10.5.13

DONES: LA MEITAT INVISIBLE -O GAIREBÉ-






Manllevo el títol del blog d'un dels meus programes preferits de televisió, però és que m'ha semblat adient al tema.

Avui en lloc de tornar a les meves dèries de perepunyetes lingüística retornaré a les meves manies feministes. Fa un temps que tinc el costum de sumar i restar. Tres llocs d'actualitat ben diferents, on les dones han estat, són o seran minoria: el Consell Assessor per a la Transició Nacional, l'Experiència Gastronòmica Multisensorial i la trobada sobre Blogs i Poesia. En tot cas la cosa no millora i, el que es pitjor, sembla que ningú no se n'adoni, ni les afectades pels oblits. Fa uns dies vaig incidir en això del Premi d'Honor, quarant homes i tres dones. El Premi Sant Jordi, si fa o no fa. 

Escriure una nota per al diari sobre el tema del Premi d'Honor i la seva absència de dames m'ha comportat rebre un desagradable anònim d'algú que deu tenir mania a les senyores i que m'envia a fregar plats, literalment parlant, després d'acusar-me de fer demagògia. Volia tancar el Tèrbol Atzur per excés de feina però hauré de mantenir-lo. Per cert, al menys els Jocs Florals de Barcelona els ha guanyat una noia i ben jove, Àngels Gregori. Insisteixo, com sempre, que no entro en el tema de qualitats ni de gustos, tan sols en els mèrits i en els greuges. 

Què tot plegat s'esdevingués en temps d'Espriu, mira, passi. Però actualment... Ahir vaig tenir una xerrada amb la meva amiga també escriptora, Montserrat Galícia, i em va explicar molts casos semblants, d'oblits del paper de la dona en actes literaris rellevants als quals ha assistit darrerament, àdhuc en actes organitzats per dones. És gairebé una evidència que en aquest tema, com en tants d'altres, el paper de les dames i els seus drets retrocedeixen. Això sí, de tant en tant es fa un acte específic dedicat només a senyores i ja hem complert. 

Hi ha qui es pica quan li fan veure aquesta realitat, encara recordo el cantant Raimon quan una periodista se li va queixar de l'absència de dones en aquell auto-homenatge que es va muntar fa anys i on va convidar el bo i millor de les musiquetes nostrades, es va notar amb claredat que li pujava la mosca al nas. I si algú pensa que és una mena de paranoia personal tot plegat que s'entretingui, com jo, en fer números dels convidats i participants al que sigui, literari o no, i que tingui una certa rellevància, debats televisius inclosos. Per cert, també és fàcil comprovar que en molts casos les poques convidades on sigui tenen tres qualitats importants, són joves, primes i guapetes. Observar de forma crítica els senyors corresponents evidencia el fet que aquestes qualitats no són tan freqüents en els escollits per a tasques laborals de visibilitat mediàtica. 

A les televisions es veu que quan envelleixen a les dones les deuen desintegrar, fins i tot a les meteoròlogues que tot sovint semblen figurins. A algunes periodistes grandetes que es mantenen els fan líftings, que encara és pitjor. Per tal de deixar-nos bellugar poc s'han inventat aquests talonassos absurds que s'haurien de prohibir però que semblen imprescindibles per a qualsevol presentadora periodística que tingui feina i sobre els quals els podòlegs no es manifesten en excés. Sempre inventen una cotilla o una altra. Poca roba i talonots, l'uniforme imprescindible de la televisiva, sigui periodista cultural o de frivolitats. Aquí, un blog molt interessant sobre famoses catalanes, un de tants exemples de com va la cosa.

Què hi ha excepcions i actes paritaris i fins i tot alguna trobadeta on les noies són majoria? Què sempre ens quedarà alguna mediàtica alternativa, de bellesa no convencional, com ara la Pilar Rahola? És clar que sí, només faltaria. Però una flor no fa estiu ni una oreneta, primavera.

10 comentaris:

Galderich ha dit...

