11.5.13

SANT PONÇ I NOSALTRES

De totes les fires i festes diverses que es fan i es desfan Sant Ponç és, amb la de Santa Llúcia, la meva preferida i aquella que em porta més records. Està lligada a la meva infantesa pel fet que la proximitat del carrer de l'Hospital propiciava que hi anéssim cada any a fer el volt, amb la mare. La família de la meva mare tenia molts lligams amb aquells carrers i de l'anada a la fira sempre ens sorgien anècdotes i evocacions del passat.

He continuat amb la tradició d'anar-hi a fer el volt, amb l'intent no sempre reeixit de no trobar-me ofegada entre la molta gent que assisteix a aquests esdeveniments. L'he vista créixer i minvar, com passa amb tot. Hi havia anys en els quals la gent en comentava el gran nombre de parades, que s'estenien per on podien, i d'altres en els quals semblava anar de baixa i també se'n mencionava la decadència. Aquí som una mica apocalíptics amb les prediccions. 

Hi he passat de bon matí i al vespre. L'he trepitjada amb pluja i fred reticent o amb calor gairebé estival. De joveneta havies de parar compte amb els arrambadors, habituals en les aglomeracions i de grandeta he hagut de vigilar amb els Raffles d'ocasió, que és com anomena el cuplet sobre el tramvia els carteristes que proliferen enmig de les gentades. Algun matí de Sant Ponç he vist la benedicció de parades, amb passeig de la imatge del sant responsable de l'invent.

Com s'ha esdevingut amb d'altres fires, la de Sant Ponç també ha generat iniciatives semblants en d'altres barris de Barcelona, entre els quals, el meu, el Poble-sec. La fira de Sant Ponç del Poble-sec, en broma, en broma, ja té trenta-tres anys. Va començar amb uns poques paradetes de comerciants del barri que s'instal·laven al carrer de Blai i la seva ànima va ser Kati Gomila, una d'aquestes persones imprescindibles i immenses que trobem al davant de totes les iniciatives remarcables. Fa pocs anys va haver de deixar la responsabilitat de la seva organització i ara hi ha un grup que en té cura i la fira ha pres una volada impensable tot i que, pel meu gust, ha perdut l'esperit inicial. Però jo ja sóc grandeta i en això també hi pesa la nostàlgia, de forma inevitable.

La proliferació de terrasses de bars al carrer de Blai ha fet que la Fira del barri acabés per anar a parar a la Plaça del Molino. Actualment es dedica més aviat als productes naturals i ecològics que no pas a les herbes i confitures tradicionals, tot i que també se'n poden trobar. Les pobres fruites confitades han anat de baixa, a causa de les tendències actuals que bescanten tot allò que sigui dolç i engreixi. Enguany s'hi fan molts tallers i activitats, prou interessants. 

Sant Ponç representa ja el cor de la primavera, l'esplendor de les flors i els aromes d'una natura que ressuscita. La tradició és antiga, el cristianisme va reconvertir celebracions ancestrals lligades, de fet, al pas de l'any en festes i festetes patronals i en devocions  renovades segons convenia. Sobre el personatge, com a l'entorn de tants sants lligats a tradicions, hi ha molta llegenda, ben segur. Però això no té cap mena de rellevància. S'explica que el pobre Ponç va passar per Barcelona fugint dels seus perseguidors i que va instruir els barcelonins en l'ús d'herbes remeieres. Segur que va plagiar les pòcimes d'alguna bubota ben intencionada, fet i fet, que ja sabem que en aquest tema les dames tenien molta més pràctica.

La seva imatge es trobava a l'Hospital de la Santa Creu, per raons òbvies, i en secularitzar-se aquell espai va anar a parar a l'església de Sant Agustí, indret que té per a mi molts records, una església emblemàtica on podem trobar un munt de sants i devocions de tots els colors, acollits amb reverència i respecte i el grau de folklore imprescindible per a fer-los populars. Allà també hi podem trobar Santa Rita, per exemple, que el dia 22 generarà llargues cues de devotes i devots que s'enduran les roses miraculoses. 

De fires i festes cada dia n'hi ha més i més i més. Fires medievals, del modernisme, del cargol, del circ, de la maduixa, del pollastre, del calçot, de la terra, de la ceba, del que sigui, que van ocupant el lloc dels antics sants patrons d'abans. No dones l'abast i a totes elles hi trobes un munt de gent ja que aquests esdeveniments ens agraden tot i que ens empipem quan hi ha un excés de públic i de vegades sembla que estan destinats a morir d'èxit. Les fires, com tot en aquesta vall de llàgrimes, neixen, creixen i moren. Van lligades a les nostres vides i aquelles que hem vist sempre ens semblen eternes, de tota la vida. I ens sap molt de greu quan les veiem decandir-se i finar. Però és clar, ens referim a la nostra, de vida que també finarà, un dia o un altre, malgrat les herbes remeieres i la tecnologia mèdica, perquè sense receptes de metge l'home neix, i creix i mor, que ja ho diu la cançó. 

