9.1.14

D'AQUELL TEMPS QUE MAI NO VA SER EL NOSTRE


La mort de Castellet és una més en les del conjunt de personatges que van conformar la cultura catalana -en el seu cas, també en certa manera la castellana, tot i que sembla que es passi de puntetes pel tema en els comentaris que estic llegint i escoltant- i que per llei de vida moren a una edat avançada en la qual la seva petja ja no és tan contundent ni tant indiscutible com en els seus anys més joves.


Amb els intel·lectuals d'aquella generació no hi vaig tenir cap relació directa, formaven part d'un món mític i llunyà, el de la universitat i les editorials, un món aleshores elitista i minoritari que marcava tendències i encenia debats diversos sobre les bondats literàries que calia o no admetre. Una mica crec que ha passat en molts camps de la cultura com quan a l'església van bandejar el llatí, per tal de massificar el missatge i democratitzar-lo cal perdre el misteri del sagrat. Qui va viure aquells anys sap com pesaven les capelletes i fins i tot com es conformaven, al volt d'aquells intel·lectuals, una mena de seguicis de jovent devot i fidel que no sé si era sincer del tot o tan sols volia assolir un bon lloc entre els notables.



De vegades havia vist i escoltat el senyor Castellet en alguna xerrada, llunyà com tot aquell seu món. Nosaltres, els no qualificats, el contemplàvem amb distant admiració. En una ocasió, a principis dels setanta, el vaig poder veure de prop,  amb un grup de gent era a un d'aquells festivals de cinema que s'havien fet a França i on alternàvem pel·lícules de culte, cinema compromès i polític, amb alguna cosa sexualment agosarada. Uns altres misteris que es van perdre pel camí de la normalitat: el del sexe prohibit i gairebé críptic i el de la política democràtica prohibida i censurada. La literatura, el sexe i la política, quan tenen limitacions lligades al context polític s'acostumen a mitificar, desvetllen grans expectatives i després arriba la terrenal realitat i provoca les inevitables decepcions.

Amb els anys vaig retornar amb una mirada més adulta i crítica a aquelles antologies famoses, que tant de mal van fer malgrat la seva excel·lència. Molas i Castellet van determinar durant anys què era o no era bona literatura, en català. Triadú va fer una cosa semblant. Els oblits, les mancances, els menyspreus i les sobrevaloracions excessives d'alguns autors avui es poden posar en quarentena però encara que ho féssim el tema ja no desvetlla les passions de l'època, més aviat em temo que el món de la poesia i de la literatura en general, àdhuc aquell que es mou en ambients universitaris, és molt diferent del d'aleshores.


Amb tots els seus condicionants aquella generació tenia un gruix intel·lectual considerable, no ho negaré pas, encara ho sembla més avui, quan ens movem amb dificultats en un mar de mediocritats fatxendes i on no hi ha figures acadèmiques inqüestionables. Però també és cert que jo era molt jove i no estava en condicions de qüestionar res de tot el que es pontificava a nivells tan elevats. He comprovat que encara conservo la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu en la seva primera edició, un estudi de l'obra del poeta, aleshores un altre inqüestionable, des d'un punt de vista estructuralista. L'estructuralisme també va ser dogma de fe intel·lectual durant un temps. Gràcies a aquest llibre vaig fer alguns treballs posteriors sobre Espriu, a reciclatges i cursets, amb els quals vaig quedar molt bé. Les intrigues intel·lectuals sovintejaven i les podem percebre en biografies de gent d'aquell món que s'han anat publicant malgrat que no ho arribarem a saber mai tot, em sembla. En tot cas, el context compta molt i tots hem canviat. Potser algun dia es podrà escriure a fons sobre el tema i sobre els personatges, sense prejudicis i sense condicionants diversos, entre els quals els patriòtics i els polítics, que també tenen un pes.

Descansi en pau Josep Maria Castellet. De fet potser no en som del tot conscients però em temo que estem assistint a la fi definitiva d'un temps i d'un tipus de cultura, de la mateixa manera que contemplem impotents la fi d'un paisatge urbà que fins fa quatre dies semblava viu però potser ja era a les acaballes. Només cal pensar en com han anat derivant les famoses i un dia capdavanteres i innovadores Edicions 62. I en la poca cosa que hi ha avui fora dels grans grups editorials. No crec que el present sigui ni millor ni pitjor, té de tot, com sempre, i potser cal una certa perspectiva per a fer valoracions més acurades. El que sí que crec és que, al menys de moment, l'època dels grans personalismes en tots els àmbits és ja el passat. Haurem de viure sense mestres i potser haurem d'aprendre a autogestionar-nos, fins i tot a nivell editorial.


17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

una vegada era davant meu en una llibreria del pont aèri de Madrid, estaba a punt d'agafar una novel·la d'ell que em va fer gr+acia en veure'l, però al costat de la seva novel·la hi habia 'la co njura de los necios', vaig deixar la d'en Castellet i agafar la de John Kennedy Toole.

Júlia ha dit...

Ah, garrepa, podies agafar-les totes dues, Francesc...

Miquel ha dit...

