28.9.13

SEMPRE S'HA FET AIXÍ I VAL MÉS UN BOIG CONEGUT QUE UN SAVI PER CONÈIXER

Un dels perills de proposar millores, sigui en una feina o en qualsevol activitat social és que els canvis s'acceptin i acabin convertits en dogmes tan perillosos com els anteriors. A escola recordo que una vegada, quan teníem molt alumnat, vaig proposar uns canvis en els torns de pati que, amb moltes discusions i reticències, es van acceptar. Van passar més de deu anys, hi havia moltes menys criatures i vaig comentar que potser calia fer-ho d'una altra manera. Ningú no recordava que el canvi antic havia estat a causa d'una proposta meva, sempre ho hem fet així, em van objectar. Aquell fet i alguns de semblants em van fer tornar un gat escaldat i augmentar la prudència a l'hora de defensar variacions en les rutines establertes. 

Fa uns dies algú em comentava en clau de crítica el capteniment d'una persona que conec, que porta la direcció d'una escola des de fa molts anys pel fet que quan els pares i mares proposen algun canvi o fins i tot alguna activitat una mica diferent en tot veu inconvenients i les coses s'acabaven fent com sempre o com gairebé sempre. Li vaig dir que aquesta persona seria al càrrec fins que es jubilés i que no creia que de moment canviés res, ni per part d'ella ni per part de l'equip docent, amb poca gent estable ja gran i els habituals mestres itinerants, car el tema de la provisió de places tampoc s'ha resolt amb èxit i quan més ho toquen, pitjor.

El tema de les direccions escolars no s'ha resolt ni es resoldrà, hi havia quan jo era jove allò del cuerpo de directores que es va eliminar d'un dia per l'altre sense considerar que els directors i directores eren necessaris i que el que calia era variar la ideologia vigent i preparar-los de forma adient i aprofundida. Després es va passar per un període assembleari, en temps de l'UCD es va insinuar tornar a professionalitzar les direccions i en una reunió multitudinària recordo un d'aquells pares d'aleshores, lluitadors i tan dogmàtics com la gent d'abans, assegurant que si enviaven un director obligatori l'agafarien i el llençarien a mar.

Des d'aleshores s'han fet moltes provatures. Molta gent no vol saber res de la direcció i si vol manar una mica es conforma en ser cap d'estudis, la direcció té molts inconvenients i pocs avantatges, ara per ara. S'ha anat conformant una mena de cos enquistat de persones que potser van accedir al càrrec per casualitat però que un lloc en ell s'hi han acomodat d'alguna manera i, com que a l'escola no hi ha relleu ni ambicions oposades, van fent anys i el que menys volen són maldecaps. Sobre els cursos i cursets per a preparar directors o el que sigui, un company ironitzava sovint sobre el tema, parafrasejant León Felipe: me sé todos los cursos, que la cuna del profe la mecen con cursos...

Una mestra més gran que jo em va explicar una anècdota que ja he narrat en d'altres ocasions, en la seva joventut va anar a veure el director d'una de les primeres escoles on treballava per proposar dinamitzacions innovadores i el senyor, amable però contundent li va dir: Rosa, por no hacer no tendrá nunca problemas. De vegades, per una mena de miracle inesperat, es fa alguna cosa, a l'escola, a casa, al centre excursionista, o fins i tot al país on es viu. Però aquells canvis queden enquistats ja i esdevenen inalterables, és el que ha passat amb la Constitució.

Fa anys, molts, el rei va concedir una entrevista  a la BBC, poc temps després de la restauració transicional. És cert que l'entrevista es va passar de forma molt discreta a TVE, en horari tardà, per si un cas, però allà aquest senyor declarava, més o menys, que amb els anys el poble decidiria si volia la continuïtat de la monarquia, que fos hereditària, coses així, molt modernes i agosarades. Vaig entendre que ell mateix entenia que aquella era una situació d'emergència, de pas, però que el temps donaria veu i vot a projectes estatals més excitants. Ja porto més anys veient al rei que al Franco, ja sé que no són comparables, però mai no m'ho hauria imaginat, la veritat. Els partes médicos sobre operacions em recorden aquells anys de la senectud dictatorial. La constitució actual també està arnada però sembla que no hi ha manera de tocar-la, de moment. Fins i tot allò més aparentment immòbil arriba un moment que trontolla i cau i sovint sense el soroll que prevèiem, tot i que això no ho podem saber.

Comparo escoles i país i estat pel fet que crec que les petites comunitats són, a escala minúscula, un reflex dels grans mals i defectes generalitzats. Si a petita escala, amb molt poques excepcions i encara de forma temporal, no aconseguim defugir les corrupteles, els endolls, els dogmatismes, la galvana i moltes coses més, a gran escala tot és molt més feixuc i complex. 

