NÚRIA FELIU AL BALCÓ, EVOCACIONS I DÈRIES NOSTRADES

 

Manllevo aquesta fotografia al senyor Francesc Vila, mantenidor i creador d'un grup de facebook dedicat a Núria Feliu. La cantant, convalescent, contempla el pregó de la Festa Major de Sants des del balcó de casa seva. 

Hi ha molta gent famosa que reivindica el seu poble, el seu barri, moltes vegades indrets populars, barris modestos, però pocs hi viuen i pocs hi tornen gaire, en general, quan han fet fortuna. Hi ha dos casos emblemàtics, un és el de l'escriptor Paco Candel. Una vegada, quan encara era viu, en un acte cultural el també desaparegut periodista Huertas Claveria va incidir en el tema i Candel li va dir que no tenia cap mèrit perquè al seu barri hi estava d'allò més bé. Candel va donar volada a la Zona Franca i el seu barri li ha reconegut el mèrit, la biblioteca porta el seu nom, té gegant propi, un concurs literari que s'ha consolidat... 

Un altre cas de lligam vital i perllongat al barri és el de Núria Feliu, tan relacionada amb el barri de Sants, que la va veure néixer i créixer. Aquesta imatge del balcó sembla ben bé el d'una reina contemplant el seu regne. Núria Feliu també té geganta. Molta gent l'aprecia, la gran majoria d'això que en diem 'el poble'. Núria Feliu ha fet de tot i tot ho ha fet força bé però ha tingut els seus detractors i el mensypreu més o menys dissimulat d'algunes elits de la cançó i de la cultureta. 

Va cantar en castellà quan estava mal vist i hi havia aquests puristes de sempre que l'anaven a xiular. Això d'anar a xiular o escridassar a qui sigui és sovint injust i parcial. Feliu, com Maria Matilde Almendros i alguns altres, es van mostrar seguidors de CIU en algun moment i això també passa factura en aquesta societat nostra, tan admirable en alguns moments i tan arrauxada en d'altres. Precisament recordo una anècdota a L'ovella negra dels bons temps progres, quan ens feiem les torrades al caliu del local. Un xicot que vam conèixer i que anava d'expert ens va comentar això de les xiulades a la Núria Feliu i va comentar que ell ja la xiulava quan cantava en català. 

En això de les xiulades i escridassades per motius polítics, quan vaig veure aquelles que, en els actes d'unes eleccions de l'antigor li feien a la meva admiradíssima professora de matemàtiques de la Normal, que ens donava classes voluntàries els dissabtes, a la gent del nocturn, Maria Rúbies, ja vaig perdre la fe en l'objectivitat humana, la veritat. 

Tot son gustos, evidentment. Però també hi ha moltes dèries inexplicables i una tirada a barrejar les coses. Durant un temps també s'especulava sobre cantants més pesseteros que uns altres, potser sigui així però em temo que moltes brames parteixen del boca-orella més indemostrable. Ningú no xiula un futbolista que porta anys aquí i no sap dir res en català o tot just quatre coses, en alguns camps les coses son diferents i no s'exigeixen estranyes ètiques discutibles.

Aquesta famosa fotografia de Maspons exemplifica el tema i les dèries nostrades del passat de forma ben gràfica. Serrat i Raimon ben separats, fent cara de pomes agres, i Feliu al mig, somrient i afable, com aquestes mestres que intenten, sovint en debades, que els alumnes enfrontats facin les paus.

Núria Feliu, com Guillermina Motta, han defugit sempre les etiquetes i potser per això no han aconseguit el reconeixement sacralitzat de les grans marques de la cançó, homes la majoria. Jo vaig veure Feliu que avui és ja 'La Feliu', per primera vegada, molt joveneta, als espectacle del grup teatral d'Horta, en aquell temps era molt valorada, cantava també jazz, amb Tete Montoliu. Va versionar un munt de temes anglosaxons i en algun moment va recuperar cuplets, com Motta, o les inoblidables i sovint oblidades cançons que cantava Mistinguette. I cançons d'Apeles Mestres, un dels nostres clàssics secundaritzat en molts casos i del qual encara és difícil trobar determinades publicacions. I escric Apeles, que és com ell volia escriure el seu nom, ep. Això de la normalització que no respecta les voluntats individuals em fa empipar, sort que amb en Rusiñol, un altre dels grans encara així mateix menys reconegut del que toca, no se'n van sortir. 

En una ocasió, en el temps dels cuplets, vaig veure Feliu al Romea, amb la meva mare, que s'ho va passar d'allò més bé. Núria Feliu és per a mi el paradigma de la professional integral, no és cantautora sinó una intèrpret tot terreny. En el mon de la cultura catalana i, concretament, en el de la música, hi ha, des de fa anys i panys, molta ximpleria elitista lligada també, fins i tot, a les militàncies polítiques, suposades o reals. Hi ha qui se t'enfada si dius que no t'agrada Lluis Llach, per exemple, i qui és seguidor de Serrat en la intimitat però no ho admetria de cap manera de forma pública.

Les coses han canviat i avui gent jove d'aquí canta en castellà o anglès i ningú no s'escandalitza ni el va a xiular. Al menys, que jo sàpiga. Una de les darreres vegades que vaig veure Núria Feliu en persona va ser en la presentació de l'antologia de poesia del districte, a cura de l'Albert Torras. Núria Feliu hi col·laborava, ha estat una rapsoda habitual en actes diversos i programes televisius. Aquell dia de la presentació es van esdevenir els horribles aldarulls amb tot allò de Can Vias, poc i mal explicats i dels quals no se n'ha acabat d'esbrinar l'autoria real però que feien molta basarda i amb els quals em vaig ensopegar de tornada. Segons la meva opinió allò va ser una mena de xiulada bèstia al senyor Trias, un dels alcaldes més interessants i honrats que hem tingut per la ciutat i que va patir estranyes protestes orquestrades qui sap perquè. Ara es xiula Colau, i això que no és de dretes, crec. Sempre hi ha motius per protestar, és clar, però en canvi he vist aplaudir gent molt xiulable, de tots els sectors, perquè en tot plegat hi ha un gran doll de rauxa absurda i, el pitjor, encomanadissa.

