9.9.13

ELLES, ELLS I ELS ALTRES, FA MÉS DE QUARANTA ANYS




El meu germà em va passar la pel·lícula César et Rosalie que a casa nostra es va batejar com Ella, yo y el otro. No he entès mai aquesta dèria en canviar els títols de les pel·lícules de forma tan pocasolta, la veritat.

César et Rosalie la va dirigir Claude Sautet. Sautet va tenir un cert renom durant uns anys i va treballar en diferents ocasions amb Romy Schneider. Una de les seves pel·lícules més remarcables va ser Un coeur en hiver, també la història d'un triangle amorós, en aquest cas amb Emmanuele Béart, amb qui també va repetir en la seva darrera realització, Nelly et Monsieur Arnaud. Sobre Romy Schneider poca cosa es pot dir que no se sàpiga, la seva vida va ser breu i sovint trista tot i que també devia tenir bons moments. Les morts prematures i tràgiques fan que el personatge es mitifiqui sovint amb un cert excés, com ha estat el cas de Marilyn Monroe o de James Dean. Fa uns anys es va destapar un cert escàndol en esventar-se que la seva família, també d'actors i d'actors benestants, havia tingut molt bones relacions amb Hitler i fins i tot sembla que hi ha alguna fotografia i filmació on es veu Romy de petita donant la maneta al sinistre personatge durant unes vacances familiars d'hivern, cosa de la qual, és clar, ella no en tenia cap culpa.


Del triangle protagonista tan sols és viu avui Sami Frey, un gran actor que en la seva maduresa ha optat sovint pel teatre tot i que també ha fet cinema, cinema d'aquest que per desgràcia ens arriba poques vegades i encara tard. Frey té una història de cine. Els seus pares, jueus polonesos, van morir en un camp nazi i a ell el va poder salvar la seva àvia, s'explica que el van amagar en un cove de la roba. De jovenet va tenir un embolic amb Brigitte Bardot. També va tenir amors amb Pascale Audret i una llarga relació amb Delphine Seyrig, la primera va morir en un accident de cotxe amb poc més de seixanta anys i Seyrig, de càncer, abans de complir-los.


Ella, yo y el otro, mirada amb els ulls del nostre present, ha perdut pistonada. Schneider sempre està molt bé i molt bonica però l'argument és típic i tòpic, un triangle amorós amb un Yves Montand fent aquell paper que feia sovint, de carallot amb rampells violents però bonhomiós, pel qual li van donar fins i tot un premi i amb el jove Frey fent de guapo de la pel·lícula, un amor juvenil de la noia que torna del passat no saps ben bé perquè, a enredar la troca. Surten molts actors secundaris poc i mal explicats, entre els quals una joveníssima Isabelle Huppert. La gent fuma molt i viuen força bé tots plegats. La noia no treballa, al menys de forma constant, tot i que en algun moment explica que dissenyarà la decoració d'un apartament. Acaba de forma oberta i un pel confusa. Relacions obertes i civilitzades, tot i que amb algun punt fosc de tant en tant que mostra com no tot és tan plàcid com sembla quan passen aquesta mena de coses en el camp dels sentiments personals.



Costa pensar en els anys que han passat des de 1972. Aquestes pel·lícules, tot i la seva aparent intranscendència ens donen més pistes sobre com érem i com volíem ser que qualsevol tractat d'història. Això del triangle civilitzat encara era un exotisme a la nostra Espanya, on segons què tan sols es podia veure en cinemes d'art i assaig o fent excursions a Perpinyà o a Ceret, cosa que contribuïa al miratge de creure que més enllà de la frontera d'Andorra lligaven els gossos amb llangonisses i tots eren lliures, desvetllats i feliços, malgrat les traïcions amoroses. Montand, de pares immigrants italians, va ser un faldiller de pronòstic, va començar com tants altres sent un jove protegit de la gran Edith Piaf i més endavant va conquerir la bellíssima Simone Signoret amb qui va viure fins que aquesta va morir de càncer, tot i que fent-li el salt constantment, com és ben sabut. Un dels seus flirts més sonats va ser amb Marilyn Monroe. Per cert, això de flirt ja no es porta tant com abans.

Montand, de grandet, ja vidu de Signoret, encara va tenir temps de ser pare d'un nen, amb la seva assistenta, Carole Amiel, i va morir quan el nen tenia uns tres anys, avui el noi en té més de vint. Les secretàries joves i les assistentes de bon veure són un gran perill per als senyors madurs, famosos i amb possibles. Signoret tenia una filla del seu primer matrimoni, la també actriu Catherine Allegret. Signoret és per a mi una de les grans, grans, grans, una dona intel·ligent i inquietant, que a la maduresa va passar de la gent que li criticava l'excés de pes i va escriure uns memòries i una novel·la, ambdós llibres molt bons i interessants: La nostàlgia ja no és el que havia estat i Adéu, Volodia. També va tenir molt d'èxit al teatre amb el paper de Madame Rosa, que aquí va fer de forma magistral Concha Velasco, fa algun temps, al Goya.  Montand va protagonitzar un afer després de mort, quan una dama va exigir que s'exhumés el seu cadàver per a fer-li una prova d'adn i comprovar si era el pare del seu fill i poder cobrar alguns calerons, ja que no havia aconseguit que l'actor es fes la prova quan era viu. Va aconseguir-ho però va resultar, ai, que el pobre Montand no era el pare de la criatura.

