COMMEMORACIONS POC INCLUSIVES

 

Admeto que soc poc partidària dels dies de res, el mateix que de les manifestacions massives que no serveixin per demanar alguna cosa que es pot aconseguir o per protestar de fets molt greus en els quals calgui constatar una certa oposició. Oposició relativa perquè a les manifestacions hi va molta gent de tota mena, una gran part de la qual per quedar bé, tot s'ha de dir. Treure masses de gent al carrer ho han fet ideologies de tota mena, també les feixistes i dictatorials, i en molts casos les persones no sempre hi anaven per obligació. 

Ha passat el Dia de la Dona i moltes dones exemplars que he vist entrevistades pertanyen a un perfil molt concret, mitjana edat tirant a jove, emprenedores i empresàries, professionals de categoria, esportistes d'elit... S'insisteix sovint en què moltes carreres, tècniques i científiques, encara tenen poques dones, o que en els consells d'administració son minoria. 

S'oblida incidir en coses com ara que a l'ensenyament infantil i primari les dones son, encara, una gran majoria. No és aquesta una feina tan prestigiosa com les que es presenten com exemplars però els infants d'avui encara viuen en un context educatiu absolutament feminitzat i, en aquests casos, no es demana ni s'incrementa la paritat ni sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge. 

Les dones no son un col·lectiu homogeni, com tampoc no ho son els homes. Fa anys es deia, més aviat, 'dia de la dona treballadora' però avui això de treballadora ja fa nosa. La unitat de l'independentisme, com  la unitat del que sigui, és molt difícil perquè hi ha un tema en el rerefons, la situació econòmica i laboral, tan diferent d'uns sectors als altres.

He trobat a faltar testimonis de dones realment explotades, totes aquestes que cuiden dels iaios i iaies nostrats i xarucs, tan sols cal observar la realitat d'un matí qualsevol pel volt del barri de Sant Antoni. De vegades son dones molt jovenetes. Totes de països llunyans, és clar, potser tenen avis al seu país que no compten amb tantes atencions. Cobren poc i en molts casos no estan ni assegurades. No s'exigeix cap preparació especial per a fer aquesta feina, excepte en casos en els quals estan gestionades per alguna empresa. Però tampoc és una preparació de gaire volada i aquestes feines no son gaire cobejades pel nostre jovent autòcton, que jo sàpiga.

Hi ha molts altres sectors professionals de poca volada sense paritats, cosidores del tercer mon, prostitutes que ningú no sap d'on han vingut, cambreres de pis, dels hotels, tot i que aquestes s'han anat organitzant una mica en els darrers anys, dones de la neteja que, avui, en molts casos, també s'han anat assegurant, tot i que fa quatre dies que quan es parlava de sous es deia 'això ja ho guanya una dona de fer feines'. En aquests sectors les paritats son inexistents.

Vaig sentir dones, de classe mitjana, que exigien bons sous per poder 'delegar' la feina de la llar, la cura dels fills... El que caldria analitzar és a qui deleguen aquestes feines, a d'altres dones menys afavorides pel destí, en general. Perquè, és clar, no els pagaran pas el sou que cobren elles -o ells-, suposo.

A moltes escoles de barri no és que no hi hagi paritat, és que, sense arribar a ser ghetos compten amb una majoria immensa de 'gent de fora', conec persones d'ideologia esquerrana que porten els fills a escoles elitistes, fora del barri. Per sort ja no sento tant allò de què si entren infants estrangers a l'escola 'baixa el nivell'. Els sindicats, en molts casos, se centren en la gent que treballa de forma convencional i molts subcontractes i feines no controlades queden fora del context. I, on queda la gent despenjada del sistema, pidolaires, persones sense llar, un sector on hi ha una gran majoria d'homes però també algunes dones? Les guerres afecten molt les dones però hi moren més homes, tot s'ha de dir. 

La situació afecta també molts homes, és clar. Hi ha molts paletes estrangers, en aquestes feines les dones tampoc no demanen massa la paritat. Tot és molt contradictori i una cosa que fa empipar molt la gent és que els enfrontis amb les seves pròpies contradiccions i incoherències. Moltes reivindicacions actuals son per allò de 'quedar bé amb poc gasto', que deien abans. 

