduquin, ni que em demanin seriositat davant d’uns temes, mentre la frivolització més escandalosa ocupa una gran part de temps en aquest mitjà, amb el qual hem de conviure des de fa anys, ens agradi o no, de la mateixa manera que hem de conviure amb cotxes, mòbils i supermercats. No m'agrada, per exemple, el tarannà dels informatius d'aquests darrers anys, on les notícies que ocupen més estona són les esportives i, darrerament, les destinades a parlar-nos, altra vegada, de compres i vendes, amb qualsevol motiu: els àpats de Nadal, la tornada a l'escola, les rebaixes, la quantitat de panellets que han fet els pastissers, les desfilades de moda, les estrenes de cinema i moltes altres futileses superficials. Tampoc m'agrada que m'enviïn la mainadera de torn, a dir com he d'educar la família.

(La Panxa del Bou, Nadal 2006)

CONSUMISME, CARITAT MODERNA I CONTRADICCIONS IRREVERSIBLES

caritat 

1 f. [LC] [RE] Virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i el proïsme per l’amor de Déu. La caritat cristiana. Esperit de caritat. Obres de caritat. 
2 1 f. [LC] [RE] [FS] Amor compassiu al proïsme. 
2 2 f. [LC] [RE] [FS] Generositat en el judici del proïsme i de les seves accions. No perdona res: és un home sense caritat. 
2 3 f. [LC] Beneficència envers els pobres. Fer caritat. Junta de caritat. 
2 4 f. [LC] Almoina 1 . Demanar caritat. Viure de caritats.

No em puc ni imaginar quins penjaments no s'haurien atorgat en d'altres temps a campanyes com la de recollida d'aliments o la mateixa Marató. O a l'organització ben orquestrada pels mitjans d'una bestiesa consumista com ara aquest divendres negre o a l'excessiva promoció d'això de les estrelletes Michelin. No vull dir amb això que no haguem de col·laborar, si cal, en aqustes campanyes o que no tinguem el dret a anar a passejar-nos pel Portal de l'Àngel i comprar-nos alguna coseta, al capdavall a la vida has de fer moltes concessions i empassar-te molts gripaus. I la majoria de nosaltres som contradictoris i incoherents en unes coses o unes altres.

Fa anys, molts, es va publicar un llibre que es deia La Catalunya pobra i que esmicolava el mite d'un país, el nostre, benestant i assenyat, amarat de cultureta. Una de les primeres campanyes de recollida d'aliments a la ciutat es va promocionar amb l'eslògan Aquí hi ha gana. Aquell llibre i aquelles primeres iniciatives, quan en acabar el desenvolupament econòmic dels seixanta ja es preveia que no lligaríem els gossos amb llangonisses, (malgrat que en els vuitanta hi va haver una revifalla que va propiciar les grans bombolles immobiliàries i un bon gruix de fatxenderia), van provocar incomoditat manifesta en molts líders d'esquerra, socialistes o comunistes, que no sabien com sortir-se'n quan per la tele se'ls demanaven valoracions sobre la qüestió. Avui hi ha gent no creient que es refia molt més d'institucions com Càritas que no pas dels poders públics laics.

I és que encara estava molt fresca la memòria recent, aquels mateixos líders, alguns dels quals venien de l'oposició al franquisme i als quals no se'ls podien negar mèrits, havien estat radicalment contraris als recaptes nadalencs, tot un clàssic. I a les aportacions voluntàries a les necessitats col·lectives, les quals abaltien les protestes i les demandes justes. 

Abans de tot això de donar diners o menjar als necessitats se'n deia caritat. Ara la paraula caritat està mal vista i s'han de buscar substituts diversos. També han passat a la història paraules com compassió o misericòrdia. Fa pocs dies un periodista, per la tele, va fer servir la paraula misericòrdia i va demanar excuses, talment com si hagués amollat una grolleria.

Una líder política, aleshores en el govern municipal barceloní, crec que era Eulàlia Vintró, havia d'admetre a desgrat, fa molts anys, que calia contribuir a aquesta mena de campanyes, ja que amb els diners recapatats pels poders públics no n'hi havia prou per tal d'arranjar els molts problemes socials existents. 

