9.4.14

DIES ESTRANYS







Ahir escrivia sobre tragèdies col·lectives que he tingut la sort, per ara, de no viure ni patir en directe. Els meus pares i avis si que n'havien viscut una i de grossa, les causes venien del passat i els efectes encara perduren. A nivell individual també vivim tragèdies personals de tant en tant, de vegades inesperades, d'altres inserides en la normalitat de la vida, sempre breu per més que la ciència ens l'allargui una mica, amb pedaços i pastilles.

Ahir va ser un dia estrany. El vaig iniciar anant a l'enterrament d'un cosí, el marit d'una meva cosina, de fet. Era una persona generosa, amable i optimista. Feia anys que tenia molt mala salut i no ho semblava a causa del seu tarannà rialler i acollidor, per això la seva mort ens va trasbalsar. Fa poques setmanes el vam anar a veure, va fer a casa seva una calçotada familiar i tenia cura de la barbacoa, de l'estat dels calçots i de la carn a la brasa, amb aquella dedicació devota que posava en tot el que feia. De la rastellera de cosins i cosines, directes i polítics que tenia fa anys ja me'n queden molt pocs. El meu cosí era molt popular i estimat, havia participat en moltes coses a Sant Just, una de les més importants, el futbol, aquest futbol local que no és el Barça però que té molta més importància humana per a la convivència i la vida cívica i social.  Estava casat amb la filla d'una germana del meu pare, la tia Flora.

En l'acte de comiat pensava de forma inevitable en els molts fragments que conformen una vida i en els diferents records a l'entorn del meu cosí que s'aplegaven en aquella reunió i que romandran en la memòria de tanta gent. Em va passar pel cap, en poca estona, l'època del seu festeig amb la meva cosina, el temps en el qual els seus fills eren petits, algun sopar o trobada familiar, així com detalls de la vida dels meus oncles, amb els quals havia conviscut des que es va casar, en una envejable caseta unifamiliar amb vinya emparrada al terrat que el meu oncle, paleta, s'havia autoconstruit. Era també oncle de l'actor Ferran Rañé qui en va fer una llarga evocació el mateix que la seva filla petita i en van destacar per damunt de tot l'amor a la gent i l'humor que el van acompanyar sempre, era, entre moltes altres coses, un gran explicador d'acudits. 

Avui tots som grans però quan ets molt jove la gent que té quatre o cinc anys que tu pertany a un estadi superior i privilegiat, sobretot en aquells anys de prometatges formals i comentaris diversos sobre les qualitats dels festejadors de les filles. Recordo el bateig de la filla d'un altre cosí, avui també traspassat des de fa anys, i com la meva cosina, guapíssima  i enamorada, ballava molt agafadeta al seu nòvio vestit de soldat, que havia vingut de permís. Recordo també el seu casament i el tec al desaparegut Hostal de Sant Antoni, de tota la gran família que es va aplegar en aquell dinar en quedem quatre gats, de fet. Quan jo era petita anar a Sant Just a veure els meus oncles i la meva cosina era tota una excursió excitant, anàvem a peu fins la plaça d'Espanya, agafàvem un autobús que em marejava amb la seva ferum de combustible autàrquic, sortíem ben aviat dels límits urbanitzats i arribàvem a un poble remot que feia olor d'aire fresc, de flors i de pinassa. 

Les nostres vides desfilen de forma discreta i sovint atzarosa entre tot allò que s'esdevé en el nostre entorn social i polític, això que en diuen la història, i les trobades entre nosaltres i la història no sempre són positives ni enriquidores, de vegades gairebé vols que la història s'oblidi de tu. No crec en aquestes veus apocalíptiques que parlen de fractura social però sí que ens movem en els darrers temps entre incomoditats i silencis destinats a evitar discussions amb gent estimada i propera. Al vespre, com tanta gent, vaig veure una part de la sessió del Congrés, una mena de partit de futbol, d'encontre, que diuen ara, molt desencontrat, com era d'esperar. Era un partit desproporcionat i ja sabíem com acabaria. Em sobta l'optimisme fervent de tanta gent que creu que tot és qüestió de voluntat popular, que sosté que el poble vol el que vol ell o ella i que tot està molt clar. Jo ho veig tot molt poc clar, la veritat. En tot cas, el temps farà via i qui sap si ens portarà sorpreses i canvis profunds o potser, tan sols, desencants inesperats i frustracions recurrents. 

Mentrestant la vida passa i, en tot cas, sempre es pot reinventar el passat en el futur, ja que amb aquesta finalitat s'escriuen molts manuals d'història i es fan i desfan els monuments commemoratius. Nosaltres naixem i morim, i tant de bo si ho podem fer de forma discreta i poc traumàtica i deixar un bon record als familiars i als amics que han estat en un moment o un altre al nostre costat. Es allò que diu la dita, el meu mal no vol soroll. I feliços els pobles que no tenen història. No sé si n'hi ha cap, la veritat. En tot cas, què és, un poble? Què se n'ha fet d'allò de la pàtria universal? Les meves aspiracions de felicitat possible cada dia són més senzilles i mediocres, què hi farem. 

9 comentaris:

Miquel ha dit...

"...tanta gent que creu que tot és qüestió de voluntat popular, que sosté que el poble vol el que vol ell o ella i que tot està molt clar..."

Ja está tot dit.
Aquesta és la clau.
Salut

PD: siento lo de tu familiar.

Júlia ha dit...

En aquest tema, Miquel, em ve al cap aquell acudit sobre algú que vol convertir un catòlic a una altra religió i aquest li diu 'si no crec ni en la meva, que és la 'verdadera''...

Enric H. March ha dit...

La capacitat de fer història a partir de retalls de vida, com fas tu, i de construir històries diferents segons es combinen els vents i els records; de veure com canvien segons les perspectives i les experiències i els records dels altres, ens fa qüestionar les grans proclames que inviten a caminar com un home sol a la recerca de paradisos inexistents. Jo vull creure només en la justícia, i encara!

Júlia ha dit...

i encara, Enric, perquè la justícia tampoc és una paraula gaire consensuada...

Sícoris ha dit...

A mesura que em vaig fent gran, vaig trobant més imprecís el significat de grans conceptes com "poble" o "llibertat" perquè cadascú se'ls adapta a la seva manera. Ja se sap: tants caps, tants barrets, i tothom atrinxerat sense cedir ni un mil·limetre ni donar opció al matís, a la discrepància civilitzada.

Crec que la combinació que fas d'allò particular amb allò general és una bona via d'aproximació a la història. I sense dogmatismes tronats ni idees preconcebudes!

Júlia ha dit...

Sícoris, amb els anys tot es torna relatiu, no sé si és bo o dolent ni si li passa a tothom però és així, en general.

Ramon ha dit...

Persona generosa, amable i optimista. Tarannà rialler i acollidor; dedicació devota en tot el que feia...havia participat en moltes coses a Sant Just...
Tant de bó aquest tipus de persona, fos el que predominés en aquest món.
"Otro gallo nos cantara".
Com dia Concepción Arenal, el millor homentage que se li pot fer és imitarlo.
Com sempre, Júlia, els teus escrits toquen fibra.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon!!!

Josep ha dit...

Quan més enllà mirava, més lluny m'anava quedant el que, encara ara, tinc a prop. Com un pòsit de rosella a les veles que no em deixava marxar ni tornar, amb un dolor tant profund com forta és la pedra que no mou l'oratge del cabdalós riu, alhora que tant suau la pentina que procedeix a estellar-la com després d'un record i dolç disfèrtil, com era el perfum de la ruda (a voltes tant enyorat)... encara ara.