A César et Rosalie Montand, que és aquest César, dedicat al negoci de la ferralla, pateix molt en haver de competir amb el suposat atractiu juvenil de Frey i amb els records juvenils de la senyora qui, per cert, té una nena petita d'un altre xicot amb el qual es va casar quan Frey va fer moixoni, anys enrere. Embolica que fa fort. En tot cas és una pel·lícula amable, que es veu amb certa nostàlgia tot i que, com va escriure Signoret, la nostàlgia ja no és ben bé allò que havia estat. Aquestes memories es van traduir al castellà, en tot cas es poden trobar amb certa facilitat a llibreries virtuals de segona mà. Si és possible, paga la pena llegir-les en l'idioma original.

10 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

A mi Romy Schneider em tenia fascinada i vaig veure César et Rosalie l'any 1972 convençuda d'entrar en un argument audaç i molt francès. Per a mi, Frey era només el novio de B.B. mentre Montand xuclava càmera amb el seu posat bogardià. Vaig entendre que, al final, Frey i Montand deixen a Romy per raons òbvies que es mostraven una mica d'amagat. La mare de Romy, Magda era una bona amiga de tot el clan Hitler i l'oncle, que li portava els comptes, se li va patejar els diners. Malaguanyada tan bona actriu i sublimment bonica!
Quant a S.S. vaig llegir l'autobiografia i em va agradar molt. Està clar que, si li hagués convingut, hauria plantat al faldiller Montand, però n'estava perdudament enamorada. També era molt bonica, els ulls llargs com Romy -era filla de mare jueva alemanya-, una senyora inoblidable.
Sempre em remous el records, Júlia però m'encanta.

Júlia ha dit...

Glòria, tota una època de grans actors, no m'estranya que et vinguin records, de qualsevol detall d'aquestes pelis en surten un munt de temes lligats a un temps i a unes circumstàncies. De fet Montand porta el pes de la pel·lícula, no m'estranya que el premiessin, Frey encara era jove i ha anat guanyant amb els anys com ens passa a tothom, he, he. Romy Schneider i Signoret, cadascuna fascinant a la seva manera, certament.

Oliva ha dit...

NENA, QUINES SRAS.¡¡¡¡¡ HAN VE A EL CAP UNA PELI,ON LA SIGNORET FEIA DE "XAVA","CABELLS D'OR"O SIMILAR,TRANSPUAVA VULGARITAT,I LES "DIABOLIQUES" QUE?.....ROMMY,LA DECADENCIA DE SISI EN "LUDWING"...QUE LLUNY QUEDAVA L'ENSUCRADA PRINCESSETA BAVARA¡¡¡¡"LA CAIGUDA DELS DEUS",INCREIBLE¡¡¡¡.

Júlia ha dit...

Oliva, Casque d'or, crec que és d'un conte del Maupassant, la recordo, a Les Diabòliques feia molta, molta por i estava guapíssima, també en recordo una de por 'La mort truca a la porta' la peli no era res de l'altre món però ella estava imponent. Sobre la Romy, hauria pogut fer tantes coses més, encara! Recordo aquella de 'L'important c'est d'aimer', em va encantar.

Júlia ha dit...

A La caiguda dels déus no recordo que hi sortís, per cert, encara la vam veure a França, aquesta, encara no la deixaven passar aquí.Ludwig, magnífica, el Berger sense el Visconti no va res més de bo.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Suposo que Oliva es refereix a Charlotte Rampling.

Júlia ha dit...

Segur que sí, Glòria, Rampling i Ingrid Thulin, també grans actrius. Ahir mirava en unes informacions com està el Berger i fa plorar.

Enric H. March ha dit...

No sé si és una llegenda, però deien que una vegada els periodistes li van preguntar a la Simone Signoret que què li semblava que Montand hagués tingut un flirt amb la Marilyn; i diuen que la Signoret, que era molt senyora, li va preguntar al periodista: "Vostè no hauria fet el mateix?".

Júlia ha dit...

Enric, no m'estranya gens, ara que si jo fos home i la meva dona fos la Signoret, no perdria el temps amb Marilyns, la veritat.

Enric H. March ha dit...

Jo tampoc el perdria, Júlia.