ISABEL NÚÑEZ A LA CIUTAT HOSTIL, EVOCACIONS I LITERATURA EN PENOMBRA

Estic llegint aquest llibre que m'ha arribat per casualitat, per sort i gràcies al Manel Haro. La seva autora és o va ser Isabel Núñez, l'escriptora del ginjoler de Sant Gervasi, la qual molts de nosaltres, blogaires constants i ja amb una certa tradició, vam conèixer gràcies a aquest món virtual i eteri en el temps de la seva defensa aferrissada d'un arbre singular, tot un símbol avui de que quan es volen les coses de veritat es poden aconseguir tot i que amb esforços esgotadors, complexos i feixucs. L'arbre es va salvar gràcies a un moviment veïnal i social liderat per l'escriptora. Com el protagonista de la pel·lícula Ikiru i sense que ella pogués saber el seu proper i prematur final, l'herència viva de Núñez és aquest ginjoler de la petita placeta de davant de casa seva, al carrer Arimon. La família ha tingut l'encert de deixar viure el seu blog personal, ple de referències literàries i vitals, un llibre sobre escriptura, història i sentiments absolutament recomanable i que mereixeria un intent de publicació en paper, si aquest fos un altre país.

La felicitat infantil pot anar lligada al tema material però no sempre és així, conec gent que té records feliços dels seus anys de menut a les barraques, enmig de la pobresa, i persones de la burgesia que van viure situacions molt lamentables. L'home feliç, ja ho explica aquell conte tan conegut, no tenia camisa, tot i que un mínim vital facilita molt les coses i plorar tip no és el mateix que plorar afamat. La infantesa és una època estranya, perillosa, per a tot es depèn dels adults encara que no se'n sigui conscient. 

La presentació de la novel·la, pel mes de març, va ser, de fet, un homenatge a l'autora. Amics seus, com Mariscal insistien en el fet que no era ben bé autobiogràfic i el titllaven de dickensià però és segur que molts sentiments íntims i situacions reals convergeixen en aquesta història trista, com passa tot sovint amb l'autor anglès. En alguna entrevista amb l'autora he llegit que la seva infantesa no van ser flors i violes i ella mateixa va relacionar de forma intencionada vida i literatura, com ara en el text escrit en recordar la seva mare quan aquesta va morir i que és el mateix que es pot trobar al llibre. 

Una infantesa feliç o trista no marca el futur malgrat que en molts casos, no pas tots, pot ser un punt de referència important. He conegut de tot, gent que havent passat tragèdies de petit després se n'ha sortit molt  bé i persones que amb una infantesa alegre i sense problemes han tingut una vida adulta complexa, tràgica i poc reeixida. En les persones hi conflueixen molts aspectes i circumstàncies, família, amics, història personal, parelles, fills, feina.

Un tema recurrent pel que fa als escriptors però també a d'altres professionls és que per reeixir has de tenir coneixences, padrins, relacions. Tampoc això és cert o no ho és pas sempre. Núñez era una escriptora cultíssima, intel·ligent, ben relacionada i sembla que valorada, tot i que això resulta molt relatiu en un context en el qual funcionen molt les reticències i les gelosies: l'intel·lectual, el de la cultureta. Escrivia a diaris i revistes,  era una traductora ben considerada i havia anat publicant coses diverses les quals, en general, no van tenir el ressò que mereixien. 

Era a més, una persona amb un físic resplendent i atractiu des de la infantesa, un altre tema que sembla que té molt de pes a la vida, al menys durant els anys joves però que pot esdevenir una feixuga càrrega ja que els dons de la natura sovint es cobren algun peatge. Entonces em va fer pensar en Res no s'oposa a la nit, tot i que aquest és un llibre clarament i volgudament testimonial i el de Núñez amaga en aparença els protagonistes rere noms suposats. Res no s'oposa a la nit ha tingut força ressò, sempre considerant com és aquest país en el tema de la lectura, ranci i una mica mesquí. És clar que ja venia amb prestigi des de França, on la política cultural és ben diferent i on se suma en lloc de restar. Entonces malgrat la brillant presentació-comiat no ha rebut l'atenció majoritària dels crítics literaris o dels comentaristes habituals dels grans mitjans.