Aquests dies farà cent anys del naixement de Jaume Picas. L'esmento perquè es tracta d'un d'aquests grans personatges que, malgrat el molt que va treballar i fer per la cultura catalana, en un munt de camps, no ha assolit a nivell general arribar a l'Olimp elitista oficial dels nostrats. En podria citar molts casos. Núria Feliu té els seus seguidors i devots però, en el fons, li passa una mica el mateix. Malauradament de desagraïts l'infern n'és ple i hi ha una tirada a restar i no pas a sumar, a casa nostra. Allo del prestatget, que deia Calders, vaja. I, a sobre, és castiga l'eficiència, allò d'haver fet moltes coses i haver-les fet bé, els polifacètics desvetllen enveges i palesen les mediocritats d'uns quants.

UNA DAMA D'ABANS, AMB PASSAT INCLÒS

 

Paulina Pi de la Serra (Terrassa, 1906-1991) va ser una activista cultural i militant de la Lliga. En aquest partit, a causa de la seva veu melodiosa i convincent, va ser anomenada com El rossinyol de la Lliga. Va viure a París, a conseqüència de la guerra civil, on va treballar per a Cambó, i el 1945 va retornar a Terrassa, dedicant-se a l’ensenyament dels idiomes i al periodisme, participant en programes de ràdio i impartint conferències. En aquesta ciutat va esdevenir un referent de la resistència cultural i va participar en diferents iniciatives. 

Edicions del Núvol ha recuperat l’única incursió de Pi de la Serra en la narrativa. El volum aplega quatre narracions molt diferents, potser no massa originals però extraordinàriament ben escrites, que fan plànyer el fet de què Paulina Pi de la Serra no es dediqués més a fons a la literatura. De forma tardana, després de la seva mort, es va saber l’existència d’una filla secreta, fruit de la relació de Pi de la Serra amb el diplomàtic Joan Estelrich. 

Helena Feliu Pi de la Serra, la filla, que va viure sempre amb una família d’acollida triada pels pares biològics, va escriure un llibre, Pecat original, en el qual es descobria la relació amorosa d’aquests.  Paulina Pi de la Serra és un exemple més d’una dona suposadament lliure, ben relacionada, de família culta i benestant, però encara lligada a uns condicionants morals absolutament contradictoris i conservadors. 

Pel que fa als homes, això sembla encara més greu contemplat des del present, quan el feminisme, en certa manera rebutjat per Pi de la Serra en el seu vessant més radical, s’ha anat imposant amb força i la igualtat entre els dos sexes ens sembla, avui, d’una lògica inqüestionable. La fidelitat d'aquestes amants de categoria pels senyors casats i brillants amb els quals tenien un afer, és una mena de clàssic universal que avui angunieja una mica. El que sorprèn més és que Paulina Pi de la Serra, en la seva darrera època de vida, quan ja la moral rància era un record del passat, no assumís, de forma pública, aquella maternitat i aquella relació.

Les quatre narracions del recull s’acosten al conte oral i, segons expliquen, a l’autora li agradava molt parlar i es feia escoltar a causa de la seva grapa pel que fa a l’oralitat. Tenen un encís especial i apleguen detalls onírics i paranormals a la vegada que traspuen un romanticisme misteriós. En elles hi podem trobar ressons literaris diversos que evidencien el bagatge intel·lectual de l'autora.

Per als joves terrassencs dels seixanta i setanta Paulina Pi de la Serra va esdevenir gairebé un mite, el símbol d’un món desenvolupat, avançat i culte, que no va poder ser. Pi de la Serra va patir també el rebuig de l’esquerra de l’època, ella i Estelrich eren de dretes, com el mateix Cambó. Encara resulta difícil encarar sense prejudicis tota la complexitat lligada al temps de la guerra civil, al seu abans i al seu després, i valorar personatges i produccions culturals més enllà de la ideologia i de les militàncies.

Les quatre narracions que aplega el llibre van ser publicades pels Amics de les Arts, de Terrassa, en els anys vuitanta. Edicions del Núvol les ha recuperat recentment i, més enllà de la temàtica i la grapa narrativa, el llibre ens ofereix una interessant introducció de Bernat Puigtobella, on retrobem l’autora i el seu context en tota la seva complexitat vital i cultural, molt lligada a Terrassa però també a la Catalunya en transformació constant de la postguerra, el tardofranquisme i la recuperació, més o menys, d’una democràcia complicada i encara fràgil.

D'AQUELL TEMPS QUE MAI NO VA SER EL NOSTRE

La mort de Castellet és una més en les del conjunt de personatges que van conformar la cultura catalana -en el seu cas, també en certa manera la castellana, tot i que sembla que es passi de puntetes pel tema en els comentaris que estic llegint i escoltant- i que per llei de vida moren a una edat avançada en la qual la seva petja ja no és tan contundent ni tant indiscutible com en els seus anys més joves.

Amb els intel·lectuals d'aquella generació no hi vaig tenir cap relació directa, formaven part d'un món mític i llunyà, el de la universitat i les editorials, un món aleshores elitista i minoritari que marcava tendències i encenia debats diversos sobre les bondats literàries que calia o no admetre. Una mica crec que ha passat en molts camps de la cultura com quan a l'església van bandejar el llatí, per tal de massificar el missatge i democratitzar-lo cal perdre el misteri del sagrat. Qui va viure aquells anys sap com pesaven les capelletes i fins i tot com es conformaven, al volt d'aquells intel·lectuals, una mena de seguicis de jovent devot i fidel que no sé si era sincer del tot o tan sols volia assolir un bon lloc entre els notables.

De vegades havia vist i escoltat el senyor Castellet en alguna xerrada, llunyà com tot aquell seu món. Nosaltres, els no qualificats, el contemplàvem amb distant admiració. En una ocasió, a principis dels setanta, el vaig poder veure de prop,  amb un grup de gent era a un d'aquells festivals de cinema que s'havien fet a França i on alternàvem pel·lícules de culte, cinema compromès i polític, amb alguna cosa sexualment agosarada. Uns altres misteris que es van perdre pel camí de la normalitat: el del sexe prohibit i gairebé críptic i el de la política democràtica prohibida i censurada. La literatura, el sexe i la política, quan tenen limitacions lligades al context polític s'acostumen a mitificar, desvetllen grans expectatives i després arriba la terrenal realitat i provoca les inevitables decepcions.