I un altre sector que he trobat a faltar és el de les dones velles i soles, amb una gran manca de residències que estiguin bé. A les residències i centres semblants sovint hi treballen moltes dones d'origen estranger, mal pagades. De les morts de la pandèmia, amb majoria de dones, se n'ha parlat poc i s'ha fugit d'estudi. Protestar està bé però no serveix per a res, per a esbravar-nos, en tot cas. I, en tot cas, que em regalin les compreses i copes menstruals, hores d'ara, ja no em fa ni fu ni fa. No sé si això de les compreses per a escapaments de pipí també entren en el paquet. L'edatisme, una d'aquestes paraules noves de moda, és una plaga. I això que cada dia som més vells i velles, encara que no volguem que ens diguin així.

LA DONA DEL RENAIXEMENT, USOS, COSTUMS I REPRESSIÓ

Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 2010, el mateix de la mort de l’autor, Manuel Fernández Álvarez (1921-2010), membre de la Real Academia de la Historia, molt guardonat per la seva tasca, gran coneixedor de l’Edat Moderna hispànica. Al costat de llibres molt especialitzats i de gruix va publicar volums que han acostat el gran públic a la diversitat i complexitat d’una època encara poc o mal coneguda i a molts personatges lligats, en ocasions, al tòpic o a la llegenda. 

Han passat deu anys des de la primera edició i no es pot deixar de banda com han canviat les coses pel que fa a l’estudi històric sobre el paper de la dona, això dona encara més valor a aquest llibre, que podem trobar enguany en una edició econòmica i de butxaca. En el pròleg l’autor admet com ha crescut l’interès pel tema, lligat a la incorporació de historiadores al mon acadèmic, a moltes de les quals menciona i en reconeix l’aportació. 

La primera part del llibre ens situa en l’època del Renaixement espanyol, un segle en el qual la vida urbana va prenent volada. I, a continuació, ens indica les característiques de la vida cortesana, de la moral vigent, que evoluciona amb els canvis socials. A través de testimonis escrits i de referents literaris de l’època coneixem l’exigència que es feia a la dona casada, casada sempre segons convenia a la família, i la condemna a la infidelitat, tan durament castigada. La figura de la soltera era, aleshores, pràcticament irrellevant, no era un destí que s’esperés d’una dona. 

Si no es casava podia ser monja, en algunes ocasions per elecció però també, en molts casos, a causa de les necessitats o desitjos familiars. Una font d’informació molt important son els escrit de Santa Teresa, que ens informen sobre les moltes obligacions que comportava la vida conventual les quals, segons la mateixa santa, eren millors en molts casos que suportar marits violents i abusadors i parts constants.

El llibre ens introdueix més endavant en el context de la dona marginada, la serventa, l’esclava, molt nombrosa en aquella època, i en la prostituta, explotada sempre per algú i sovint obligada, per necessitat o per la persona que la tutelava, a exercir aquella feina, que es considerava necessària i que es controlava molt a fons. Una de les fonts literàries mes rellevants, pel que fa a la vida de la dona dedicada a fer de prostituta o alcavota és La Celestina. 

Un altre capítol ens acosta a les converses, jueves i morisques, i a les gitanes, situant-nos en un moment en el qual aquests grups socials van ser molt maltractats i perseguits. En aquest cas el paper de la dona va molt lligat al destí del seu grup i potser hi manca una anàlisi de la marginació que la dona tenia, fins i tot, en el seu propi nucli, pel fet de ser dona, una marginació a dins de la marginació, d’alguna manera. 

La darrera part del llibre incideix en el fenomen de la bruixa i de la seva persecució, que avui ens pot semblar horrible, però que en el seu moment es tenia com a cosa certa. De la mateixa manera que costa d’entendre que gent de pes com Erasme i d’altres haguessin escrit veritables disbarats sobre les dones, també costa comprendre com persones que en determinats camps semblaven tenir una certa lucidesa arribessin a creure en fets absolutament inversemblants. 

Hi havia bruixots, però molts menys, la dona va ser la gran víctima d’aquelles creences, i, en això de la bruixeria van ser molt més expeditius els tribunals civils que no pas els eclesiàstics. Hi va haver exponencialment moltes més condemnes al centre d’Europa que no pas a Espanya i els països mediterranis. És ben conegut el cas de l’Inquisidor Salazar que es va adonar de què les acusacions no tenien cap base certa, en el famós judici de les bruixes de Zugarramurdi, documentat per Caro Baroja. 

