16.5.14

CRIMS DE TOTA MENA PER A LES TARDES CASOLANES


Fa uns dies vaig anar a cercar un llibre a una biblioteca propera a la del meu barri i em vaig quedar una mica astorada en veure com han dedicat uns gran prestatges a això de la novel·la negra. Em sobta l'èxit persistent d'un gènere en el qual hi ha alguna cosa bona i molta fullaraca, encara més quan avui qualsevol escriptor que vulgui vendre una mica acaba provant sort en això dels crims per resoldre i en l'intent de crear un nou investigador que sigui prou convincent i original, cosa cada dia més difícil.
Ja és prou sabut que fa anys es va endegar allò de La cua de palla, sense massa èxit. Era aquella una col·lecció eclèctica, moltes novel·les de la tria no eren gens convencionals. Les cobertes eren una meravella i encara hi ha qui col·lecciona aquells volums, sempre queden romàntics. Uns anys després també es va tornar a reprendre el tema criminal, fins i tot Maria Aurèlia Capmany i Maria Antònia Oliver van fer les seves provatures en el tema i algunes editorials van encetar apartats dedicats als misteris i la sang i fetge. Un altre gènere que avui no és tan vigent va ser l'eròtic. Per tal que en català hi hagués de tot es va provar de fer surar de nou el gènere rosa però no hi va haver èxit tot i que crec que la cosa no es va fer gaire bé i aquí som molt moderns i això del gènere amorós i romàntic sembla passat de moda, tot i que en castellà i anglès hi ha una bona producció actual, força interessant. 

La televisió ha recollit el repte i hem pogut veure, repetides i repetides, les històries del Brunetti i el Montalbano, l'immortal Poirot i el Dagliesh. Qualsevol dia retornarà la Petra Delicado. Les sèries de misteri han estat un clàssic a la tele, des dels seus inicis. El senyor Colombo també retorna de tant en tant, sobretot als estius. No em sap greu que em repeteixin aquestes sèries si fa ja temps que les han passat, el que no m'agrada és que les tornin a fer quan tinc encara molt fresca la resolució de l'enigma, és un avorriment. Com potser sabeu fins i tot al teatre fan La Ratonera, i tot i que recordo a la perfecció qui és el dolent, no descarto anar-hi un dia d'aquests, sobre tot perquè el teatre és a tocar de casa.
Les tardes casolanes i televisives en les quals us dediqueu a planxar o fer ganxet també compte ara amb un bon planter de crims i d'investigadors. A la 8TV ha tornat la senyora Fletcher. Tinc devoció per Àngela Landsbury, la veritat. De fet havia deixat el seu personatge però, segons expliquen, la mort del seu marit, amb qui duia més de seixanta anys casada, la va fer retornar a la feina. Té uns envejables vuitanta-vuit o vuitanta-nou anys i tot i que ha tingut èxit i un bon matrimoni també va patir amb la mainada, car d'adolescents el seu noi i la seva noia van flirtejar amb les drogues i van ser seguidors del sinistre Manson. Després es van refer i ara fan una vida convencional, segons diuen les informacions diverses. Landsbury és una gran actriu de cinema i de teatre i una cantant molt bona.