Amb els anys vaig retornar amb una mirada més adulta i crítica a aquelles antologies famoses, que tant de mal van fer malgrat la seva excel·lència. Molas i Castellet van determinar durant anys què era o no era bona literatura, en català. Triadú va fer una cosa semblant. Els oblits, les mancances, els menyspreus i les sobrevaloracions excessives d'alguns autors avui es poden posar en quarentena però encara que ho féssim el tema ja no desvetlla les passions de l'època, més aviat em temo que el món de la poesia i de la literatura en general, àdhuc aquell que es mou en ambients universitaris, és molt diferent del d'aleshores.

Amb tots els seus condicionants aquella generació tenia un gruix intel·lectual considerable, no ho negaré pas, encara ho sembla més avui, quan ens movem amb dificultats en un mar de mediocritats fatxendes i on no hi ha figures acadèmiques inqüestionables. Però també és cert que jo era molt jove i no estava en condicions de qüestionar res de tot el que es pontificava a nivells tan elevats. He comprovat que encara conservo la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu en la seva primera edició, un estudi de l'obra del poeta, aleshores un altre inqüestionable, des d'un punt de vista estructuralista. L'estructuralisme també va ser dogma de fe intel·lectual durant un temps. Gràcies a aquest llibre vaig fer alguns treballs posteriors sobre Espriu, a reciclatges i cursets, amb els quals vaig quedar molt bé. Les intrigues intel·lectuals sovintejaven i les podem percebre en biografies de gent d'aquell món que s'han anat publicant malgrat que no ho arribarem a saber mai tot, em sembla. En tot cas, el context compta molt i tots hem canviat. Potser algun dia es podrà escriure a fons sobre el tema i sobre els personatges, sense prejudicis i sense condicionants diversos, entre els quals els patriòtics i els polítics, que també tenen un pes.

Descansi en pau Josep Maria Castellet. De fet potser no en som del tot conscients però em temo que estem assistint a la fi definitiva d'un temps i d'un tipus de cultura, de la mateixa manera que contemplem impotents la fi d'un paisatge urbà que fins fa quatre dies semblava viu però potser ja era a les acaballes. Només cal pensar en com han anat derivant les famoses i un dia capdavanteres i innovadores Edicions 62. I en la poca cosa que hi ha avui fora dels grans grups editorials. No crec que el present sigui ni millor ni pitjor, té de tot, com sempre, i potser cal una certa perspectiva per a fer valoracions més acurades. El que sí que crec és que, al menys de moment, l'època dels grans personalismes en tots els àmbits és ja el passat. Haurem de viure sense mestres i potser haurem d'aprendre a autogestionar-nos, fins i tot a nivell editorial.

TANTES COSES HEM PERDUT...

Ha mort Martí Olaya. Només he vist una esquela a La Vanguardia i una noteta d'agència a Nació Digital; sembla que no tenen cap redactor que sàpigui qui ha estat aquest home decisiu per a la cultura catalana. Martí Olaya va ser, amb Albert Jané, l'ànima de Cavall Fort, la revista infantil que va salvar la llengua per als infants de la post-postguerra. Cavall Fort, junt amb uns exemplars rescatats d'En Patufet d'abans la guerra, van ser les revistes que em van fer llegir i escriure en català abans d'aprendre a parlar-lo. De manera que sóc el que sóc gràcies també a Martí Olaya. Glòria a ell i honor a la seva memòria. I a veure si els periodistets anem fent una mica de cultura nacional, òstia 

(Gabriel Jaraba, periodista, llegit al facebook)

Vaig veure al diari La Vanguardia l'esquela de Martí Olaya i després he llegit algunes ressenyes en premsa, totes elles molt breus, i també aquest incisiu comentari que ha fet el periodista Gabriel Jaraba a facebook. 

Hi ha un gran nombre de personatges en la nostra cultura gràcies als quals aquesta ha surat en temps difícils, amb tots els condicionants i totes les limitacions que es vulgui. Olaya n'era un, com ho és també Albert Jané i crec que en podria sortir una llarga llista. La majoria d'aquesta gent és avui poc coneguda o oblidada, no és d'ara aquesta manera nostra de fer tan injusta amb el passat. Ells mateixos no van tenir, m'imagino, un gran interès en destacar, en el moment en la qual la política de partits i els nous poders lligats als canvis de la transició van remoure el panorama. D'aquesta mena de gent, que sempre fa falta, n'hi continua havent però em sobta la ingratitud fins i tot institucional amb la qual se'ls tracta. Els joves periodistes no tenen la culpa de la seva ignorància sobre aquest passat recent tan malmès per la posteritat i la modernitat, no es pot saber allò que ningú no t'ha explicat. Fa uns dies, també a facebook, el músic Jordi Roura, un altre incombustible, reivindicava els programes infantils i juvenils pioners, de ràdio 4 o la segona cadena de televisió. Avui tot sembla ser TV3 i Catalunya Ràdio i el Club Súper 3.

Som un país desagraït i potser tots els països ho són, qui sap, els castellans de bona fe es queixen sovint del mateix. Ens perd una mena d'afany de modernitat a qualsevol preu que fa que la pèrdua de tants referents no ens faci ni fred ni calor. Iniciatives que havien sorgit en temps difícils, com ara la Nova Cançó, van tenir un final lamentable i no tot és culpa dels de dalt, la veritat, també nosaltres, el poble, ens apuntem sempre a la darrera moda cultural, sense manies. El Cicle de Teatre de Cavall Fort, del qual Martí Olaya n'era una de les ànimes, no va poder arribar al quart de segle, la democràcia el va engolir. No se'n parla o quan se'n parla s'explica poc el tema, com sol passar amb tants esdeveniments incòmodes i que només recordem quatre iaios, de vegades penso que és perquè en determinats àmbits tothom es coneix i no es vol fer empipar ningú, a banda dels interessos que es conformen amb els anys. 