El llibre aporta una gran quantitat de bibliografia, informació gràfica molt interessant, reflexions impagables, i cites diverses, tant actuals com d’autors de l’època. La literatura és una font que ens acosta, en moltes ocasions, molt mes a la vida real i a la mentalitat del passat, que no pas un manual convencional. Malauradament moltes de les limitacions de les dones i del seu control patriarcal van durar a l’estat espanyol fins fa, com qui diu, quatre dies. I encara cuegen, segons com. 

DONES: LA MEITAT INVISIBLE -O GAIREBÉ-

Manllevo el títol del blog d'un dels meus programes preferits de televisió, però és que m'ha semblat adient al tema.

Avui en lloc de tornar a les meves dèries de perepunyetes lingüística retornaré a les meves manies feministes. Fa un temps que tinc el costum de sumar i restar. Tres llocs d'actualitat ben diferents, on les dones han estat, són o seran minoria: el Consell Assessor per a la Transició Nacional, l'Experiència Gastronòmica Multisensorial i la trobada sobre Blogs i Poesia. En tot cas la cosa no millora i, el que es pitjor, sembla que ningú no se n'adoni, ni les afectades pels oblits. Fa uns dies vaig incidir en això del Premi d'Honor, quarant homes i tres dones. El Premi Sant Jordi, si fa o no fa. 

Escriure una nota per al diari sobre el tema del Premi d'Honor i la seva absència de dames m'ha comportat rebre un desagradable anònim d'algú que deu tenir mania a les senyores i que m'envia a fregar plats, literalment parlant, després d'acusar-me de fer demagògia. Volia tancar el Tèrbol Atzur per excés de feina però hauré de mantenir-lo. Per cert, al menys els Jocs Florals de Barcelona els ha guanyat una noia i ben jove, Àngels Gregori. Insisteixo, com sempre, que no entro en el tema de qualitats ni de gustos, tan sols en els mèrits i en els greuges. 

Què tot plegat s'esdevingués en temps d'Espriu, mira, passi. Però actualment... Ahir vaig tenir una xerrada amb la meva amiga també escriptora, Montserrat Galícia, i em va explicar molts casos semblants, d'oblits del paper de la dona en actes literaris rellevants als quals ha assistit darrerament, àdhuc en actes organitzats per dones. És gairebé una evidència que en aquest tema, com en tants d'altres, el paper de les dames i els seus drets retrocedeixen. Això sí, de tant en tant es fa un acte específic dedicat només a senyores i ja hem complert. 

Hi ha qui es pica quan li fan veure aquesta realitat, encara recordo el cantant Raimon quan una periodista se li va queixar de l'absència de dones en aquell auto-homenatge que es va muntar fa anys i on va convidar el bo i millor de les musiquetes nostrades, es va notar amb claredat que li pujava la mosca al nas. I si algú pensa que és una mena de paranoia personal tot plegat que s'entretingui, com jo, en fer números dels convidats i participants al que sigui, literari o no, i que tingui una certa rellevància, debats televisius inclosos. Per cert, també és fàcil comprovar que en molts casos les poques convidades on sigui tenen tres qualitats importants, són joves, primes i guapetes. Observar de forma crítica els senyors corresponents evidencia el fet que aquestes qualitats no són tan freqüents en els escollits per a tasques laborals de visibilitat mediàtica. 

A les televisions es veu que quan envelleixen a les dones les deuen desintegrar, fins i tot a les meteoròlogues que tot sovint semblen figurins. A algunes periodistes grandetes que es mantenen els fan líftings, que encara és pitjor. Per tal de deixar-nos bellugar poc s'han inventat aquests talonassos absurds que s'haurien de prohibir però que semblen imprescindibles per a qualsevol presentadora periodística que tingui feina i sobre els quals els podòlegs no es manifesten en excés. Sempre inventen una cotilla o una altra. Poca roba i talonots, l'uniforme imprescindible de la televisiva, sigui periodista cultural o de frivolitats. Aquí, un blog molt interessant sobre famoses catalanes, un de tants exemples de com va la cosa.

Què hi ha excepcions i actes paritaris i fins i tot alguna trobadeta on les noies són majoria? Què sempre ens quedarà alguna mediàtica alternativa, de bellesa no convencional, com ara la Pilar Rahola? És clar que sí, només faltaria. Però una flor no fa estiu ni una oreneta, primavera.