20.7.13

ISABEL NÚÑEZ A LA CIUTAT HOSTIL, EVOCACIONS I LITERATURA EN PENOMBRA



Estic llegint aquest llibre que m'ha arribat per casualitat, per sort i gràcies al Manel Haro. La seva autora és o va ser Isabel Núñez, l'escriptora del ginjoler de Sant Gervasi, la qual molts de nosaltres, blogaires constants i ja amb una certa tradició, vam conèixer gràcies a aquest món virtual i eteri en el temps de la seva defensa aferrissada d'un arbre singular, tot un símbol avui de que quan es volen les coses de veritat es poden aconseguir tot i que amb esforços esgotadors, complexos i feixucs. L'arbre es va salvar gràcies a un moviment veïnal i social liderat per l'escriptora. Com el protagonista de la pel·lícula Ikiru i sense que ella pogués saber el seu proper i prematur final, l'herència viva de Núñez és aquest ginjoler de la petita placeta de davant de casa seva, al carrer Arimon. La família ha tingut l'encert de deixar viure el seu blog personal, ple de referències literàries i vitals, un llibre sobre escriptura, història i sentiments absolutament recomanable i que mereixeria un intent de publicació en paper, si aquest fos un altre país.

La felicitat infantil pot anar lligada al tema material però no sempre és així, conec gent que té records feliços dels seus anys de menut a les barraques, enmig de la pobresa, i persones de la burgesia que van viure situacions molt lamentables. L'home feliç, ja ho explica aquell conte tan conegut, no tenia camisa, tot i que un mínim vital facilita molt les coses i plorar tip no és el mateix que plorar afamat. La infantesa és una època estranya, perillosa, per a tot es depèn dels adults encara que no se'n sigui conscient. 

La presentació de la novel·la, pel mes de març, va ser, de fet, un homenatge a l'autora. Amics seus, com Mariscal insistien en el fet que no era ben bé autobiogràfic i el titllaven de dickensià però és segur que molts sentiments íntims i situacions reals convergeixen en aquesta història trista, com passa tot sovint amb l'autor anglès. En alguna entrevista amb l'autora he llegit que la seva infantesa no van ser flors i violes i ella mateixa va relacionar de forma intencionada vida i literatura, com ara en el text escrit en recordar la seva mare quan aquesta va morir i que és el mateix que es pot trobar al llibre. 

Una infantesa feliç o trista no marca el futur malgrat que en molts casos, no pas tots, pot ser un punt de referència important. He conegut de tot, gent que havent passat tragèdies de petit després se n'ha sortit molt  bé i persones que amb una infantesa alegre i sense problemes han tingut una vida adulta complexa, tràgica i poc reeixida. En les persones hi conflueixen molts aspectes i circumstàncies, família, amics, història personal, parelles, fills, feina.

Un tema recurrent pel que fa als escriptors però també a d'altres professionls és que per reeixir has de tenir coneixences, padrins, relacions. Tampoc això és cert o no ho és pas sempre. Núñez era una escriptora cultíssima, intel·ligent, ben relacionada i sembla que valorada, tot i que això resulta molt relatiu en un context en el qual funcionen molt les reticències i les gelosies: l'intel·lectual, el de la cultureta. Escrivia a diaris i revistes,  era una traductora ben considerada i havia anat publicant coses diverses les quals, en general, no van tenir el ressò que mereixien. 

Era a més, una persona amb un físic resplendent i atractiu des de la infantesa, un altre tema que sembla que té molt de pes a la vida, al menys durant els anys joves però que pot esdevenir una feixuga càrrega ja que els dons de la natura sovint es cobren algun peatge. Entonces em va fer pensar en Res no s'oposa a la nit, tot i que aquest és un llibre clarament i volgudament testimonial i el de Núñez amaga en aparença els protagonistes rere noms suposats. Res no s'oposa a la nit ha tingut força ressò, sempre considerant com és aquest país en el tema de la lectura, ranci i una mica mesquí. És clar que ja venia amb prestigi des de França, on la política cultural és ben diferent i on se suma en lloc de restar. Entonces malgrat la brillant presentació-comiat no ha rebut l'atenció majoritària dels crítics literaris o dels comentaristes habituals dels grans mitjans.

Quan vaig saber de l'existència de l'autora, amb tot allò de l'arbre en perill, em vaig comprar Crucigrama, després es va publicar Mis postales de Barcelona i d'aquest se'n va parlar una mica més, ja se sap que el barcelonisme està avui de moda i, a més, acostumen a tenir sortida els llibres sobre espais urbans en moments de grans canvis urbanístics i generacionals, per la càrrega de nostàlgia, ni que sigui de nostàlgia positiva, que arrosseguen.  Però, en general, l'excel·lent prosa d'aquesta escriptora encara es troba per reivindicar. 

