COSES DE LA TELE, DE LA NOSTRA I DE LES ALTRES

La televisió convencional ja no té la grapa ni la difusió d'altres temps. Tot i amb això, poc o molt, es continua mirant. Durant aquesta època estival s'acostumen a emetre refregits diversos.

Per sort, ahir, em vaig ensopegar amb l'entrevista que a 'Plano General', al segon canal, Jenaro Castro va fer a Luis de l'Olmo. Les entrevistes d'aquest programa son excel·lents, sense pressa, sense publicitat pel mig, llargues i interessants. Parlo en general, n'he vist poques, ho admeto.

Entrevistador i entrevistat els etiquetaria molta gent progre dels nostres temps com a 'personatges de dretes'. Els prejudicis suren sovint fins que no passa el temps i posa les coses a lloc. Jo tenia mania a Soler Serrano pero ens va oferir unes entrevistes que son un clàssic, encara avui.

En el tema dels canals de televisió hi molta gent incondicional, per exemple, de TV3, a la qual canta les excel·lències sense cap sentit crític quan, sovint, se cerca l'audiència al preu que sigui. He vist algun capítol d'això que es diu 'Natura Sàvia', un programa que podria estar bé si deixessin parlar la biòloga convidada. Però els suposats 'humoristes' interrompen la informació interessant amb comentaris d'allò més ximplets. Un d'aquests, de moda, si no diu mil vegades 'hòstia' no està content. L'humor nostrat també ha anat molt de baixa, o potser soc jo, que no l'entenc...

Evidentement, TV3 té programes interessants, com passa a gairebé totes les cadenes, en algun moment. Però també té molta palla i els informatius ja fa temps que fan figa. No pots dir-ne res en contra, sembla que siguis un mal català, i això ja fa temps que dura. Puix parla català, Déu li do glòria...

El tema de la incondicionalitat funciona en moltes direccions. Vaig tenir una amiga de parla castellana, ja traspassada, que no posava mai TV3, amb excepcions, com ara allò del míster Bean. En el passat, en haver-hi un canal o dos, la gent era més eclètica, a la força. El segon canal és, en general, bo, veurem si en català continuarà la qualitat. 

Els canals, TV3 ho fa força, dediquen molta estona a l'autocomplaença i a explicar que son els 'més seguits'. La quantitat sembla avui sinònim de qualitat i res d'això. Passa amb tot, televisió, cinema, llibres... Tampoc no cal ser 'elitista' però, vaja, una mica de reflexió sobre tot plegat no aniria malament. 

MONTECRISTO TORNA DE NOU A CERCAR JUSTÍCIA

 

Pel segon canal es pot anar veient, per capítols, una nova versió de 'El comte de Montecristo'. Fins ara crec que n'han emès tres, de capítols. Està dirigida per Bille August i interpretada per Sam Clafin, amb Jeremy Irons en un paper de lluïment, el del abate Faria. Sembla que segueix força la història original tot i que se li ha donat una mena de visió més 'moderna', aquesta modernitat en alguns casos vol dir més realisme i més penombra. De forma gairebé simultània es pot veure a Orange una versió francesa de la mateixa història.   

La novel·la original va ser obra d'Alexandre Dumas i és de l'any 1844. Dumas pare, de fet, tenia muntada una mena de fabriqueta literària i molta gent treballava per a ell. En algun cas els escriptors que hi col·laboraven van mirar d'independitzar-se però no se'n van acabar de sortir. I és que sovint el que importa és la grapa i el poder de promoció. Sigui com sigui El Comte de Monte-Cristo es considera la millor obra de l'autor i una de les grans novel·les de la història. De tota manera, algun dels col·laboradors, com Maquet, va morir ric, mentre que Dumas, molt malgastador, sembla que es va arruinar.

La història tracta temes universals i amb ganxo, la injustícia, la venjança, l'amor, el perdó. Es va basar en un cas real, el d'un sabater de París que a principis del segle XIX va ser acusat per uns amics envejosos i titllat d'espia.Va anar a la presó i un presoner li va deixar una herència important amb la qual va poder venjar-se dels seus acusadors, malauradament va tenir un final tràgic.

Tot i que el protagonista al final perdona i veu que ha anat massa lluny tota la part de les venjances es magnífica i en llegir el llibre o veure'n alguna versió fílmica t'ho passes molt bé quan els dolents van pagant pels seus pecats. 

https://www.geo.fr/histoire/derriere-le-comte-de-monte-cristo-l-histoire-vraie-de-francois-picaud-220589

La novel·la ha conegut centenars de versions en cinema, televisió, teatre... Ha conegut imitacions, 'continuacions, canvis en l'argument i en el final i es d'aquelles històries que sempre et torna a 'enganxar' quan la veus, fins i tot en alguna versió mediocre.

Una versió molt popular a casa nostra va ser la que es va emetre per la televisió, en blanc i negre, amb José Martín i un repartiment de categoria, actors i actrius molt coneguts de l'època. Malgrat estar feta amb una sabata i una espardenya tenia molta grapa i va ser el paper més famós de l'actor, mort l'any 2020, ja molt gran. Una llàstima, era un gran actor de teatre, amb una llarga trajectòria, també a l'estranger, però aquestes coses ja solen passar, per injustes que semblin 

La sèrie nostrada és de 1970, es pot veure per Orange. Es troben per les plataformes moltes versions, fins i tot una de muda. 'Montecristo' va donar nom a uns famosos puros, avui els  puros ja no son el que havien estat. Les acusacions falses i les venjances son un tema recurrent, però. El castell d'If es avui un lloc turístic, molt existós i valorat, els presoners reals que el van patir s'han oblidat però Dantés l'ha fet famós.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pepe_Mart%C3%ADn

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/06/venjances-literaries-i-actors-del-meu.html

DIVAGACIONS A MIG MATÍ

De forma relativament habitual pel matí, via internet, dono un repàs a alguns diaris i a la tele miro, mentre esmorzem, alguna tertúlia d'aquestes en les quals s'opina de tot. Aquest 'tot', en molts casos, és un tot molt relatiu ja que hi sol haver un tema estrella, a l'entorn del qual es va donant voltes.

Al diari, avui, per variar, m'he ensopegat, amb el tema de les pantalletes, esca del pecat del nostre temps. Una bona manera d'eludir responsabilitats humanes és donant la culpa a la tecnologia del moment. Molts disbarats i exageracions ja s'arrosseguen des del temps de la picor, va canviant el context i els estris pecadors. Els perills encalcen el jovent, sobretot els adolescents, i se suposa que podem controlar el seu futur. La dèria pel control, actualment dels mòbils, amb prohibicions diverses en el mon escolar, es va incrementant. El que passa és que prohibir no sol funcionar, de vegades encara estimula més el desig d'allò prohibit.

En una d'aquestes tertúlies, i no és la primera vegada que em trobo amb això, s'han tallat alegrament les persones convidades (un economista, un pedagòg) per connectar amb tot aquest sarau de la senyora Leire, tan sols per mostrar-nos-la envoltada de micròfons i la resta. Sortir a la tele es llaminer, encara més quan, en ocasions, es promociona llibre propi, poca gent la defuig. A les tertúlies hi ha els conductors o conductores dels debats, els convidats 'entesos en un tema' i els tertulians habituals que surten a tot arreu sovint. A la llarga molts conductors o conductores dels debats acaben per opinar, son els veritables protagonistes, en molts casos.

Tot es fa depressa, els temes no es poden esgotar, hi ha poc temps i moltes tecles a tocar. Ens podem entretenir més amb la premsa, encara que sigui online. Avui llegeixo que un futbolista de categoria, jove, opina que voldria que els seus fills, si un dia en te, creixessin en 'un poble'. Diu més coses però aquesta l'han tret de context i l'ha escrit en lletres grans. Una periodista i escriptora toca el tema habitual sobre les pantalletes, diu que li sembla que al metro veu que es llegeixen 'mes llibres' encara que prevalgui això de consultar el mòbil. S'obvien també els continguts, als mòbils es poden llegir coses rellevants i de llibres 'en paper' n'hi ha de tota mena i a dojo. En paper es poden llegir moltes ximpleries ben relligades.

Quan es parla de la bondat dels pobles, en detriment de la vida urbana, s'obvia que de pobles n'hi ha molts, alguns de grandets amb sectors diversos. I que la ciutat és plena de barris que semblen pobles. De tot es parla 'en general i segons les pròpies experiències', sovint limitades en el temps. 'Queda bé' criticar les pantalletes i dir que 'no es pot viure a Barcelona'. Vivim entre tòpics assumits i frases fetes, poques coses s'analitzen en profunditat, amb temps, cal anar al tema vigent, cercar audiències... Un altra tema és quan algú parla d'educació i escola a partir de la pròpia experiència amb els fills, un o dos a tot estirar. 

