Aquest és el darrer poemari de Teresa-Costa Gramunt. Com l'autora manifesta en el pròleg, son poemes escrits de forma lenta, en silenci. Ens explica que venen d'un període de dol per la mort de la mare, i d'una operació molt greu que ella va patir... Experiències que trasbalsen i que incideixen en la nostra vida de forma indefugible. La fragilitat humana té certa atracció per a les ànimes sensibles.
Son aquests versos d'amor en un sentit molt generós, a la gent estimada i admirada, a la natura, a tot un mon immens, bell i fràgil. I també hi copsem referències a un Déu misteriós, percebut de forma diferent per nosaltres, a l'espiritualitat necessària, en un mon que sovint la defuig.
El recull té quatre parts. A la primera, En la mort de la mare i altres poemes, els records materns comparteixen espai amb reflexions sobre la vida i l'amor.
Aquells braços que em sostenien d'infant/ i que els anys havien fet tan fràgils/no han marxat: són aquí amb més virtut...
La segona part porta per títol El més alt amor i la primavera l'autora recull experiències personals amarant-les de transcendència
Ressuscito en una imartge/ aquell retrat dels vint anys/ No sabia de la mort/que arribaria vestida de vermell...
La tercera, 'Vetlla l'art el déu de la vida', retrobem espais i objectes, situant-los en un imaginari molt personal:
Vetella l'art matí i vespre/en la finestra que com pa d'or/s'obre en el mur mur/que ressguarda/del temporal del segle.
La quarta part Retaule de la Vall de Boí l'evocació de l'indret es torna poesia condicionada pels sentiments que provoca.
Somriu la rosa petita,/ en l'alta bardissa cada any fa estiu/Les veus de la Vall/ acaronen el Crist/ en besen la Majestat...
Teresa Costa-Gramunt, amb formació humanística i artística fa anys que es dedica a la creació literària. Col·labora en diferents mitjans, ha publicat i traduït força llibres i ha rebut premis rellevants. És una d'aquestes intel·lectuals que potser no tenen encara la difusió merescuda. Aquest llibre segur que ens evocarà experiències personals, una petita joia per llegir i rellegir de forma lenta, un consol per als neguits més íntims i que connecta en diferents moments amb el mon del present i les seves realitats. Un llibre molt ben editat amb dues precionses pintures de Ton Sant a la coberta i a l'inici del recull.
Parafrasejo el títol d'aquesta entrada d'una antiga frase que algú va dir durant el tardofranquisme, quan a les vagues se les titllava de tota mena de coses, conflicte laboral, conflicte col·lectiu i el que fos, amb tal de no dir huelga. Precisament va ser un polític franquista, avui força oblidat, Fernández Sordo qui, després d'haver censurat la paraula prohibida va decidir que dir les coses pel seu nom potser no era tan arriscat. En aquella època estranya vaig participar en una vaga de l'ensenyament molt llarga i distreta i, com que no existia la vaga ni estava regulada, no ens van descomptar ni un duro. Després, quan tot es va normalitzar, la gent ja no va voler fer vagues tan indefinides.
No dir les coses pel seu nom és un recurs molt utilitzat, en política, en pedagogia i en el que toqui. Neixen i creixen eufemismes a dojo i, en tot cas, sorgeixen mots en anglès, que sempre queden bé i moderns, per dir allò que ja existia i que sembli que és una cosa diferent.
Des de fa temps les paraules 'vell' i 'vella' han assolit connotacions no desitjades. Hem passat per la tercera edat, la gent gran, els avis i àvies... això d'avis, avui, està també censurat ja que no tota la gent vella és, per força, avi o àvia. Fa anys una companya de feina molt de la ceba em va amollar una teoria sobre el bon so del català, ja que vell o vellet eren paraules molt més amables que viejo o vieja. En diguem com en diguem i encara que la joventut i la maduresa s'allarguin avui més que en temps pretèrits, ens fem vells, ens agradi o no. Una de les cançons menys etèries sobre la vellesa és la del gran Cortez, que la identifica amb 'la mas dura de las dictaduras'.
El cofoisme actual omple els prestatges mediàtics de boniques frases sobre la bellesa de la vellesa i d'altres galindaines, a la publicitat surten dames grandetes que ballen i fan el ximple, han inventat compreses per als escapaments d'orina, això sí, la publicitat tan sols hi fa referència en el cas femení, tot i que sabem que molts senyors prostàtics en fan servir. En això encara hi ha complexos, què hi farem. La cirurgia estètica ha trobat un filó en el tema d'arranjar el que es pot, que és poca cosa.
El llenguatge sempre és trampós, les definicions no poden ser exactes ni coherents i els sinònims son aproximats. Tot i que s'ha intentat dedicar dies commemoratius a la gent gran no acaben de funcionar. A casa nostra sembla que s'ha triat el dia de Sant Joaquim i Santa Anna, però de fet ells eren, també, avis, encara que fossin uns avis una mica estranys, de la mateixa manera que fer el dia de Sant Josep dia del Pare és una raresa. Sembla que el primer intent, que encara funciona en alguns països, de dedicar un dia als vellets, va ser obra de Eva Perón, en el llunyà any 1948, en el qual també es van proclamar els Drets Humans, que encara estan per universalitzar-se del tot. Com en el cas del dia de la Mare hi ha dates i origens diferents segons l'indret. El dia primigeni, a causa d'això de la Perón, és el 28 d'agost.
No entenc per a què serveix dedicar dies a aquestes coses però conec gent assenyada que celebra això del dia del Pare i de la Mare, els fa il·lusió.
A un llibre terrible, Crim i càstig, es titlla la víctima, que té uns seixanta anys, de vella. Quan jo era petita moltes velletes de la meva escala, a les quals, de forma genèrica deien iaies, tenien menys de setanta anys. Duien un monyet, tenien poques dents o cap, vestien de negre i amb faldilles llargues i sabien estranyes històries del passat. Els homes vells vius eren un altre mon, encara més aleshores. En poc temps les dames d'edat avançada es van fer la permanent, es van tenyir els cabells i es van comprar batetes amb flors. Abans, millor o pitjor, sovint per causes econòmiques, la tercera edat convivia fins a la mort amb les noves generacions. Avui tot ha canviat però tampoc no cal idealitzar el passat, tot i que hi tenim una perillosa tendència.
La badoqueria respecte la vellesa, (cal dir que els homenatges a la vellesa eren habituals quan jo era petita, a les parròquies i centres diversos), s'ha mostrat un absurd quan ha arribat la pandèmia. Si els morts abandonats als centres lamentables haguessin estat criatures la cosa hauria motivat, vull pensar, molt més soroll. Ara ens afanyem en oblidar tot allò però a molts i moltes ens han passat les ganes de demanar una plaça en un centre d'aquest tipus, a banda de la pandèmia s'hi ha assassinat i violat i maltractat, per cert, i no fa tants anys vam conèixer casos horribles de residències fastigoses, privades, per cert. Hi ha de tot, suposo, però ves a saber, de vell ets fins i tot més indefens que quan ets una criatura i desvetlles menys tendresa. El gran problema de l'atenció a la gent gran és que una atenció ben feta és cara, tan sols cal veure com moltes persones, dones sobretot, que tenen cura de la gent gran, als domicilis, sovint mal pagades, o sense assegurança, son de països pobres i han de fer el que poden i troben. Hi ha poc jovent que digui que té vocació de cuidador i netejador d'avis a domicili.
