3.2.13

JO ME'L CREC PERQUÈ EL CONEC

Fa molts anys, a l'escola on treballava vaig escriure una llista de propostes de millora que no van ser acceptades en aquell moment. Alguns cursos després qui aleshores feia de director les va trobar oblidades  en un calaix i les va presentar com a elaborades per ell, en un claustre. Em vaig quedar de pedra i vaig protestar, si això ho vaig escriure jo i en aquell moment no us va semblar bé, vaig afirmar amb contundència. Alguns mestres havien canviat i d'altres ni tan sols no recordaven el tema, així que va ser la meva paraula contra la seva. Una mestra amiga va voler donar-me la raó i va afirmar que jo deia la veritat. 

Quan algú li va preguntar com ho sabia va respondre d'una manera que encara em va fer quedar més malament tot i que la seva intenció era bona, perquè la conec i me la crec. No cal dir que l'afirmació va sonar a subjectiva i oportunista, car no demostrava res. A més a més, va desvetllar la hilaritat del sector directiu. La cosa no va tenir més importància, vaig quedar jo com a guillada, aquelles propostes es van refer i votar i com tantes coses i lleis diverses van quedar en paper mullat. Avui, amb l'experiència acumulada, ja no perdria el temps en voler afirmar una cosa que sé que és certa però però sobre la qual no tinc proves objectives que ho demostrin.Cal dir que, com en moltes escoles, en aquell moment a la meva hi havia allò que en diríem dos bàndols o grups d'opinió i que aquell xicot no era precisament del meu.

M'ha vingut al cap aquesta trista història pedagògica -les escoles, com qualsevol comunitat humana, són un món a petita escala- pel fet que aquests dies, que tants embolics relacionats amb corrupteles diverses podem llegir, una manera de defensar el company de partit -del partit que sigui- és que surti una altra persona del mateix partit i digui: a mi m'ho ha explicat i jo me'l crec, el conec des de fa molts anys. Seria tota una altra cosa que sortís algú d'un partit absolutament oposat i afirmés: jo no comparteixo les seves idees ni les seves opcions però conec aquesta persona i sé que no pot haver fet això. Resultaria molt més creïble. Que surti un vell amic o amiga, del mateix partit i que faci aquesta mena d'afirmacions produeix, en general, l'efecte contrari al buscat, fa mal pensar i fa pujar la mosca al nas. És clar que a banda de tot això pot ser veritat que l'acusat sigui innocent o gairebé innocent perquè en aquest món informatiu tan galdós que patim un dia sí i un altre també es confonen tota mena de coses.

Fa uns dies algú em va comentar, per exemple, que coneix algú que coneix persones d'aquestes implicades en el tema de Lloret i els russos  i  que semblaven normals, educades i amables i no haurien dit mai que estiguessin ficades en coses estranyes. O sigui, que la persona que coneix els afectats i la que coneix la que coneix els afectats ja donaven per segur que hi havia marro, marro del gros, una postura ben diferent dels amics i amics dels amics que afirmen creure en les seves innocències. Ens movem entre incondicionalitats que sovint són fràgils i suposicions no provades de culpabilitat i tot plegat és molt subjectiu, va lligat a les nostres dèries, ideologies i convenciments. Encara funciona en excés allò de ho han dit per la tele. 

És evident que no es protesta tant de la corrupció quan els afectats són gent de la nostra corda (de la mateixa manera que no es mouen protestes massives en contra de guerres quan els invasors o defensors no són els americans). Per cert, el gran nombre de persones que coneixen algú que coneix algú important és ben curiós i contribueix al fet que les brames s'escampin com taca d'oli. A més, sembla que no es pot fer res dolent si ets amable, educat, simpàtic i carismàtic ni fer res de bo si tens un físic inquietant o ets una mica cantellut.