La difusió de la revista Cavall Fort no ha arribat a ser mai massiva, avui és temps de televisió, joguines electròniques i grans mogudes multitudinàries. Hi ha alguns pares mentalitzats que mantenen les suscripcions dels fills però em sembla que a moltes escoles utilitzen més aviat la revista els mestres que no pas els alumnes. La transversalitat en el tema del català i els infants i joves l'han assolit més aviat coses com el club Súper 3 i les sèries juvenils. Cavall Fort va pecar, segons la meva opinió, d'un cert elitisme, en l'àmbit català es menystenia el tebeo i el Mortadelo, avui tot és més permeable i desacomplexat. L'educacionitis també ha fet una mica de mal a aquestes remarcables iniciatives.

Em ve sovint al cap una cançó de Josep Maria Espinàs la qual mirada en perspectiva reflecteix molt bé aquest tarannà, aquella que fent referència a la cançó tradicional catalana insisteix en la seva manca d'actualitat: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa, estrenem la nova veu i alegrem l'antiga terra (...) tantes coses hem perdut/ que el record també cal perdre. És, de fet, tot un manifest de com entomem el passat cultural, aquesta lletra que ja té uns quants anys. Les noves cançons que ens havien d'alegrar ja són velles i també les hem oblidat i fora noses. I així anem perdent llençols a les bugades i canviant fins i tot els llençols i les flassades per edredons nòrdics o pel que toqui, sense pensar a fons en la gran qualitat d'aquells llençols de fil que vam deixar que se n'anessin riu avall.

Crec que quan es comenta el que sigui val la pena aportar alguna cosa personal, records propis, vaja. Amb els meus fills petits anàvem sovint els diumenges al Romea i quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions la seva dona, amb dos dels seus fills, que encara eren xics, hi va anar i se'n va fer molta propaganda. Al cap de poc temps el Romea va ser flamant centre de teatre de la Generalitat i els nous muntatges, de vegades mediocres malgrat la posada en escena, no permetien aquelles entranyables matinals. Encara amb els meus fills vaig seguir durant un temps els cicles del Cavall Fort, recordo que Martí Olaya en presentava algun en un espai manllevat, crec que era als Salesians de Sarrià  i es planyia de la situació i creia que potser tornarien al Romea i tot, fet que es va esdevenir de forma esporàdica. Però ja no va ser el mateix, la gent no s'hi trobava a gust en aquells espais escolars, passava una mica com quan es va intentar fer la temporada del Liceu fora del Liceu, com quan algun programa de ràdio de culte s'ha passat a un altre horari o com quan els articles d'Espinàs van passar de la contraportada de l'AVUI a l'interior del Periódico. No tot rau en el contingut, també en el continent i moure segons  què de l'indret o va néixer i créixer vol dir en més d'una ocasió condemnar-ho a una certa decadència, ens agradi o no.

S'ha fet molt de teatre infantil, fins i tot alguns espectacles i cicles que pretenen representar la continuïtat  d'aquells altres, però no és el mateix ni ho ha estat mai. Un altre tema seria entrar a fons en els continguts del teatre dirigit a les escoles, hi ha de tot, com en el teatre per a adults, però també molt d'oportunisme i la necessitat de comptar amb un públic assegurat. Aquesta seria tota una altra història.

JOAN SALES I LA GLÒRIA EFÍMERA

Durant la Diada, una de les llegidores oficials de l'acte magne de la Ciutadella va citar Sales, amb una frase que ha estat molt celebrada sobre imbècils i catalans. Com se sap, Joan Sales és un dels autors centenariats aquest 2012. Els centenaris serveixen per a poca cosa, alguns actes oficials, quatre reedicions, poca cosa. Som un país petit per a poder pair tanta cultura i cultureta, no donem abast. A més, els escriptors no són tan rendibles com els arquitectes o els pintors, la veritat.

Jo també sóc citadora de frases i he d'admetre que normalment, fora de context, qualsevol frase perd sentit i fins i tot es pot tergiversar. Sales també va escriure en algun lloc que la gent s'hauria d'unir pels sentiments i no pas per les ideologies i que el futur és dels imbècils i que benaventurats ells, ja que es faran amos del món. O sigui, que ben mirat, qui sap si no és rendible continuar essent imbècil o fent l'imbècil, un adjectiu que per cert, no m'agrada gens. De fet ve d'un mot llatí que significa bastó i en el seu origen feia referència a persones febles. També es va utilitzar com a mot mèdic, en el camp de la psicologia.

Volia rellegir, ni que fos a bocinets, Incerta Glòria, ja que demà toca comentar el llibre a les tertúlies de Meteora. Fa anys, car el temps passa rabent, vam tenir per aquest blog, amb coneguts i saludats, un debat sobre la novel·la, va ser amb motiu de la seva reedició, a mitjans de 2007. Gregorio Luri, al seu blog, va dedicar un gran nombre d'interessants entrades a Sales. Incerta glòria, com és sabut, ha estat un llibre reeditat, completat, revisat unes quantes vegades. El títol d'una novel·la de Pedrolo és Darrera versió, per ara, titol que podria ser un subtítol de les darreres i promocionades edicions d'aquesta novel·la -o el que sigui- inclassificable i monumental.

No he pogut rellegir el llibre enguany pel fet que no l'he trobat per casa, crec que el dec haver deixat en préstec a algú. Ja fa temps que no reclamo el retorn dels llibres que deixo. Aquells que no vull perdre ja no els deixo i aquells que deixo m'és igual que es perdin i que passin per altres mans. Jo mateixa en porto de tant en tant a la Biblioteca, a un caixó que hi han posat  per tal que la gent abandoni allà els llibres que no pot o no vol conservar, per si a algú li fan el pes. 