Hi ha qui constata, avui, que determinades societats més tradicionals tenen cura dels vells, però això és molt matisable, de vegades és, senzillament, perquè no es pot fer una altra cosa i les famílies extenses, en un domicili, no sempre eren basses d'oli, què hi farem. Quan la dona no treballava, al menys de forma legal, oficial i remunerada, aquestes coses estaven 'arranjades', les dones, com sempre, assumien el tema, amb poques excepcions, i encara bo si es podien pagar alguna ajudeta exterior. Als rics la cosa no els afectava ni els afecta de la mateixa manera, al capdavall molts problemes, ens agradi o no, tan sols es poden solucionar amb diners.
La vida s'allarga, diuen, hi ha fins i tot qui creu que serem immortals. Mentre esperem Godot, però, tan sols cal desitjar entomar el tema amb resignació i coratge i desitjar allò que desitjaven per als parts, una horeta ben curta. Al menys han legalitzat la eutanàsia, ves. Quan dic o escric coses així hi ha qui em diu que soc pessimista, doncs, crec que no, en tot cas 'optimista ben informada'.
LA VEJEZ
Me llegará lentamente y me hallará distraído Probablemente dormido sobre un colchón de laureles Se instalará en el espejo, inevitable y serena Y empezará su faena por los primeros bosquejos Con unas hebras de plata, me pintará los cabellos Y alguna línea en el cuello que tapará la corbata Aumentará mi codicia, mis mañas y mis antojos Y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias
La vejez está a la vuelta de cualquier esquina Allí donde uno menos se imagina Se nos presenta por primera vez La vejez es la más dura de las dictaduras La grave ceremonía de clausura De lo que fue la juventud alguna vez
Con admirable destreza, como el mejor artesano Le ira quitando a mis manos toda su antigua firmeza
y asesorando al galeno me hará prohibir el cigarro
porque dirán que el catarro viene ganado terreno Me inventará un par de excusas para menguar la impotencia Que vale más la experiencia que pretenciones ilusas Y llegará la bufanda, las zapatillas de paño El reuma, que año tras año aumentará su demanda
La vejez es la antesala de lo inevitable El último camino transitable Ante la duda que vendrá después La vejez es todo el equipaje de una vida Dispuesto ante la puerta de salida Por la que no se puede ya, volver
A lo mejor más que viejo, seré un anciano honorable Tranquilo y lo más probable grande asidor de consejos O a lo peor, por celosa me apartará de la gente Y cortará lentamente mis pobres últimas rosas
La vejez está a la vuelta de cualquier esquina Allí donde uno menos se imagina Se nos presenta por primera vez La vejez es la más dura de las dictaduras La grave ceremonía de clausura De lo que fue la juventud alguna vez.
Fa pocs dies vaig anar a la Caixa per fer una gestió de poca importància i la jove, eficient i amable treballadora, que em va atendre va aprofitar l'avinentesa per oferir-me, amb insistència, la possibilitat de signar una mena d'assegurança amb la qual el propi enterrament em resultaria més barat. L'oferta durava poc temps i em sortia, literalment, si s'hi afegia el meu marit, de la meva edat, com un dos per un. El surrealisme de l'oferta va anar acompanyat de crides a la responsabilitat maternal: no m'estimava més que dels dinerons en gaudissin els meus fills que no pas que se'ls quedés una empresa privada, com aquestes funeràries voltors actuals?
Fa una certa gràcia que des de La Caixa et bescantin l'empresa privada, la veritat. Per altra banda, no sabem quan podem morir, pot ser demà, quan l'oferta seria vigent, o d'aquí deu anys, època en la qual no sabem què pot haver passat. Molts plans de pensions ens els van promocionar com una meravella i, després, la meitat de la meitat. Pel que fa a les assegurances d'enterrament hi ha gent que a l'hora de la veritat, de la mort d'un parent que havia cotitzat, s'ha trobat amb que l'assegurança cobria, a tot estirar, un comiat una mica galdós i una caixa lamentable.
Vaig objectar que la cosa de les funeràries i la mort s'acabaria abaratint, gràcies als esforços municipals, però la xicota em va explicar que això anava per llarg i que potser no passaria mai, a Barcelona, ja que la Colau no se n'havia sortit. La noia, simpàtica, i que crec que estava fins i tot una mica incòmoda en haver de vendre'm la moto, més aviat el taüt, actuava com li havien dit que ho fes és clar, no estan els temps com per posar en perill les feines a causa de frivolitats d'aquest tipus. L'oferta es veu que la fan a la gent de més de seixanta anys. He de dir que m'agafaven ganes de riure, davant dels esforços venedors de la xicota, la veritat. Això de que des de la Caixa et promocionin ofertes per a la caixa es prestava a fer broma, però em vaig reprimir.
Fa anys la gent del meu entorn, parents i veïns, acostumava a tenir assegurances d'aquest tipus, que pagava pessetona a pessetona i que esforçats cobradors pluriempleats venien a cobrar als domicilis, molts dels quals, en edificis sense ascensor. Algunes d'aquelles entitats destinades a cobrar enterraments a terminis van evolucionar i d'altres van desaparèixer. Tenien noms romàntics i evocadors, com ara allò de El Ocaso, una de les que s'han diversificat sense renunciar al seu nom primigeni i poètic. Una meva cosina, quan venia el cobrador a recaptar, avisava la seva mare dient-li: Mama, la mort!!!
La gent humil d'abans tenia la dèria de què l'enterrament fos digne, que no et llencessin a la fossa comuna i tot això. Fins i tot comptava l'opinió del veïnat, què dirien si el teu comiat funerari era miserable? Avui hem canviat, també en això. És cert que els enterraments i la seva parafernàlia són cars, en general, però els serveis són millors que no pas els d'abans, quan les dones de la casa havien de tenir cura de vestir i arranjar el difunt i la gent de les Pompas fúnebres no tenia tanta preparació professional. Això de les pompes fúnebres m'agradava, ho relacionava amb les bombolles de sabó, que també eren pompes. A l'escola ens feien aprendre, en els temps ombrívols, una cosa que no enteníem, com tantes altres, i que deia que renunciaves a Satanàs, a sus obras y a sus pompas... O sigui, que les pompes tenien molts significats.
Morir és l'única seguretat que tenim, a la vida. Per sort, en general, no sabem com ni quan, altrament viuríem amb molta més inquietud. Intentem viure com si no ens haguéssim de morir, cosa que quan ets jove resulta relativament fàcil, la veritat. Quan ets petit els morts, en general, fan angúnia o por, encara que t'insisteixin a casa en el fet, incontestable, de què t'han de fer més por els vius. Després va morint gent del teu entorn, d'edats diverses, i t'hi vas acostumant, a tot plegat. La mort de la gent gran, tot i que avui poca gent vol ser gran o vella, s'accepta amb una certa serenitat, si obeeix a causes més o menys naturals, però la mort dels joves i criatures trasbalsa força, si són gent propera. Cada dia moren joves i criatures a molts indrets però, com que no hi tenim cap relació directa...
Avui m'he assabentat de la mort del cantant Moncho, ahir de la de l'escriptor Amos Oz. Dues persones ben diferents per origen i cultura i professió però de la mateixa edat, si fa no fa. No havien arribat als vuitanta anys i això, avui, hi ha qui ho considera cofoiament ser encara jove. Oz és un dels escriptors que jo admirava i seguia, ha mort al seu país, i no deu ser fàcil, avui, ser d'esquerres i viure a Israel, em temo. El llibre que més em va trasbalsar d'ell va ser, però, el primer que vaig llegir, La caixa negra. Era una veu molt escoltada, cosa que no vol dir que els poders diversos en fessin cas, com sol passar sovint. Diuen que estava decebut de com anaven, més aviat no anaven les coses, pel que fa al llarg, llarguíssim conflicte de la seva terra que sembla no tenir, per ara, una solució propera.
