3.6.14

DELS REIS DE BASTOS ALS REIS D'OROS



Si tu madre quiere un rey, la baraja tiene cuatro
rey de copas, rey de oros, rey de espadas, rey de bastos...

Envellir comporta comprovar -si es vol- quantes coses han passat que no t'imaginaves que passarien i quantes no han arribat a passar de tantes com semblaven cantades. De tota manera ni tan sols l'experiència ens fa més savis car tothom recorda el passat com li abelleix. Ahir mateix una senyora ja grandeta, amb una bandera republicana, afirmava que quan Espanya va anar millor va ser en l'època republicana. Una altra esperava que, com els nostres avis i pares, els nostres néts poguessin estudiar en una escola republicana. La complexitat, brevetat i lluites internes dels polítics durant l'època republicana, i la nostra lamentable i llarga postguerra, han fet que es mitifiquessin molts aspectes de tot plegat. Pel que fa a l'educació, a les escoles republicanes, a les d'abans i a les de després, hi estudiaven quatre gats, considerant la població total d'Espanya. Una cosa és la qualitat i l'altra la quantitat i l'ensenyament bàsic obligatori.

Em sorprèn la quantitat d'il·lusió que s'aplega en un futur incert quan aquest és, com es pot demostrar amb una estona espigolant hemoreteques, que el futur mai l'endevinen ni els bruixots, ni els economistes, ni els tertulians, ni els polítics, ni els saberuts historiadors. Amb el tema de la desitjada independència les possibilitats es polaritzen, des de les apocalíptiques desgràcies fins a la felicitat estatalitzada i nostrada. Però l'únic de cert és la incertesa car en qualsevol fet històric hi convergeixen molts aspectes que no es poden ni tan sols imaginar.

Ningú no hauria esperat que retornés una monarquia borbònica, quan Franco estava a les acaballes i corrien agres auques, sovint de força mal gust, amb dibuixos d'un Joan Carles toix i amb mocs al nas, per les nostres assemblees revolucionàries o escoles d'estiu polititzades a tope. També sembla que al dictador gairebé el vam fer fora i no pas que va morir de mort natural i encara gràcies. Pel que fa al rei i la resta, la seva consideració ha passat per alts i baixos diversos i li he vist fer moltes reverències per part de persones oportunistes d'aquestes que sempre s'apunten al carro guanyador o a aquell carro que els pot col·locar una mica bé, a ells i a la seva nissaga, car no tan sols la monarquia és hereditària, hi ha moltes col·locacions de tota mena que sembla que ho són, només cal repassar el nostre entorn proper i com la recerca de padrins és un esport nacional i nacionalista molt reeixit.

La monarquia s'ha desprestigiat ella sola però crec que no ha estat pel fet que augmentés aquest sentiment republicà que ara sorgeix com un bolet, davant d'una abdicació més o menys esperada tot i que ja dic que allò que s'espera no s'esdevé gairebé mai. M'admira comprovar com s'explica el tema del 1714, talment com si el 1713 haguéssim estat lliures i independents, feliços i ben peixats. La història acadèmica i popular serveix per a tot. Encara més, també tenim un gènere molt preuat, la política ficció, aquella que fa: què hauria passat si no hagués passat això i hagués passat allò. Aquest gènere ha produït literatura i teatre, com ara aquella obra del 30 d'abril i tantes altres. Se suposa que amb reis catalans i bisbes catalans i dictadors catalans i policia catalana i la resta tot ens hauria anat molt millor, cosa que és suposar molt i que palesa un cert nivell d'innocent ingenuïtat.

Fins i tot en estrats més frívols es contemplava amb badoqueria la vida sentimental de la ex infanta catalana quan anava a estudiar català a Rosa Sensat o es lloaven els vestits elegants de l'avui primera i esquelètica dama monàrquica, quan tenia nassos i encara no se'ls havia retallat. Això de retallar els nassos pel fet que arromangats semblen més estètics és tot un símbol d'un món en el qual els dogmes, sigui com sigui, es refan i reconverteixen per tal que ens neguitegem de forma constant a causa de les nostres suposades imperfeccions i mancances. 