Malgrat tot és el que hi ha, les tertúlies distreuen i, als diaris, sempre et trobes molta banalitat i repetició però també alguna perla. Fer-te vella, si conserves la memòria, és un risc, saber massa. Que ja sabem que el dimoni sap més per ser vell que no pas per ser dimoni. Un director d'escola que vaig tenir, durant els canvis educatius provocats per les transformacions polítiques, deia 'és com una peli que ja he vist'. La seva peli va acabar malament, per desgràcia. Les que jo he vist han anat acabant sense grans traumes però amb moltes decepcions i contradiccions. La vida, vaja.

ELS PERILLS DE LA TECNOLOGIA PERVERSA

 

Cada dia m'angunieja més la tendència apocalíptica vers qualsevol tipus de novetat. Com que la vida és breu i la memòria selectiva és habitual que ja no recordem el passat tal com era sinó com l'imaginem.

En el temps de la proliferació de novel·les romàntiques s'acostumava a avisar dels perills que aquestes comportaven, sobretot per a les dones. I això ja venia d'abans, Santa Teresa és plany de l'afició de la seva mare a la lectura de llibres de cavalleria. El drama de Madame Bovary té molt a veure amb l'excés de lectura, tot i que ella és una heroina imaginària, lligada a la moda de produccions de tota mena i qualitat, sobre dones adúlteres, que es va escampar durant el segle XIX.

El cinema tambá va ser l'esca del pecat, a banda del que s'hi podia veure, tot es gaudia a les fosques. La meva mare, de petita, anava de vegades al cinema amb una tieta vídua, molt cinèfila, però ho feien d'amagat de la seva àvia, que creia al cinema culpable de totes les desgràcies. Suposo que amb el teatre devia passar si fa no fa. Sempre hi ha hagut produccions elitistes però el poble humil sol optar per coses de poca volada, segons els experts, poc recomanables o considerades xarones.

A mi em piconaven amb el tema dels tebeos, s'havien de llegir llibres i no tebeos però resulta que, més endavant, com sol passar, 'on hi havia un tebeo hi hauria un llibre', segons una famosa campanya reivindicativa, tan enganyosa com gairebé tot. En tot cas el llibre no és un bé absolut, hi ha llibres horribles i poc recomanables. I això del llibre de paper per damunt del digital és una altra falàcia que avui ja sembla a mig superar.

Una cosa molt dolenta va ser la televisió, deien que la família, davant de la tele, no es comunicava però, en realitat, molts homes d'aquells que anaven a la taverna es van quedar més a casa. Hi havia experts, sempre n'hi ha a dojo, que van comptabilitar els crims i violències diverses que les criatures podien contemplar en una setmana, era esgarrifós. Algun assenyat pedagog va incidir en el tema de les aportacions culturals, fins i tot les inconscients, que la tele podia aconseguir en aspectes com ara el vocabulari infantil. Tot i que ja en temps del 'Zorro', a la ràdio, una professora ens va fer veure com aquelles gracietes malmetien l'idioma espanyol.

Un any, d'adolescent, vaig ser monitora de colònies, a moltes activitats de lleure, lligades a les parròquies, hi havia capellans pel mig. Un que, suposadament, era pedagog o li semblava que ho era, ens va fer una xerrada contundent sobre el nen d'abans de la televisió i el de després, que havia perdut l'afició a escoltar i la curiositat intel·lectual.

Després van venir estris encara més perillosos, els ordinadors, que provocaven addiccions ja que, en alguns països, el jovent, sobretot nois i adolescents, no volien sortir de la seva habitació, abduïts per l'estri. Després van venir les joguines per interactuar amb la tele, els jocs de rol els quals, per més inri, es van identificar amb algun  crim perpetrat per un guillat. Fins i tot, explicaven, hi havia qui, volent imitar la trencadora Pippi de la sèrie es llençava per la finestra pensant que podia volar. Avui el dimoni son els mòbils i les pantalletes en general ja que, segons els experts i alarmistes, provoquen addiccions semblants a l'alcohol o les drogues dures. No diré que no hi pugui haver algun cas puntual i temporal però el tema de les drogues, molt seriós, arriba per camins diversos i, de vegades, inesperats. 

Avui la gent té pocs fills, en general, i hi ha una gran pressió afectiva i educativa al seu entorn. És un camp abonat per als discursos dels experts alarmistes. L'entorn real és molt divers, he conegut gent que ha tingut problemes seriosos amb els fills però penso que pocs han tingut a veure amb la televisió, els jocs de rol o les pantalletes, en general. O amb els mòbils. Som més gent i hi ha més de tot, bo i dolent. L'espècie humana no necessita pantalletes per fer disbarats ni per exercitar la violència. Malauradament és allò de què culpem al mirall però la ganyota la fem nosaltres, vaja. Les violències serioses no son les que ens mostren las filmacions espontànies, que potser també, son les que es desenvolupen en guerres llunyanes, moltes de les quals a països molt pobres i amb problemes de gruix i de les quals, sovint, en sabem i en veiem poca cosa. Ara sembla també que un gran nombre de criatures de menys de deu anys miren porno sovint, a causa dels mòbils, i després volen fer el que veuen. Com que tot es repeteix tant, les coses es magnifiquen i multipliquen. Hi ha molt de jovent amb afició al cinema gore dirigit als adolescents, que jo odio, i després no van pas estossinant tot quisqui, que jo sàpiga. Encara més, de vegades violències horribles els ha comès gent 'que no ho semblava', d'edat diversa.

I, per cert, si llegiu això, o qualsevol altra cosa que trobeu per l'ordinador, també 'llegiu', i el text pot ser tan important com el de la darrera novel·la promocionada per Sant Jordi. Jo crec que llegeixo força, de vegades més d'un llibre a la setmana, llibres diversos, més curts o més llargs, que això també compta, per tant, que no em prediquin tant, que ja m'ho feien a l'escola, això de pontificar. El cas és espantar-nos, així som més manipulables i vulnerables. I això de pontificar s'encomana i ho acabem fent una gran majoria, amarant les prèdiques amb generalitzacions absurdes sobre qualsevol cosa, persona o situació. I també en llegeixo molts a ebiblio, una forma molt còmoda de llegir i no dur pes excessiu a la bossa. 

UNA VALL FELIÇ PLENA DE GENT PROBLEMÀTICA

 

No segueixo sèries, en general, i estic saturada de temes policials i misteris per resoldre i de posar llum a la foscor ja que, de tot el gènere, els programes basats en 'fets reals' em fan molta més angúnia, la veritat. Però com que, al capdavall, també caic en contradiccions, he acabat per seguir la tercera temporada de Happy Valley. Fa anys havia vist la primera, vaig deixar de banda la segona i ara m'he mirat la sèrie pendent i he començat a veure la tercera. De fet no tinc plataformes, més enllà de MOVISTAR malgrat que darrerament la meva filla m'ha apuntat de forma temporal a FILMIN.

Recordo com em van impressionar els primers capítols de la primera temporada. Després, com sol passar, malgrat les moltes qualitats de la sèrie, em va semblar que hi convergien un excés de casualitats i que les desgràcies que s'acumulaven damunt de l'admirable policia castigada per la vida ja passaven de voltes. Ara, quan m'he tornat a mirar la segona tanda, m'ha agradat més. El perill d'aquest tipus d'històries és que costa deixar-les.

La creadora i guionista de la sèrie és una senyora que es diu Sally Wainwright i, com en moltes narracions mítiques, compta amb una protagonista excepcional, l'actriu Sarah Lancashire, en un paper que potser serà el de la seva vida. L'envolten un munt d'actors i actrius d'aquests en els quals Gran Bretanya excel·leix. El més conegut, al menys per a mi, és James Norton, l'antagonista, un home complex, imprevisible, que s'escapa de totes i en fa de tots colors i que, això sí, compta amb un atractiu innegable. Tan sol l'havia vist en alguna ocasió, fent de l'amable mossèn protestant de Grantchester, una sèrie agradable però una mica fluixeta, també policíaca, però més convencional, tot i que amb algunes virtuts remarcables.

La sèrie ha obtingut molts premis, no és estrany. La protagonista no té la intenció d'allargar el tema més enllà d'aquesta tercera temporada, santa decisió. Quan les coses s'allarguen massa, i ja va passar una mica amb Borgen, van de baixa de forma inevitable. De tota manera també semblava que s'hagués deixat de banda endegar aquesta tercera temporada i aquí la tenim, amb estrena setmanal. Així que mai no pots dir d'aquesta aigua no en beuré ni aquesta sèrie no la tornaré a fer. L'altre dia llegia una entrevista amb una de les meves actrius de culte, Mònica López, que va voler deixar un culebrot d'aquests catalans de sobretaula i no l'han tornat a cridar més, de TV3, malgrat que sempre ha anat treballant i fent coses diverses i de categoria, que agafen més volada quan ella hi surt, com passa amb la gent brillant  i seriosa.