Moncho, el gitano del bolero, era un dels grans intèrprets de casa nostra que ha aconseguit que aquest gènere romàntic no faci moixoni. A la meva escala hi vivia una àvia gitana que ja va morir, i un dia recordo que estava encantadíssima perquè per la tele havien emès un llarg programa dedicat al cantant. Moncho demostrava que no tot és o ha de ser, en el món dels gitanos, flamenc o rumba. Es queixava en una ocasió de la decadència del ball tradicional, allò de les parelletes amorosament enllaçades mentre sona una música sense estridències i que explica històries d'amor i desamor, tràgiques en ocasions, fins i tot. El bolero té, com tots els gèneres, lletres que avui poden semblar masclistes però les dones creadores li han sabut donar la volta i venjar-se. A mitjans de gener li havien de fer un gran homenatge, a Moncho, suposo que es mantindrà, encara que ell no hi sigui.
Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre.
Salvador Espriu
Sus ojos se cerraron Y el mundo sigue andando, Su boca que era mia Ya no me besa mas. Se apagaron los ecos De su reir sonoro Y es cruel este silencio Que me hace tanto mal...
Carlos Gardel
Les tendències educatives incideixen en els nostres costums a tots nivells i cal estar alerta a no deixar-nos dominar pels nous dogmes dictats pels experts en tots els camps. Vegeu com ha passat la pobra sardina de ser una menja gairebé verinosa a ser totalment recomanable. Potser avui ningú no recorda l'allau de llibres d'un senyor francès qui, malgrat la seva ciència, no va morir gaire gran, sobre els perills de la fruita al final del dinar. En l'entorn escolar hem entomat de tot i més, avui el súmmum és l'educació finesa. També recordo les propostes d'un metge nostrat i cantaire sobre allò de deixar que els infants bramessin per tal d'acostumar-los a dormir solets. Fa pocs dies vaig llegir un article en el qual s'ironitzava sobre el fet de què molt de jovent emprenyat i indignat d'avui és fill d'aquella tendència, que li devia produir traumes irreversibles. La gran majoria de gent te una mica de seny i tot s'ho agafa a la seva manera però sempre surten devots incondicionals de la sopa d'all deconstruïda.
Aquests dies la tele, a més a més de donar receptes de panellets i comentar quants se n'han venut per persona, ens picona amb el tema dels difunts i la pedagogia del dol, un tema, per cert, que els bons capellans del passat -no tots eren dolents ni ignorants- dominaven a fons. Els cementiris s'han reconvertit en parcs temàtics, s'hi canta, s'hi fan concerts, es programen itineraris i fins i tot s'hi programen passejades nocturnes, com si fossin el passatge del terror. Entenc, pel que veig i sento a la tele, que cal que els infants visquin la mort com un fet natural, que se'ls deixi accedir als difunts i tot això. Se suposa que la gent, sacsejada per tendències obsoletes, els evita avui el tràngol del tanatori o del cementiri.
En un poble al qual vaig als estius també em va comentar una amiga que allà els infants veuen la mort com una cosa natural i no se'ls amaga el fet i el cadàver, com passa a Barcelona. Barcelona, la ciutat gran, en general, es vista, pels que no hi viuen o l'han abandonat, com una mena de regne d'en Pere Botero, ple de soroll i disbauxa, incomunicació, brutícia i violència i on, si caus a terra perquè tens un patatús, ningú no t'ajuda. Vivim de tòpics, la realitat és molt diversa i jo, a Barcelona i al meu barri, en el qual, per tenir de tot tenim, fins i tot, alguns narcopisos, hi visc prou bé.
Sobre els difunts i els cementiris, he de dir que a casa meva, quan jo era petita, no anaven a aquests espais de meditació i repòs inevitable si no feia falta. Potser el problema era que no comptàvem amb tomba ni nínxol propi, els nostres morts estaven escampats per diferents indrets. Si en alguna ocasió viatjàvem al poble natal del pare sí que hi entràvem, al bonic i petit cementiri rural. Avui no em fan por els morts però de petita em feien respecte. Els contes de por tampoc no ajudaven gaire, la veritat, tot i que tenim una tendència una mica morbosa vers el tema, tendència que avui el cinema continua explotant, sobretot de cara al sector adolescent. Ara sóc propietària d'un segon pis a Les Corts, heretat d'una parenta, pel que fa a espai funerari familiar, i acostumo a anar a recordar els meus difunts i netejar la làpida corresponent pels volts de Tots Sants, com cal. Els difunts es vetllaven abans a les cases i la meva mare anava a moltes vetlles veïnals però mai no m'hi va fer anar i el primer difunt que vaig veure va ser el meu avi, que vivia amb nosaltres. També es tancava mitja porta d'entrada, a les cases de pisos, i així sabies que hi havia un mort. Hi ha pobles on encara passen les esqueles i on els difunts s'anuncien pels altaveus i a través d'aquest gran mitjà de comunicació municipal que és l'ebando. A Barcelona això es fa més difícil, ho admeto, però els tanatoris tenen webs prou ben fetes. Han anat de baixa, com era d'esperar, les publicacions d'esqueles als diaris, amb això de les xarxes socials i la resta. De la mateixa manera que a mi no em feia gràcia el tema vaig conèixer nenes de la meva edat que tenien certa tendència necròfila i demanaven d'anar a veure tots els morts coneguts. Al món hi ha de tot. I els infants, com els adults, són diversos i diferents, i per això les lleis educatives unificadores no funcionen. La mort no fa cap gràcia, no ens enganyem. Quan ets petita resulta tot plegat un misteri desagradable i ja de molt menuda em preguntava per què havia nascut si m'havia de morir, els infants fan raonaments molt seriosos i amollen preguntes que no tenen cap mena de resposta convincent. En el meu temps s'amagava molt el tema sexual, amb tot allò de la roba estesa. I la mort tenia l'explicació del més enllà, aleshores, aquell bonic cel ple d'avantpassats amables i àngels acolorits. La meva mare em consolava, quan li feia aquesta mena de consideracions porugues sobre la meva por a morir i ser dipositada en un horrible forat fosc, assegurant-me que em faltaven un munt d'anys, per morir-me. Però els anys passen, prou que ho sabem.
El tema espiritual i transcendent lligat a la immortalitat també tenia les seves servituds, i de molt petita em preocupava així mateix allò de la predestinació, per què Déu permetia que visqués gent que havia d'anar a l'infern? O que nasqués gent que havia de passar moltes penes i desgràcies, en ocasions des de la infantesa, quan no havia fet res dolent, encara? Les respostes sobre la qüestió que ens donaven capellans i monges resultaven absurdes, surrealistes i poc clares, no podien anar molt més enllà de quatre bajanades pretensioses. I en alguna ocasió fins i tot m'havien dit que era el dimoni qui m'inspirava aquells dubtes i aquelles preocupacions, ves.