Bé, ja tenim tema per a uns quants dies. En tot cas també m'esperava fa molts anys, en els seixanta, que el franquisme acabaria abans i de forma molt elegant i reeixida i, més endavant, que un cop superada la primera transició un referèndum sobre la forma d'estat s'esdevindria de forma normalitzada, fins i tot recordo que en un vell reportatge de la BBC, un rei aleshores més jove i menys grotesc, ho va mig insinuar, vaja. Els records també ens enganyen, com tot a la vida. En tot cas només cal veure com hi ha qui viu bé amb el règim que sigui i mani qui mani i d'altres que farien bona la frase del mariner Luard dirigint-se a un pescador que vol estar ben informat: 'i digues, què en trauràs de la política, si t'has de mullar el cul a la barcada i no has de sortir mai de la misèria?''

Però també aquesta frase és relativa, al capdavall la política ha estat per a molta gent una sortida professional feliç, un modus vivendi, a dreta, centre i esquerra i una forma hàbil de promoció social i econòmica. I fins i tot ha esdevingut un modus vivendi hereditari, sense que els personatges espavilats fossin reis, a tot estirar, reietons. Així és el món.

10 comentaris:

Temujin ha dit...

Decía María Zambrano: “Las utopías nacen solamente dentro de aquellas culturas donde se encuentra claramente diseñada una edad feliz que desapareció”.

Ese diseño, ya de la Republica, ya de otros tiempos preteritos es la frustacion de nuevos horizontes, la falta de ideas que conducen a un retorno de un mal llamado tiempo feliz que nunca existió.
En muchas ocasiones a falta de ideas para el futuro, modelamos el pasado ad hoc...y eso es un error gravisimo

Oliva ha dit...

EL MEU PARE,DIFINIA ELS BORBONS EN PARTICULAR,COM "GENT DE DITS LLARGS I BRAGUETA FLUIXA"...DIFINICIO VALIDA A HORES D'ARA CONSIDERAN LA GRAN FORTUNA DE LA QUE DISPOSAN.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A Rey MUERTO (o abdicado) Rey puesto, o sia que tot seguirà més o menys igual, no crec que canvií gran cosa, encara que la percepció és que alguna cosa s'està començant a moure a Madrid.

Francesc Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Comentari (malèvol, ui, ui) propi de l'Hola: amb el retall de nas, li haurien d'haver dit a donya Letizia que amb el tros de carn es retalla part del caràcter, la sensibilitat, la genialitat... Els estudis de fisiognomia no s'haurien d'ignorar, a no ser que es tracti d'un nas deforme, i faci patir psicològicament a la persona. Aleshores és un mal menor.

Júlia ha dit...

Cierto, Temujín, por eso la historia del pasado se acomoda muchas veces a nuestros deseos y esperanzas.

Júlia ha dit...

Oliva, no són els únics, no diré que no tinguin i hagin tingut aquests defectes, tot i que n'hi ha hagut de molts colors, com a totes les famílies, però també en el món de la política no monàrquica es donen aquests temes. Hi ha fortunes molt mes grosses que les seves. I això de la bragueta... és força general.

Júlia ha dit...

Francesc, jo també crec que no canviarà gran cosa, malgrat les mogudes, però, ves a saber, allò que no passa en trenta anys passa en un dia...

Júlia ha dit...

Teresa, evidentment no la conec en persona però les imatges de quan era una periodista 'normal' són molt diferents de la barbie silenciosa i secall d'avui i de fet crec que el retall del nas també hi ha tingut a veure. No sé com es deixen enredar.

Júlia ha dit...

I això que estic d'acord amb tu en què hi ha casos i casos. Però crec que no és el cas.