ELLES, ELLS I ELS ALTRES, FA MÉS DE QUARANTA ANYS

El meu germà em va passar la pel·lícula César et Rosalie que a casa nostra es va batejar com Ella, yo y el otro. No he entès mai aquesta dèria en canviar els títols de les pel·lícules de forma tan pocasolta, la veritat.

César et Rosalie la va dirigir Claude Sautet. Sautet va tenir un cert renom durant uns anys i va treballar en diferents ocasions amb Romy Schneider. Una de les seves pel·lícules més remarcables va ser Un coeur en hiver, també la història d'un triangle amorós, en aquest cas amb Emmanuele Béart, amb qui també va repetir en la seva darrera realització, Nelly et Monsieur Arnaud. Sobre Romy Schneider poca cosa es pot dir que no se sàpiga, la seva vida va ser breu i sovint trista tot i que també devia tenir bons moments. Les morts prematures i tràgiques fan que el personatge es mitifiqui sovint amb un cert excés, com ha estat el cas de Marilyn Monroe o de James Dean. Fa uns anys es va destapar un cert escàndol en esventar-se que la seva família, també d'actors i d'actors benestants, havia tingut molt bones relacions amb Hitler i fins i tot sembla que hi ha alguna fotografia i filmació on es veu Romy de petita donant la maneta al sinistre personatge durant unes vacances familiars d'hivern, cosa de la qual, és clar, ella no en tenia cap culpa.

Del triangle protagonista tan sols és viu avui Sami Frey, un gran actor que en la seva maduresa ha optat sovint pel teatre tot i que també ha fet cinema, cinema d'aquest que per desgràcia ens arriba poques vegades i encara tard. Frey té una història de cine. Els seus pares, jueus polonesos, van morir en un camp nazi i a ell el va poder salvar la seva àvia, s'explica que el van amagar en un cove de la roba. De jovenet va tenir un embolic amb Brigitte Bardot. També va tenir amors amb Pascale Audret i una llarga relació amb Delphine Seyrig, la primera va morir en un accident de cotxe amb poc més de seixanta anys i Seyrig, de càncer, abans de complir-los.

Ella, yo y el otro, mirada amb els ulls del nostre present, ha perdut pistonada. Schneider sempre està molt bé i molt bonica però l'argument és típic i tòpic, un triangle amorós amb un Yves Montand fent aquell paper que feia sovint, de carallot amb rampells violents però bonhomiós, pel qual li van donar fins i tot un premi i amb el jove Frey fent de guapo de la pel·lícula, un amor juvenil de la noia que torna del passat no saps ben bé perquè, a enredar la troca. Surten molts actors secundaris poc i mal explicats, entre els quals una joveníssima Isabelle Huppert. La gent fuma molt i viuen força bé tots plegats. La noia no treballa, al menys de forma constant, tot i que en algun moment explica que dissenyarà la decoració d'un apartament. Acaba de forma oberta i un pel confusa. Relacions obertes i civilitzades, tot i que amb algun punt fosc de tant en tant que mostra com no tot és tan plàcid com sembla quan passen aquesta mena de coses en el camp dels sentiments personals.

Costa pensar en els anys que han passat des de 1972. Aquestes pel·lícules, tot i la seva aparent intranscendència ens donen més pistes sobre com érem i com volíem ser que qualsevol tractat d'història. Això del triangle civilitzat encara era un exotisme a la nostra Espanya, on segons què tan sols es podia veure en cinemes d'art i assaig o fent excursions a Perpinyà o a Ceret, cosa que contribuïa al miratge de creure que més enllà de la frontera d'Andorra lligaven els gossos amb llangonisses i tots eren lliures, desvetllats i feliços, malgrat les traïcions amoroses. Montand, de pares immigrants italians, va ser un faldiller de pronòstic, va començar com tants altres sent un jove protegit de la gran Edith Piaf i més endavant va conquerir la bellíssima Simone Signoret amb qui va viure fins que aquesta va morir de càncer, tot i que fent-li el salt constantment, com és ben sabut. Un dels seus flirts més sonats va ser amb Marilyn Monroe. Per cert, això de flirt ja no es porta tant com abans.