Avui no sóc creient però el tema continua sent incòmode en molts sentits, ja que, ¿d'on ens ve, sinó de la biologia pura i dura, el desig de dur infants al món, a un destí incert, potser tràgic i, en tot cas, a una vellesa lletjota, decadent, i a una mort segura i no sempre amable ni plàcida? No acabo d'entendre, per exemple, que es consideri egoista el fet de no voler tenir fills, a mi em sembla molt més egoista el fet de tenir-los. Això m'ha dut a debats espinosos sense solució, avui ja no toco el tema, a ningú no li agrada que l'enfrontis amb les seves pròpies contradiccions. Em fa gràcia això del dret a tenir fills. Crec que caldria clarificar molt a fons això dels drets humans indiscutibles, la veritat.
Amb els meus fills he intentat viure el tema de la vida i de la mort amb naturalitat, sense insistir en si volien o no venir a l'enterrament o veure el difunt i admetent que hi coses que no tenen explicació ni en tindran mai, o així m'ho sembla. Ells mateixos han viscut la mort d'alguna persona jove del seu entorn, això sí que trasbalsa pel que té d'estrany, de tràgica novetat inesperada. Les tècniques actuals que fan servir les funeràries han fet minvar l'efecte que ens feien els morts d'abans, és clar. Vivim en un món especialitzat en estètica i maquillatge, i no ho dic en sentit pejoratiu, al menys, no pas del tot.
Al meu pare li agradava anar a enterraments, cosa que a mi em feia angúnia, de joveneta, perquè allà retrobava coneguts i saludats que feia temps que no veia. Això ja m'està passant a mi, també. Els enterraments són una retrobada social important, també avui, en general i amb les seves excepcions. Tot s'ha de viure amb naturalitat, és clar, però tots som com som i tenim al damunt el pes de la nostra pròpia experiència vital. Si de petit t'obligaven a veure morts i fins i tot a fer un petó al fred front de l'estimada iaia difunta és fàcil que no vulguis que les teves criatures passin pel mateix. I a l'inrevés, si t'evitaven la visita potser vols que els teus fills no tinguin pors estranyes ni excessives i que entenguin aquest fet irreversible com una baula més en el camí de la vida. Això en el nostre món convencional i, més o menys, pacífic. Els infants de països amb guerra, fam i la resta, no tenen opcions. La mort és allà, cada dia, i la vida té molt poc valor, per als vells i per als joves.
Quan t'adones de la relativitat amb la qual t'has de prendre els consells dels suposats savis en qualsevol matèria ja ets massa gran i ja n'has fet de tots colors. Hi ha una tendència humana a la predicació de continguts ètics, molt inquietant. Fem el que podem i predicar no vol dir que, quan tu t'hi trobes, no facis ben be el contrari del que predicaves. Feu el que diuen i no feu el que fan, crec que diu Jesús sobre els fariseus en algun moment. Jo afegiria que ni tan sols hem de fer el que ens diuen, fem allò que el sentit comú ens aconselli en cada moment, segur que ens equivocarem moltes vegades però val més així que no pas haver-se equivocat per escoltar els cants de sirena mediàtica experta en dols i la resta, vaja.
Avui és un dia adient per meditar sobre la mort i la brevetat de la vida però el cert és que, per més que meditem, no en traurem l'entrellat.
Manllevo el títol de la novel·la pòstuma i inacabada de Mercè Rodoreda, potser una de les menys conegudes i llegides, per a la meitat de l'encapçalament d'aquesta entrada. El fet és que relacionar mort i primavera sembla contradictori, mentre la natura revifa i les flors reviuen i els ocells retornen i s'aparellen continuem morint i, de fet, flors i ocells ja no són els mateixos d'abans, com ens explicava el conegut, evocador, trist i repetit poema de Bécquer. Quan jo era joveneta llegíem molt el poeta sevillà, que va morir tan jove, el mateix que el seu germà. Després va semblar que llegir els poemes de Bécquer feia carrincló i el vam deixar de banda, de forma injusta. Quan jo era petita hi havia pocs llibres a les cases però les Rimas i les Leyendas de Bécquer eren un volum gairebé imprescindible a tot arreu. M'estranya que no s'hagi fet encara una sèrie acurada sobre els dos germans Bécquer, als quals se'ls atribueix la misteriosa autoria de coses tan poc etèries com allò de Los Borbones en pelota. Hi ha versions per a la pantalla, petita o gran, d'algunes llegendes i fins i tot una pel·lícula argentina, de l'any 1946, sobre el poeta i un dels seus amors impossibles. Els Bécquer, com tanta gent del passat, van fer moltes coses i van morir abans dels quaranta anys. Van viure en una època complexa i de canvis constants. La tuberculosi, escampada per tot arreu a causa de les guerres del XIX, va fer estralls durant molt de temps entre la joventut i va arribar a ser una mena de plaga bíblica fins a mitjans dels anys cinquanta del segle passat. Va afectar totes les classes socials, tot i que la pobresa i la misèria afavorien la seva propagació i dificultaven les possibilitats de tractament mèdic. És un miracle, ben pensat, que l'espècie humana no s'hagi extingit fins ara, més aviat el contrari. Encara resulta més sorprenent l'afició humana a ajudar la natura en aquest procés d'extinció prematura, fomentant guerres i violències i mals rotllos diversos. Amb el pas dels anys ens acostumem a la presència de la mort en la nostra vida. La mort del marit d'una bona amiga em va fer viatjar diumenge cap a un d'aquests barris perifèrics que no coneixia. És estrany comprovar la gran ignorància que tenim pel que fa a les geografies properes. I fins i tot el poc interès que ens desvetllen, com si al capdavall tot fos millor quan més anys passen i el món real fos el turístic, monuments restaurats i paisatges exòtics. El tanatori està situat en un indret espaiós, lluminós, amb blocs de pisos d'alçada relativa. Avui s'han fet molts barris així, dignes, amb placetes per als infants i arbres per tot arreu i, en moltes ocasions, ben comunicats. Barris en els quals conviu, en pau, gent de procedències geogràfiques molt diverses.
Vaig preguntar el camí a un home que s'estava a la porta d'un bar, un bar que en aquella hora primera de la tarda estava buit però que segurament al vespre devia estar ple de vida veïnal. Per la precisió amb la qual em va respondre vaig entendre que molta gent li devia preguntar el mateix, sovint. Mentre em dirigia al tanatori de Cornellà, on no havia estat mai fins ara, pensava en aquesta gent d'un barri de Sabadell que no volen la casa dels morts a prop de casa. A tocar del de Cornellà hi ha un institut d'ensenyament mitjà, s'hi està construint una escola, s'amplien unes piscines i no sembla pas que a ningú li destorbi la proximitat d'un servei més. Al capdavall els tanatoris, avui, són un servei més, un servei que ja s'ha fet imprescindible. En els seus inicis, van conviure amb la tradició del difunt a casa i van generar polèmica, com passa amb gairebé tot. Avui ja són un indret habitual, s'han incorporat al nostra imaginari del present, juntament amb internet i tantes altres coses. El de Cornellà és relativament petit i relativament modest, comparat amb d'altres edificis que tenen la mateixa utilitat. L'anàlisi de les característiques arquitectòniques i de la situació i serveis dels tanatoris actuals podria generar tot un volum acurat sobre els usos i abusos funeraris del nostre temps.