Hi ha qui creu que avui estem pitjor que mai però tan sols cal fer memòria i no ser excessivament selectius per adonar-nos que els problemes venen de lluny, tot i que hagin augmentat o es compti amb noves víctimes. Un altre tema és que amb una mínima part de tot allò que els grans ajuntaments s'han gastat en bestieses n'hi hauria prou per solucionar tot un munt de mancances alimentícies.

Quan jo era petita, per la ràdio es feien campanyes nadalenques diverses, la del tuberculoso pobre, per exemple. Un espai molt popular era el de la Campanya Benéfica de Radio Nacional, amb els emblemàtics senyors Dalmau i Viñas, més simpàtics per ràdio que en directe. Allà els infants hi podien anar a recitar poesies, amb l'escola ens hi van portar, després de recollir uns dinerons, que no eren gaires. Jo devia tenir uns deu anys. 

La mestra volia que unes quantes nenes recitéssim poemes però tan sols jo vaig ser a temps de dir davant de les ones Mi vaquerillo i gairebé que ni em deixen acabar. Va ser un gran dia, com que no anaves enlloc qualsevol viatge semblava un exotisme. Recordo una mica el carrer Aragó, encara obert damunt de les vies del tren, amb les cases fosques i fumades, l'estudi de la ràdio i un conjunt que va cantar en directe allò de Anda chiquillo, tira el cigarrillo y vete a tu casa. Aquell programa, en molts aspectes, tenia paral·lelismes evidents amb l'actual macromarató televisiva nostrada.

Com que aleshores no es podia gravar res no en va quedar constància, tot i que per algun lloc tinc una fotografia que ens devien fer a l'estudi i on se'm veu davant del micròfon. Col·laboro avui en campanyes d'aquest tipus, no costa res i ens quedem tranquils i conformats, però em fan angúnia, no m'entusiasmen gens, no hi puc fer més. No hi ha d'altres maneres més serioses de recaptar aliments o diners per a la investigació mèdica? 

Em diuen que és psicològic, que a la gent li agrada més comprar una ampolla d'oli i deixar-la a les capses normatives que no pas ingressar diners per tal que amb aquests diners es compri el que faci falta i quan faci falta. D'aquesta manera s'estalviarien molts esforços i fins i tot potser s'estalviarien diners però sembla que tot s'ha d'escenificar d'alguna manera. Em diuen també, els entusiastes, que amb motiu de la Marató s'organitzen actes diversos a pobles i barris, que agermanen i creen vincles i sé que és ben cert. Els infants ja no reciten poemes tot i que fan moltes altres coses, en aquests festivals recaptatoris. 

Els infants són un ganxo per a tot, no sé per què ha de ser pitjor un infant amb poc recursos que un vell abandonat, però en general, quan es fa referències a tragèdies de tota mena s'incideix molt en el tema dels infants. Els infants ens toquen la fibra sensible, això ho sabien molt bé els captaires professionals en demanar almoina, avui, per sort, s'ha controlat l'ús d'infants amb aquestes finalitats i en algun lloc he llegit que aleshores es recorre als gossets, que també influeixen en els donants. 

Aquesta cura a l'entorn de les criatures és ben contradictòria amb l'ús i abús de publicitat dirigida a aquest sector, una publicitat que en d'altres temps eteris es va dir que s'eliminaria però que res de res. Amb això de tenir una néta he tornat a mirar programes infantils i dibuixos i constato com n'és de vergonyós el recurs a la utilització de la infantesa per tal de vendre el que sigui i no tan sols joguines. Però no cal que siguin programes infantils, en tot moment veus mares que preparen berenars a les criatures amb productes ben promocionats, per exemple. Un exemple ben paradigmàtic de recomanacions gastronòmiques comercials és la pizzafília familiar i entranyable.

El tema de la publicitat és complex i espinós, fins i tot en casos en què la televisió ha aturat l'emissió per motius greus, com ara quan l'atemptat de Madrid, publicitat i futbol han continuat amb els seus temes, com si res. Els infants no poden treballar en segons què, però ho poden fer en determinats sectors com ara el cinema i, ai, en la publicitat. Conec algunes històries xungues a l'entorn dels càstings fets a infants i sobre mares i pares amb afició a promocionar les criatures en benefici propi.