Montand, de grandet, ja vidu de Signoret, encara va tenir temps de ser pare d'un nen, amb la seva assistenta, Carole Amiel, i va morir quan el nen tenia uns tres anys, avui el noi en té més de vint. Les secretàries joves i les assistentes de bon veure són un gran perill per als senyors madurs, famosos i amb possibles. Signoret tenia una filla del seu primer matrimoni, la també actriu Catherine Allegret. Signoret és per a mi una de les grans, grans, grans, una dona intel·ligent i inquietant, que a la maduresa va passar de la gent que li criticava l'excés de pes i va escriure uns memòries i una novel·la, ambdós llibres molt bons i interessants: La nostàlgia ja no és el que havia estat i Adéu, Volodia. També va tenir molt d'èxit al teatre amb el paper de Madame Rosa, que aquí va fer de forma magistral Concha Velasco, fa algun temps, al Goya.  Montand va protagonitzar un afer després de mort, quan una dama va exigir que s'exhumés el seu cadàver per a fer-li una prova d'adn i comprovar si era el pare del seu fill i poder cobrar alguns calerons, ja que no havia aconseguit que l'actor es fes la prova quan era viu. Va aconseguir-ho però va resultar, ai, que el pobre Montand no era el pare de la criatura.

A César et Rosalie Montand, que és aquest César, dedicat al negoci de la ferralla, pateix molt en haver de competir amb el suposat atractiu juvenil de Frey i amb els records juvenils de la senyora qui, per cert, té una nena petita d'un altre xicot amb el qual es va casar quan Frey va fer moixoni, anys enrere. Embolica que fa fort. En tot cas és una pel·lícula amable, que es veu amb certa nostàlgia tot i que, com va escriure Signoret, la nostàlgia ja no és ben bé allò que havia estat. Aquestes memories es van traduir al castellà, en tot cas es poden trobar amb certa facilitat a llibreries virtuals de segona mà. Si és possible, paga la pena llegir-les en l'idioma original.

Nostàlgia de la nostàlgia: Signoret immortal

Fa uns dies em vaig ensopegar, per casualitat, amb el dvd de Les granges brulées, una pel·lícula francesa de 1973, amb Simone Signoret i Delon el els papers principals i me'l vaig comprar amb devoció. Tinc per Signoret una admiració que creix amb els anys, mentre que els senyors de l'època van perdent pistonada a través d'aquest crític implacable que és el pas del temps. Delon fa aquí un dels seus papers de policia guapo i distant, una mica enigmàtic, aparentment fred i un bon tros ensopit. Signoret fa de senyora forta, matriarca en defensa de la família, misteriosa i inquietant. La pel·lícula sembla policiaca però jo diria que és més aviat costumista, mostra una França rural que ja paga la pena de revisitar ni que sigui per aquests interiors evocadors de l'època i aquests ambients de poble, en aquest cas d'una zona on el fred hi és gairebé sempre present. Com en moltes pel·lículas més o menys policiaques, el final és una mica accelerat, poc explicat i oportunista, però això és el de menys. Per cert, com que a Signoret l'havien condemnat durant molt de temps a fer de perversa, et sobta que no sigui ella la dolenta, en aquest cas, i tota l'estona estàs esperant alguna estranya sorpresa que no arriba.

Com se sap, Signoret va estar molts anys casada amb Montand formant una mena de parella de culte. Anaven molt a manifestacions d'esquerra, en defensa del comunisme i de causes que aleshores veiem absolutament justes. Avui el comunisme tampoc no és el que era o el que pensàvem que era i no va ser mai, però aquesta és una altra història. Aquest fet els va convertir en una parella de culte progre, cosa perillosa ja que aleshores hi ha una tendència a confondre la tasca professional amb les nostres dèries i simpaties ideològiques, fortament discriminadora. Però Signoret passa qualsevol prova i continua tan immensa com sempre, en les seves imatges del passat, de jove i de gran.

Fa poc temps vaig veure per televisió Aimez vous Brahms? on sortia Ives Montand i una esplèndida Ingrid Bergman madura, admirada per un Toni Perkins amb cara de carallot. D'adolescent m'agradava molt Perkins i en tenia moltes postals, si un noi recordava llunyanament l'actor ja em queia bé. Canviem molt i molt de gustos, la veritat, amb els anys. Ni Perkins ni Montand arriben a la sola de la sabata d'Ingrid Bergman, que pateix per la seva maduresa i per l'abandonament del seu amant. No entenc, hores d'ara, com Montand feia al cinema, tan sovint, de seductor de jovenetes.