No fa gaire vaig estar al tanatori de Badalona, a la zona de Can Ruti, apartat, com els agrada a alguns que estiguin aquests edificis, però a prop d'una zona hospitalària, cosa que pot semblar un mal averany. Em va semblar immens, excessiu. Aplega una gran àrea urbana, que dóna servei a diferents poblacions. L'aparcament, tot i que era tard, estava atapeït de cotxes. El difunt, en aquest cas, era el germà d'una altra amiga. En desaparèixer la generació dels meus pares en els darrers temps més aviat vaig a tanatoris per acomiadar gent de la meva edat. Persones amb fills encara joves, avis primerencs, a tocar de la setantena, que han mort de forma sobtada o després de malalties doloroses i esgotadores i de tractaments mèdics arriscats, llargs i complexos. Després d'una llarga lluita amb la malaltia, vaja, per utilitzar un símil habitual i desafortunat. Són molts anys, setanta, però avui es considera que encara ets jove, en aquesta època de la vida.
Mentre la vida s'allarga, de vegades de forma excesiva i mèdicament protocolària, resulta evident i dolorós constatar que no sempre la lluita amb la malaltia té èxit. Un èxit, això sí, que sempre serà fràgil i temporal. Quan era petita em sorprenia que els meus pares asseguressin que qui moria als cinquanta i tants anys ho havia fet a la flor de la vida. Quan ets petit tothom una mica més gran que tu és molt vell, la perspectiva vital és ben diferent.Hi ha persones que moren als setanta anys si fa no fa i encara tenen mare o pare, per exemple. Una altra amiga va perdre la mare fa poc, tenia més de cent anys. La vida és atzarosa, arriscada. Hi ha una frase molt repetida, de La Celestina, que diu que ningú no és tan vell que no pugui viure un dia més ni tan jove que no pugui morir demà. La mort és incòmoda però la vida és un misteri que mai no podrem resoldre. O potser sí, qui sap. Els grans somnis eteris i impossibles de la humanitat han estat la immortalitat i l'eterna joventut.
Fa poc escoltava com parlaven, en el banc d'un parc, dues dones força més grans que jo. Abans hauria escrit dues àvies però ara ja ho he d'explicar d'una altra manera. Una deia a l'altra que no entenia com passaven els anys, que li semblava que havia passat de ser una nena petita a ser vella. L'altra incidia en el fet de què la vida era un misteri i de què cada persona contenia tot un món, com ara secrets personals o familiars que ningú més que un mateix podia conèixer. Cada casa es un mundo y cada persona un misterio, deia sovint la meva mare, així, en castellà, tot i que parlava català de forma habitual.
Em provoca ironia escoltar com encara hi ha qui m'assegura que cada edat té la seva gràcia. Malauradament la vellesa en té molt poca, de gràcia. En general qui et diu això és gent de la generació que ara té cinquanta i tants anys, una edat en la qual, en general, encara s'està força bé en comparació amb l'estat de les generacions que ens precediren. Quan dius que ets gran, car dir vella sembla una grolleria, sempre surt algú que m'explica el cas d'una seva parenta que als noranta anys balla la conga, viatja cada any a les antípodes i està com una rosa. Aquests casos són excepcionals però ens agrada pensar i creure que representen alguna cosa, una possibilitat, una certesa. Abans la majoria de gent era creient o feia veure que ho era per imperatiu legal. La secularització de la societat té molts avantatges evidents però ens enfronta amb l'evidència d'un probable no res. Passaran els anys i serà ben bé com si no haguéssim viscut.
El nou recorregut del MNAC, pel que fa a l'espai del Renaixement i el Barroc, ha donat protagonisme a un bonic tapís, el del triomf de la Fama sobre la Mort, formava part d'una sèrie de sis de la qual sembla que se'n conserven quatre. Aquests tapisos estaven inspirats en uns poemes de Petrarca, els famososTrionfi. La Fama venç la Mort, però és un triomf relatiu ja que el temps vencerà la Fama i una misteriosa Eternitat acabarà per vèncer el Temps. La Fama no la tenen tan sols els famosos, tots tenim una certa fama en el nostre entorn i viurem en el record de la gent durant un temps determinat tot i que aquest sigui un consol absolutament fràgil.
Fa uns dies vaig veure per la televisió com els veïns d'un barri relativament nou d'una població catalana protestaven a causa de la possible instal·lació d'un tanatori en un dels extrems del mateix barri.
Entenc que el veïnat tingui prioritats però les raons que es donaven em van semblar una mica surrealistes, com ara que el tanatori pot causar depressió als habitants de la rodalia i que els infants del barri, ai, aquests infants que ens serveixen d'excusa per a tot, no tenen perquè conviure amb la proximitat d'aquesta trista realitat.
Una altra excusa que repetia la gent era l'augment de contaminació que provocaria el moviment de persones i cotxes a causa dels acompanyaments a les vetlles i enterraments. El tanatori, tot s'ha de dir, no comptaria amb servei d'incineració. Jo vaig veure uns carrers amples i lluminosos, molt menys contaminats que els del Poble-sec, per exemple.
Vivim en una societat estranya on tot fa nosa. No volem a prop de casa narco-sales, ni tanatoris, ni presons, ni centres per a gent amb problemes mentals, ni res que destorbi la nostra precària estabilitat i que ens enfronti amb la realitat de la vida. I de la mort, és clar.
El cas és que en d'altres èpoques convivíem amb tot això. La gent vivia, a Barcelona i als pobles, al costat de l'escorxador, de la presó, del cementiri. A L'Hospitalet de Llobregat hi ha uns antics blocs de pisos des dels quals s'albiren els nínxols del cementiri. Quan jo era petita hi havia una seu de les aleshores Pompas Fúnebres a prop de la Ronda de Sant Pau. Jo no ho recordo però hi ha gent gran que m'ha explicat que en ocasions es veien taüts nous arrenglerats a la paret de l'edifici.
El pitjor és que la mort ens tocarà a tots i totes, un dia o un altre. Els tanatoris actuals ja han estat un bon recurs per fer allò que en deien treure't el mort de sobre. No són barats i en els seus inicis hi havia debats sobre la seva necessitat i validesa. Havia escoltat a una cosina meva comentar que eren com supermercats de la mort. En tot cas, resulten molt més còmodes que aquelles antigues vetlles a casa, amb gent entrant i sortint i amb els parents del difunt sense dormir en tota la nit. Es faci com es faci el darrer comiat sempre té un component trist, fosc, poc agradable, evidentment.
Els nens veuen la mort a la televisió tot sovint. En les històries de ficció i en les rondalles la gent mort i totes les criatures, així que pensen una mica, esbrinen que els seus avis o besavis van morir en algun moment. Cal entendre la vida, no la mort/ en la mort no s'amaga cap enigma, va escriure el poeta Margarit. Si els morts ens fan por i angúnia és perquè encara vivim amb un munt de mitologia al damunt sobre difunts, esperits, ànimes en pena i zombies horribles.
Els infants ens serveixen d'excusa per a tot. Si hi ha alguna mancança és recorre a dir que els infants seran els més afectats i això sempre toca la fibra sensible. Crec que s'hauria de parlar de la gent, més enllà de la seva etapa vital, en general. I no reflectir els nostres prejudicis en els infants per tal de maquillar explicacions que no s'aguanten per enlloc. Comprenc que els veïns s'estimin més tenir una zona verda a prop, per exemple. Però el rebuig generalitzat a allò que ens incomoda també m'incomoda.
Una companya de feina, fa anys, va viure al seu blog una moguda de protesta, els veïns no volien que a l'entresòl s'hi instal·les una clínica dental pel fet que entraria gent que no sabien qui podia ser. Ignoro com va acabar el tema. L'entresòl de la meva escala pertany a l'ajuntament i al principi, fa anys, hi van instal·lar uns habitatges per a jovent amb problemes familiars -no amb problemes personals, ep-.
