LA MARE DE DÉU DEL CARME, ALGUNES EVOCACIONS PERSONALS

 

Avui, dia de la Mare de Déu del Carme. Carme és un nom molt bonic però, com tants altres noms tradicionals, sembla que ha anat de baixa. Les Carmes es podien fer dir, en català, coses com ara Carmeta, Carmelita... En castellà tenim Mari Carmen, Menchu, Carmencita, i unes quantes més.

La Mare de Déu del Carme està profundament relacionada amb el mar, els pescadors, els mariners. Van ser durant segles molt populars els famosos escapularis, que es cosien a la roba i que, segons narracions apòcrifes, havien aturat la trajectòria de les bales en alguns casos. Un personatge de Pio Baroja vol criar el seu fill lluny de creences religioses però comprova, resignat, que algú ja ha cosit l'escapulari a la roba de la criatura, no és tan fàcil defugir les tendències, vaja.

Carmen es va dir la dona fatal de Merimé, una visió gavatxa de les passions hispàniques tòpiques i tòrrides, reconvertida en famosa òpera. Tenim versions menys dramàtiques, allò de la 'Carmen de España´. És un nom present a la literatura, al teatre. La gent purista crec que pensa que és un nom massa 'hispànic', igual que el de Pilar, i potser això ha contribuït també a la pèrdua  de pes específic.

Per motius de salut aquest any no podré anar a veure la processó de la Barceloneta. Alla, per cert, remodelen el port pescador però malgrat que la reconversió sembli interessant crec que tot derivarà en més turisme tòpic, una constant. Ja és molt que no s'hagi perdut del tot, durant uns anys va semblar en risc de desaparició. Encara queden, doncs, alguns pescadors esforçats. 

Em venen al cap moltes Carmes, com ara Carme Alborch, política, feminista, escriptora, perduda de forma prematura, tot un referent. En l'extrem ben oposat, en el costat fosc de la història, recordo Carmen Polo, poca broma. Podria fer una llarga llista però potser no cal. Tampoc cal explicar d'on ve la tradició carmelita, molt antiga, tot és a internet i no em vull fer pesada.

Des d'aquí felicito les qui porten aquest nom i celebren el sant en tal dia com avui. Té versió masculina, sobretot en castellà, 'Carmelo'.  

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2015/07/carmes-carmetes-maricarmens-carmencites.html

Avui cal escoltar de nou la 'Salve marinera'. ep.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Salve_marinera

https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=KlvJ4l3bO1k&t=36s

TRADICIONS, CELEBRACIONS I MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA

Font de la fotografia: http://yummytaller.blogspot.com.es/2014/02/pastis-de-sant-valenti.html

Font de la fotografia: http://comacasa-res.blogspot.com.es/2015/02/bunyols-de-quaresma.html

Ahir van coincidir en el temps el Dimecres de Cendra i el Dia de Sant Valentí. Contemplant i endrapant els bunyols d'una de les poques bones pastisseries del barri que resisteixen, pensava que aquesta menja tradicional, amb el foradet al mig, es pot considerar, fins i tot, que té un cert aspecte eròtic.

Hi ha persones que sumen i que celebren tota mena de tradicions. Ahir devien xalar, entre el pastís en forma de cor i els primers bunyols de la temporada, tot i que això del Dimecres de Cendra més aviat hauria de portar-nos a meditar sobre la brevetat de la vida i en allò de què som cendra i a la cendra tornarem.

Amb el fred que feia no sé si gaire gent va anar a enterrar la sardina, aquesta sí que és una tradició amb consistència, però crec que va de baixa, tot i que en alguns mercats han recuperat aquelles boniques arengades amb faldilles o col·locades de forma ordenada en un barril gros. A mi, de petita, l'arengada penjada de la canya em feia angúnia i pena.

Hi ha qui té una veritable mania a Sant Valentí però poques tradicions, àdhuc les més nostrades, resisteixen un estudi seriós i aprofundit. Hi ha qui diu que el nostre Dia dels Enamorats ha de ser Sant Jordi però dir que aquell dia és el dels enamorats és una tendència relativament moderna, ja que regalar una rosa a la xicota no identifica tot el dia amb això de l'amor. 

El tema del llibre jordià va ser un invent comercial dels llibreters, encara més, es va relacionar amb la mort de Cervantes, qui alguns voldrien català, tot i que és molt improbable que ho fos, ni tan sols que passés per la nostra ciutat, on ensenyen on va fer una estada també ben improbable.

La tradició s'inventa, algunes es mantenen, d'altres s'esvaeixen i  un gran nombre es refan i s'adapten als temps que corren. És clar que hi ha negoci en tot plegat. La meva mare sempre deia que això de la rosa de Sant Jordi, quan ella era joveneta, ho practicaven més que res la gent de la ceba. Avui  ser de la ceba és una virtut en alça, és clar.