Quan vaig saber de l'existència de l'autora, amb tot allò de l'arbre en perill, em vaig comprar Crucigrama, després es va publicar Mis postales de Barcelona i d'aquest se'n va parlar una mica més, ja se sap que el barcelonisme està avui de moda i, a més, acostumen a tenir sortida els llibres sobre espais urbans en moments de grans canvis urbanístics i generacionals, per la càrrega de nostàlgia, ni que sigui de nostàlgia positiva, que arrosseguen.  Però, en general, l'excel·lent prosa d'aquesta escriptora encara es troba per reivindicar. 

Isabel Núñez pertanyia a la generació que va néixer a finals dels cinquanta, aquella a la qual comentava a l'Enric que és tan diferent de la meva encara que no ho sembli. En aquesta percepció hi compten aspectes com ara l'accés a l'educació, que es va anar fent massiu i més general, l'ampliació i permeabilitat de la universitat i el fet que la gent d'aquestes generacions es va veure immergida, molt jove, en lluites polítiques molt més àmplies i que gràcies a la transició els van crear una mena de miratge idealista que encara cueja. Semblava que els canvis s'havien aconseguit gràcies a aquestes lluites i no a la vellesa irreversible del dictador i a les necessitats econòmiques del mercat espanyol. També va canviar, de forma revolucionària, en molt poc temps, la percepció del paper de la dona en el món. 

En tot cas, Entonces és un llibre que trasbalsa i emociona. Per la xarxa he trobat un comiat a l'autora fet per part d'un altre molt bon autor també encara poc conegut considerant la seva excel·lència, Álvaro de la Rica. Quan va morir Isabel Núñez molts dels seus amics i coneguts van escriure sobre ella. La plaça del ginjoler porta avui el nom de la veïna lletraferida que va aconseguir, al menys de moment, salvar un arbre singular i minoritari a la ciutat. A aquells fets va dedicar Isabel Núñez un llibre. Tant és que els llibres de la gent que escriu bé ens parlin de temes reals, s'han convertit ja en literatura quan passen a la lletra escrita. La literatura ens sobreviu, millor o pitjor, al menys durant una llarga temporada.

Al blog de l'autora he trobat referències al procés de creació d'aquesta novel·la, a les seves dificultats per trobar editorial, cosa que la va fer pensar en publicar-lo i distribuir-lo d'alguna manera ella mateixa, a un preu molt barat. El llibre és també un contrapunt al jardí abandonat pels ocells de Marcos Ordóñez, molt més promocionat. Són escriptors de la mateixa edat, amb històries molt diferents però ambdós ens evoquen, en castellà, una Barcelona perduda i transformada, ni millor ni pitjor, jo més aviat diria que pitjor, considerant com ens sobten aspectes de la realitat quotidiana d'aleshores, com ara un menjador fastigós situat en una escola religiosa per a nenes benestants, burgeses. 

La família que ens descriu Núñez era així, molt burgesa, tot i que una mica o molt diferent de la burgesia catalana amb la qual es relacionava. Gent de la Diagonal cap amunt, vaja, amb servei domèstic, xofer i, en aparença, moltes comoditats i privilegis però amb les mateixes misèries que totes les famílies infelices, les quals, segons la coneguda frase de Tolstoi, ho són cadascuna a la seva manera. Aquesta és una bona frase literària però la realitat és diversa, variable, i no hi ha ningú que sigui feliç o desgraciat per sempre i en tot moment.

Després de la seva infantesa amb maltractes que fan esgarrifar, uns adults temibles o covards i unes germanetes col·laboracionistes amb el poder ja que el món infantil reflecteix el bo i el pitjor del món dels adults, el llibre de Núñez entoma els anys de la droga, de la lluita política, el pas a adulta de la protagonista, anys de disbauxa i desorientació vital i la seva salvació a través de la cultura, de la literatura, de la seva sensibilitat resistent. Encara no he acabat  aquest llibre, que l'autora no va veure publicat i per això no he escrit encara la ressenya pel blog Llegir en cas d'incendi. 