Hi va haver protestes d'alguns veïns i en aquesta mena de protestes es fa molta demagògia. També hi va haver reunions amb uns monitors responsables dels joves. Al capdavall es va tirar endavant, amb els anys els pisos s'han dedicat a d'altres coses, avui hi ha la Coordinadora d'Entitats del barri.
Una veïna, empipada perquè jo no veia malament del tot que hi hagués aquell jovent als pisos, se'm va encarar dient-me que potser un dia aquells nois em violarien la nena, la meva nena que tenia tot just tres anyets aleshores. He escoltat moltes bestieses al llarg de la vida, aquella en va ser una de tantes. També he escoltat barbaritats a l'entorn de la població escolar que ha anat arribant al llarg de les darreres dècades i que, segons opinió generalitzada, feia baixar el nivell educatiu. I el feia baixar a partir del parvulari, ep.
La mort és un fet més, irreversible i universal. No deprimeix pas més que d'altres desgràcies diverses, al capdavall els nostres morts han tingut hospitals i una certa seguretat. Els morts, entre els quals també molts infants, que cada dia ens sacsegen la consciència i ens recorden la nostra impotència, des de tants llocs del món, deprimeixen molt més que els dels tanatoris amb aire condicionat.
Avui en Miquel de Tot Barcelona ha penjat un sonet sobre la vellesa. Ahir la meva néta, a tocar dels cinc anys, ens preguntava pel seu avi patern, una mica més gran que nosaltres i que va morir poc abans de néixer ella i insistia en preguntar per què havia mort si encara no era molt i molt vellet.
Recordo que un dia, més o menys a aquesta mateixa edat, em vaig posar a plorar i li vaig dir a la meva mare que un dia em moriria i em ficarien en aquell forat tan lleig, potser havia escoltat comentaris dels grans o havíem anat al cementiri, no ho sé. La meva mare em va consolar dient que faltava molt per allò i que després anaves al cel. Avui considero aquell cel familiar altament improbable però en aquella època la mare em feia resar de tant en tant per un munt de difunts de la família que jo no havia conegut i aquella pràctica me'ls feia més propers.
La tardor és una època melangiosa i adient per a aquest tipus de meditacions sobre la vellesa i la mort. Tot arriba i passa. No és estrany que la celebració dels difunts s'hagi situat en aquesta època. Encara fa calor però un dia o un altre refrescarà, no hi ha gaire bolets enguany però els arbres de fulla caduca ja s'han tenyit amb els seus bonics i vistosos colors tardorencs, preludi del comiat definitiu. Ningú ens va enganyar, així és la vida, fins i tot la més llarga és breu, considerant el conjunt. Parlar de la mort i, encara més, de la vellesa i les seves xacres, incomoda més en segons quins ambients que parlar de la política del moment. Quan dius, ni que sigui en broma, que ets vella, sempre hi ha algú que et corregeix, tu ets gran, no ets vella, no seràs mai vella.
En diguem com en diguem, les coses són com són i la vida s'acaba. Haver arribat fins aquí de vegades em sembla un miracle i això que no he viscut grans tragèdies col·lectives però recordo alguns riscos imprevistos malgrat els quals vaig tenir sort. Pensar en tot això no vol dir que siguis pessimista ni masoquista, és pensar en la realitat més dolorosa i evident de totes. A la vida vas perdent persones, amics, parents. Constatar com són les coses fa que valoris més la brevetat dels dies i el pas de les estacions. Ànimes difuntes, al cel ens vèiem juntes...
Fa anys s'editaven uns discos de llarga durada amb peces breus, de música clàssica, eren unes sèries que portaven per títol Clásicos populares i coses semblants. Com que, malauradament, la cultura musical ha estat una de les assignatures pendents mes habituals, amb aquells discos vam iniciar, molta gent, la nostra fràgil saviesa en la matèria. També Walt Disney va contribuir a fer-nos augmentar els coneixements filharmònics, amb l'aplicació musical a algunes de les seves pel·lícules de dibuixos.
Hi ha hagut peces musicals clàssiques que han esdevingut molt populars, segons modes. Traspassaven el seu àmbit una mica elitista i per a iniciats i s'aplicaven a obretes de teatre, pel·lícules i muntatges escolars ben intencionats. Quan jo era petita per la ràdio havia escoltat sovint coses com ara el Somini d'amor de Liszt o el Para Elisa, que fins i tot van arribar a l'indret popularíssim dels discos sol·licitats.
Una de les peces que es feien servir més per il·lustrar representacions d'aficionats quan jo era joveneta era el conegut fragment del Llac dels cignes. Recordo una posada en escena maldestra i entranyable, d'un agrupament escolta, amb El Petit Príncep en escena i aquella música com a il·lustració inevitable. Com sol passar amb la música més frívola i moderna, escoltar una peca de forma recurrent, per maca que sigui, acaba produint una mena de saturació, cosa que es pot esdevenir amb una ària d'òpera o amb les Paraules d'amor serratenques.
Fa uns dies Allau ironitzava sobre l'ús de l'Adagi d'Albinoni a la pel·lícula Manchester frente al mar, ús que s'esdevé, per cert, en el fragment més dramàtic de la història. Hi ha d'altres temes clàssics a la banda sonora, però no són tan devastadorament populars. L'adagi d'Albinoni no és d'Albinoni, per cert, així que el músic no té cap culpa de l'ús i abús del tema.
Remo Giazotto, un conegut musicòleg, va explicar que havia arranjat la peça a partir d'un suposat manuscrit del músic. Avui, en general, es pensa que l'obra és, de fet, de Giazotto, especialista en el músic venecià i que no hauria composat res més que això, per cert, al menys, que se sàpiga. Tot plegat s'hauria esdevingut a finals dels anys quaranta, més o menys, tot i que l'obra es va donar a conèixer el 1958. D'aquí ve que quan jo era petita no hagués escoltat mai aquesta música, il·lustrant alguna emissió d'aquell enyorat ràdio-teatre d'aleshores, o gràcies als reculls de clàssics populars a l'abast, per exemple.
Albinoni no és un músic excessivament conegut o així m'ho sembla. Va ser un gran privilegiat, tenia recursos propis i va poder fer el que li va abellir, en el camp musical i en la resta. No va precisar de mecenatges i va morir a una edat avançada, gairebé vuitanta anys de l'època, que són molts, i a més a més viscuts a la Venècia del moment i, a sobre, en la dolçor d'abans de la revolució. Hi ha gent que té sort, ves.
De fet, la culpa de què una gran part de l'obra del músic ens sigui desconeguda és culpa de les misèries humanes, ja que es va perdre, amb una gran part de la biblioteca de Dresden, durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Entre aquelles runes se suposava que Giazotto hauria trobat alguna composició la qual, adaptada, hauria propiciat el famós Adagi apòcrif.
Vaig escoltar per primera vegada l'adagi en una representació escolar, recordo que li vaig preguntar a la mestra que n'era la responsable què era i me'n va dir el títol. Crec que l'obreta era una versió molt particular de la Blancaneus i quan la nena que feia el paper principal seia en un bosc imaginari, trista i pensativa, s'escoltava la musiqueta.