Quan jo era petita molts sectors del país abominaven de l'arbre de Nadal i del Pare Noel. Calders té un conte molt divertit sobre el tema dels Reis versus el Pare Noel, que es va incloure a l'espectacle Antaviana. Quan jo era petita el Tió, que era un tronc i no aquest horrible ninot amb barretina, no estava generalitzat. Es feia en alguns llocs de pagès, no pas a tots. 

És clar que el pobre Sant Valentí, popularitzat gràcies a la pel·lícula i la cançoneta, no té cap culpa de què es venguin coses horribles, com aquests pastissos en forma de cor. El cor canònic és un motiu decoratiu recurrent i lleig però ha fet fortuna. Un professor de ciències dels meus anys d'estudiant ens deia que el cor real no era gaire bonic, sinó que més aviat semblava una patata de sangre (sic).

Em cau bé la gent que ho celebra tot a fons, aquells que sumen en lloc de restar o dogmatitzar. Jo no celebro gaires coses, la veritat, més enllà dels Reis, per tradició familiar i els aniversaris, i encara. Ara han recuperat això de la Laia, la vida de la pobra Santa  Eulàlia no té res de divertit ni d'infantil però han aconseguit que ho semblés. Encara més, hi ha moltes probabilitats de que la  santa sigui un calc tardà de la de Mèrida i fins i tot és possible que cap de totes dues existís. En tot cas la seva és la història d'una noieta adolescent i suïcida,  fanatitzada i imprudent, tot i que coratjosa. 

A Sant Jordi l'han democratitzat arranjant la llegenda. És un altre sant improbable, en algunes versions antigues salvava la princesa després que el drac s'hagués cruspit unes quantes xicotes del poble, cosa molt injusta. Tot s'aguanta amb agulles d'estendre i, per això, bescantar el pobre Sant Valentí i criticar els enamorats que gaudeixen regalant-se galindaines i menjant pastissets en forma de cor és absurd i cruel.

Tots som fills del nostre temps, allò que hem fet sempre creiem que s'ha fet sempre, però res de res. Les celebracions, com deia una bona amiga meva, fan que un dia sigui diferent d'un altre, trenquen la monotonia i la rutina, el mateix que el Carnaval, festa que odio però que en ocasions també he celebrat, a l'escola, amb amics. No té sentit celebrar carnavals quan tot l'any és carnaval i no hi ha més Quaresma que aquestes pobres àvies amb set potes que s'han recuperat a algunes escoles i que tampoc no és que fossin a tot arreu, en èpoques passades.

Amb això de la recuperació de les festes populars a les escoles ens vam passar d'allò més. Però, per exemple, les penitències quaresmals no s'han recuperat i a ningú no se li acut, a l'escola, representar la Passió, tot i que els pobles on fa anys que es representa continuen amb el tema i fins i tot s'han fet assaigs moderns sobre un tema tan inquietant. 

Explicaven que Amades s'havia inventat algunes coses per tal d'arrodonir el seu Costumari però a mi m'encanta aquest conjunt de llibres on s'expliquen tantes coses sobre sants i tradicions. Me'l vaig comprar a terminis i amb esforç, quan els llibres eren cars i valorats. Ja sabem que els sants no són el que ens explicaven i potser millor, ja que ens amollaven moltes barbaritats sobre la seva vida, miracles, patiments i facècies. 

Tot és un cuento, em deien a casa, amb aquella saviesa ancestral que costa d'assolir. En això de ser un cuento, -paraula que crec que s'hauria d'incorporar al dogmatisme semàntic ja que cuento no és  el mateix que conte, té un altre matís-  s'hi poden incloure moltes coses que semblen serioses i un noranta nou coma nou per cent de la història suposadament comprovada. Verás que todo es mentira, cantava Gardel.

Amb els anys, com escrivia un poeta, acaba que et saps tots els contes i cuentos i te'n creus molt pocs, tot i que sempre caus en el parany de creure que un conte nou, explicat per algú que et mereix confiança o en qui tens fe, està comprovat i certificat davant del notari. La por dels homes -i les dones- ha inventat molts contes, entre els quals, i és una opinió personal, les religions, tan bescantades i a les quals es culpa de molts mals, quan són, com moltes teories polítiques que en corrompre's han creat inferns absoluts, creacions absolutament humanes com les pàtries, vaja.

En un context tan galdós, menjar bunyols i pastissos en forma de cor amorós, és, al menys, un consol fugisser.

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.

