21.10.14

ATUR, FEINA, SINDICATS I SINDICALISME

1324677201946manifa-obreros-4-col.jpg



Uns dels sectors polítics que m'han decebut més ha estat el sindical. Els sindicats semblen haver-se convertit en una mena de funcionariat passat de rosca i de moda, amb líders eterns, no sembla que hi hagi una gran renovació ja que hem vist com anaven envellint en el seu càrrec molts sindicalistes de prestigi fins al punt que semblen càrrecs molt més vitalicis que no pas els dels partits, per exemple. Es criticava per part de sectors sindicals, i amb raó, l'excés de permanència en el càrrec per part de gent com Pujol, però en aquest camp funciona molt bé allò de consejos vendo pero para mi no tengo.

A nivell més proper els havia sentit criticar, en el camp de l'ensenyament i les escoles, que alguns directors escolars portessin molts anys en el càrrec, per exemple, quan ells eren sempre els mateixos i les mateixes. No sóc antisindicalista, veig un gran potencial en el tema sindical, potencial molt poc aprofitat. Però no sé pas en quin món viuen. Ja fa anys que m'he adonat del fet que els interessa molt més la mobilització en grans empreses, de masses, coses visibles que donessin rendiment polític, mentre que no es preocupen gaire de temes suposadament menors, de petites empresetes que han anat fent figa sense que se'n cantés ni gall ni gallina. Quan jo treballava a l'escola, a finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren molt actius i recordo com identificaven fins i tot el petit botiguer de barri amb el capitalisme i així van aconseguir que els llibres de text es venguessin a les escoles i no pas a la papereria de la cantonada que feia el mateix descompte i que amb els anys va haver de tancar com moltes altres. Aquestes petites papereries tenien un respir econòmic amb el tema dels llibres de text però aquella mena de campanyes van acabar amb molts d'aquells petits negocis en un temps en els quals ser botiguer estava mal vist. I després es plora la desaparició del petit comerç de barri, som així.

Avui la precarietat laboral és immensa. Conec gent de diferents edats i de diferent preparació que han patit diversos contractes d'un mes de durada. Em pregunto com es possible que no s'obligui a mantenir la gent en el lloc de treball al menys uns tres mesos, la veritat i que els sindicats no hi facin res. En un mes no hi ha temps d'aprendre a fer res ni es pot valorar ningú. Cal pensar que abans d'aconseguir aquest mes de vida la persona ha enviat molts currículums, ha fet moltes entrevistes i la resta per a un resultat tan galdós. Al final, com que costa molt organitzar-se, tothom sobreviu com pot a nivell individual. Un altre tema en el qual hi ha hagut molta permisivitat era aquell de cobrar l'atur, això en els bons temps, i fer una feina a més a més. No m'estranya que gent dels sindicats s'hagi vist embolicada en corrupteles a molts nivells, la veritat.

També he de dir que he conegut gent honrada en sindicats diferents però han estat aquelles orenetes que no fan primavera. Al final el que compta és el valor individual de la gent més enllà d'on milita i de quina etiqueta el defineix. En el camp escolar he conegut gent que s'ha ficat en un sindicat perquè estava tipa de criatures, per exemple. L'inevitable clientelisme i relacions amb coneguts que et puguin col·locar també funciona en aquests camps de la política activa. En l'ensenyament, i m'imagino que en molts altres sectors, hi ha gent que s'ha ficat en un sindicat i no ha tornat a veure l'escola ni pel folre però quan hi ha algun problema és qui surt a opinar i pontificar i sovint ho fa en un llenguatge obsolet, dels seixanta i setanta, quan tot ha canviat. Tots caiem en incoherències i contradiccions vitals però que algú molt lluitador de portes enfora tingui a casa, per exemple, una senyora sense assegurar que li neteja i li cuida la iaia, i que et justifiqui el tema com pot em sembla preocupant. Els sindicats d'ensenyament tenien un gran interès en treure la gent al carrer per protestar per conflictes bèl·lics en els quals hi hagués pel mig els americans però la resta semblava que tant els fes i un tema com el de l'antiga Iugoslàvia va evidenciar que en realitat no es defensava el pacifisme sinó l'antiamericanisme.