La coberta està dibuixada per Mariscal, gran amic de l'escriptora i és un retrat lliure d'Isabel Núñez, molt interessant, però pel meu gust no té el ganxo per al públic que hauria tingut una fotografia de l'època, una imatge de nenes uniformades amb els seus babis, jugant en aquells jardins immensos i laberíntics de les escoles religioses d'elit. L'elitisme és una rèmora en alguna ocasió. Núñez, com Pardo Bazán, no pot defugir del tot els seus convencionalismes i cau en un cert paternalisme en descriure persones d'altres nivells socials, com ara la gent del servei domèstic. Però això són subtileses copsades potser per algú de l'altra banda de la ciutat, imperceptibles per a la majoria i no afecten  la bona literatura. Mariscal, en una breu entrevista amb motiu de la presentació del llibre, diu que una de les diferències entre ell i l'escriptora era aquesta visió elitista dels intel·lectuals, del seu compromís, una visió molt dels seixanta i dels setanta, sartriana, avui caducada car ens hem adonat amb la massificació de l'escolarització i de la cultura del fet que els intel·lectuals són gent com la resta.

És una gran llàstima haver perdut tan aviat aquesta intel·lectual que amb la publicació d'Entonces hauria pogut iniciar una nova etapa de maduresa molt brillant, una mica diferent de l'anterior. Però publicar no és fàcil, difondre el que es publica encara menys i potser els seus llibres s'haurien quedat al calaix o en àmbits minoritaris, com pot passar amb aquest. Seria una llàstima. Segurament no podrem llegir aquesta novel·la com l'hauríem llegit si l'autora encara visqués o hagués mort velleta, a una edat convencionalment sostenible. No tindrem més llibres seus si no és que algú no entoma la tasca de fer una selecció de les seves entrades al blog i els dóna forma i contingut i alguna editorial intel·ligent i sensible no es decideix a passar al paper tantes reflexions, tants referents vitals i literaris. 

Amb motiu d'aquesta lectura he repassat aquest Crucigrama virtual i m'he trobat amb estranyes casualitats, com ara una referència al Refugi 307, el del meu barri, i a Valerie Powles, ara també desapareguda, que el va descobrir amb els seus gats i que era un personatge lluitador, singular, difícil i controvertit però coratjós i capaç d'aconseguit estranys miracles amb la seva insistència revolucionària. Avui, de forma una mica alternativa i sense que consti en el programa oficial de la festa major del barri, es posa una placa al refugi recordant-la. Núñez, amb d'altres escriptors, van fer allà el 2009 unes lectures literàries que em vaig perdre, com tantes coses m'he perdut i em perdré a la vida, sempre breu per més vella que et moris. 

Aquí podeu veure i escoltar l'escriptora llegint fragments de la seva novel·la, aleshores inèdita, precisament aquells en els quals explica com va aprendre a llegir, amb la seva maltractadora parenta, humanitzada fins i tot davant de la intel·ligència de la seva víctima infantil i com la lectura i el coneixement la van protegir davant de l'absurd i la violència indefugibles.

Constato un fet, sense entrar en consideracions polítiques ni intel·lectuals de pa sucat amb oli, el barcelonisme literari ha reeixit molt més, des de la postguerra fins ara, en castellà, i en podria posar molts exemples. Els intents en català, tot i les bones intencions, em semblen mediocres  i una mica frustrats, al menys de moment no s'ha sabut trobar el to ni la versemblança. És una opinió personal i subjectiva però estava pensant en tot això després de llegir Un jardín abandonado por los pájaros i mentre llegia aquest Entonces. Pel meu gust no hi ha res semblant ni de tanta volada, en català. I sort que en aquests casos no se'ls va ocórrer, a les ments privilegiades del país, de publicar de forma simultània l'original i la traducció en català d'aquests llibres, quelcom molt habitual avui amb els grans èxits comercials literaris i que no fa res més que allunyar-nos del prestigi de les versions originals.

Per cert, el logo de l'editorial, al costat del nom de l'escriptora, enmig dels colors blaus una mica foscos de la coberta, m'evoca un recordatori amb una creu, és clar que la meva vista ja em difumina moltes realitats i potser millor que sigui així.