Els llibres ja no són aquells objectes sacralitzats que s'heretaven, un bé escàs i cobejat per molta gent de classe humil o mitjana baixa. Ara, com la roba i gran part del menjar, s'han convertit en productes de la novetat i del consum, fan nosa i acumulen pols. Els penjaments sobre les al·lèrgies provocades pels habitants dels llibres vells no existien fa anys però ara aquests conjunts de paperassa relligada s'han convertit, a més, en un perill, i no pas a causa del contingut sinó del continent. Continuem cremant llibres, ni que sigui amb una intenció higiènica, vaja. O els reciclem, horrible paraula del nostre temps. En tot cas, si no el trobo l'agafaré a la biblio o me'l tornaré a comprar qualsevol dia, en paper o en ebook, al capdavall també s'ha de vendre alguna cosa de tant en tant. Precisament he sentit explicar que els ebooks i la música d'aquest tipus no podrà ser heretada pels nostres descendents, ben mirat els farem un favor si no els donem feina.

Avui tothom lloa Sales però durant la meva joventut no va ser ben bé així. El món del catalanisme, fins i tot del catalanisme resistent, ha tingut les seves misèries, que no s'expliquen a cap història de la literatura catalana, el mateix que el camp de la música; ara mateix estava escoltant un programa de Ràdio 4 d'aquests tan bons que fa en Jordi Roura i que recorden els nostres músics i Núria Feliu en feia cinc cèntims, de totes aquelles miopies ideològiques dels mandarins del moment. Era aquell un món elitista i tancadet. En alguns fragments d'Incerta glòria es percep la incomprensió vers els immigrants, vers les minyones forasteres, coses així, que sobten. Sales, que no volia publicar textos immorals pujats de to eròtic ni apologies de la homosexualitat, mereix una biografia aprofundida, crec que hi estan treballant. Una altra cosa serà que ens ho expliquin tot i una altra que generi el debat que caldria la seva publicació. Estem massa atrafegats llegint novel·la negra, darrerament, per fer atenció a les coses realment interessants.

Sales va ser un home del seu temps, amb les seves grans virtuts, grans dèries, grans objectius i grans limitacions. Carca en alguns aspectes, convers al catolicisme després del trasbals de la guerra civil, cosa que, hem d'admetre, li va anar prou bé per a la supervivència en aquell món de l'època, ens va descobrir i promocionar autors com Rodoreda, que aleshores eren discutits i avui no es poden ni valorar una mica objectivament, si no vols que et lliurin a les flames infernals dels no creients en el cànon nostrat.  Però, ai, per damunt de totes les limitacions humanes, impossibles de bandejar, Sales va escriure un monument que cal llegir més d'una vegada, sense pressa i sense complexos, amb ànim d'anar endavant i endarrere quan calgui, reflexionant a l'entorn de coses tan poc de moda com els ideals, les creences religioses, la condició humana, el sentit de la vida. Recordo una de tants entrevistes en les quals s'empipava quan li deien que, fet i fet, només havia escrit una novel·la, potser excessiva. 

En cada moment hi ha hagut l'expert que donava certificats d'ortodòxia: un no és prou compromès, l'altre no és prou catalanista, el de més enllà ha flirtejat amb el régimen i la veïna de dalt gaudeix cantant cobla andalusa o ha votat en Mas. Una mica com va fer D'Ors amb els certificats de noucentisme, sempre hi ha els perfectes i els dogmàtics. Molts d'aquests experts, quan no tenen públic, s'emprenyen i marxen a Madrid. O, si els paguen millor, marxen encara que no estiguin emprenyats i fan allò que sempre havien dit que ningú no havia de fer.

No sé si assolirem la independència però m'agradaria que el país possible del futur fos obert, allunyat de mandarinatges, clientelismes, nepotismes, enxufismes i trepes. O sigui, un país, parafrasejant Sales, més unit per sentiments que no pas per ideologia. Entenent els sentiments com a expressió de la bondat humana, de la manca d'enveja, de la generositat. Per somniar que no quedi però, ai, humana sóc i humana és ma mesura. Els grans valors, àdhuc literaris de l'obra de Sales rauen en això, en la humanitat que traspua aquesta incerta glòria d'un temps i d'un país. Incerta glòria podria ser també el peu d'alguna fotografia d'aquesta nostra manifestació que tants entusiasmes ha desvetllat, la Incerta glòria d'un Onze de Setembre.

Avui ja no hi ha Avui

Ja fa anys que em sobta com en aquest país nostre amb tantes dificultats som tan poc constants i respectuosos amb les nostres coses i les tradicions. La tradició s'inventa i reinventa, evidentment. Però aquí les malmeten en quatre dies i en creem de noves a les quals donem una mena de vernís d'autenticitat. La sardana, que era també un símbol reinventat, va voler esmicolar en el seu temps d'auge les altres danses del país. Avui la jota, que també en teníem, sembla revifar, i la sardana ha quedat substituïda en el rànking de les masses per coses com els castellers o els diables, que durant la meva joventut i la dels meus pares eren molt més locals i restringides.

He vist morir coses com ara el cicle de teatre de Cavall Fort, que es feia al Romea en temps molt difícils i que va finar amb la transició, per motius que encara no he acabat d'entendre. No va poder arribar als vint-i-cinc anys. Ningú, llevat de jo mateixa i quatre nostàlgics, en va plànyer la desaparició tot i que molts infants i joves que ara són grandets havien gaudit d'aquelles entranyables matinals. Encara més, recordo que es va lloar l'assistència de Marta Ferrusola amb els seus fills més petits al cicle, al principi del primer govern Pujol, com un signe de normalitat i reconeixement. Al cap de quatre dies el cicle marxava del Romea, va  patir un estrany i breu periple per teatrets diversos i va fer moixoni. Hi ha qui m'argumenta quan em queixo que ara es fa molt teatre infantil, però jo crec que no és el mateix, per tot el que simbolitzava i per la seva regularitat i constància. I que el Romea és el Romea i no un teatre qualsevol, tot i que també li ha passat una mica com a l'Avui...