El sindicalisme tradicional provenia de les grans lluites en grans empreses en èpoques en les quals s'aconseguien èxits evidents perquè també l'economia ho permetia. Fa anys vaig llegir un escrit d'uns sindicalistes que es lamentaven del fet que quan van ser legals van coincidir amb una de les primeres crisis econòmiques i com que no aconseguien uns grans resultats en les negociacions la gent els perdia la confiança, no com a França o Alemanya on es van poder desenvolupar amb normalitat en les èpoques de les vaques grasses. Crec que faria falta un saludable replantejament dels objectius sindicals, els sindicats alternatius, no oficials, són una altra cosa però també cauen en radicalismes que no porten enlloc en moltes ocasions. Els sindicats haurien de fer unes saludables campanyes d'afiliació i finançar-se a través de les quaotes dels afiliats, les subvencions han fet molt de mal al teixit social, en aquest camp i en molts altres i algun dia haurem de fer un examen de consciència a fons sobre tot plegat.

Un camp problemàtic i sobre el qual caldria escriure molt és el dels cursos que organitzaven els sindicats per a la reinserció. De fet de vegades he tingut la percepció que servien més aviat per a col·locar la gent que impartia aquuests cursos. A Andalusia van servir per a alguna cosa més, com s'ha sabut. La reinserció a través de cursos ha de garantir el lloc de treball després dels cursos, és el que passa a llocs com Dinamarca i d'altres països civilitzats. La resta és fer perdre el temps a la gent com ho és organitar cursos i cursets per vendre imatge i fer currículum si després no s'orienta el treballador a aconseguir de forma real una feina una mica estable. L'atur és el nostre gran problema d'avui, afecta molta gent i és a la base de molts altres problemes, com el de l'habitatge. Però no sembla que els sindicats hi entrin a fons i proposin solucions efectives o, al menys, que incideixin en demanar -exigir- que els contractes siguin seriosos i, al menys, de tres mesos, que ja és poca cosa ben mirat. En aquests anys estranys que ens han precidit els sindicats es van dedicar també a fer pisos, que ja és gros. Sé que el fet de generalitzar sempre resulta injust per a la bona gent però crec que moltes persones pensen com jo, al menys en part, sobre el sindicalisme d'avui i la seva urgent remodelació de cara al present i al futur. També en el sindicalisme, com en la política de partits, he vist gent idealista que o bé s'ha cremat i ha abandonat o s'ha acomodat i n'ha tret el rendiment que podia, amb els anys. Durant els primers anys de la transició molts sindicalistes treballaven a l'escola però després es van anar alliberant.

Un altre tema en el qual he escoltat opinions molt estranyes per part de gent que creia amb més seny és el dels  piquets informatius que sovint informen i informaven de forma contundent i totalitària, hi ha qui m'he explicat que és un arma de lluita laboral i tot això. He vist actuacions que fregaven la violència inquietant, la veritat, i sembla que a molta gent no els agraden però no gosen dir-ho. Al capdavall no sempre és fàcil raonar sobre el que sigui, tots tenim coneguts i saludats a tot arreu, i el món és com és i no pas com hauria de ser. Fa anys, quan els sindicats no eren legals però estaven molt ben valorats, vaig conèixer una persona que va rebre un cop de pedra i va estar ingressada perquè en el seu sector, en l'empresa on treballava, una de gran i emblemàtica, no se sumaven de moment a la lluita. Convèncer la gent a cop de pedra no ha estat mai res positiu per moltes justificacions que es vulguin buscar i raonar. A la llarga aconsegueix el contrari del que es pretenia i fa que es perdi la fe en la solidaritat humana. Encara em venen al cap les imatges d'una mobilització recent en la qual un piquet informatiu feia plegar de forma violenta la paradeta on despatxava un xicot evidentment immigrant i segurament amb un contracte precari, si és que en tenia, van tenir la desgràcia de què les imatges sortissin per la tele, no sempre és així. Es lloa molt la llibertat però sembla que hi ha idees molt diferents sobre com es posa en pràctica.