La Marató és una mena de carnaval caritatiu, les coses com siguin. No desconfio, avui, del destí just i necessari dels diners recaptats, però la posada en escena televisiva em fa una angúnia que amb els anys se'm manifesta de forma més evident. La gent més jove, que ha crescut amb la televisió i col·lecciona els discos de la Marató ho veu diferent, ja és aquest un acte nadalenc més, una tradició. Avui també es fan coses com ara curses, per recaptar i en nom de qualsevol malaltia lamentable. Tot ha de ser massiu, allò de l'evangeli de què una mà no sàpiga que fa l'altra ha passat a la història, com la caritat, la compassió i la misericòrdia.

Abans de la caritat moderna, de la solidaritat feta espectacle, això sí, passarem per les grans festes del consum. No en teníem prou amb les habituals que ara hem importat una cosa nova amb el nom en anglès. L'antiamericanisme en aquest cas es veu que no funciona, vaja. Fa anys alguns comerciants van avançar les rebaixes del gener a abans de Nadal i Reis i crec que a alguns d'ells els van fins i tot multar, les rebaixes eren per després, per al gener. O sigui, que en acabar de comprar per a les festes havies de tornar a anar a comprar a les rebaixes.  

Com que, ni que tinguis diners per gastar, això de comprar cada dia arriba a ser un avorriment i com que, al capdavall, la majoria de la gent continua celebrant les festes tradicionals, es van inventar coses com ara promocions o el que fos, amb tal de no etiquetar l'invent com a rebaixes. És ben curiós com sovint ens limitem a canviar paraules per tal de què sembli que res és el que era.

Resulta paradoxal que la propaganda a l'entorn del recapte d'aliments coincideixi amb una festassa del consum desfermat, importada i amb el nom en anglès, que fa més fi. Envellir, entre d'altres servituds, té la de poder comprovar amb resignació que no hi ha res de nou, que allò que es fa és canviar el nom a les coses, que tot és com una nova versió d'una pel·lícula que ja has vist, un remake, amb nous actors i noves posades en escena, que això es fa avui fins i tot amb les òperes clàssiques. 

La comèdia humana és sempre la mateixa, si fa no fa, i al capdavall, en diguem com en diguem, acabem per haver de recuperar allò tan antic de la caritat, una virtut teologal la qual, combinada amb la fe i l'esperança, ajuda a viure o, al menys, a subsistir. Ahir deien que fins i tot pensen fer alguna cosa més amb tota aquesta gent que viu al carrer, però és que si encara em refio de la caritat, cristiana o no, en els miracles si que ja hi he deixat de creure.

SOBRE L'HORA INCERTA DE LA MORT I LES SEVES SERVITUDS MEDIÀTIQUES

Mors certa, hora incerta

(...)
Allà no s'ha de pasar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.

Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s'hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.

I quan ja s'és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i ... bona nit i bona hora!

La terra de Xauxa (El trobador català, Bori i Fontestà, fragment).

Ja he manifestat en d'altres ocasions que no m'agrada la Marató, ni el seu muntatge, ni els eslògans, ni la resta. Frivolitza la seriositat, recorre a la llagrimeta i aplega, en modern llenguatge, molts vicis que criticàvem fa anys, en aquelles campanyes benèfiques de la meva infantesa. No m'agrada que em diguin que m'he de mullar contra nosequè o ballar per una malaltia, o córrer una cursa a favor de la medicina convencional, formant part del ramat de la ximpleria somrient. Si el que es vol, en el fons, són diners, ja que les arques de l'estat no arriben a tot arreu, que em diguin quant em toca i aportaré religiosament el meu gra de sorra però que no em maregin amb aquestes parafernàlies, la veritat.

Dit això he de dir també que l'esdeveniment mediàtic ha generat al meu barri una sèrie d'actes ben intencionats, que creen vincles de veïnatge i en els quals, si m'ho demanen, participo. No tant pel tema televisiu sinó pel barri mateix i per la gent que amb gran voluntat  organitza la recapta, els concerts de corals, les sardanes i moltes altres coses. Aquesta és, potser, una de les poques virtuts que li trobo a la moguda maratoniana, les complicitats poble-sequines que genera.

Algú de casa em fa adonar, a més, de l'absurd d'una frase amb la qual acaba un espot promocional de la Marató televisiva d'enguany: la mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no. La mort no hauria de ser el final de la vida, 'és' el final de la vida i per molt que anem curant el que es pugui i fent minvar els seus efectes, la mort arriba i arribarà, amb càncer o amb el que ens toqui.