León Felipe

SANT PONÇ I NOSALTRES

De totes les fires i festes diverses que es fan i es desfan Sant Ponç és, amb la de Santa Llúcia, la meva preferida i aquella que em porta més records. Està lligada a la meva infantesa pel fet que la proximitat del carrer de l'Hospital propiciava que hi anéssim cada any a fer el volt, amb la mare. La família de la meva mare tenia molts lligams amb aquells carrers i de l'anada a la fira sempre ens sorgien anècdotes i evocacions del passat.

He continuat amb la tradició d'anar-hi a fer el volt, amb l'intent no sempre reeixit de no trobar-me ofegada entre la molta gent que assisteix a aquests esdeveniments. L'he vista créixer i minvar, com passa amb tot. Hi havia anys en els quals la gent en comentava el gran nombre de parades, que s'estenien per on podien, i d'altres en els quals semblava anar de baixa i també se'n mencionava la decadència. Aquí som una mica apocalíptics amb les prediccions. 

Hi he passat de bon matí i al vespre. L'he trepitjada amb pluja i fred reticent o amb calor gairebé estival. De joveneta havies de parar compte amb els arrambadors, habituals en les aglomeracions i de grandeta he hagut de vigilar amb els Raffles d'ocasió, que és com anomena el cuplet sobre el tramvia els carteristes que proliferen enmig de les gentades. Algun matí de Sant Ponç he vist la benedicció de parades, amb passeig de la imatge del sant responsable de l'invent.

Com s'ha esdevingut amb d'altres fires, la de Sant Ponç també ha generat iniciatives semblants en d'altres barris de Barcelona, entre els quals, el meu, el Poble-sec. La fira de Sant Ponç del Poble-sec, en broma, en broma, ja té trenta-tres anys. Va començar amb uns poques paradetes de comerciants del barri que s'instal·laven al carrer de Blai i la seva ànima va ser Kati Gomila, una d'aquestes persones imprescindibles i immenses que trobem al davant de totes les iniciatives remarcables. Fa pocs anys va haver de deixar la responsabilitat de la seva organització i ara hi ha un grup que en té cura i la fira ha pres una volada impensable tot i que, pel meu gust, ha perdut l'esperit inicial. Però jo ja sóc grandeta i en això també hi pesa la nostàlgia, de forma inevitable.

La proliferació de terrasses de bars al carrer de Blai ha fet que la Fira del barri acabés per anar a parar a la Plaça del Molino. Actualment es dedica més aviat als productes naturals i ecològics que no pas a les herbes i confitures tradicionals, tot i que també se'n poden trobar. Les pobres fruites confitades han anat de baixa, a causa de les tendències actuals que bescanten tot allò que sigui dolç i engreixi. Enguany s'hi fan molts tallers i activitats, prou interessants. 

Sant Ponç representa ja el cor de la primavera, l'esplendor de les flors i els aromes d'una natura que ressuscita. La tradició és antiga, el cristianisme va reconvertir celebracions ancestrals lligades, de fet, al pas de l'any en festes i festetes patronals i en devocions  renovades segons convenia. Sobre el personatge, com a l'entorn de tants sants lligats a tradicions, hi ha molta llegenda, ben segur. Però això no té cap mena de rellevància. S'explica que el pobre Ponç va passar per Barcelona fugint dels seus perseguidors i que va instruir els barcelonins en l'ús d'herbes remeieres. Segur que va plagiar les pòcimes d'alguna bubota ben intencionada, fet i fet, que ja sabem que en aquest tema les dames tenien molta més pràctica.

La seva imatge es trobava a l'Hospital de la Santa Creu, per raons òbvies, i en secularitzar-se aquell espai va anar a parar a l'església de Sant Agustí, indret que té per a mi molts records, una església emblemàtica on podem trobar un munt de sants i devocions de tots els colors, acollits amb reverència i respecte i el grau de folklore imprescindible per a fer-los populars. Allà també hi podem trobar Santa Rita, per exemple, que el dia 22 generarà llargues cues de devotes i devots que s'enduran les roses miraculoses. 

De fires i festes cada dia n'hi ha més i més i més. Fires medievals, del modernisme, del cargol, del circ, de la maduixa, del pollastre, del calçot, de la terra, de la ceba, del que sigui, que van ocupant el lloc dels antics sants patrons d'abans. No dones l'abast i a totes elles hi trobes un munt de gent ja que aquests esdeveniments ens agraden tot i que ens empipem quan hi ha un excés de públic i de vegades sembla que estan destinats a morir d'èxit. Les fires, com tot en aquesta vall de llàgrimes, neixen, creixen i moren. Van lligades a les nostres vides i aquelles que hem vist sempre ens semblen eternes, de tota la vida. I ens sap molt de greu quan les veiem decandir-se i finar. Però és clar, ens referim a la nostra, de vida que també finarà, un dia o un altre, malgrat les herbes remeieres i la tecnologia mèdica, perquè sense receptes de metge l'home neix, i creix i mor, que ja ho diu la cançó. 