11 comentaris:

Miquel ha dit...

Comulgo con el escrito.
Hoy, la Pepa Bueno (SER), emitía la noticia de que la Citroen de Vigo , amenaza con cerrar sino se bajan los sueldos los obreros de la factoría.
¿ Cuánto dice la patronal que se han de bajar ?..3.000 si, tres mil anuales, o sea, las dos pagas.

Al final compraremos Citroen no por la calidad, sino por el precio, como los tapers chinos, y nosotros mismos colaboraremos a los salarios de miseria.

Yo se lo que dirán los sindicatos, o eso o a la calle , y firmarán, pero aquí hace falta una colectividad que ya no se da. Una huelga general de todas las factorias donde montamos coches. Landaben, Barcelona, Valladolid, Zaragoza , Vigo y un boicot de las personas a negarse a comprar un sólo coche mientras esa postura de la empresa no remita.

Nosotros, el pueblo, tenemos mucha parte de culpa.
Salut

Temujin ha dit...

Coincido con Miquel, pero esas factorias venden en todo el mundo y si estan aqui, era por los bajos salarios y eso tampoco debemos olvidarlo, ¿que hace aqui Ford, Citroen, W, Seat o Renault? beneficiarse de los bajos salarios y la politica fiscal más reducida.
Ocurre que aqui llamamos patronal a un autonomo pequeño y a la "General Motors" por igual y con ambos aplicamos el mismo baremo, ocurre que el grande tiene asesores y abogados y el pequeño la resignacion.
Los sindicatos, al igual que muchisimos organismos públicos, actualmente, tienen como principal labor justificar su existencia y en eso estan. Se han convertido en una ingente red clientelar de funcionarios, organismos, secciones, divisiones, negociados y tasas cuya principal funcion es no caerse "de la bici".
He visto muchas condenas de las huelgas violentas, pero no he visto a nadie renunciar a los derechos que ellas consiguieron, es muy bonito aprovecharse del esfuerzo ajeno. ¿Legitima esto als huelgas salvajes? depende, ultimamente se han hecho más huelgas politicas que sindicales y los sindicatos estan más con los politicos que presionando o pactando acuerdos sociales.
De verdad, ¿nadie sabe que el salario minimo interprofesional es de 642 euros? pues que se enteren, que prueben a vivir con 642 euros y luego que extraigan sus conclusiones. Eso si merece una huelga como dios manda y nadie la hace.
Una mejora en este salario no empeora las exportaciones y si que mete dinero de verdad en la calle, que es lo que hace falta, se matarian dos pájaros de un tiro, pero quizas es no los quieran matar.

Júlia ha dit...

Miquel, el fenómeno es complejo porque todo está muy globalizado y veo imposible que se tomen medidas como las que propones, en la actualidad. Otro tema es como gestionan todo eso los sindicatos.

Júlia ha dit...

De acuerdo con Temujín, era eso sobre lo quería incidir y por otra parte los parados ya aceptarían de buen grado uno de esos sueldos reducidos, el tema laboral se ha de contemplar de forma también global, de otro modo seguimos con la misma insolidaridad de siempre.

Júlia ha dit...

Y efectivament el tema de la huela se ha revisar y muy a fondo, hay gente que no tiene ninguna posibilidad de hacer huelga y hay huelgas que bajo la apariencia de 'lucha obrera' son corporativas y conservadoras. Por no hablar de las huelgas 'funcionariales', con trabajo asegurado pase lo que pase.

miquel ha dit...