Els personatges de Happy Valley son humans, contradictoris, incoherents, tot i que, amb totes les seves geniades i errades, la polícia protagonista és sempre una persona bona i honesta. El dolent de la sèrie tampoc no és un dolent absolut, té els seus moments humans i és evident que va tenir una infantesa horrible i que alguna cosa no li rutlla com caldria. De fet, el capteniment dels vulgarment anomenats 'dolents' aquí no se'ns explica mai de forma simplista ni maiquea.

Han tingut la grapa de recuperar el protagonista infantil de les dues primeres temporades, ara ja un adolescent. Més d'una vegada, en aquesta sèrie, et ve al cap allò de 'odia el delicte i compadeix el delinqüent', és clar que les víctimes dels delinqüents potser, de forma molt humana, veuen les coses d'una altra manera.

Pels que pensen, que n'hi ha molts, que Barcelona és un desastre, contemplar aquesta bonica ciutat anglesa i comprovar com per allà hi campen màfies, droga, maltractadors i de tot una mica, en certa manera, ens conforma. Possiblement, i, de fet, espero que sigui així, amb aquesta tercera temporada abandonarem la sèrie i la polícia, ja jubilada, se'n podrà anar de viatge, l'actriu ja treballa en una altra producció. Però, ai, com quan acabes un llibre que t'agrada, em temo que quan s'acabi el sisè capítol de la tercera temporada em quedarè una mica enyorada, no hi puc fer més.

L'AVI QUE DUBTAVA, GALDÓS, GARCI I CINEMA INOBLIDABLE

 

El 4 de gener de 1920 moria, als setanta-sis anys, que no eren pas pocs, en aquells anys, Pérez Galdós. Fa dos anys es va commemorar el centenari, malauradament va caure en temps de pandèmia i molts actes previstos no van tenir el ressò merescut. Galdós encara és un personatge controvertit i menystingut. Una vegada vaig sentir fins i tot a Espriu confessar que 'no li interessava', o una cosa semblant. No li van donar el Nobel per motius diversos, entre els quals, l'enveja, cosa que també crec que va passar, a més a més del tema català, en el cas de Guimerà. Son coses que encara s'esdevenen en l'actualitat ja que la gent, fins i tot la més suposadament intel·lectual, té les seves servituds, de vegades inconscients i malèvoles.

Fa pocs dies, per la televisió, van tornar a passar una pel·lícula, mítica pel meu gust, que jo crec que és una de les millors versions de l'obra de l'escriptor, El abuelo', dirigida per José Luis Garci, pel meu gust la millor del cineasta, que és una mica irregular i ha estat una persona controvertida en algunes ocasions. La pel·lícula va néixer com a minisèrie, tot i que em sembla que va excel·lir amb la reducció  a pel·lícula convencional. També va anar als óscars i no va guanyar, competia amb alguns pesos pesats. Garci va aconseguir el guardó en una altra ocasió amb Volver a empezar, inferior, pel meu gust, a aquesta i que, per a més xamba, no va trobar rivals tan contundents. Ja no crec en el tema dels premis, tot està condicionat per influències, política, oportunisme, promocions... Van fer córrer, en el cas de El abuelo, que el director havia untat gent per tal que la votés cosa que, en aquest cas, sembla es va comprovar que era mentida.

L'obra de Galdós va néixer com a novel·la i l'escriptor la va adaptar al teatre, tenia cinc actes, eren altres temps. Ha conegut versions en cinema, una d'argentina. També la vam poder veure en aquells mítics espais de teatre televisiu del passat remot. En general totes les versions son interessants i dignes, durant els setanta va fer el paper principal Fernado Rey, en una bona versió que es va dir La duda. 

Però sense restar mèrits a cap versió anterior, la de Garci, del 1998, li va sortir rodona i és una obra mestra del director. Fernán Gómez fa un paperàs, evidentment, és aquesta una obra per a lluïment del protagonista. Tot i que l'actor s'acompanya d'un grup d'actors i actrius magnífic, en estat de gràcia, es pot dir. A més a més l'entorn, està rodada en gran part a Astúries i Cantàbria, bellíssim, està filmat amb cura i grapa, la música és excel·lent, cada vegada que la torno a veure m'agrada més. A casa dels meus pares la teníem gravada en vídeo i a la meva mare també li agradava tornar-la a mirar de tant en tant. 

L'any 2020, amb la pandèmia al damunt, em vaig apuntar a un curs online sobre Galdós que feia la UNED. Va ser una mica irregular però algunes de les xerrades van ser excel·lents. Galdós, que sembla tan planer, va tenir molta cura i discreció amb la seva vida privada, va fer ben fet, però la tafaneria intel·lectual existeix, què hi farem. Fins i tot les cartes més personals entre ell i Pardo Bazán, que van estar molt temps discretament ocultes, s'han donat a conèixer, més aviat algunes de les que va escriure ella, tot s'ha de dir. Galdós va escriure molt, no tot té el mateix nivell però fins i tot en la seva 'obra menor' hi ha fragments immensos, inclosos els Episodios Nacionales, avui poc i mal llegits. 

Devia ser força silenciós, a la biografia del pintor Simó Gómez, escrita per Feliu Elias, s'explica que el germà del pintor, Enric Gómez, gravador notable, assistia a unes tertúlies a una cafeteria del carrer Pelayo. Galdós, pel que sembla, havia vingut per aquí a documentar-se sobre una novel·la, anava a les trobades i no deia mai res. Amb el seu bigoti i el seu posat molts van pensar que era un guàrdia civil d'incògnit, que anava allà aneu a saber amb quines intencions.

Pel meu gust la seva obra magna és Fortunata y Jacinta, que va conèixer una bona sèrie televisiva, en aquells temps, en els quals es feien sèries hispàniques d'altra volada. També s'havia dut al cinema, amb més o menys fortuna i he de dir que Emma Penella, gran actriu, pel meu gust, donava més la imatge de la Fortunata original. A la sèrie de la tele, que compta amb un conjunt actoral interessant i de categoria, van grinyolar amb el Juanito Santa Cruz, encara no sé el perquè, però van agafar un senyor francès força ensopit i sense química amb cap de les dues dames protagonistes, pel meu subjectiu gust. No acabes d'entendre el seu èxit amorós, la veritat.

Encara que sembli mentida, llibres com Fortunata y Jacinta o La Regenta van ser, durant molt de temps, impossibles de trobar, fins que no es van fer reedicions, ja en els setanta. 

https://www.imdb.com/title/tt0176415/

MISTERIS SOTA LA BOIRA GALLEGA

 

Aquests dies m'he anat empassant els sis capítols d'aquesta sèrie, obra dels creadors de Hierro. A les històries amb crims pel mig ja no els demano massa coherència, tant a la literatura com al cinema, en general, sempre queden serrells per aclarir. Com que les comparacions son, efectivament, odioses, tampoc entraré en valorar si la d'ambient canari era millor. En general m'agrada veure coses que passen en escenaris de l'estat espanyol, tan variat i tan cinematogràfic, tant a nivell urbà com provincià o rural.

Els francesos han endegat una llarguíssima sèrie d'historietes policials situades a tots els racons del seu hexàgon. Jo en dic crims-turístics i els arguments, en general, son fluixets, però es veu que té molt d'èxit i que, amb aquesta excusa, es fa país, s'aprèn geografia i les regions i ciutats hi posen calerons. Cal dir que, pel que fa a aprendre història seriosa, res de res, es perden en llegendes locals i relats sense cap ni peus que, de tota manera, forneixen imaginació a la pràctica criminal.

Aquí, com a Hierro, es  defuig el turisme televisiu pintoresc. Rapa no ha aconseguit les mateixes lloances que Hierro, sobretot que la primera temporada de la sèrie. Compta amb sis capítols, el límit que jo soc capaç d'entomar, actualment, pel que fa a les sèries. Té alguna cosa relativament innovadora, com ara que, d'entrada, ja saps qui ha mort la víctima, una alcaldessa, professió de risc, en els temps que corren. També s'escapa del tòpic polític i la corrupció, al menys, en part. Compta amb dos protagonistes de pes, Mónica López i Cámara, i amb un planter d'excel·lents actors i actrius gallecs, poc coneguts, de moment, entre nosaltres, com ara Lucia Veiga, excel·lent. 

S`ha criticat la poca profunditat d'alguns personatges, que no 'soni' més el gallec... això de les llengües diverses i les variants dialectals és difícil d'entomar de forma realista, sempre s'han de fer concessions ja que el panorama és tan divers i variat que tot es complica, encara més en un temps en el qual la diversitat és un valor en alça. 

Més enllà de tot plegat jo he passat una bona estona amb la sèrie, amb les boires gallegues i aquests misteris del passat que sempre suren i provoquen efectes letals. Alguna cosa està posada amb calçador però això passa a les millors produccions del gènere. Juga amb el tòpic de la parella asimètrica, un professor d'institut amb un greu problema de salut i ganes de ficar el nas on no el demanen, i la guàrdia civil espavilada i treballadora. A Hierro Mònica López també era guàrdia civil i me la mataven molt aviat, cosa que em va fer empipar.