El que també va ser d'escàndol fou el PowerPoint d'imatges bucòliques i frases nostrades que TV3 va titular com a "Hola Europa" on, entre altres coses impresentables a més de la falta de crítica i contrast d'opinions, només hi havia una dona parlant...

En fi, anem deixant el 50% de la població i així acabarem....

Temujin ha dit...

Con su permiso, yo no soy de imponer cuotas, puede ser que un organismo haya mayoría de mujeres, en otros igual y en otro ninguna.
Que se valore la capacidad de cada persona sin distinciones, para mi ese es el camino.

Júlia ha dit...

Galderich, l'amiga que menciono també em va comentar això del programa, jo no el vaig veure. Ja veig que no és mania persecutòria.

Júlia ha dit...

Temujín, estoy de acuerdo en no poner cuotas ni paridades pero la realidad demuestra que en caso contrario se olvidan de nosotras 'olimpícamente', los casos que menciono son muy evidentes y también el programa que menciona Galderich.

Hasta hace pocos años me parecía todo esto una tontería pero me doy cuenta de qué no es así, en el caso del Premi d'Honor sé de muchas mujeres importantes a quiénes se les podria conceder. No creo que haya mala fe, hay ignorancia y comodidad. Hace un tiempo en el blog de La lectora corrent también se mencionaba el tema haciendo referencia al ámbito científico. En una publicación no mencionaban a niguna.

Júlia ha dit...

Mira, Temujín:

http://lectoracorrent.blogspot.com/2013/02/les-dones-un-cop-mes-o-dos-invisibles.html

Marta ha dit...

Tens molta raó Júlia. I això que en la majoria d'actes literaris hi ha més dones que homes com espectadores i no dic en cursets i conferències, però en taules rodones i tertúlies, les preferències són masculines. He observat també que les periodistes televisives que havien estat a primera línia i que van fent anys, les envien a fer cròniques breus a l'exterior. Haurem de recordar aquella peli del nostre temps: "Los caballeros las prefieren rubias" amb tres belleses esculturals.

Júlia ha dit...

Marta, jo em pensava fa temps que s'exagerava però m'he adonat que no és així, només cal fer números per veure l'escandalosa diferència entre el tracte donat a homes i dones en qualsevol sector; pel que fa a les periodistes ja va sortir el tema no fa molt de temps, amb motiu d'una anglesa que va denunciar el tracte però res, no es millora.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Un dels meus temes preferits, aquest de la 'gairebé invisibilitat encara de les dones'. Però res no millora...
vull dir que sí que hi ha algunes dones però sempre són les mateixes, com si hi hagués un acord tàcit a acceptar-ne unes i les altres no... l'aspecte compta molt, i també un determinat capteniment sembla molestar més que altres... ai, ai, ai!

Júlia ha dit...

És així, Teresa, potser també passa amb els homes això de què sempre 'són els mateixos' però crec que tenen molta més visibilitat. L'aspecte compta molt, en les dones, molt més. Em sobta com encara per criticar el que fa algú surt el tema de l'aspecte físic i en les dones, de forma molt més cruel. Per posar un exemple que em ve al cap, sempre he pensar que la diferent valoració de la posteritat entre la Capmany i la Montserrat Roig ve del fet que la segona era més atractiva físicament.

I el capteniment, evidentment.

Enric H. March ha dit...

El problema és l'actitud. Som en una societat que continua atribuint rols i ens hauríem de preguntar per què. El protagonisme continua estant en mans dels homes, però preguntem-nos per què continua sent així. No és només una qüestió d'imatge, sinó de discurs. Jo no em sento representat per la masculinitat imperant i necessito sentir altres veus. Suposo que hi deu haver una part de "culpa" atribuïble a les dones que, en molts casos, no volen mostrar una imatge pública. És curiós, però són els homes els més interessant a fer-se veure. A la dona se li ha demanat de sempre donar una determinada imatge, ha de tenir un determinat aspecte, i possiblement això ha influït en la valoració que la dona fa d'ella mateixa (l'equivalent de l'aspecte d'una dona és el tipus de cotxe que té un home).

Júlia, meteoròlogues de bon veure, i en els programes amb públic, a primera fila noies joves amb faldilla curta.