Tema complex i amb moltíssimes facetes, però en general estic d'acord amb les teues percepcions i afirmacions.
Es parla de crisis econòmiques, de relacions laborals, etc. però la crisi, o com se la vulgui anomenar, és de civilització, de ritmes, de desequilibri entre la evolució tecnològica, etc. i el temps dels joves amb les velles formes d'organització governamental, política, etc. És una realitat que intueixo i que m'és difícil de concretar.
Per cert, un petit detall, les vagues funcionarials potser no impliquen la pèrdua de feina, que també (actualment en molts sectors dels funcionaris hi ha força interins i contractats), però sí que impliquen pèrdua de part del sou, per això no és veuen vagues indefinides que en alguns casos són les úniques efectives.

Júlia ha dit...

Miquel, fins i tot en el cas dels interins funcionarials en general la feina és més segura i còmoda que en d'altres sectors, la pèrdua del sou passa a totes les vagues de tothom i a tot arreu i sempre ha estat així llevat dels funcionaris dels darrers anys del franquisme pel fet que no era 'legal' i no es reconexia, ja se sap, és un risc,i si no es veuen vagues indefinides caldria analitzar que és potser perquè els motius no són prou greus com per córrer aquests riscos de pèrdua de dinerons. Obrers amb més dificultats endegaven vagues indefinides en d'altres temps com ho fa la gent del Metello pratolinià.

No estic d'acord i cada dia menys amb les vagues que no perjudiquen el productor sinó terceres persones que no tenen cap culpa: ensenyament, medicina, transports. Això ho raona molt bé el personatge del doctor Givago a l'obra de Pasternak, tot i que ja sabem que posar-te en contra d'una vaga avui, tot i que la trobis desproporcionada o injusta, fa que et diguin feixista i coses pitjors.

En general tot el tema funcionarial s'hauria de revisar però no es vol fer, en d'altres països també s'esdevé que quan es volt tocar el funcionariat es mouen moltes bregues.


Per altra banda els veritables treballadors explotats d'avui, en general, no tenen cap oportunitat per fer vaga ni perquè se'ls escolti, els sindicats els acostumen a oblidar perquè no donen rendiment polític, les dones de la neteja, per exemple, tot just fa poc temps que s'asseguren i no pas de forma general i tothom ho sap, el mateix pel que fa a cuidadors de gent gran. Les dificultats d'organització de tots aquests sectors laborals són complicadíssimes.

Ja discutia d'aquest tema quan era a l'escola, per cert, moltes vagues em van semblar injustificades quan podiem recórrer a d'altres mitjans de pressió sense perjudicar la gent humil que porta els fills a la pública i treballa sovint en pitjors condicions que els mestres. De fet és la reflexió que es va fer Pratolini davant del maig del seixanta-vuit.

Oliva ha dit...

NO VUI SER DEMAGOGICA,PERO ELS SINDICATS,S'HAN CONVERTIT EN UNA "MERIENDA DE NEGROS",CONEC UN ALT CARREC DEL SINDICAT DE BANCA,QUE SABIA L'ASALT A CATALUNYA CAIXA,I FEIA EL ORNI...I ALLO VA SER LA BOTA DE SAN FARRIOL,PER SUPOSADA GENT D'ESQUERRES. "QUE VOLS ERAN LA MEVA GENT"...A VOLTES TINC EL RAMPELL DE CRIDAR VISCA LA CNT¡¡¡

Júlia ha dit...

Oliva, és així i la veritat és que sap greu.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

De fet, en la meva opinió, no hi ha sindicalisme. Hi ha unes estructures nominals que existeixen només per a justificar la suposada existència de sindicats. (convindria fer extensiu això a tota la dita "esquerra", però això ens portaria massa enllà, de moment).
Estructures consagrades en la sacrosanta constitució i que,no ho perdem de vista, viuen dels pressupostos de l'estat, no de les quotes dels afiliats.
Quan es parla de països més avançats en aquesta qüestió, cal tenir present precisament això, que son països més madurs, perquè, al cap i a la fi, política, sindicalisme, societat, estan en funció de la maduresa de la gent.
I és d'aquí que plora la criatura. Crec.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Xiruquero, tens tota la raó.