I és que soc admiradora incondicional d'aquesta actriu. L'he vista en moltes ocasions, des d'aquella Línia 5, un musical fluixet i ben intencionat que van fer al Condal fa anys i panys, on compartia escenari amb un Marc Martínez també molt jovenet. L'he vista treballar a teatres grans i sales petites, en català i castellà, a la televisió, no tant al cinema, en papers de gruix i luxe i en d'altres menys favorables al lluïment. Per a mi és una de les grans, i, a sobre, sempre m'ha semblat que no tenia cap mena de pretensions, avui això no és freqüent, de vegades sents gent de la professió parlant dels seus papers com si llegissin una tesi. 

Rapa juga molt amb els primers plans dels actors i les actrius, no amaga arrugues ni ganyotes i, per això, malgrat alguna inversemblança tot sembla absolutament natural i creïble. Al menys, a mi. Potser si no demanem massa a aquestes produccions hi trobarem moltes més virtuts que defectes o limitacions. Per sort queden molts paisatges hispànics on imaginar històries d'aquest tipus. Personalment m'estimo més les històries d'enjòlit inventades que no pas explotar massa el morbo dels crims reals revisitats i que ja hem conegut abans pels diaris i les revistes. 

UNA MARE COM TANTES ALTRES I LA GUERRA QUE SEMPRE REVIFA

Fa uns dies, en aquest canal Verdi que ens ofereix títols remarcables, em vaig ensopegar amb una excel·lent pel·lícula que no havia vist: Kabei, la nostra mare. Em va semblar una meravella, aparentment sense massa pretensions, i que incideix en un tema que en ocasions resulta incòmode, el pacifisme militant i les seves conseqüències en moments complexos. I el paper de les dones anònimes que es limiten a lluitar per sobreviure i per protegir els fills.

Una família tranquil·la i feliç, la mare mestra i el pare, professor universitari, amb dues nenes, va patint el trasbals de la deriva bel·licista i agressiva lligada al patriotisme japonès d'abans de la guerra. El pare, d'idees comunistes o, més aviat, humanistes, és empresonat. Ja no tornarà a casa. Les imatges més dures que veiem son les d'aquest pobre pare, empresonat i malalt en una presó infecta, escrivint i rebent cartes que li arriben censurades amb inquietants taques de tinta. 

Kabei, aquesta mare que pot ser el reflex de tantes mares de tot el mon, s'ha de fer càrrec de les filles, de la subsistència, amb l'ajuda d'una jove cunyada i d'un alumne del professor, una mica sord i maldestre. I, a més a més, topa amb la incomprensió del seu propi pare, inquiet quan veu que la gent el mira malament a causa de les idees del professor empresonat, considerat covard i traïdor. Kabei, malgrat el tarannà submís que té, no podrà evitar admetre que està d'acord amb la forma de pensar del seu home. 

El pobre i maldestre alumne, encateritat de la dona, a la qual admira, i amb un gran afecte per les nenes, admirables a l'hora d'entomar la situació, serà cridat a files, en esclatar la guerra, malgrat les seves limitacions auditives i no saber, per exemple, nedar. A les guerres, en general, sempre hi ha qui té clar que ha de 'lluitar per la pàtria, pels ideals, o pel que sigui' però una gran majoria de joves hi van obligats, per molts motius, a una lluita que sempre és menys ideal del que pot semblar quan les coses es mitifiquen. La carn de canó continua sent necessària, pel que sembla.

A Gran Bretanya un Museu de la Guerra va rehabilitar, fa anys, persones que havien patit molt pel seu pacifisme i rebuig a les guerres. Els desertors, prou que ho sabem, eren executats sense contemplacions. Paths of glory és una pel·lícula terrible on el tema és pot copsar amb tota la seva crueltat, va ser prohibida a França durant anys. En general ens sembla just ser pacifista quan les idees del contrari no ens fan el pes però quan sembla que es tracta d'una guerra justa i sovint s'arrossega la gent cap a una tragèdia encara més gran i sovint molt mal resolta o manipulada per les potències diverses, aleshores ja no sembla tan clar que no haguem d'anar a matar qui sigui o a tirar bombes i engegar guillotines. Covard o traïdor son insults recurrents, que van fer patir i fan patir molts homes. I també dones, és clar. El senzill fet de no voler participar en manifestacions per suposats ideals majoritaris ja genera conflictes personals. 

Les dones, quan les coses van mal dades, a més a més de suportar l'enemic i estar exposades a coses com ara les violacions, han de fer bullir l'olla. Però els homenatges, després, seran pels grans herois, la lluita armada, en segons qines circumstàncies, encara té la seva enganyosa brillantor.

Hi ha escenes colpidores, com quan han d'anar a cercar el cadàver del pare i celebrar uns funerals discrets i vergonyants. Podem pensar que en molts casos ni això no és possible per a molta gent. La pel·lícula acaba amb la mort de la mare, envoltada de la seva família, i que manifesta, en morir, que no vol retrobar els éssers estimats a cap altre hipotètic mon celestial sinó en aquest, en el mon real que, de fet, li han robat amb la mort de les persones properes. La seva cunyada morirà a Hiroshima, a causa de les radiacions. L'alumne enamorat morirà en un vaixell farcit de soldats jovenets i mors de por, mal equipats i desesperats. 

El director d'aquesta pel·lícula, Yoji Yamada, ha fet moltes bones pel·licules de samurais però a mi m'agrada molt més el cinema japonès intimista, familiar,  sense lluites ni grans herois. Yamada, que crec que no és, encara, dels directors japonesos més coneguts, té ja noranta anys i continua treballant. A la pel·lícula hi trobem un planter de grans actors i actrius, amb el pal de paller de Sayuri Yoshinaga, actriu i activista, molt estimada al seu país. Va rebre molts premis, aquesta història una mica diferent, que ens mostra, una vegada més, i sense que serveixi, per ara, d'escarment moralitzant, l'absurd de les guerres, en general. 

La història parteix de l'autobiografia de Teruyo Nogami, ajudant de Kurosawa i dona important del cinema japonès, encara viva, amb més de noranta anys, i menys coneguda del que mereix. Malgrat la duresa de la història totes les situacions estan amarades d'una poesia molt especial. I, més enllà del Japó i la seva història, és aquesta, de fet, una mena d'història intimista de la 'mare universal'. No totes les mares son així, és clar, però gosaria dir que una gran majoria, aquí i a les antípodes, encara s'assemblen a Kobei.

TEATRE, TELEVISIÓ, RÀDIO I EVOCACIONS DIVERSES

 

En alguna altra ocasió he comentat les excel·lències d'un programa de ràdio, Jardines en el bolsillo, que, malgrat emetre's en horari absurd, de tres a quatre de la matinada, els dissabtes, amb les possibilitats actuals es pot recuperar sense problemes. Fa temps s'emetia una mica més tard i va ser gràcies a l'antic horari que el vaig conèixer, algun dia en el qual em devia despertar més aviat del compte. 

El títol del programa fa referència a un conegut i bonic proverbi àrab que diu que un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca. Al programa comenten llibres, moderns o clàssics, sobre literatura juvenil, teatre, narrativa i poesia. Gràcies a aquest programa he descobert autors i autores i n'he recordat d'altres. El programa està fet amb molta grapa, sempre et deixen en la incògnita del desenllaç, en el cas del teatre i la narrativa, i et diuen les edicions que pots trobar dels autors i autores, en molts casos també en català.

Al darrer programa van parlar de l'obra de Strinberg El Pelicà. Sovint, en el cas del teatre, es pot escoltar algun fragment que correspon a obres emeses en els enyorats espais teatrals de la tele d'altres temps. Per sort, avui, una gran majoria d'aquelles gravacions, també les que es van fer en català al segon canal, es poden recuperar sense problemes. 

El Pelicà es va emetre a principis dels vuitanta, la gravació és en color, feta amb més mitjans que les obres televisives dels anys seixanta i setanta, i, més enllà de Strindberg, en tornar-la a veure em va meravellar de nou la qualitat de tants actors i actrius que després, en molts casos, han hagut de fer coses de menys volada. Amb l'excepció d'Irene Gutiérrez Caba, actriu esplèndida, com tota la seva teatral família, morta de forma prematura, els altres tres, Tina Sainz, Manuel Galiana i Emilio Gutiérrez Caba, encara son vius i en actiu, tot i que no tenen el reconeixement que mereixen, com passa en tants camps, per altra banda. L'obra la va dirigir un molt bon home de teatre, Francisco Abad, un altre poc recordat, per cert.

No és aquesta una de les obres més conegudes de l'autor, un home turmentat i infeliç, cosa que no li treu mèrit literari, és clar. Galiana, de més jove, era un intèrpret habitual de personatges turmentats i complexos, que es feien un tip de patir. Emilio Gutiérrez Caba fa aquí un paper antipàtic, d'oportunista rebutjable, però jo crec que, com Bette Davis, quan feia de dolent encara era millor que quan feia de bon noi. Tina Sainz es una altra de les grans actrius encara vives, amb una trajectòria impressionant i, en un altre país, tots quatre, i tants altres, tindrien ja un munt de condecoracions i reconeixements. 