Esperem que no plogui i, si plou, benvinguda sigui la pluja primaveral, que també és necessària per a fer florir  de tant en tant un món tan poc just i sovint gens amable amb els seus habitants. I que la vida ens sigui llarga i l'hora de la mort, curta i, si pot ser, imprevista. 

15 comentaris:

Miquel ha dit...

Siempre llueve en Sant Ponç..siempre...y sino..no es Sant Ponç...¡¡ No habré robado caramelos de azucar de pequeño ¡¡¡¡
Ostras...aún me acuerdo cuando venían con borricos y traían las vasijas de barro a los costados ...Un abrazo

Júlia ha dit...

Miquel, sempre no que recordo molts Sant Ponç assolellats, en tot cas aquí estan les hemeroteques.Més aviat en recordo més amb sol, deu ser un record subjectiu, de tota manera avui està núvol.

Los borricos con vasijas... un clásico.

Francesc Puigcarbó ha dit...

avui no plourà, tambè se sol dir que plou sempre per l'aplec de la Salut que és dilluns vinent,i algun any no plou.
Quan a la pluja, la natura està preciosa Júlia, tot verd i florit i el blat que creix emmig de roselles, la ginesta ja ha començat a florir. El que so se es que hi fotien unes gavines al bosc de la Salut.

Enric H. March ha dit...

És la fira de les olors. Així la percebo, perquè si obro els ulls i veig aquells pots plens de fruita confitada em vénen basques. Olor d'herbes, d'eucaliptus, mel... El carrer Hospital atapeït recorda mercats d'altres temps.

Júlia ha dit...

Francesc, les percepcions del sol o la pluja són molt subjectives i lligades al nostre imaginari.

Les gavines són a tot arreu i no t'estranyi que aviat colonitzin el Pirineu.

Júlia ha dit...

Ep, Enric, doncs a mi aquells colors de la fruita confitada m'encanten i, encara pitjor, de jove no m'agradava menjar-ne i ara sí, i molt. M'haig de reprimir tot i que com deia una amiga meva: jo, per oblidar no m'emborratxo, 'm'empatxo', he, he.

Acabo de comprar-ne una carmanyola plena d'això que et fa venir basques però, òbviament, no t'hi convido.

José María Souza Costa ha dit...


Invitación - E
Soy brasileño.
Pasei acá leendo , y visitando su blog.
También tengo un, sólo que mucho más simple.
Estoy invitando a visitarme, y si es posible seguir juntos por ellos y con ellos. Siempre me gustó escribir, exponer y compartir mis ideas con las personas, independientemente de su clase Social, Creed Religiosa, Orientación Sexual, o la Etnicidad.
A mí, lo que es nuestro interés el intercambio de ideas, y, pensamientos.
Estoy ahí en mi Simpleton espacio, esperando.
Y yo ya estoy siguiendo tu blog.
Fortaleza, la Paz, Amistad y felicidad
para ti, un abrazo desde Brasil.
www.josemariacosta.com

Júlia ha dit...

Gracias, José María. Miraré su blog.

Miquel ha dit...

JÚLIA .. ha plogut ¡¡¡ no molt..més ha plogut ¡

Júlia ha dit...

Miquel, Sant Ponç ha llegit la teva entrada i com que els homes sempre us ajudeu entre vosaltres... he, he.

Señor G ha dit...

Just la meva sograsta en parlava aquest vespre, jo no'havia sentit a parlar mai ni de la fira ni del sant!

miquel ha dit...

M'hi he passat cap al tard, a punt de plegar les parades. M'he comprat unes branquetes de regalèssia i me n'he fumat una Rambla amunt. Feia tant temps que no ho feia...
(sobre la polèmica secundària: recordo més sol que pluja:-)

miquel ha dit...

No m'ho acabo de creure, la segona paraula per poder deixar el comentari era "rain", que si no m'equivoco...

Júlia ha dit...

Senyor G, doncs ha d'esmenar aquesta ignorància sobre tradició tan remarcable i lluminosa.

Júlia ha dit...

Miquel, jo també recordo més sol que pluja però aquests records són sempre tan subjectius. Jo hi he anat dues vegades, matí i tarda i he comprat moltes coses.

Rain Man.