A escola, quan els xicots més grans en feien alguna de grossa i cridaves els pares i mares per explicar el tema era habitual que aquests el defensessin, ell només passava per allà, el meu fill m'ho ha explicat i sempre em diu la veritat i me'l crec, els companys -o companyes- en van tenir la culpa. Em sembla molt bé la fe familiar en els nostres cadells, sempre hi ha d'haver algú que cregui en nosaltres per damunt de proves i evidències, per amor i amistat, sense jutjar, altrament tot seria molt dur i aspre. Una altra cosa és la veritat. Però, ai, la veritat sovint és poc clara, poc demostrable, poc evident. Té matisos i condicionants, interpretacions. I per això cada  vegada em refio menys dels llibres d'història per seriosos que semblin. Per no parlar de la tele, és clar. O d'internet. Abans dèiem: això va a missa. Ni tan sols no em crec del tot allò que està comprovat científicament.  Ni tan sols si conec al científic i tot, vaja.

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

De fet no et pots refiar de ningú, encara que com Don Mariano digui "Señorita yo no he sido", es com posar la ma al foc, et pots cremar.L'Altre dia hi havia una foto impagable a la Vanguardia, deia que Oriol Pujol posaba la ma al foc - ja no recordo per qui amb tants pressumptes - però el que era bonissim de la foto és que se'l veia d'esquenes mentre agafava o s'àcostava a un extintor.

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, però també m'adono que la gent 'oblida' aviat les corrupteles 'dels seus'. El fet és que mai no acabes de treure l'entrellat de res, en part a causa de la lentitud de la justícia. Això de la mà al foc també és curiós, suposo que ve dels judicis de Déu, tan poc fiables mirats en perspectiva.

Miquel ha dit...

Estic molt, molt desanimat. Salut

Montse ha dit...

Julia, tens tota la rao. I ho dic xq et conec! :)

Júlia ha dit...

Miquel, jo crec que no hi ha motius, al capdavall no cal esperar gaire de la nostra espècie i considerant les tragèdies que els humans viuen i han viscut 'gràcies' als companys d'espècie tot això és la xocolata del lloro.

Ja em sorprèn més veure coses que funcionen gràcies a bona gent que no pas el contrari, la veritat.

Gaudim de les coses bones i de la companyia de la gent honrada.

Júlia ha dit...

Montse, molt bona, he, he.

Júlia ha dit...

També he de dir que no he tingut moltes ocasions de pecar, com deien abans, tot compta...

Sícoris ha dit...

Quanta raó, Júlia!
Ens movem (en el millor dels casos) per amistat i per afinitat ideològica. Però els fets cal demostrar-los sempre que sigui possible, que de vegades no ho és. I com et va passar a tu amb el director aprofitat i penques, et queda un regust d'impotència i frustració que et fa pensar que, contràriament al que passa a les pel·lícules, a la vida real s'imposa la injustícia.

Altrament, dec ser de les poques persones que no coneix ningú que tingui relació amb algú important. És clar que conec tan poca gent... Hauré de posar fil a l'agulla, a veure si m'assabento d'alguna història sucosa d'aquelles que comencen amb un "m'han dit que han dit..." ;-)

Galderich ha dit...

Ha, ha... he rigut molt amb la teva comparativa entre el món polític i l'escola. Fil per randa és així!

El millor ha estat l'excusa del Rajoy dient que penjarà la seva declaració de la Renda com si algú que té comptabilitat B també la declarés! És la típica excusa d'alumne que no se n'adona de la dimensió de la seva mentida ratificada amb la seva excusa...

Júlia ha dit...

Sícoris, és que hi ha gent molt vanitosa a qui agrada presumir de conèixer algú que coneix algú i per altra banda el país és petit i gairebé, com diuen, amb sis graus de separació arribes a tot arreu.

Demostrar no és fàcil, hi ha recursos per amagar i també per culpar, al capdavall potser sí que acaba comptant el tema de la fe.

En tot cas a mi, de tot això, no em sorprèn res, la veritat. Crec que la corruptela existeix a molts nivells i que fa falta una mica de transformació moral de la societat, de baix a dalt, en el fons per desgràcia sembla que estafar està ben vist quan és en profit propi i no anem bé.

Júlia ha dit...

Galderich, és tot força surrealista i no en traurem l'aigua clara, crec que en lloc de protestar tant a qui s'hauria d'exigir més és a la justícia, rapidesa i eficàcia. Altrament les coses s'obliden i nous escàndols tapen els anteriors. Des del Roldán al Millet encara no hem sabut com acabava la pel·lícula.