Per no fer res no es tenen problemes, només és té decepció, avorriment, inquietud. Ara bé, també cal un bon doll de paciència per no voler-ho tot i voler-ho ara, com deien els del mitificat i elitista maig del seixanta-vuit, tan mal explicat, poc conegut i manipulat. Una frase  recurrent i odiosa és sempre ho hem fet així. O allò altre de val més un boig conegut que un savi per conèixer. Mentrestant, és clar, els savis no tenen cap mena d'oportunitat i els bojos fan bitlles.

De tota manera la por més gran que em fan els canvis és que acabin generant quelcom igualment inalterable i sagrat. Perquè m'he adonat que en els darrers temps hem perdut pel camí una virtut que es considerava, fa anys, catalana: la capacitat d'ironitzar.

9 comentaris:

Miquel ha dit...

No me negarás que la frase es antológica :

" por no hacer no tendrá nunca problemas "

Y si, se ha perdido la capacidad de ironizar, cierto.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, esta historia la he contado varias veces porque, efectivamente, la frase es antológica y una muestra de inoperancia cronica.

Júlia ha dit...

M'ha vingut al cap un acudit de fa anys, es troben un ministre anglès i un d'espanyol, l'anglès convida l'espanyol a casa seva, l'espanyol lloa la casa de l'anglès i s'admira que tingui una mansió tan luxosa.El ministre li assenyala una carretera i li diu: gràcies a aquesta carretera que vaig permetre construir i que em va donar beneficis...

Aleshores l'anglès va a casa de l'espanyol i passa el mateix, l'anglès li lloa la casa i l'espanyol li assenyala uns ermots abandonats: tinc la casa gràcies a la carretera que 'no passa per aquí'...

O sigui, l'espanyol cobrava per no deixar fer i l'altre per fer fer.

És un acudit antic però en aquesta línia del 'no fer',.

Francesc Puigcarbó ha dit...

HI HA Directors i DIRECTORS, encara que en general a la gent li costa molt fer i acceptar canvis. Això de dir: sempre s'ha fet així, és un clàssic, i sempre és un concepte molt relatiu.

Júlia ha dit...

Evidentment, Francesc, precisament al meu barri hi ha un parell de directores d'escola excel·lents però això obeeix a la casualitat i a la sort i no pas al fet que el sistema garanteixi aquesta excel·lència tal i com està muntat, d'això em queixo.

Temujin ha dit...

Una corrección si me lo permite, no ha mucho se cambio la Constitución en apenas horas, se cambio para anteponer el pago de la deuda sobre cualquier otra necesidad del país.
Se hizo de manera rápida y sin dar explicaciones, pero se hizo y es que después de Franco, vino el Rey que no reina y al final nos gobiernan desde fuera de Europa entes económicos, que cambian constituciones y gobiernan naciones. Esto es un cuento que llaman democracia, es un chiste en el que se nos muestran opcion a, b y c; pero en el que no podemos escribir la d, ni siquiera insinuarla. Me recuerda esta situación al experimento de Paulov, somos muy dados a salivar cuando oímos democracia y libertad, pero al final comemos lo que ellos quieren y cuando quieren.
Un saludo

miquel ha dit...

Quanta raó: l'escola i el govern són un reflex de la societat. I, a més, amb una visibilitat més clara del conjunt social que a vegades s'esvaeix quan es vol analitzar-la en la seua totalitat i complexitat.

Sovint he pensat que a l'ensenyament, i no dic que això m'hagués afavorit personalment, calia un director gerent i un altre pedagògic. Mai no ho sabr´´e

Júlia ha dit...

Temujín, es así sin duda pero de lo que me quejo es que en las pequeñas comunidades, trabajo, vecinos, escuela, barrio, no somos tampoco capaces de establecer 'democracias' estables y que funcionen, con muy pocas excepciones. Vaya, hablo por mi experiencia personal.

Júlia ha dit...

Miquel, jo crec que en el cas de l'educació, a primària i secundària, tot i que a secundària conec poc el tema, el problema ja ve de la formació inicial, els formadors no tenen pràctica en res i si ho comparem amb la medecina, per exemple, es fa ben evident. Els estudiants de magisteri podrien estar des del primer dia fent pràctiques, serien una ajuda i aprendrien molt. Les direccions haurien d'estar formades per gent amb anys en una direcció.

I potser sí que hi hauria d'haver un gestor més administratiu i un director pedagògic preparat tot i que en ocasions es fa difícil separar funcions. Ara bé, això que a primària el director o directora hagi de fer tots els papers de l'auca, fins i tot en moltes ocasions de conserge, és un gran bunyol.