La llàstima és que aquestes històries de la senyora Fletcher s'encavallen amb el Murdoch de TV3, un inspector canadenc interessant, noucentista, embolicat sentimentalment amb una doctora que va conèixer quan aquesta feia autòpsies a la mateixa empresa. Per les històries murdoquianes, canadenques,  s'hi passegen personatges reals de l'època, invents singulars, i fins i tot reflexions filosòfiques sobre la pena de mort o la religió, per exemple. També ens les van començar a emetre, les van repetir, i ara sembla que tiren endavant. M'empipa molt quan aquestes sèries les passen desordenades, això s'esdevenia sovint amb aquelles franceses de la Lescaut, tan aviat sortia la inspectora jove i amb la canalla petita, com ja madureta, amb uns ajudants diferents i amb la noia fent d'advocada i ficant-se en embolics diversos. 
Per rematar l'oferta, podeu passar després a la segona cadena on cap a les vuit del vespre podem trobar el Terence Hill que es veu que s'ha fet capellà cansat del seu passat de pinxo i ara és rector de Gubbio i sempre va en bicicleta. Malgrat les italianes de bon veure que se li posen per davant ell va a la seva, o sigui, a resoldre misteris i crims de tota mena en un marc d'allò més costumista. És obligatori veure aquestes pelis en versió original, altrament no tenen gaire gràcia, la veritat. El mossèn sempre ho arregla tot, el crim i les moltes coses que passen en el poble. Als criminals els amolla uns discursos religiosos sobre el perdó diví que fa que sempre es lliurin als carrabiners i acabin plorant pels seus pecats. Aquesta sèrie, si fos espanyola i l'haguessin passat fa quaranta anys, tapant una mica els escots de les maggioratas, hauria fet les delícies dels rancis poders vigents. Seria més o menys com una variant amb crim de les Crónicas de un pueblo.
Pensareu que em passo la tarda davant de la pantalleta i res d'això, però si sóc a casa i no tinc res millor per fer, m'agrada contemplar aquestes rondalles televisives. De vegades, però, vinc a l'ordinador, i abandono el mossèn i escric una entrada com aquesta, de profunda reflexió sobre l'oci del nostre temps, en general, i sobre l'estranya atracció que tenen els crims per resoldre, sobretot quan sabem que acabaran bé, o sigui, que els dolents seran castigats i engarjolats com Déu mana. Encara millor, és clar, si a més de ser engarjolats els pecadors mostren un profund penediment, com aquests poble-gubbiencs els quals mossèn Matteo fa meditar sobre l'amor diví i la immensa misericòrdia celestial. Una se'n va a clapar feliç, la veritat. En crims, com en tot, sempre és millor la cultura mediterrània que no el nord llunyà on diuen que la gent és tot allò que deia el poeta però on fa un fred que pela i sembla que hi ha guillats malvats i sanguinaris. Sobre crims nòrdics també han fet alguna cosa que no estava malament del tot però a mi, la veritat, aquestes novel·les que venen del fred, siguin en paper o en pantalleta, em fan enconstipar.

Podria entrar a fons en el tema dels crims catalans i castellans, hi ha hagut cosetes que estaven bé. De fa molts, molts anys recordo l'inefable Plinio. I en català, per més intents que s'han fet en aquest gènere tinc devoció retrospectiva per dues sèries avui, crec, oblidades. Les Claus de Vidre del Jaume Fuster, interpretades pel gran Jaume Comas i una altra sèrie que es deia Qui? amb l'excel·lent Manel Barceló fent d'Inspector Moreno, llàstima que no ni l'una ni l'altra no les continuessin, tot i que s'havia dit que així es faria. Tampoc no ens les han repetit mai, al contrari del que passa amb les de fora. Si viatjo al passat remot, a les èpoques radiofòniques, res no ha superat el Taxi Key, la veritat, tot i que l'Inspector Nícols també estava prou bé. Del Taxi Key fins i tot es va rodar alguna pel·lícula, de la qual no he pogut gaudir tampoc, que recordi. 

La literatura catalana de la darrera dècada té crims i inspectors per comprar i vendre i el mateix la castellana i gairebé tota la resta. Els crims a resoldre serveixen per a tot, per a fomentar el turisme, la gastronomia, divulgar la història i els costums locals i el que calgui i toqui. I em temo que en tenim per a un gavadal d'anys i panys, els antics romanços de fil i canya ja tenien molta tirada al costat fosc de l'espècie humana, explicada amb enjòlit, una paraula que avui crec que s'ha perdut, el mateix que allò del suspense.

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Sóc una de les devotes de novel·les i pel·lis de crims i misteri, però un misteri no pas irreal ni sobrenatural, sinó real i que faci estremir. En tinc una bona biblioteca, i ara me'n carrego al Kindle. No era perquè sí que em van donar el Premi Sèrie Negra, de Planeta, amb "No jugueu al cementiri", fet el qual mai ningú no ha tingut en compte quan es fan les llistes on sempre hi surten els mateixos sense variació. No ho dic per tu avui, no te'm molestis pas, Júlia, sinó perquè és la realitat i el meu destí.
Com bé dius, hi ha alguna cosa bona i bastant fullaraca. Per ara les nòrdiques tenen, en general, un encant i una qualitat difícils d'imitar pels aprenents d'aquí. Les pel·lis encara més. Una abraçada de vespre marítim.

Júlia ha dit...

Olga, a mi també m.agraden els llibres de misteri peró la moda actual ha portat a l.excés, em sembla, respecte als escriptors nòrdics hi ha de tot i sembla que si són de per allà dalt ja han de ser bons. Pel que fa al que tu escrius, sigui del gènere que sigui, sempre ha tingut un alt nivell d. Exigència literària, aquest món, com tants, és força injust i és mou a modes i tongades i avui, a més a més, sembla que tan sols és important la novetat de consum immediat

Loreto Giralt Turón ha dit...

En Xavier Bosch també se'n surt prou bé amb el seu Dani Santana