Sobre la Nova Cançó no cal ni parlar-ne. Va morir també amb la transició, avui és un record nostàlgic, en resten quatre figures emblemàtiques que han resistit el pas del temps amb fortuna diversa, alguns discos i llibres, poca cosa més. No negaré que avui es canta força en català i tot això, ni fins i tot que en els darrers temps alguns cantants han recollit unes engrunes d'aquella tradició malmesa, però el fet és que a les festes majors els cantautors van quedar substituïts a finals dels setanta pels grups d'havaneres, un gènere també reinventat i que s'ha convertit en una constant en qualsevol celebració col·lectiva. Un gènere que s'ha renovat poc, potser perquè, al capdavall, com passa amb les òperes i les sarsueles, la gent volem escoltar sempre el mateix.


Cal dir que la Nova Cançó també va voler trencar amb la tradició del passat de forma destralera, com és habitual. Oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa, cantava Espinàs. Així que avui costa trobar, per exemple, bons recopilatoris de cantants tan significatius com Emili Vendrell i molta gent jove no ha tingut cap oportunitat d'escoltar-lo, quan hauria de ser gairebé com ara un Gardel nostrat.

Ara desapareix, més o menys, el diari Avui, compartint capçalera amb El Punt. Actualment costa d'imaginar l'entusiasme que va generar la seva aparició. Les lletres de la capçalera es van triar per votació popular i tot va començar a canviar quan aquella capçalera escollida per la gent del carrer va ser substituïda per una altra a causa de les exigències del disseny. El diari havia anat fent amb molts alts i baixos, ensopegades diverses, canvis d'orientació i titularitat. Ha estat un dels últims en oferir-nos, per internet, consulta gratuïta. En aquest tema, com en tants d'altres, els peixos grossos sempre s'empassen els menuts.

Això dels diaris mostra la papanateria general, molta gent et jutja segons quin diari llegeixes, fins i tot fa anys t'etiquetaven de forma partidista. L'Avui va patir les ires de molta progresia nostrada que passejava amb El País sota el braç, d'aquests que avui no admeten la més petita crítica sobre la pèrdua de qualitat de TV3 o de Catalunya Ràdio. Però per les seves pàgines ha passat molta gent de pes i també va tenir les seves bones èpoques. Avui els moderns catalans són de l'Ara, i comenten el que surt en aquest diari. Actualment tenim una certa varietat per triar, com passa en tants camps, cosa que no vol dir que les coses, en el fons, tinguin molta més qualitat ni profunditat que en el passat.


A més, de vegades es compra un diari per un articulista determinat, fins i tot per molts motius, alguns de tant estranys com la qualitat dels entreteniments. Molta gent compra La Vanguardia els dissabtes per l'article de Morán, o l'ABC pel seu suplement literari, i l'Avui es va mantenir durant molt de temps gràcies a la contraportada, amb la columna d'Espinàs i col·laboracions breus com ara les de Montserrat Roig o Agustí Pons. En un mateix diari hi pot haver genialitats i bestieses i això ho saben molt bé els bons professionals quan els poden dirigir amb una certa llibertat i sense pressions extra-periodístiques.

Tinc la impressió, contrastada amb molts fets que he viscut, i des de la ignorància pel que fa a les motivacions profundes dels fets, que tenim tendència a fer arrencades de cavall i aturades de ruc i a endegar projectes amb una sabata i una espardenya, cosa que fa que quan sorgeixen dificultats tot s'esmicoli. A més, potser ens perd l'estètica, com deia Unamuno, o la fatxenderia de la modernitat, com ha passat amb la pintura i amb d'altres camps artístics. O potser és que, com deia Calders que s'esdevenia amb la literatura, amb moltes coses tenim els prestatgets petits i si hi posem una cosa no n'hi cap una altra. 

De tot no en tenen la culpa els americans, com diu l'havanera, ni tan sols Madrid. Ni tot és qüestió de mitjans, recursos i subvencions a dojo. També cal fer una mica d'autocrítica reflexiva de tant en tant. Però vaja, potser més que no pas l'estètica em perd la nostàlgia i la normalitat cultural ha de ser d'aquesta manera. I potser tant és i tots els diaris, al final, com explica Cortázar en un conte, han de servir per a embolicar esmorzars. És clar que quan va escriure el conte no comptàvem amb d'altres mitjans embolicadors més fins i reeixits. I també serveixen, encara, per posar a terra quan passem el motxo. 

Carles Riba, cinquanta anys després (menys un dia)

També era diumenge, aquell 12 de juliol de l'any 1959. Jo tenia onze anys i no em vaig assabentar de la mort de Riba, ni tan sols sabia qui era. Durant la dècada dels seixanta el món, els costums, la societat, el nucli familiar i fins i tot el context polític, canviarien molt i molt però Carles Riba ja no ho podria comprovar. De fet, deien, el 1960 era possible que arribés la fi del món.

No m'hauria assabentat tampoc d'aquest aniversari si no arriba a ser per un missatge del benvolgut Puigmalet, de savi blog o bloc i de sàvies paraules. Un altre blogaire de sòlida tradició i sàvies reflexions, en Francesc, m'ha demanat opinió sobre Riba i m'adono que potser he hagut de recórrer als tòpics que el pòsit del temps i les opinions de molta gent que em semblava indiscutible m'han anat forjant a l'entorn d'aquest senyor, de mirada seriosa i profunda, sobre el qual, ai, he tingut durant anys certs prejudicis que potser, en molts casos, eran injustos o, al menys, molt matisables.

Riba va ser un noi estudiós i molt intel·ligent, probablement superdotat, que de ben jovenet dominava el coneixement dels clàssics i moltes llengües antigues. No sé si avui, a casa nostra, hi ha persones amb aquest gruix de coneixement, però em temo que haurà de canviar molt l'ensenyament per tal de possibilitar el rebrot de savis com aquells. Canviar i recuperar, és clar. Parlem molt dels clàssics però avui, en general, són ben poc coneguts i llegits, em sembla. El llatí i el grec han passar a ser patrimoni d'estudiants super-especialitzats. Però en el meu temps amb dotze anys ja fèiem acceptables traduccionetes i recitàvem les declinacions.