Potser les coses han canviat, però fa anys una companya de feina em va deixar un llibre sobre la mort en el qual s'explicava que autòpsies fetes a gent que havia arribat a molt gran palesaven que en el seu interior hi convivien diferents càncers, malgrat que no haguessin finat d'aquesta malaltia sinó de vells. En tot cas em sembla molt bé que s'investigui, que es recapti, que es destini una part dels nostres ingressos personals a avançar però és el 'com' allò que no m'agrada. Com en tantes altres coses ens continuen tractant com a criaturetes i nosaltres, tan contents.

S'enfoca el tema, a més, com si davant d'un problema tan gruixut l'important sigui la 'lluita', el coratge, plantar cara. Crec que això fa que es tingui una gran sensació de fracàs quan aquesta lluita, que comporta hospitalitzacions i un llarg calvari de provatures, algunes d'elles força agressives, acaba amb una mort encara prematura. A més, què és, avui, una mort prematura? Ens creiem joves amb seixanta, amb setanta anys... La vanitat humana no té límits. Existeix un afany estrany per assolir longevitats però per a la majoria de gent la longevitat comporta d'altres misèries, decadències lamentables, limitacions físiques, demències, tot i que sempre hi ha algú que m'explica que té una tieta de cent anys que està com una flor. En aquests casos singulars i puntuals hi té un gran pes la genètica, encara inexplorada, però una passejada per qualsevol residència de la tercera edat, o com en vulguem dir, demostra que això no és pas la tònica general, ni de bon tros.

A una persona molt estimada, la meva mare, li van agafar a temps, ja amb vuitanta anys, un infart. Després va morir d'altres coses, quan ets gran els problemes de salut actuen com  fitxes de dòmino, un mal en porta d'altres, et curen una cosa i te n'espatllen una altra i per més que cantem les excel·lències de la nostra santa sanitat, et trobes amb gent de tota mena, bona, boníssima, mediocre i indiferent, amb burocràcies absurdes i sovint et fan anar d'Herodes a Pilat, la veritat. Més d'una vegada vaig pensar que hauria estat millor que aquell infart se l'hagués endut de forma ràpida en lloc dels llargs mesos tristos i depriments que van precedir al seu traspàs. 

L'única cosa que, a la meva edat, em consolaria davant de l'inevitable, seria aconseguir que l'eutanàsia activa fos legal, com ho és en d'altres països europeus. Em sobta la frivolització de l'avortament davant de les reticències que encara desperta aquest tema del dret a morir per decisió pròpia, quant tens una edat i preveus un llarg camí de decadència al davant. Una altra cosa és que en facis ús, que hi hagi divorci no vol dir pas que tothom l'utilitzi, el mateix que en el cas de l'avortament. En aquest tema, com en tants d'altres, una cosa és parlar en fred, quan no et toca, i un altre molt diferent fer-ho en el moment en el qual ets la víctima de la situació.

Crec, personalment, que valorem en excés l'allargament de la vida. La mort és normal, quotidiana, natural i necessària, però fa respecte, basarda, tots som humans. Mentrestant, a quatre passes de casa es moren de sobrepart, de malària, d'infeccions. No pagaria més la pena dirigir les nostres ajudes cap a llocs més desafavorits i persones que tenen moltes menys oportunitats, encara, fins i tot des de la infantesa? No som tots iguals? Malauradament, en la intimitat i en l'externitat sembla que estem força d'acord amb l'eslògan d'aquell senyor racista, primer, els de casa.

Algú, quan parles o escrius sobre la mort, interpreta que potser et vols morir, que no valores prou la vida. Res d'això, més aviat al contrari. Per trista casualitat ahir vaig haver d'anar dues vegades a tanatoris, al matí i al vespre i avui, de matinada, m'he ensopegat a la ràdio amb una molt interessant entrevista al catedràtic Enrique Bonete, que ha escrit llibres profunds sobre la mort. I sobre la vida, que, en el fons, és allò que ens porta cap a la mort. Sisplau, no fem volar coloms, la mort és el final de la vida, no ho hauria de ser. I tractem amb respecte la qüestió, amb dignitat, no en fem espectacle mediàtic caritatiu si pot ser. El tractament del càncer millora, millorarà, però d'alguna cosa hem de morir, la vida és fràgil. En tot cas, com deien dels parts, en èpoques pretèrites, que sigui aquella hora incerta, inevitable, una horeta ben curta. I que al cel ens puguem veure.