Avui, l'adagi en qüestió s'ha incorporat a l'oferta que et fan als tanatoris per tal d'il·lustrar els comiats definitius. Diria que és una de les més exitoses, pel que fa a la música en viu que ens ofereixen en aquestes tristes celebracions. Al menys així es dóna feina a músics joves, vaja. Hi ha qui s'estima més música enllaunada perquè la cançoneta triada té alguna cosa a veure amb el finat. Serrat feia broma un dia, a la tele, amb les seves Paraules d'amor, que es poden escoltar a casaments, aniversaris i funerals. Suposo que el cantant deu fer un calaix esplèndid amb la utilització que se'n fa.
Personalment m'agrada més un silenci respectuós, en aquests actes, i si es fan lectures o evocacions del difunt, millor que siguin breus. Una altra moda lamentable és aplaudir la sortida del cadàver, això sol passar amb els famosos. No sé qui va començar a fer tal cosa però ve de temps, recordo que quan va morir Montserrat Roig un periodista ho va comentar al diari, estranyat. També en ocasions s'aplaudeix quan s'acaben uns minuts de silenci a causa d'alguna desgràcia. Ja sé que no hi ha mala intenció però això de la frivolització generalitzada dels aplaudiments indiscriminats em fa angúnia.
Manchester frente al mar seria una pel·lícula insuportablement trista sense algunes pinzellades d'humor intel·ligent les quals, afortunadament, no freguen l'excés. Algunes es relacionen, precisament, amb el tema funerari, o sigui que s'hi podia haver afegit això de la llista de possibles peces interpretables en el comiat del germà del protagonista, entre les quals, de forma paradoxal, podia ser-hi l'adagi.
En ocasions, en els funerals actuals, també es canta o es toca la guitarra. Un altre dels grans èxits funeraris ha estat La vall del Riu Vermell, fins i tot la viquipèdia recull el seu ús mortuori quan, de fet, la història original amb tota probabilitat fa referència a un comiat amorós. La vida i els costums populars donen moltes voltes, què hi farem. La gent més moderna recorre en ocasions a l'Hallelujah del Cohen, la qual també ha esdevingut un clàssic en els enterraments actuals i que potser acabarem per avorrir, encara més quan a causa de la mort del cantant ens la tocaven a cada moment, per les teles i les ràdios.
La música ens acompanya al llarg de la vida i ens emociona per raons diverses, moltes vegades lligades a la nostra experiència personal. La saturació que ens produeixen en algun moment determinades tonades o fragments després es reconverteix en record emotiu, encara més si la musiqueta passa de moda i ja no la podem escoltar de forma tan abusiva.
La mort és un fet quotidià i inevitable amb el qual encara no hem fet les paus ni les arribarem a fer mai. Qui més qui menys ha imaginat com podria ser el seu funeral. Des que creiem molt menys que abans en possibles alternatives posteriors al final previsible sembla que els esforços es concentren en allargar la vida tant com es pugui, sigui com sigui i esmerçant en el tema un munt de recursos de tota mena. Sobre aquest fet i una improbable, però no impossible, immortalitat futura, tot i que molt remota, escriu Yuval Noah Arari a Homo deus, amb una saludable ironia sobre els canvis socials i culturals que comporta l'allargament de la vida i com, malgrat tantes millores, cada dia ens queixem més del malament que va tot, com si realment existís un meravellós passat idíl·lic en el qual els valors humans van tenir una brillantor més acceptable.
En tot cas, malgrat l'excés, tenim Adagi de no Albinoni per dies, i potser millor que deixem a gust dels nostres supervivents l'elecció del nostre comiat previsible, si és que esdevé un comiat convencional i tanatòric, vaja, que no se sap mai. Musical o silenciós, clàssic o modern, tant és, al capdavall aquests actes són una mena de relatiu consol per als qui queden, no pas pel que marxa. I quan més breus, millor, com tantes coses.
El llibre de memòries de Claire Bloom m'ha fet interessar, ves, per l'obra Philip Roth, aquest marit que li feia assetjament psicològic a dojo. Diria que fa anys vaig llegir un llibre de Roth, no em va agradar i vaig renunciar a continuar llegint-lo, però ni tan sols no n'estic segura ja que la memòria es molt traïdora. Compta amb una obra gairebé tan extensa com el nostre Pedrolo, i no és que vulgui fer comparacions odioses, que no toca. Així mateix, pel que m'han explicat, es tracta d'una obra diversa en la temàtica, amb alts i baixos, com sol passar amb els autors prolífics i amb una llarga trajectòria.
A la xarxa de biblioteques estan dedicant un cicle a la ciència-ficció, amb motiu de l'Eurocon, i dilluns va venir a la del meu barri Munné-Jordà, un erudit dels pocs que queden en actiu, precisament a parlar-nos de Pedrolo i del gènere, el tema es va desbordar i es va parlar de literatura en general. I de la recuperació progressiva de l'escriptor, de qui el 2018 se celebrarà el centenari del naixement, hi ha previstos actes diversos. Tinc poca fe en el resultat d'aquestes celebracions però s'estan generant a l'entorn de l'escriptor tesis doctorals endegades per gent jove que pràcticament el descobreix.
Pedrolo i la ciència-ficció a banda, vaig mirar què hi havia a la meva biblioteca de Roth, més enllà de les recomanacions que m'havien fet algunes persones sobre un o un altre llibre i em vaig ensopegar amb Elegía, he llegit després que és un llibre diferent de la majoria dels de l'autor. El nom en anglès és Everyman, una cosa així com ara home del carrer, expressió nostrada que va fer fortuna a causa d'una cançó molt maca i trista de Pi de la Serra.
El llibre, que potser molts i moltes haureu llegit ja que es va publicar el 2006, ens narra la història d'un home que acaba de morir, de fet el llibre comença amb el seu propi enterrament. La història ens l'explica ell mateix que fa un repàs autocrític i nostàlgic sobre el passat. Aquest protagonista, del qual no en sabem el nom, fa allò que diuen que s'esdevé en molts casos, tot i que els afectats no ho puguin explicar, en els moments previs a la mort: recordar tota la nostra vida com si fos una pel·lícula.
La història s'estructura amb una mena de teixit ben travat, a través de diferents moments de la vida del protagonista, incideix en alguns esdeveniments en els quals la mort va ser aprop d'ell, a causa d'algun trasbals de salut o del traspàs de persones estimades, com ara els seus pares. Es tracta d'un publicista jueu benestant, amb recursos i intel·ligent, però que ha comès errors, alguns dels quals relacionats amb el sexe i el desig: aconseguir trencar amb la seva segona dona, una perla, a causa d'un rotllo passional amb una model de bon veure o perdre la relació afectiva amb els dos fills del primer matrimoni. Però les coses són com són, no podien ser d'una altra manera i no es poden arranjar.
L'home entoma la proximitat de la mort amb una curiositat gairebé intel·lectual, va a cementiris, recorda enterraments, s'informa amb un enterramorts de com arranja les tombes. Però això no comporta cap mena de pulsió morbosa, ho fa amb distanciament emocional, vol veure, conèixer i prou. He llegit que el llibre en el seu moment, va desconcertar els crítics, que no hi van trobar la ironia que rumbeja l'autor en moltes altres novel·les. Se'n va criticar la duresa, el to condemnatori que de vegades pot semblar moralista quan no ho és en absolut, em sembla. També es va valorar la tendresa que s'esmuny pel relat personal d'aquest condemnat a mort, lúcid i capaç d'admetre els seus errors i les seves manies sense fonament, com ara una enveja dolorosa per un germà més gran que és un bon home i que sempre ha gaudit d'una salut de ferro.