L'obra fa patir força, gira a l'entorn d'una família estranya i desestructurada, com diem avui. El paper de la mare també seria adient per Bette Davis, una dona egoista i que acaba, fins i tot, per inspirar llàstima. Tot plegat és un gran drama, és clar, i encara em sobta la facilitat que tenen determinades persones per amargar-se la vida podent estar bé, malgrat que ens trobem en una altra època, en el teatre i en un altre país. Emilio Gutiérrez Caba té un llibre magnífic sobre la seva família, incidint força en Irene, que va morir de forma sobtada i prematura. 

La televisió, i abans, la ràdio, van donar-nos a conèixer un munt d'obres de teatre de tota mena, millors, pitjors i excel·lents, moltes de les quals han quedat per sempre en el meu imaginari. També hi havia, aleshores, més teatres a Barcelona, molts dels quals havien passat a ser cinema per tornar a ser teatre en els setanta i vuitanta i acabar per no ser res, al cap dels anys, a tot estirar una botigueta de roba juvenil o un súper. 

Quan cerco informació sobre obres de teatre que es poden considerar, ja, clàssiques, em sobta el gran nombre de teatre que es fa als països hispanoamericans o en el camp del teatre amateur, tot i que crec que en aquest camp s'ha imposat en els darrers temps un cert afany de modernitat erràtica. En molts casos, per fer calaix, es recorre al musical, sovint poc innovador pel que fa a la temàtica. Entenc que es facin obres contemporànies, és clar, però tot hauria de conviure d'alguna manera, hi ha molta ignorància avui, fins i tot sobta aquesta ignorància quan es manifesta per part de gent coneguda i reconeguda. 

Tot plegat potser son plans de vella o de major, això de vella és gairebé entès avui com un penjament, per desgràcia, quan hauria de ser una mena de títol honorífic.

Enllaços:

https://www.youtube.com/watch?v=J3BzbfQrHfI

https://www.llegir.cat/2020/01/el-tiempo-heredado-emilio-gutierrez-caba/

https://www.rtve.es/play/audios/jardines-en-el-bolsillo/

LA ROSA SERIA UNA ROSA ENCARA QUE TINGUÉS UN ALTRE NOM

 

Ahir, al cinefòrum de 'Tot Història' es va comentar El Nom de la Rosa. No vaig poder tornar a veure la pel·lícula ni tampoc tornar a llegir el llibre, no sé si aixo és o positiu o no, de vegades en les revisitacions hi trobes coses noves i, en d'altres, tens una certa decepció lligada al fet de què han passat els anys i tot canvia, nosaltres inclosos, és clar.

Sobre el llibre s'ha escrit molt, massa i tot. Jo crec que l'èxit va sorprendre el propi autor que no va tenir la mateixa volada exitosa en els de després tot i que va generar un exèrcit de seguidors incondicionals o que deien que n'eren incondicionals. Era un d'aquells llibres que quedava bé llegir, molt promocionat. Eco era aleshores un personatge de moda intel·lectual, més comentat que no pas llegit fins aleshores, tot i que els Apocalíptics i integrats va tenir molta sortida a casa nostra. A mi em ve sovint el títol al cap perquè crec que aquesta divisió, que ell aplica a la cultura de masses, és pot aplicar a molts àmbits, també en el present. Quan es va publicar Eco era un jove de molt bon veure, per cert, un d'aquells intel·lectuals emergents de l'època, plenament modern i innovador.

A principis dels vuitanta es va publicar El nom de la rosa, primera novel·la de ficció d'un autor que ja entrava a la maduresa. A l'escola tots i totes el vam llegir i comentar, un company molt bon lingüista es va dedicar a traduir amb cura els llargs fragments en llatí que crec recordar que no duien traducció en les primeres edicions. Crec que moltes persones anaven de forma directa a la narració detectivesca, amb algunes paradetes en els fragments més assequibles.

El llibre és ple de referències filosòfiques, teològiques, poc comprensibles per a la majoria d'un públic normalet, en el qual m'incloc, però també hi ha picades d'ullet, bromes, anacronismes i un cert intent de 'quedar-se amb el públic' en algun moment. Amb aquests llibres hi ha qui creu que allò era real però una novel·la, per més ben documentada que estigui, és sempre ficció i segons alguns crítics el llibre, en molts moments, està més lligat a l'època de publicació, tot just estrenada la dècada dels vuitanta, que no pas al segle XIV.

Eco, en molts aspectes, era un bromista, amb un sentit molt intel·ligent i brillant de l'humor, avui molta gent no recorda o no vol recordar allò de la patafisica. Li agradava la novel·la d'enjòlit, cosa comprovable en llegir El Nom de la Rosa, no dic res de nou, i també tenia dèria per personatges com James Bond i d'altres. Estava al dia, vaja, i no deixava res per verd. Es va especular molt sobre el títol del llibre, que sembla que Eco va triar entre d'altres possibilitats. 

Per a gaudi d'interessats al final l'autor inclou un vers llatí que al·ludeix a la brevetat de la bellesa de la flor de la qual, al capdavall, tan sols en resta el nom. Pel que fa a la trama detectivesca i a com moren els frares assassinats, no era gaire original, treta de context. Jo havia llegit no feia gaire aleshores una narració breu, policíaca, en alguna revisteta femenina, on ja mataven gent amb allò del verí al lloc del llibre on s'hi posava saliveta per poder passar els fulls, una pràctica que avui crec que ha desaparegut i semblaria de mal gust. També enganxàvem els segells llepant-los, aleshores. 

Sis anys després de la publicació del llibre ja vam tenir pel·lícula amb Annaud de director, que havia tingut molt d'èxit amb La recerca del foc. Annaud és un bon professional, brillant, no ho negaré, però no és dels meus mites cinematogràfics més admirats. La del foc no em va desvetllar l'entusiasme que va produir en molta gent. La pel·lícula va atiar moltes expectatives, com era d'esperar es va potenciar la part d'enjòlit, els crims i la resta, es van fer variants importants en coses com ara el desenllaç i se'n va escombrar molta teologia i filosofia. Res a dir, s'han fet coses molt menys respectuoses, en el cinema.

La pel·lícula té avui tanta o més lletra escrita al damunt que no pas el llibre, gairebé. Connery, aleshores en hores baixes, va fer un frare impressionant i va ser part de l'èxit aconseguit per la versió en cinema. A Eco, diuen, no li va agradar gens tot i que existeix algun comentari fet per ell mateix on no la deixa malament del tot i sembla admetre que era impossible conservar l'esperit del tema. Eco havia fet fins i tot algun paperet de lluïment a pelis italianes com La nit, per cert. 

Sembla que, malgrat no agradar-li la pel·lícula, l'intel·lectual va fer una bona amistat amb el director però es va decebre en tractar Connery, que li va semblar una mica, o molt primari, i que, segons Eco, tan sols parlava de futbol. La cinta va tenir crítiques positives però també demolidores, a causa de l'excessiva potenciació del tema criminal i de  canvis importants en el final, en l'intent d'aconseguir una mena de feble final feliç. L'ambientació i el maquillatge van ser de categoria però el cert és que la caracterització d'alguns monjos és exagerada i sembla que siguem a La parada dels monstres en molts moments. 

Avui és una pel·lícula que es veu bé, interessant, amb bons actors, si s'òbvia l'origen literari, cosa difícil perquè va ser aquell un llibre molt llegit. El mateix Eco va publicar les famoses postil·les que semblava que anaven a aclarir conceptes però que encara van embolicar més la troca literària. El cert és que no va donar mai més permís per passar d'altres obres seves de ficció al cinema. Fa un any es va rodar una minisèrie sobre el llibre, no l'he vista i crec que s'ha promocionat poc, Turturro fa, diuen que prou bé, el paper de Connery. Sembla que no està malament del tot, malgrat que la pel·lícula d'Annaud va rebre uns quants pals importants, ara resulta que la sèrie no arriba a la seva categoria. L'ha dirigit un italià, Giacomo Battiato. Sempre sembla que sigui millor allò d'abans fins que el present ja és també 'allò d'abans'.

Les coses ens agraden o no en un moment determinat de les nostres vides, per això és important recordar les primeres impressions, lligades a la nostra edat en el moment del descobriment i fins i tot a les circumstàncies polítiques i socials d'aquell moment. Hi ha qui va escriure que, al capdavall, el rerefons del llibre d'Eco té molt a veure amb la política de blogs i la guerra freda, encara vigent. Els vuitanta van esdevenir una dècada difícil, decebedora en molts aspectes, que es recorda de forma parcial, com sol passar amb gairebé tot. Itàlia tenia molts problemes de gruix, encara en te, però son diferents. Nosaltres, després de les il·lusions dels seixanta i el canvi democràtic o més o menys democràtic anàvem caient en una mena de desencant a tots nivells. Això tampoc no és original, als entusiasmes col·lectius sempre els segueix la patacada. Mireu el procés...