Isabel Núñez pertanyia a la generació que va néixer a finals dels cinquanta, aquella a la qual comentava a l'Enric que és tan diferent de la meva encara que no ho sembli. En aquesta percepció hi compten aspectes com ara l'accés a l'educació, que es va anar fent massiu i més general, l'ampliació i permeabilitat de la universitat i el fet que la gent d'aquestes generacions es va veure immergida, molt jove, en lluites polítiques molt més àmplies i que gràcies a la transició els van crear una mena de miratge idealista que encara cueja. Semblava que els canvis s'havien aconseguit gràcies a aquestes lluites i no a la vellesa irreversible del dictador i a les necessitats econòmiques del mercat espanyol. També va canviar, de forma revolucionària, en molt poc temps, la percepció del paper de la dona en el món. 

En tot cas, Entonces és un llibre que trasbalsa i emociona. Per la xarxa he trobat un comiat a l'autora fet per part d'un altre molt bon autor també encara poc conegut considerant la seva excel·lència, Álvaro de la Rica. Quan va morir Isabel Núñez molts dels seus amics i coneguts van escriure sobre ella. La plaça del ginjoler porta avui el nom de la veïna lletraferida que va aconseguir, al menys de moment, salvar un arbre singular i minoritari a la ciutat. A aquells fets va dedicar Isabel Núñez un llibre. Tant és que els llibres de la gent que escriu bé ens parlin de temes reals, s'han convertit ja en literatura quan passen a la lletra escrita. La literatura ens sobreviu, millor o pitjor, al menys durant una llarga temporada.

Al blog de l'autora he trobat referències al procés de creació d'aquesta novel·la, a les seves dificultats per trobar editorial, cosa que la va fer pensar en publicar-lo i distribuir-lo d'alguna manera ella mateixa, a un preu molt barat. El llibre és també un contrapunt al jardí abandonat pels ocells de Marcos Ordóñez, molt més promocionat. Són escriptors de la mateixa edat, amb històries molt diferents però ambdós ens evoquen, en castellà, una Barcelona perduda i transformada, ni millor ni pitjor, jo més aviat diria que pitjor, considerant com ens sobten aspectes de la realitat quotidiana d'aleshores, com ara un menjador fastigós situat en una escola religiosa per a nenes benestants, burgeses. 

La família que ens descriu Núñez era així, molt burgesa, tot i que una mica o molt diferent de la burgesia catalana amb la qual es relacionava. Gent de la Diagonal cap amunt, vaja, amb servei domèstic, xofer i, en aparença, moltes comoditats i privilegis però amb les mateixes misèries que totes les famílies infelices, les quals, segons la coneguda frase de Tolstoi, ho són cadascuna a la seva manera. Aquesta és una bona frase literària però la realitat és diversa, variable, i no hi ha ningú que sigui feliç o desgraciat per sempre i en tot moment.

Després de la seva infantesa amb maltractes que fan esgarrifar, uns adults temibles o covards i unes germanetes col·laboracionistes amb el poder ja que el món infantil reflecteix el bo i el pitjor del món dels adults, el llibre de Núñez entoma els anys de la droga, de la lluita política, el pas a adulta de la protagonista, anys de disbauxa i desorientació vital i la seva salvació a través de la cultura, de la literatura, de la seva sensibilitat resistent. Encara no he acabat  aquest llibre, que l'autora no va veure publicat i per això no he escrit encara la ressenya pel blog Llegir en cas d'incendi. 

La coberta està dibuixada per Mariscal, gran amic de l'escriptora i és un retrat lliure d'Isabel Núñez, molt interessant, però pel meu gust no té el ganxo per al públic que hauria tingut una fotografia de l'època, una imatge de nenes uniformades amb els seus babis, jugant en aquells jardins immensos i laberíntics de les escoles religioses d'elit. L'elitisme és una rèmora en alguna ocasió. Núñez, com Pardo Bazán, no pot defugir del tot els seus convencionalismes i cau en un cert paternalisme en descriure persones d'altres nivells socials, com ara la gent del servei domèstic. Però això són subtileses copsades potser per algú de l'altra banda de la ciutat, imperceptibles per a la majoria i no afecten  la bona literatura. Mariscal, en una breu entrevista amb motiu de la presentació del llibre, diu que una de les diferències entre ell i l'escriptora era aquesta visió elitista dels intel·lectuals, del seu compromís, una visió molt dels seixanta i dels setanta, sartriana, avui caducada car ens hem adonat amb la massificació de l'escolarització i de la cultura del fet que els intel·lectuals són gent com la resta.