Com a mèrit cívic, Riba va ser dels darrers en marxar del país en acabar la guerra i dels primers en tornar. No va ser un soldat arrauxat, voluntari de trinxera, sinó un treballador incansable decidit a salvar tot el que es podia salvar en qualsevol circumstància. Es va haver de refugiar en les traduccions, en tornar, sortida de molts intel·lectuals castigats per totes bandes. Va comptar amb avals, imprescindibles, però també ell s'havia mullat en ajudar persones condemnades durant la guerra que es van comportar, agraint el favor. Després, el mite i la realitat es barregen en aquella represa de la cultura catalana, en les reunions a casa seva, i en la col·laboració i organització d'activitats intel·lectuals que avui, amb tantes possibilitats a l'abast, ens haurien de fer envermellir de vergonya.

Riba va ser respectat per molta gent diferent. L'any cinquanta-nou en feia cinquanta de la Setmana Tràgica, i els diaris de l'època van aprofitar l'avinentesa per lloar el règim vigent i parlar de dimonis revoltats, maçons perversos i aldarulls incontrolats del populatxo. Enguany en farà cent i em temo que lloarem glorioses revoltes obreres, maçons il·lustrats i aldarulls enyorats protagonitzats per masses ardides. Però el cert és que aquella premsa tan monolítica en aparença va parlar molt de Riba i de la seva mort i va glossar la seva figura amb un respecte absolut vers un personatge amb un gruix d'erudició indiscutible. Després de la seva mort es va intentar trobar un nou pal de paller per al món cultural català. Espriu va resultar un intent frustrat, ja que no tenia el tarannà adient per a la tasca. O potser ja no era temps d'incondicionalitats i els joves rebels començaven a fer més soroll del compte.

Feia vint anys de la guerra, el 1959, i la bona gent que havia sobreviscut estava molt escaldada. Tots havien perdut, com va cantar Raimon anys després. En el fons, hi havia, durant la primera postguerra, també, una profunda vergonya per tot el que havia passat i una sensació de resignació general, però suraven ja entusiasmes ocults i iniciatives discretes de represa cultural. Riba va aconseguir unes trobades amb intel·lectuals castellans que avui ens sorprendien si fóssim capaços de parlar-ne en profunditat i analitzar-les sense complexos.

Jo, com d'altres joves no universitaris vam tenir durant anys, pel món de Riba, un sentiment estrany i ambivalent, una mica ressentit. El catalanisme de les nostres famílies era el d'en Patufet i en Folch i Torres. En el fons era un món de burgesos culturals, gent que potser no tenia molts diners però sí bones relacions i que s'encastellava en un elitisme limitat al món universitari, que aleshores era molt minoritari i restrictiu i al qual accedien els fills dels vencedors, molts dels quals, després, es reconvertirien en comunistes dogmàtics. La manca de llibertat provoca aquesta mena de sectarismes, però possiblement sense aquest recurs a la clandestinitat selectiva moltes coses no haurien pogut ésser. Era un món arrecerat sota l'aixopluc del catolicisme català, una mica obert pel que feia a la cultura, però molt tancat en els aspectes morals i dels costums. I encara gràcies, la veritat.

Vaig negar a Riba durant molt de temps la força poètica però avui rellegeixo alguna cosa d'ell i em sembla molt més poeta del que m'havien fet creure, encara que de vegades el perdi l'excés d'elaboració intel·lectual. Imagino que era també molt més humà i fester i de la gresca del que sembla en aquestes fotografies oficials que sovintegen pels manuals diversos. Carles-Jordi Guardiola va recollir moltes imatges de la família Riba-Arderiu en un deliciós llibret, editat el 1993; en una d'elles hi ha una fotografia de Josephine Baker que un amic envia a Riba, que n'era admirador... Costa d'imaginar Riba contemplant embadalit el moviment dels plàtans mòbils de la faldilla de Baker, oi?

Un altre aspecte dels homes d'aquella època era que semblaven tenir les dones a l'ombra, grans dones, resignades a un paper secundari, com Clementina Arderiu, Anna Murià i tantes altres que encara van tenir menys possibilitats i que, a més de tenir molts fills, havien de fer bullir l'olla quan calia. Però analitzar aquella mentalitat des del present, quan la situació de la dona ha canviat tant i tant, és impossible. Era així, i, malgrat tot, el paper la dona de Riba brilla, avui, amb llum pròpia i personal.

No som americans ni anglesos i no fem pel·lícules ni sèries ben fetes sobre la nostra gent. Ni encara som prou capaços d'escriure biografies completes i humanitzades sobre personatges que tant de pes van tenir per a la nostra cultura. Sabem molt més de la vida de Hemingway i d'Elvis Presley que de la de Sagarra o Emili Vendrell i hem canviat sense manies les calces de vellut pels texans de disseny. Riba, és cert, va poder fer moltes coses gràcies als mecenatges, molts mecenes d'aquella època imagino que, políticament, ja ens podem pensar de quin peu calçaven, però, en canvi, propiciaven en ocasions una major llibertat creativa que el subvencionisme polític del present encara que, com ha passat sempre, en general, qui paga, mana.

Hi ha joves que pensen que el llarg franquisme va ser també un desert cultural i que se sorprenen quan s'ensopeguen amb la realitat, amb el gran nombre d'intel·lectuals, revistes, publicacions, activitats, que es desenvolupaven malgrat tot. 'En aquells temps ombrívols, es cantarà, també? Doncs també es cantarà sobre aquells temps ombrívols', escrivia, crec, Bertold Brecht. Certament, hi havia moltes realitats en la nostra societat ombrívola, com passa avui mateix, però encara molt més contrastades, i molta por, i molta prudència. I un cert menyspreu per un aspecte social que començava a ser evident, el de la immigració de la resta d'Espanya, unes masses pobres i, com no podia ser altrament, ignorants pel que feia a la realitat catalana, i, a més, amb un tarannà molt diferent del d'aquelles minories esforçades i amb estudis, aparentment serioses i transcendents.