En d'altres comentaris he llegit que es tracta d'un llibre difícil de pair, dur, el protagonista expressa amb una frase contundent aquesta duresa: la vellesa no és una batalla, la vellesa és una massacre. L'home ens explica amb pèls i senyals la decadència dels seus contemporanis, homes que havien estat dinàmics, actius, emprenedors, saludables, vitals. I no se n'escapa ni tan sols aquesta segona dona que recorda amb melangia i que és víctima d'un atac d'allò que abans en dèiem de feridura. Les malalties i els tractaments hospitalaris se'ns expliquen de forma detallada, precisa, potser excessivament insistent. Malgrat això el llibre no és gaire llarg, cent cinquanta pàgines, i es llegeix d'una tirada.
Hi ha molta gent que ha escrit i escriurà o cantarà sobre la mort. No m'estranya gens l'èxit de les religions que ens asseguren un altre món si es compleixen determinades coses o es fan determinats rituals marcats i estructurats. Si s'analitza la vida des d'un punt de vista no transcendent moltes coses semblen sense sentit, tenir fills, estalviar, patir per l'esdevenidor, votar a les eleccions. Però continuem fent el que podem i sabem, i cercant sentit a allò que ens passa, tot ajuda a viure, que diuen.
Al capdavall la gent no creient viu-vivim amb les mateixes il·lusions i inquietuds, si fa no fa, que aquells que et diuen que tenen una fe cega en déus improbales i en alguna vida posterior. La mort és una tragèdia quotidiana que es contempla de forma molt diferent quan ets jove que no pas quan ets gran i vella, tot i que avui això de vella sembla un penjament. D'aquí ve l'èxit d'aquell poema tan repetit, fins a formar part dels clàssics populars:que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde...
L'experiència de la decadència vital i de la mort sempre se'ns explica des d'un punt de vista fictici, car ningú no pot tornar del més enllà per dir-nos com li ha anat, és clar. Elegia m'ha agradat molt, malgrat la meva prevenció amb aquest senyor després de llegir-ne les maldats, al capdavall diuen que unes de les persones que deceben més, quan les coneixes, són els escriptors, és clar que això tampoc no és ben bé així, decep molta gent, potser més quan la seva professió té una projecció pública però entre gent anònima ens trobem sovint amb què allò que diuen i afirmen té poc a veure amb el que fan.
Avui parlar o escriure sobre la mort de forma lúcida i realista sembla de mal gust, en aquest sentit s'entén que el llibre de Roth inquietés quan va sortir. Molta gent et diu que no hi vol pensar, en la mort. Però encara que no vulguis hi penses, quan et fas grandeta, ja que és sempre present i propera. Hi ha gent que potser no va a xerrar amb els enterramorts, avui els cementiris no són sempre prou assequibles, però que llegeix sense voler les esqueles dels diaris. Quan et fas gran els enterraments acaben formant part de la teva vida social i els morts ja no et fan tanta angúnia com quan eres petita.
El cantat Alberto Cortez té una cançó molt realista sobre la vellesa, en copio la lletra al final.
A la vellesa se li han cercat explicacions que en fessin minvar això de ser una massacre o la pitjor de les dictadures, hi ha llibres que ja són clàssics amb títols tan eufòrics com ara La joia d'envellir, Fer-se gran també és un art, Elogi a la vellesa. Molts d'aquests llibres, és clar, compten amb autors més o menys creients i responen a una enganyosa premisa molt del gust d'un gran nombre de persones que encara no han entrat en la recta final de l'existència: cada edat té les seves coses boniques. A una bona amiga amb deu anys menys que jo que em repetia això sovint, un dia no me'n vaig poder estar i li vaig responde que la vellesa real no tenia res de bonic, cosa que no volia dir que ens haguéssim d'estar amargant la vida davant d'un fet inevitable i universal.
L'envelliment sempre ha generat negoci, qui té diners els pot invertir en intentar fer minvar els efectes de la decadència. Avui t'implanten les dents perdudes, pagant i patint, això sí, et tenyeixen els cabells i de forma encara força maldestra et poden reduir els rebrecs cutanis. La medicina moderna fa molt de negoci amb el tema, el nombre creixent de gent de la mal anomenada tercera edat genera llocs de treball i molta producció farmacològica, esvera comprobar la hipermedicació de moltes persones de la meva generació i de l'anterior. Mentrestant, pel que fa a l'eutanàsia activa i al dret a morir quan et sembli, sense dolor ni fer nosa, encara res de res a casa nostra, és una pràctica que, com fa anys l'avortament, tan sols es troba a l'abast dels que poden anar a l'estranger a fer el que els sembli. És un tema polèmic, és clar, com ho és encara el suïcidi, inquieta en excés. Sembla que la vida és un bé absolut que s'ha de voler conservar al preu que sigui, i això de preu també té un sentit literal.
A casa de vegades fem broma en recordar aquella entranyable cançó del Serrat amb uns vellets que s'estimen molt i que es pregunten l'un a l'altre, com fem nosaltres des de fa un temps: avui no et fa mal res? L'humor i la ironia no curen però ajuden, tot i que avui sembla de mal gust fer broma de les deficiències diverses i l'envelliment, no ens enganyem, n'és una i de ben grossa, i, a més a més, universal.
Aquesta època de l'any és adient a meditar sobre el tema, no és estrany que tinguem pel novembre això de Tots Sants, seguit de l'avui una mica oblidat Dia de Difunts. Una festa que s'ha frivolitzat d'allò més, passada per l'escola, pel marrameu torra castanyes, pel Halloween ximplet i pel bandejament dels contes de por, d'esperits torturats i d'ànimes en pena, tot i que les coses s'adapten i es transformen i el gènere de zombies gaudeix de bona salut ara per ara. Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.
Ara mateix estic escrivint això mentre cau un xàfec de categoria que acomboia les meves meditacions existencials, per sort no se n'ha anat la llum com en d'altres sectors del meu carrer que veig que estan a les fosques.
LA VEJEZ (Alberto Cortez)
Me llegará lentamente y me hallarà distraído probablemente dormido sobre un colchón de laureles. Se instalarà en el espejo, inevitable y serena y empezará su faena por los primeros bosquejos.
Con unas hebras de plata me pintará los cabellà y alguna línea en el cuello que tapará la corbata. Aumentará mi codicia, mis males y mis antojos y me dará un par de anteojos para sufrir las noticias.
La vejez... está a la vuelta de cualquier esquina, allí, donde uno menos se imagina se nos presenta por primera vez. La vejez, es la más dura de las dictaduras, la grave ceremonia de clausura de lo que fue la juventud alguna vez.
Con admirable destreza, como el mejor artesano le irá quitando a mis manos toda su antigua firmeza y asesorando al galeno, me hará prohibir el cigarro porque dirán que el catarro viene ganando terreno.
Me inventará un par de excusas para amenguar la impotencia, que vale más la experiencia que pretensiones ilusas, me llegará la bufanda, las zapatillas de paño y el reuma que año tras año aumentará su demanda.
La vejez, es la antesala de lo inevitable, el último camino transitable ante la duda... ¿qué vendrá después? La vejez... es todo el equipaje de mi vida, dispuesto ante la puerta de salida por la que no se puede ya volver.
A lo mejor, más que viejo seré un anciano honorable, tranquilo y lo más probable, gran decidor de consejos o a lo peor, por celosa me apartará de la gente y cortará lentamente mis pobres, últimas rosas.