És una gran llàstima haver perdut tan aviat aquesta intel·lectual que amb la publicació d'Entonces hauria pogut iniciar una nova etapa de maduresa molt brillant, una mica diferent de l'anterior. Però publicar no és fàcil, difondre el que es publica encara menys i potser els seus llibres s'haurien quedat al calaix o en àmbits minoritaris, com pot passar amb aquest. Seria una llàstima. Segurament no podrem llegir aquesta novel·la com l'hauríem llegit si l'autora encara visqués o hagués mort velleta, a una edat convencionalment sostenible. No tindrem més llibres seus si no és que algú no entoma la tasca de fer una selecció de les seves entrades al blog i els dóna forma i contingut i alguna editorial intel·ligent i sensible no es decideix a passar al paper tantes reflexions, tants referents vitals i literaris. 

Amb motiu d'aquesta lectura he repassat aquest Crucigrama virtual i m'he trobat amb estranyes casualitats, com ara una referència al Refugi 307, el del meu barri, i a Valerie Powles, ara també desapareguda, que el va descobrir amb els seus gats i que era un personatge lluitador, singular, difícil i controvertit però coratjós i capaç d'aconseguit estranys miracles amb la seva insistència revolucionària. Avui, de forma una mica alternativa i sense que consti en el programa oficial de la festa major del barri, es posa una placa al refugi recordant-la. Núñez, amb d'altres escriptors, van fer allà el 2009 unes lectures literàries que em vaig perdre, com tantes coses m'he perdut i em perdré a la vida, sempre breu per més vella que et moris. 

Aquí podeu veure i escoltar l'escriptora llegint fragments de la seva novel·la, aleshores inèdita, precisament aquells en els quals explica com va aprendre a llegir, amb la seva maltractadora parenta, humanitzada fins i tot davant de la intel·ligència de la seva víctima infantil i com la lectura i el coneixement la van protegir davant de l'absurd i la violència indefugibles.

Constato un fet, sense entrar en consideracions polítiques ni intel·lectuals de pa sucat amb oli, el barcelonisme literari ha reeixit molt més, des de la postguerra fins ara, en castellà, i en podria posar molts exemples. Els intents en català, tot i les bones intencions, em semblen mediocres  i una mica frustrats, al menys de moment no s'ha sabut trobar el to ni la versemblança. És una opinió personal i subjectiva però estava pensant en tot això després de llegir Un jardín abandonado por los pájaros i mentre llegia aquest Entonces. Pel meu gust no hi ha res semblant ni de tanta volada, en català. I sort que en aquests casos no se'ls va ocórrer, a les ments privilegiades del país, de publicar de forma simultània l'original i la traducció en català d'aquests llibres, quelcom molt habitual avui amb els grans èxits comercials literaris i que no fa res més que allunyar-nos del prestigi de les versions originals.

Per cert, el logo de l'editorial, al costat del nom de l'escriptora, enmig dels colors blaus una mica foscos de la coberta, m'evoca un recordatori amb una creu, és clar que la meva vista ja em difumina moltes realitats i potser millor que sigui així.


14 comentaris:

Miquel ha dit...

Gracies.
la tendré en cuenta en mi próxima visita a la biblio.
Salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Vaig llegir el llibre del jinjoler, i altres coses de la Isabel Núñez. El teu article dóna moltes referències de la seva personalitat.
Les infanteses horroroses a vegades donen personatges de molta altura moral i espiritual, justament perquè han hagut d'aprendre a viure pels seus propis recursos interns. La facilitat acostuma a no deixar créixer gaire l'ànima.

Francesc Puigcarbó ha dit...

una historia interessant, recordo la defensa aferrissada del jinjoler, impressionant l'escrit de comiat al seu bloc.

Júlia ha dit...

Miquel, una escritora interesante, date una vuelta por su blog.

Júlia ha dit...

Teresa, potser és així, afortunadament les persones tenen recursos per surar entre tragèdies, altrament el món hauria acabat fa temps.

Júlia ha dit...

Francesc, tot el seu blog és molt interessant, més enllà dels darrers i dolorosos temps, ple de referències intel·lectuals i reflexions profundes.

gloria ABRAS POU ha dit...

La llegiria a gust i potser ho faré i tot però la figura de Mariscal m'allunya de qualsevol cosa.
Tens la sort, Júlia, de sentir gran atracció per la llengua castellana que compares sovint a la catalana deixant aquesta última en poswició d'inferioritat. El català ha estat molt maltractat, l'espai que el parla és molt petit. Cal deixar que el te4mps corri i potser tindrem una Isabel Núñez.
Salut!

Júlia ha dit...

Mariscal no té molt a veure amb ella, eren amics de jovenets, poca cosa més, el que passa és que a l'homenatge que se li va fer ell hi va assistir, a més de molta altra gent.

Pel que fa al català, no parlo en general, tan sols del gènere 'barceloní', urbà. En d'altres temàtiques crec que està al nivell del castellà i que fins i tot el supera en moltes ocasions.