Umberto Eco va morir el 2016, després d'una llarga malaltia, com en diuen encara, de vegades, dels càncers. Connery, el 2020, l'any de l'estrena de la sèrie sobre la novel·la. El seu darrer llibre va ser un recull molt interessant d'articles publicats a L'Espresso. El títol original, tret d'un vers de La Divina Comèdia de significat incert, va ser Pape Satàn Aleppe. Cronache d'una società líquida però en castella, segurament triat més aviat pels apocalíptics que no pas pels integrats es va dir De la estupidez a la locura: Crónicas para el futuro que nos espera. Como vivir en un mundo sin rumbo. Un recull imprescindible, amb reflexions sobre el consumisme, l'envelliment de la població, la societat líquida, i que, ai, no ha generat els debats que en d'altres temps provocaven els llibres d'Eco. No vull caure en el parany d'elogiar els intel·lectuals d'abans i dir que avui no hi ha gent de categoria, segur que n'hi ha i no la conec ni l'he llegit. 

SI VE LA MORT QUE EM TROBI BALLANT I AMB LES COMPETÈNCIES DIGITALS ASSOLIDES

 

Imatges com aquesta i programes com aquest del canvi de xip m'anguniegen d'allò més. Si les víctimes fossin d'altres col·lectius ja hi hauria hagut una protesta formal i seriosa sobre el tractament que es dona a això de la gent gran, un eufemisme per no dir vell o vella, al capdavall. La gent gran és un sector molt ampli que pot anar dels seixanta als cent anys, les referències sempre son etèries. I avui hi ha un gran sector de la gent gran, amb ingressos raonables, que son un caramel per al mercat del consum de tota mena, cultural i el que sigui.

Ja em van fer angúnia, en d'altres temps, coses com ara allò del Casal Rock. Per sort de tant en tant emeten programes com allò de SAVIS, amb gent gran de gran categoria explicant la seva experiència vital. El més curiós és que fa anys un anunci, no sé si de formatge, en el qual un jove tirant a heavy li deia al seu avi, una mica en pla 'col·legui' que no en volia més el van retirar per poc respectuós.

Crec que la competència digital és diversa, en totes les franges d'edat, i que quan una cosa resulta necessària s'aprèn, sigui com sigui. Si aquestes competècies comportessin un retorn al mercat laboral de gent amb paguetes reduïdes, encara. Però a la gran majoria de treballadors i treballadores normalets els han aviat de les feines, sovint de forma prematura. Això sí, tot plegat ha generat un mercat important d'oferta per tenir-nos entretinguts, universitat de l'experiència, cursets de ioga, sortidetes econòmiques... I que dona feina a molta gent, ep.

Moltes d'aquestes activitats sovint tenen poc gruix i assolir competències en el que sigui no genera cap guany, al menys, això sí, moltes son gratuïtes o gairebé. Tot és una gran trampa destinada al consum dels vellets i velletes que encara es poden bellugar i fer de les seves. Després, ja sabem que ve, residències lamentables, caríssimes, que s'han convertit en presons amb això de la covid, però en les quals ja s'havia assassinat i violat, poca broma. O la noia estrangera mal pagada que ens passegi i netegi de tant en tant mentre potser té una iaia que no pot cuidar ella mateixa, a l'altra banda del mon. Hi ha molts fills i filles que fan el que poden, amb grans esforços, però no sempre és possible dedicar molt de temps a aquests problemes inevitables, per més bona voluntat que es tingui.

La universitat de l'experiència hauria de ser a l'inrevés, la gent gran donant classes als joves sobre la vida i sobre allò que han viscut i après i caldria, això sí, que es paguessin les classes sense haver d'omplir un munt de paperots si tens pagueta i goses fer alguna cosa més. Tot això pel que fa a la gent normaleta, els importants cobren i no tenen problemes, en general. No sé si el Sant Pare o el Biden tenen competències digitals però ben bé que es defensen, cadascun en el seu sector professional.

En aquest espai vital està molt valorada l'activitat física, et poses una pomada de nosequè i a ballar, nedar i caminar, que son dos dies. I a viatjar, és clar, llàstima de la covid que ha reduït l'oferta. No em cal canviar el xip, ja el canvio quan em sembla i, al capdavall, pel que em pot servir canviar-lo que em quedi com estic, la veritat.

Un altre tema es l'absolutament contrari, ja se sap que la gent gran ens tornem rondinaire i llegeixo coses absurdes sobre el jovent d'ara que tan sols es mira el mòbil tot el dia, fa botellots, sexe a dojo i sense precaucions i no sap el que era viure en el nostre paradís infantil, jugant al carrer i passant gana i amb uns mestres tan desgraciats com nosaltres i amb famílies que eren bona gent però que estaven desbordades per les mancances de tot tipus. Al menys suposo que aquests que surten per la tele, joves i vells, han cobrat alguna cosa per fer el programa, altrament la presa de pèl haurà estat de categoria. En el fons, tot és economia.

UNA FI DEL MÓN NO ÉS LA FI DEL MÓN, PERÒ POTSER ES PITJOR I TOT

 

Com que ahir no vaig sortir de revetlla em vaig mirar la tele. L'imprescindible segon canal va emetre un documental impressionant, al volt de la figura d'Unamuno, personatge que la pel·lícula d'Amenábar va recuperar fa un parell d'anys. No sé si el dia de la revetlla era el més adient per a un excel·lent documental que podia representar un mal tràngol, força incòmode, però imprescindible. Molta gent estava ja de gresca en aquell horari i amb ganes d'oblidar tragèdies i pandèmies. Llegeixo a la web de la televisió que es podrà recuperar tan sols fins al dia 8 de juliol, cosa que no entenc, la veritat, però les seves raons deuen tenir.

Tot i que l'eix conductor era la figura d'Unamuno el documental anava molt més enllà. Hi sortien imatges terribles que jo no havia vist mai. I això que el tema de la guerra civil l'hem patit durant tota la vida, primer amb el triomfalisme dels vencedors, present en la nostra vida quotidiana, en els silencis de la gent gran i en un munt d'històries properes que anàvem reconstruint com un estrany trencaclosques. I després a través de relats reivindicatius de l'altra banda o de les altres bandes, -ja que no és que hi hagués dues espanyes, n'hi havia unes quantes-, no sempre objectius ni ponderats. 

Una coneguda de la meva edat em comentava, fa relativament poc temps, que sentia a parlar més de la guerra ara que quan era joveneta. Sentir-ne a parlar no vol dir, però, que s'expliquin les coses de forma objectiva i seriosa. Tot s'ha reconvertit sovint en una mena de rondalla de bons i dolents, amb justificacions estranyes i invertint el sentit del relat, fins i tot. S'obvia que a Catalunya es va viure més temps l'abús dels qui serien els vençuts, també dividits entre ells, per cert, i les comparacions sobre el que van fer uns o altres intenta silenciar víctimes i crueltats, corrupcions i tragèdies. De fet els silencis de la gent gran del meu temps infantil no eren, tan sols, a causa de la por, que també, sinó, així mateix, a causa de la constatació del que podia arribar a fer la gent, molta gent, fins i tot potser ells mateixos, en moments complexos i violents com aquells. 

A la pel·lícula d'Amenàbar li ha passat una mica com al llibre d'Aramburu, no convenç ningú del tot perquè tothom té, al darrere, passats emboirats, simpaties estranyes, mitificacions i explicacions oportunistes. Però el documental d'ahir no era cinema de ficció, Millán Astray de veritat és molt més horrible i inquietant que Eduard Fernández, per bon actor que aquest sigui. Amenábar va ser prudent amb la visió de la violència però el documental mostrava, sense rabejar-se en la morbositat, rastelleres de morts, pobles destruïts, catifes de cadàvers de totes les edats, proclames terribles a favor del feixisme, amenaces contundents. 

La mort d'Unamuno no s'aclaria, al documental, ni potser no es podrà aclarir mai del tot. La gent de la meva edat en va viure l'abducció per part de la intel·lectualitat de dretes, que va segrestar el seu cadàver i la seva memòria. Unamuno és l'home que dubta però que, en un moment determinat, té prou coratge per enfrontar-se a l'absurd d'una repressió ignorant i indiscriminada que pren la mort com a bandera i la violència salvatge com a mètode.