La poesia de Riba és diversa, també. Avui molta poesia, crec, s'ha allunyat de la realitat i de la gent normaleta, com ha passat amb molts aspectes de l'art i potser per això hi ha un Riba que em sembla, avui, fins i tot, molt intel·ligible i popular. Sagarra, amb qui Riba no va ser massa just, va escriure a La Vanguardia un article sobre el seu enterrament, on mostra com el va emocionar veure-hi un gran nombre de joves estudiants, el futur. En una cultura normal fan falta Ribes i Raimons però també són imprescindibles Sagarres i Serrats. I gatades, una mica de broma i alegria xarona i poca-solta. Això de la cultura de vegades sembla el futbol (que també és cultura, diuen), si ets d'aquest no pots ser de l'altre, ni tan sols li pots reconèixer una engruna de grandesa esportiva. Les capelletes, ves.

He trobat per la xarxa aquest bonic poema de Riba, publicat l'any 1956 a la revista El Pont:

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d'ells i no em coneixen;

són meus i van errants,

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

l'infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l'aigua fa el seu pur

començament de perdre's.

Recordo també un poema de Riba, breu, que em va agradar molt i que no sé on vaig llegir, fa anys, on el poeta, en veure arribar la primavera, es planyia d'haver-la viscut de forma prematura: com l'amatller jo enyoro, ma flor precipitada. He citat aquest vers en la meva darrera novel·la, el protagonista l'escriu en una dedicatòria a una amiga i agrairia que algú me'l fes arribar sencer, ja que crec que no el recordo ben bé com era. Potser Riba es planyia, certament, d'haver estat un xicot massa precoç pel que feia als estudis, a l'assoliment de saviesa, qui sap. Afortunadament, els poemes viuen molts més anys que els poetes i sempre són nous per a qui els llegeix. Estaria bé poder gaudir-ne sense saber qui ni com els va escriure, ni amb quina intenció, els donaria una dimensió diferent, però aquesta senyora que porta tantes disfresses i té tantes i diverses personalitats, Na Cultura, necessària i lloable en molts aspectes, ens fa perdre, també, la innocència.

Afegitó: Una vegada publicat aquest post, l'amiga i poeta Isabel Barriel em fa arribar complet el poema que cito. Gràcies, Isabel!!!

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.

i algunes tankes més, de propina:

La mar llunyana
és de tots. Però el dia
clos de la serra,
verd entre les alzines
és nostre. No preguntis.

Son pur, ets nucli
i alhora forma nua
del vast silenci.
Tot és futur, oh estàtua
d’oblit, i se t’assembla.


Carles Riba (1893-1959). Tankas del retorn (1943-1946)

I seguint el suggeriment de Puigmalet, un homenatge a Baker que reconverteixo en homenatge frívol -o no tant- a Riba. Per cert, la fotografia de Baker li va enviar Pau Gargallo!

Tot arriba i passa...

Fa anys, molts, en els bons temps de la revista Destino, hi havia dos espais a la revista que llegia la majoria de la gent que m'era propera, un d'ells era el d'entrevistes que feia Porcel i l'altre el de denúncia d'Eliseo Bayo, periodista aleshores molt popular i avui gairebé oblidat. En ocasions hi ha articles de premsa que, per estranys motius, esdevenen motiu de conversa general durant un temps i són llegits per moltes persones de diferent tarannà. Va passar durant un temps amb Espinàs, quan publicava a la contraportada de l'Avui, amb la Capilla Sixtina del també desaparegut setmanari Triunfo; actualment crec que s'esdevé amb La Contra de La Vanguardia i, de forma tan general, amb poca cosa més.

En aquelles entrevistes, intel·ligents i iròniques, hi traspuava l'estranya iconoclàstia de l'autor, aleshores jove i ambiciós, contradictori en moltes ocasions. Quan es va publicar Difunts sota els ametllers en flor molta gent del meu entorn el va llegir i el comentàvem a fons en debats improvisats amb aspiracions intel·lectuals. A mi, aleshores, em va impressionar força tot aquell món de la Mallorca profunda, amarat d'una estranya crueltat però fascinant. El mateix em va passar amb els Cavalls cap a la fosca. Alguns anys després, durant una escola d'estiu, em vaig comprar Les pomes d'or que em va continuar fascinant. Però que m'ha decebut en una relectura recent, ja que es va reeditar fa poc. No sé què em passaria amb els altres, el fet és que la seva narrativa posterior, amb fragments brillantíssims, plens d'una estranya màgia, no m'acaba de convèncer, ja que s'estructura al volt d'arguments, al meu entendre, una mica fràgils.

Però això és el de menys, perquè el Porcel personatge va superar el Porcel narrador. La seva figura ha passat per alts i baixos pel que fa a la valoració mandarinera; en l'època de la primera edició de Les pomes d'or anava de baixa, semblava que la nostra cultureta l'hagués condemnat a l'ostracisme pels seus pecats, que en tenia uns quants, les coses com siguin, i es va parlar poc de la novel·la. Quan la moral dominant vol controlar la literatura, no anem bé. Darrerament, amb motiu de la seva malaltia, superada temporalment, li van ploure homenatges, cosa que suposo que el devia afalagar força, com també que es tornés a parlar d'ell per al Nobel, suprem honor literari bescantat i desitjat. A qui promocionarem ara com a candidat al Nobel, en el context de la nostra cultura, traspassats Espriu i Porcel?

Polèmic i provocador, admeto que m'agradava més escoltar-lo que no pas llegir-lo, perquè m'hipnotitzava amb la seva veu i la seva facilitat i bellesa d'expressió, cosa que em passava també amb Maria Aurèlia Capmany. Tinc ganes de tornar a repassar aquells ametllers en flor, d'un temps i d'un país en què molt de jovent llegíem tot el que sortia en català, -que no era massa-, i ens compràvem els discos en català, -pocs també-, per fer país, de forma devota i entregada. Parlàvem fa poc de Sagarra, amb la seva mort va acabar una època literària i històrica, com va passar, crec, amb la mort d'Espriu. La desaparició de Porcel penso que també resulta molt emblemàtica i representativa del final d'una manera d'entendre la cultura i l'ambició literària i personal. Tots ells i alguns altres formen part de la meva mitologia particular, poblada ja d'inquietants bubotes que potser no són res més que contrabandistes disfressats, qui sap.