Un tema recurrent en el cinema de fa alguns anys era el de la senyora gran -gran podia dir amb poc més de quaranta o cinquanta anys- que pateix en veure que el seu amic, marit o amant va darrera de les jovenetes i, això és el més sorprenent, amb èxit assegurat. Aquest tema havia conformat una mena de mitologia en la qual la situació a la inversa era pràcticament ridícula. A Les granges brulées, per exemple, malgrat que Delon mostri la seva admiració pel personatge de Signoret resulta impensable imaginar que hi pugui tenir res més. Signoret, a més, va envellir al natural, es va engreixar, bevia i fumava i li van criticar la suposada deixadesa física que no era res més que admetre la realitat de la vida sense embuts maquilladors. 

Simone Signoret acostumava a fer de prostituta, de dona de vida dubtosa o de dolenta inquietant, d'assassina, coses així. Fes el que fes i quan ho fes es menjava totes les escenes i omplia la pantalla amb la seva mirada misteriosa i profunda que no havia perdut pistonada amb els anys. Va ser una dona molt intel·ligent, jo crec que molt més que Montand i que tants altres actors admirats i lloats en aquells anys. Va sorprende tothom amb la publicació d'uns quants llibres molt ben escrits. Adieu Volodia i La nostalgie n'est plus ce qu'elle était van ser els de més èxit. Aquest segon és un llibre de memòries amb un títol ben trobat i molt copiat i citat com a frase feta, encara que una anàlisi profunda ens portaria a un atzucac: què vol dir, que la nostàlgia no és com era? com era, abans? què és, la nostàlgia? és el mateix per a tothom? 

Sento, això sí, quelcom semblant a la nostàlgia quan miro aquesta senyora esplèndida en les seves pel·lículas de jove i de gran. No va viure molts anys, considerant les mitjanes del present, el primer d'octubre en farà vint-i-cinc de la seva mort, als seixanta-quatre anys. Montand, faldiller convicte i confés, en va viure uns quants més, no pas molts, però encara va tenir temps d'engendrar una criatureta i tot amb una noieta, o sigui, que potser sí que  posseïa quelcom. La filla de Signoret i el seu nét han escrit llibres sobre la família, en concret Catherine Allegret, també una molt bona actriu que surt a la peli que menciono fent precisament de filla de la seva mare, afirma que Montand va abusar d'ella de petita però que no està massa traumatitzada. Ser fill o filla de famosos tan brillants i excessius no deu ser fàcil, però vaja, pitjor és passar gana i fred i a tot arreu hi ha de tot. I aquestes confessions quan el culpable és mort i no pot dir res són una mica empipadores perquè hi manca la rèplica adient.

Un dels darrers èxits de Signoret va ser Madame Rosa, la història que ha fet recentment, amb gran èxit, al teatre, Concha Velasco, un text per a lluïment de senyores madures de caràcter, no hi ha massa textos d'aquest estil, encara la discriminació és molt evident amb les dones actrius, si són grans. 

Més enllà del valor cinematogràfic, remarcable sense excessos, Les granges brulées toca un tema molt de l'època, l'any 1973, l'agonia d'un món rural ja en extinció però encara visible que els més grans podem recordar molt bé. Encara podíem trobar, a principis i mitjans dels setanta, a casa nostra, granges i masies tradicionals en actiu, llet de vaca munyida a l'instant i sense control homologat, ramats de bens i vaques amb esquellots per les muntanyes, sense que representessin, com ara, una relíquia, però, de fet, tenies la sensació que tot plegat era el cant del cigne d'una ruralia decadent. El turisme i el parc temàtic han anat reconvertint el tema, a la pel·lícula ja es parla de nous projectes, estació d'esquí, modernitats, hotels confortables. Res no és millor ni pitjor i en aquelles societats existien molts problemes i moltes mancances, encara que el romanticisme de la nostàlgia, sigui o no sigui el que era, ens ho pinti molt bonic i bucòlic.

Signoret també va fer pel·lícules fora de França, com Un lugar en la cumbre, amb Laurence Harvey, un actor que va morir força jove i que va fer alguns papers dels que en dèiem forts, en aquella reprimida època. Signoret, que aleshores no tenia ni quaranta anys, ja feia allà de senyora madura amb amant trepa que la vol abandonar, recordo que Harvey està tota l'estona amb la cigarreta fumejant a la mà, potser per això no és una cinta que passin massa per la tele. De la prematura -relativament- mort de Signoret el que em sap més greu és pensar en els molts llibres que hauria pogut escriure i en la fascinació que hauria tingut als vuitanta anys a la pantalla, amb el mapa del temps escrit al rostre i la brillantor dels seus ulls incombustibles fitant l'espectador amb ironia i saviesa.