La visió de la realitat, com en el cas dels nazis o del que sigui, sempre és més difícil d'entomar que qualsevol pel·lícula. I sempre és més còmode veure nazis alemanys o estalinistes llunyans que no pas feixistes propers o menjacapellans suposadament incontrolats. Hem vist moltes més cremes de llibres nazis que no pas d'aquells bibliocaustos hispànics dels quals fa relativament pocs anys que en sentim parlar una mica a fons. Freud creia que si els nazis cremaven llibres no cremarien persones però anava ben errat i va haver de sortir rabent del seu país. Cremar el que sigui, llibres, imatges, fotografies, material urbà que no ens ha fet res, és un símptoma que hauria de preocupar molt més, a nivell general, i no situar-se mai en una mena de mística revolucionària del signe que sigui. És més fàcil destruir un monument o una estàtua que no pas explicar-la i situar-la en el seu context històric. La ingenuïtat humana arriba a pensar que cremant el que sigui s'esborra el passat i es fa, ai, justícia.

La guerra civil va ser horrible, però no estic d'acord amb discursos que escolto, encara avui, sobre el caïnisme hispànic, atiant una mena de complex d'inferioritat espanyol que comparteix absurd amb lectures cofoïstes de tota mena. Les guerres mundials van veure violències iguals i pitjors, tan civils com les nostres, ja que als diferents països, i fins i tot als llogarrets del mapamundi, la gent del poble ha estat dividida  sovint en bàndols i faccions. Quan es critiquen, amb tota la raó, els colonialismes, s'oblida que als països colonitzats ja hi ha havia disbarats i exterminis abans d'arribar els occidentals a sucar-hi pa, estossinar innocents i treure'n rendiment. Els explotadors nou vinguts, com sol passar, va saber aprofitar a fons les divisions pretèrites.

És l'espècie humana, què hi farem. El periodisme europeu de l'època de la guerra, tan amic de les passions literàries calentes del sud, va reblar el clau sobre la sang calenta dels peninsulars, com potser fem nosaltres quan intentem explicar violències africanes, ja que un consol absurd és creure que som millors que els altres, més civilitzats i evolucionats, encara que això de la igualtat humana vagi fent forat, amb molts problemes.

De vegades m'estranya que els humans no ens haguem, encara, extingit del tot, malgrat tants esforços esmerçats, des del principi dels temps, en estossinar-nos per raons de tota mena. Paradoxalment, no hem parat de créixer. En ocasions les raons de les violències ens les volen fer semblar positives, en nom de fraternals ideals i no pas de grolleries totalitàries. El pitjor és que els morts no parlen i que els supervivents intenten reinventar-se i arranjar això que en diuen el relat, per fer-lo suportable. 

Unamuno no era un home d'una peça, és la imatge de l'home que dubta, que canvia d'opinió, que és covard a voltes, amb la seva inevitable vanitat intel·lectual, humà, al capdavall, com la gran majoria de persones. Els herois incombustibles i de conviccions incombustibles no crec pas que existeixin i, en tot cas, em fan molta angúnia, perquè acaben esdevenint perillosos, puristes robespierres. Unamuno és un personatge que hem de recuperar i llegir després d'aquestes tardanes reivindicacions del seu tergiversat i reutilitzat discurs del paranimf. 

Resulten preocupants les crides actuals, que revifen de tant en tant, a l'entorn de lluites, llibertats i la resta. La pau, ni que sigui una mica galdosa, és molt fràgil, i escalfar els ànims excessivament, en nom del que sigui, em fa angúnia, que voleu que us digui. Unamuno, expliquen, va dir allò de que vencerien i no convencerien però, malauradament, les persones som molt fàcils de convèncer sobre coses ben estranyes, en un gran nombre d'arrauxades ocasions històriques. La retòrica buida és molt agraïda, sembla. Potser el títol del documental, això de les paraules per a una fi del mon, sigui també una mica retòric. El mon no es va acabar i trigarà en acabar-se, no cal patir. De moment.

https://www.rtve.es/alacarta/videos/documaster/palabras-fin-mundo-unamuno/5942546/

XOCS CULTURALS I CINEMA FEMINISTA

 

Fa pocs dies es va poder veure, per la segona cadena, sense interrupcions, El viaje de Nisha, una pel·lícula de la directora Iram Haqq, (Oslo, 1976), noruega de familia paquistanesa i que inclou a la història trets biogràfics. Des de fa uns anys han sorgit a tot arreu moltes dones directores de cinema, que aporten una nova visió a les histories de sempre. 

El tema de la pel·lícula ha estat tractat moltes vegades. De fet son dos, els temes, un rau en el xoc cultural de les noves generacions, que han crescut i viscut en països occidentals, gràcies a l'esforç familiar a l'hora de cercar millores i oportunitats. L'altre tema és el de la dona, en aquest cas, paquistanesa, limitada i controlada pels clans familiars. Aquest segont tema és universal, si ara no el pateixen les noies d'aquí, en general, moltes mares i àvies conegudes han crescut i viscut en temps en els quals encara funcionava el tema de l'honor familiar i de la limitació de le dones en la seva vida social.

El viaje de Nisha no acaba de ser una pel·lícula rodona, malgrat el seu innegable interès, Iram Haq, també actriu i guionista, potser té encara poc rodatge com a directora. Compta amb uns molt bons actors, com l'excel·lent protagonista, Maria Mozhdah, afganesa. De fet el títol original és una cosa com ara 'Què dirà la gent?', una frase que m'evoca passats no tan llunyans. I és que la nostra societat, encara més en entorns rurals o en barriades en les quals la gent es coneixia, fa, com qui diu quatre dies, que tenia molt present aquesta pregunta retòrica.

Nisha viu a Noruega però a casa seva conserven les tradicions del país d'origen. Té setze anys, cosa que explica la imprudència d'alguns dels seus actes. La família vol donar carrera als fills, també a la noia, que treu bones notes. No son mala gent, s'estimen, però estan condicionats per la família, pels parents. Un festejador imprudent i ximplet de la noia pujarà a casa seva, pel balcó, al més pur estil tradicional, el pare els enxamparà i aqui començarà el calvari de la noia, enviada al Pakistà per tal que posi seny on, de manera una mica inexplicable, s'embolicarà amb un cosí.

Tot i les situacions angoixants d'alguns moments, al capdavall la família tornarà a acollir la noia, tot i que limitant-la amb unes normes draconianes, i el gran remei serà cercar-li un marit, conegut a distància gràcies a les noves tecnologies, un jove metge que viu al Canadà i que sembla resignat al matrimoni concertat per la familia. Malauradament sabem que, abans i ara, molts deshonors familiars acabaven i acaben molt pitjor.

El gran remei als deshonors femenins és, al capdavall, el matrimoni, una solució que la família intenta una i altra vegada. Nisha prendrà al capdavall una decisió que potser li suposarà el trencament familiar, tot i que aquest pare, autoritari i abusiu, fins i tot malgrat ell mateix, desbordat per la situació, sembla entendre d'alguna manera que les coses han canviat.

Fa uns dies vaig acabar el deliciós llibre Mare i fill, de Kallifatides. La mare del protagonista, casada als catorze anys amb un home molt més gran que ella, amb el qual, però, va ser feliç, explica a l'autor com hi havia pares que, al seu poble, havien mort les seves filles per qüestions d'honor. Afortunadament, no totes les famílies eren tan dràstiques però quan jo era jove quedar-se embarassada sense haver-se casat era un gran problema familiar que generava capteniments absurds i, en el millor dels casos, casaments prematurs i apressats. El cinema i la literatura han incidit en el tema de les limitacions de les dones i sorprendre'ns de què 'aquestes coses passin', encara avui, als països emergents o en vies de desenvolupament, ens escandalitza, quan fa quatre dies que bufem cullera, en aquests temes. La cançó tradicional catalana és plena d'històries terribles.

Les cultures no evolucionen ni es canvien en quatre dies, tot i que la globalització contribueix a què tot evolucioni d'una forma més ràpida, no sense traumes, és clar. Aquesta Nisha que s'acaba alliberant, d'alguna manera, hauria d'haver llegit els consells de don Evaristo Feijoo a Fortunata sobre allò de 'ser práctica'. Però ja sabem que Fortunata no li fa cas, i això que ja no té setze anys.

Avui es el 'Dia de la Dona', no sé si aquestes celebracions serveixen per a gaire, vull pensar que sí. La marginació de la dona i les injusticies contra ella reboten en contra de les societats que les permeten i fomenten en nom del que sigui, i afecten també els homes. A capdavall aquest pare, treballador i estalviador, és, també una víctima. Sorprèn, però, que els fills mascles, joves i inserits en una altra societat, no defensin la germana i semblin més papistes que el papa. Potser hem millorat però quan encara s'accepten i toleren coses com ara la prostitució marginal o no tan marginal, amb certa normalitat ideològica, i no s'incideix en la mentalitat dels homes que, des de temps ancestrals l'han vist com inevitable, no anem bé. I, com totes les coses, això que en diuen l'empoderament femení, és com la democràcia, no arriba a ser mai perfecte i sempre és fràgil. No hi ha vacunes en contra de l'absurd. 

En tot cas, que la directora de la pel·lícula hagi aconseguit surar malgrat les seves circumstàncies, resulta esperançador. Noruega no és Espanya però tampoc no son perfectes, ep. Pel que fa a la cultura i a les cultures son aquests uns mots recurrents, mal definits i molt manipulables. 