Bueno, volvemos otra vez al principio.
Si alguna cosa, que no es poco, he de agradecer a JMC es que supo combinar los dos idiomas. Al final pienso que Pujol tuvo que tragar y darle el premio que le había sido amagado en el tiempo , el de las lletres catalanes.
JMC, compuso junto a Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral y J A Goytisolo, Ferrate, Valente y Marsé la mejor generación de poetas y narradores jamás habida en Barcelona - y hoy no superada- y por ende en Catalunya, la denostada generación de los 50. En nuestro país, Catalunya, a esta generación se le ha banalizado, restado importancia y casi ocultado. Solo se habla de escritores sueltos y en fechas señaladas.
En esta generación el nexo fue sin duda JMC, que mediaba entre el lenguaje vernáculo y el de los demás protagonistas del grupo.
Se le debe mucho, mucho, pero no saldrán en ningún libro de texto como lo hace la generación del 88 o la del 27...y eso que son de casa.
salut


Miquel ha dit...

98 quise decir y se me coló el 8 por el 9.
salut

Júlia ha dit...

Miquel, no dubto de la categoria individual de tots els que menciones però també eren, en general, una colla de nois de casa bona, amb excepció de Marsé, que ho tenien tot força fàcil i la potenciació d'aquell grup de gent també va ocultar d'altres noms, com sol passar. Tenien els mitjans i els instruments per a donar-se a conèixer, cosa que molta gent no ha tingut ni tindrà. Si avui hi ha gent de la mateixa categoria, que crec que és així, no tenen manera de donar-se a conèixer, sovint ni tan sols de publicar, la resistència cultural també té alguns avantatges, com és el fet de pertànyer a minories i elits que marquen tendències.

Respecte als contactes entre cultura catalana i castellana, és un tema complex i cal situar-lo en cada moment històric, crec que ens agradi o no, i tot i que s'han donat moltes èpoques i situacions i conflictes, a Barcelona una no pot prescindir de l'altra i sovint formen un tot.

Júlia ha dit...

Fills tots ells, no ho oblidem, i amb alguna excepció puntual, dels guanyadors o de gent ben relacionada amb els guanyadors. La resta era fora, morta o silenciada.

Júlia ha dit...

No creo, por otra parte, que se la haya silenciado, siempre ha tenido su público, académico e incluso popular. Otra cosa, en la cual te doy la razón, es que durante un tiempo se quiso casi oblidar toda la producción cultural que no había sido creada en catalán, no diré que no.

Oliva ha dit...

POC A POC,TOTES LAS REFERENCIES PATRIES VAN FEN VIA........

Júlia ha dit...

Cert, Oliva, és que ens fem grandetes, és això

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

He llegit un munt d'elogis sobre la tasca intel.lectual de Castellet, és el que toca. Més endavant es posaran les coses al seu lloc. Estic d'acord amb el teu comentari que en aquells moments es decidia quina mena de poesia s'havia d'escriure, i la resta quedava fora... És així. Però ara també, canvien els personatges, però no la temptació d'estar per sobre del bé i del mal quan es té poder en algun àmbit, i el literari no és una excepció.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, però crec que no hi ha la mateixa 'incondicionalitat', tot està una mica més repartit, cosa que també té els seus inconvenients, segons com es miri. Avui tenen més pes determinats poders 'polítics' que no pas intel·lectuals, o així m'ho sembla. Aquestes temptacions d'abusar del poder, de tota manera, van molt lligades al tarannà humà, o d'una gran majoria d'humans.

gloria abras pou ha dit...

Crec que en Miguel s'equivoca. Valente no va ser mai del grup de Barcelona ni del de Madrid _veure el segon volum de les memòries de Caballero Bonald_. Quant a Marsé no sé que hagi estat mai poeta...
Júlia, cada generació té els seus mites i mestres per necessitat pura. Ara vivim un llarg moment de canvis importants on pantalles grosses, mitjanes i petites lluiten per acabar amb els llibres. Però, no ho dubtis, els referents artístics i culturals sempre existiran ja siguin de la Grècia antiga o joves poetes de l'Osona, per exemple.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Glòria, potser és una percepció subjectiva però crec que els grans personalismes, al menys de moment, han passat a la història i un dels motius és la massificació de la cultura o la seva democratització, com en vulguem dir. Hi ha molt de tot i també molta més informació que relativitza el valor de les produccions culturals. És clar que cadascú tindrà referents però no crec que arribin al monopoli poètic, per exemple, oficial i popular, que va tenir Espriu durant uns anys, per posar un exemple proper.

Júlia ha dit...

Entenc que en Miquel parla de 'generació' i no de 'grup' i que els menciona com a 'poetas y narradores'

Miquel ha dit...

Correcte JÚLIA...no he contestado antes porque pienso que la respuesta se daba sola.
En donde puedo ir errado es en la percepción de lo que se llame por narrador, pero Valente sale como tal en el libro de Shirley Mangini (Gil de Biedma poeta Ed Jucar nº 24); también lo encontramos en la pag de Cultura de La Vanguardia del lunes 16 Nov 2009 ...Suelo guardar todos los recortes y colocarlos en los libros de mi biblioteca, como si fuera un anexo a los mismos...

Enric H. March ha dit...

Certament, no van ser els normes, però no ens en podem separar. Ja vaig dir tot el que havia de dir a http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2010/11/josep-maria-castellet-panegiric-i.html

Júlia ha dit...

No, Enric, però en aquell moment -i també ara, tot i que sense tants contrastos- convivien moltes Catalunyes, moltes Barcelones i moltes literatures, en tot cas amb el temps podrem fer una anàlisi en més profunditat d'aquella gent i d'aquella situació.