A les ciutats grans hi convergeixen moltes realitats, com quan vaig escriure sobre Ivo Andric, un cas paradigmàtic.

Vida Privada és una excel·lent novel·la molt barcelonina, però d'abans de la guerra, segons la meva opinió i ja instal·lats en la normalització escolar, la literatura sobre la ciutat no ha excel·lit, tot i que hi ha molts llibres inspirats en el tema, com serien els de Montserrat Roig.

Sobretot s'esdevé encara més en els llibres que reflecteixen ambients suburbials, m'imagino que reflectir un mon amb majoria d'immigració, en català, de forma convincent, és difícil, però crec que en això rau la genialitat dels bons escriptors.

gloria ABRAS POU ha dit...

envolguda Júlia,
Vaig estar molt precipitada amb la meva resposta. Et dono gràcies per la teva serenor. Ahir mateix ja no vaig poguer resisitir entrar a "Crucigrama" i avui hi he passat una molt bona estona. També he encarregat "Entonces".
En el seu bloc es mostra admirable lluïtant contra la malaltia. D'altra banda és un plaer entrar en contacte amb una dama tan culta tot i que, llegint i llegint, li he trobat algun error estrany en una traductora.
Em crida l'atenció la ràbia que li surt contra alguns polítics catalans que tracta de corruptes mentre defensa el bon fer dels bascos que, segons ella, han mirat tant per el seu poble...Per raons òbvies voldria contestar-li, dir-li que els polítics catalans que esmenta no són gens encertats, que aquí també hi ha bona gent i, sobretot, fer-li notar que els bascos tenen una història recent molt xopada de sang. Està clar que ningú no és perfecte i que Isabel Núñez vivia una catalanitat molt especial i clarament desinformada.
Gràcies, Júlia, per parlar d'Entonces. Quan l'hagi llegit et faré quatre lletres.
Jo també estic contenta de tornar a entrar al teu blog. He patit un hivern molt dur.
Un petó.

Enric H. March ha dit...

No he llegit res d'ella, però pel que expliques, em sembla que no em queda més remei que llegir "Entonces".

Pel que sé i conec, crec que tens raó quan dius que en català no hi ha res semblant a Núñez i Ordóñez. És per pensar-hi. Potser té a veure amb la manera com ens veiem. Potser no hi ha prou distància entre allò viscut i el tòpic que ens constitueix.

Júlia ha dit...

Hola, Glòria, un tema és que Núñez escrigui bé i l'altre l'ideològic i l'estranya relació amb la catalanitat, que jo també he copsat, en ella i en d'altres autors castellans que vivien i escrivien -o viuen i escriuen- a Catalunya, com el mateix Vázquez Montalbán, aquest és un tema per a estendre's a fons i amb textos a la mà. També se li filtra el seu origen de noia de la Diagonal i alguna cosa com aquesta que comentes sobre el tema de la traducció. En tot cas trobo que és una autora molt interessant, no vull dir que en català no hi hagi autores de tanta o més volada, que n'hi ha, sinó que el tema del barcelonisme, de la ciutat de la postguerra i fins als nostres dies, no l'acaben d'entomar bé en català, pel meu gust, no troben el to. Vivim en una societat complexa.

Júlia ha dit...

I, de fet, va escriure poc, més enllà dels articles, aquest és el seu primer llibre extens i potser hi vol dir massa coses, tampoc no es llegeix de la mateixa manera sabent la seva mort prematura i dolorosa, en el temps de la campanya a favor de l'arbre va entrar a molts blogs, també en aquest, per això la vam conèixer. El seu exmarit, que en va tenir cura durant la malaltia, era un poeta basc, potser per això els té tendència anímica.

Júlia ha dit...

Enric, ni com el mateix Marsé, no com certs fragments de González Ledesma, ni fins i tot com algunes coses de Salisachs, és curiós que la Barcelona de la postguerra fins aquí estigui més ben reflectida, encara, en castellà, al menys segons la meva percepció, i això va des de la 'part baixa' a la 'part alta'.

La mateixa Montserrat Roig ho intenta, però no se n'acaba de sortir, o Pedrolo.

Jo em refereixo a coses entre el memorial i la narrativa, com ara Vida Privada o les de tants periodistes d'abans de la guerra catalans.

Cert que el franquisme hi té un pes però en d'altres temàtiques hi ha coses excel·lents, per exemple quan s'escriu des del món rural. És la meva opinió, vaja. Tampoc no em convencen els llibres actuals que intenten reflectir la Barcelona de postguerra o d'abans de la guerra en català, els trobo que grinyolen molt pel que fa a la versemblança, potser falta lectura dels precursos, no ho sé.

Júlia ha dit...

Enric, abans dóna una volta pel seu blog personal, a veure què et sembla, que el tens a l'abast.