EL MON DE BEARN, TORNAT A VISITAR

 

Aquest divendres, al Cinefòrum de Tot Història, la pel·lícula triada va ser Bearn, dirigida per Jaime Chávarri, de l'any 1983. No és una pel·lícula rodona, però tampoc resulta rebutjable, el que passa és que s'allunya força del llibre original i, a més a més, no es va poder evitar fer comparacions amb El Guepard, que vam mirar no fa gaire. 

A conseqüència de tot plegat he estat uns dies immergida en el tema, gairebé una mica obsessionada amb Bearn i amb Villalonga. Recordava amb admiració una sèrie televisiva de l'any 1976, força digna i ben feta per l'època, molt fidel al llibre i amb un repartiment extraordinari, dirigida, crec, per Lluís Maria Güell.

Encara més, m'han vingut al cap un munt de records relacionats amb el llibre i amb tot el que es va arribar a escriure i comentar sobre el seu autor i la novel·la, durant els anys setanta. Bearn, la novel·la, em va entusiasmar quan la vaig llegir per primera vegada, en la seva quarta edició, la de l'any 1969. Més endavant la vaig rellegir amb motiu d'un club de lectura presencial i em va decebre una mica. M'ha passat, fins i tot, amb Tolstoi, això. Nosaltres canvíem i els primers amors i les primeres descobertes tenen un valor afegit.

Ara l'he tornada  a rellegir i m'ha agradat molt. A l'edició que tinc no hi ha l'epíleg famós, que crec sobrer, i que no ve al cas. Com que tot és opinable hi ha qui pensa que l'epíleg resulta, avui, imprescindible. En alguns manuals canònics titllaven aquest llibre del millor de la literatura catalana fins que va sorgir la intocable Rodoreda. M'he tornat molt descreguda i ja no em fan pes els cànons, ni les etiquetes que indiquen que un llibre és 'el millor' o 'dels millors de la literatura catalana, castellana o poble-sequia'. 

Al capdavall tots canvíem i com vaig escoltar de jove, a un molt bon professor de la universitat, la literatura (i jo diria que l'art i moltes coses més) funcionen com la borsa fins que se'ls atorga el distintiu de 'clàssic' i ja son intocables, com Gaudí. Però, compte, no hi ha cap valor segur, tot es pot devaluar en algun moment. Bearn és avui lectura obligatòria al batxillerat, cada dia m'agrada menys això de les lectures obligatòries amb treball convencional afegit. Però potser son útils, qui sap. 

L'entusiasme amb què m'he acostat a determinats llibres ve motivat per la fe i admiració que tenia per qui me'n va parlar, que no vol dir 'recomanar', va molt més enllà. L'entusiasme es contagiós. Uns dels contagiadors d'entusiasmes que vaig tenir la sort de conèixer, com a professors, van ser Ricard Salvat i Jesús Tusón, qui encara no s'havia reciclat, per cert.

En l'edició de Bearn que menciono hi ha fins i tot una nota a peu de pàgina de l'editor, suposo que Sales, en la qual admet haver matisat unes opinions hiperbòliques del text original sobre Campoamor, tan estimat, recitat i apreciat per les mares i àvies del meu temps, que aleshores era un valor de baixa. 

Allò de Txèkhov, de què no coneixia més valoració adient que el de que alguna cosa li agradés o no, és el més intel·ligent que he llegit sobre això de les qualitats. I, a més, ens agrada alguna cosa, un llibre, una pel·licula, una música, un quadre, en un moment determinat i podem canviar i tornar a canviar. Els dogmes ja estan, aquests sí, passats de moda de forma defintiva, però em temo que el mon acadèmic encara té una gran tirada a l'adoctrinament estètic. El senyor de Bearn expressa moltes opinions sobre cultura, literatura i el que sigui, i potser té raó en trobar cursi Ofèlia.

 

El gran valor del llibre, més enllà del final dramàtic i dels maçons, son els seus protagonistes principals però, també, els secundaris. Al darrera de les opinions i les converses d'aquest senyor feudal d'estar per casa hi ha molts lectures, molta saviesa, moltes cites en francès, en llatí, en català, que, avui, pagaria la pena documentar més a fons, al final del llibre. Potser s'ha fet en noves edicions i no ho sé. Hi ha també molt d'humor, humor fi, ironia a vessar, que afecta la majoria de personatges mes o menys importants. La pel·lícula no va saber o no va voler copsar tot això, molt present a la novel·la televisiva de 1976.

    

La novel·la la va protagonitzar Ángel Picazo, un molt bon actor del qual corria la brama de si era fill il·legítim d'Alfons XIII, ja que hi retirava. A la meva mare li encantava. La senyora era Carulla, molt jove i maca. Joan Mayol l'interpretava un actor que després es va passar més aviat al doblatge, Roberto Martín, i la seductora Xima era Marisa Paredes, esplèndida. I s'hi poden retrobar, ja que els vint capítols de menys de mitja hora estan penjats a la xarxa, un munt de secundaris coneguts, al menys coneguts dels qui ja som una mica grandets, com ara Joan Borràs, sense barba, Angelat i d'altres.

La pel·lícula té un repartiment prou acurat en el qual, pel meu gust, destaca Amparo Soler Leal, magnífica. Fernando Rey és un bon actor però jo crec que no acaba d'encaixar en el paper. Imanol Arias era jove i guapo però, com actor, estava molt verd. I Ángela Molina no m'ha acabat mai de fer el pes, tot i que a la primera part, quan és jove i seductora, es defensa.

 

Les diferències amb el llibre son rellevants, escurcen la durada temporal de la història, cosa que la desvirtua, es troben a faltar molts fragments imprescindibles per entendre el tarannà dels personatges. Al pobre Joan Mayol, que tants problemes morals i religiosos té, a la pel·lícula li concentren els neguits en el tema sexual. Hi ha un excés de folklore mallorqui i de vestits regionals, pel meu gust. I, en canvi, es passa per alt la mena d'uniforme simbòlic, perruca del XVIII i hàbit franciscà, que vesteix el protagonista quan decideix fer bondat d'una vegada.

Admeto des de fa anys i panys que els llibres i les pel·lícules son coses diferents i s'han de valorar de forma diferent. De fet Visconti també s'arranja a la seva manera el llibre de Lampedusa. I la pel·lícula, amb totes les seves mancances, té un cert encant si considerem que no estem veient una mena de marca blanca del Gattopardo.

Sobre els dos llibres es van fer moltes odioses comparacions, a l'època. En el mon literari nostrat, aleshores petit, limitat i elitista, hi havia molta tafaneria i envegetes a dojo. A mi em semblen bons tots dos llibres però crec que es millor el de Villalonga, un personatge singular, del qual sabem, encara, poques coses, perquè això de ser falangista durant un temps, ho han passat per alt, fins i tot, a la viquipèdia en català, obviant els desastres generals de la guerra i que tot plegat no va ser el que avui ens volen fer creure, un conte de bons i dolents sinó uns fets amb moltes i profundes complexitats. Ara tinc previst llegir aquest llibre recent sobre el jove Porcel on sembla que surt molt Villalonga, amb qui, a més a més, va establir una interessant correspondència, també editada.

Potser fan bé en maquillar biografies perquè aquí costa dissociar unes coses de les altres i aviat es posen etiquetes a tort i a dret. De vegades escolto gent més jove que jo que assegura no voler llegir Vargas Llosa, per exemple, perquè és de dretes i s'ha tornat frívol. Es perden un gran escriptor, amb una obra sòlida i de més gruix, pel meu subjectiu gust, que no pas la de García Márquez, posats a comparar. 

Crec que està per escriure una biografia acurada de l'autor, de gruix, actual i documentada i, si pogués ser, obra de l'Agustí Pons, a l'estil de la de la Capmany. Com també, si hi hagués calerons, es podria endegar una bona sèrie de Bearn, acurada i tan llarga com calgués, en mallorquí, és clar. Però corren mals temps per a aquests iniciatives i per a fer segons quin bunyol val més no fer res i rellegir el llibre o mirar-nos de nou la de la tele d'aquell 1976, tan llunyà i, de vegades, enyorat i tot, a causa de les esperances i les il·lusions que teníem, lligades, de forma inevitable, a l'edat tendra. Aquells ays, per a mi, son ja com els  paradisos perduts del senyor Tonet de Bearn el qual, de moment, deixaré descansar una mica.

Per cert, a l'edicio que tinc, del 1969, la famosa Sala de les Nines, que acaba per ser una mena d'enganyifa, un bluf, despres de desvetllar tanta curiositat, rep el nom de 'Sala de les Munyeques'. Suposos que l'autor ho devia voler així, en tot cas després ja van ser nines i nines s'han quedat. Com que a la peli ens van cremar les memòries del protagonista ara tampoc no les podem recuperar del tot ni saber què ens explicava.