Esperem que no plogui i, si plou, benvinguda sigui la pluja primaveral, que també és necessària per a fer florir  de tant en tant un món tan poc just i sovint gens amable amb els seus habitants. I que la vida ens sigui llarga i l'hora de la mort, curta i, si pot ser, imprevista. 

LA TELEVISIÓ NACIONAL I ELS CENTENARIS OFICIALS

El centenari del naixement Pere Calders no ha generat una participació blogaire tan nombrosa com en d'altres ocasions, potser perquè ningú concret no ho promocionava. Em sembla, aquesta modèstia, un senyal de normalitat però també del fet que el món blogaire és troba en un moment estable i humil, després de l'eufòria i de la davallada subsegüent.

El que sorprèn és el galdós paper dels mitjans de comunicació nostrats. Els no-nostrats ja fa temps que no acostumen a cantar ni gall ni gallina sobre els nostres grans personatges, amb alguna excepció puntual i remarcable. En general, ja sigui a causa d'una mort o d'una celebració de centenari de mort o naixement es limiten a treure la pols al que ja tenien fet per casa, com va ser, ahir -i en el 33- la revisitació d'un d'aquells espais que es deien El meu avi i d'una entrevista d'aquelles que feia Josep Maria Espinàs, d'honorable record. Em temo que aquests programes del convidat de cap de setmana també mereixeran, si se segueix la tònica, moltes revisitacions pòstumes en cas de mort o centenari.

Més val això que res. Feia certa tristor veure Jesús Moncada parlant de Calders, sabent el poc que ens acompanyaria la seva literària sobrietat humana. Si segueix aquesta tònica d'homenatges fets amb programes retrospectius es podrà homenatjar la majoria dels que hi participen a la vegada, car un gran nombre dels entrevistats haurà fet moixoni, ja, a la llarga. 

Sobre el gran món editorial, es troba en hores baixes i tan sols atorga premis si en sap una mínima venda assegurada, a banda del fet que tot s'ho menja el planeta de les multimarques, que ara ens amenaça amb esdevenir planeta extraterrestre, per cert, cosa que em fa maliciar que potser les marques catalanes que ha abduït quedaran surant per l'espai sideral un dia d'aquests. I els centenaris passen amb quatre actes oficials i alguna reedició poc promocionada, què hi farem.

Em pregunto sovint si Calders seria avui com el recordem i valorem si no arriba a ser per l'empenta dagoll-dagonesca. Ni tan sols Dagoll-Dagom seria el mateix, em sembla. En el programa dels avis famosos catalans, que vaig tornar a contemplar ahir, amb molt de gust, Bozzo deia que Calders admetia que la sort existeix.  Tant el grup de teatre com Calders van tenir sort amb aquell espectacle. Calders va tenir el seu moment i també el va tenir Rodoreda i tants altres, ser allà en el moment oportú, no en un moment d'excés productiu sinó de creativitat minoritària. 

L'altra dia escoltava una entrevista per la ràdio, feta a Raimon i al final el cantant comentava que a aquest país li sobra creativitat i li falta poder, una frase que em va semblar molt brillant. Ja es deia que hi havia massa poetes per metre quadrat, quan jo era joveneta. Ara hi ha de tot i més. Jo, que sóc escriptora no mediàtica ho sé prou bé, tot això. Ah, però  de tant surt algú que ha tingut grapa i sort i et dius: d'on ha sortit aquest/aquesta? Me'l promocionen a bastament i ven alguna cosa, tampoc gaire, de tota manera. Això no és Amèrica.

Hi ha qui és incondicional de les grans firmes, jo ja no sóc incondicional de ningú, ni de Calders, ni de Rodoreda, ni de tants altres, i cada vegada menys; hi ha coses d'ells que m'agraden molt, moltíssim, i coses més fluixetes. Aquella generació, però, en conjunt i amb totes les seves limitacions em mereix un gran respecte i una gran admiració. A més del fet que em desvetllen curiositat les seves vides de cine, amb trasbalsos, amors, viatges, retorns, i amb la seva fe incombustible en Catalunya, una fe que jo tampoc comparteixo de forma tan fervent. Per això em sobta que les celebracions que recorden els nostres difunts il·lustres passin de puntetes per la tele de casa i mereixin molt menys espai que el futbol, per exemple. El futbol del Barça, evidentment. Fins i tot menys espai en praimtaim que els programes sobre castells i castellers.