24.3.15

EVOCACIONS LITERÀRIES, GEOGRÀFIQUES I CASOLANES


Quelque chose à cacher

Fa uns dies vaig agafar, a l'atzar, un llibre en francès a la biblioteca per practicar una mica i per casualitat em vagi ensopegar amb Quelque chose a cacher, d'una autora que crec que encara no ens ha arribat ni en castellà ni en català, Dominique Barbéris. El llibre no m'ha acabat de fer el pes pel fet que hi ha un crim introduït amb calçador, avui sembla que l'èxit de la novel·la negra ha provocat aquest excés d'assassinats novel·lístics que de vegades no venen a tomb. El millor del llibre és l'atmosfera aclaparadora de la França provinciana, profunda, tan ben reflectida en el cinema de fa uns anys. Precisament ahir parlava de les servituds dels pobles, a partir del poblet gal·lès que surt a PRIDE. Pel que fa a la França rural i profunda anava a evocar Bernanos però ja ho he fet en alguna altra ocasió i és que amb tants anys de bloc és fàcil repetir-se, cosa que tampoc no és greu perquè fins i tot els lectors de blogs evolucionen i varien amb poques excepcions incombustibles.
Bernanos va ser un home profundament humà, amb tendència al nomadisme, que no es va estar de denunciar la gent del seu braç quan calia. Un seu nét manifestava fa poc que avui el seu avi no donaria suport al Front Nacional, cosa ben agosarada d'afirmar. I és que sembla que aquesta formació política vol apropiar-se de certs aspectes de l'ideari  de l'escriptor. Aquestes valoracions sobre què farien o votarien els difunts sempre són inútils o absurdes. A casa nostra també passa sovint amb gent perduda de forma prematura, com Pallach, però el fet és que ningú, ni els més propers, podem saber què farien, pensarien o votarien els nostres parents i amics desapareguts pels camins de la vida. Si els difunts avui fossin vius haurien canviat amb el pas del temps i les circumstàncies, com fem tots i totes. Per cert, aprofito per recordar-vos que Teresa Juvé, vídua de Pallach, ha publicat una novel·la als envejables i lúcids noranta-cinc anys. Juvé creu, tornant al tema, que Pallach, avui, seria federalista.
També hi ha una preocupació pels descendents de personatges diversos en pensar què haurien fet ells en les seves circumstàncies. Si l'ideari de l'avantpassat era esquerrà se sol justificar i polir al gust de cadascú. Però, per exemple, vaig llegir fa un temps les preocupacions d'un nét d'un nazi significat que és volia autoconvèncer de què ell no hauria estat mai nazi. Deixem els difunts amb els seus pecats i el seu ideari, fill d'una època, d'una educació, d'un ambient familiar. Nosaltres tampoc no podem saber què faríem o deixaríem de fer en un altre moment, en un altre país, fills d'una altra família. Tot plegat són especulacions inútils. Déu nos en guard de trobar-nos en determinades circumstàncies, els canvis de camisa, d'ideari, les traïcions i els oportunismes són el pa nostre de cada dia, aquí i a la Xina. I si es donen en temps de pau no cal ni pensar què podria passar si anaven mal dades.
Bernanos cau bé pel fet que va ser un home turmentat i coherent fins al punt de denunciar les barbaritats d'un franquisme amb el qual combregava en principi. Un seu fill, com sempre s'explica amb malícia, va ser falangista. Cal tenir en compte que era una criatura de disset anys, influenciada pel pare, que l'havia afiliat a la falange mallorquina. Molts discursos actuals sobre la guerra civil continuen sent monolítics i maniqueus. Fa un temps algú, al facebook, va lloar Machado, un mite intocable, comparant els intel·lectuals castellans actuals amb el poeta, pel que fa a la comprensió del tema català. Qui  conegui a fons la biografia i l'obra de l'escriptor ja deu saber que va escriure coses sobre els catalans que avui farien les delícies de l'espanyolisme més ranci. Va dedicar poemes ardits a gent com Líster, un d'aquests poemes està emmarcat i destacat a la Serra de Pàndols, per cert. Això no vol dir que calgui treure Machado de l'escambell poètic, ni tan sols que li restem humanitat, aquestes coses i aquestes servituds són, en el fons, allò que humanitza la gent. Alberti també va dir molts disbarats sobre el catalanisme. En el fons tant l'un com l'altre eren fills del seu temps i de les seves circumstàncies, com ens passa a tots.


Pel que fa als pobles i les ciutats els resultats electorals sovint palesen la diferència entre les zones rurals o semirurals  i els centres urbans. Les eleccions que van portar la República, municipals, per cert, mostraven aquesta divisió, aleshores encara molt més evident i tot plegat ja feia mala espina. A Los Pazos de Ulloa la pobra Nucha veu frustrades totes les seves esperances quan de forma definitiva es malmeten les aspiracions polítiques del seu brutal marit i s'adona que no aniran mai a viure a Madrid. A Terres de l'Ebre una jove víctima femenina d'abusos contempla de lluny les llums del poble com si fossin un miratge, i en aquest cas tan sols es tracta d'un indret una mica més amable que no pas l'aïllament en el qual viu. 
Fins i tot en un llibre més actual, sobre el qual no comparteixo els entusiasmes que va desvetllar, tot i que em va agradar que la llengua del sud del país s'utilitzés de forma desacomplexada, Primavera, estiu, etcètera, es pot copsar aquest tarannà de poble, les servituds d'unes comunitats en les quals no és fàcil ni entrar ni sortir-ne. Les germanes de Txèkhov es basquegen per anar a Moscú. I en trobaríem molts més exemples, tot i que potser també en trobaríem de contraris, és allò de la dialèctica entre modernisme i noucentisme, poble i ciutat i la resta.

Avui tot ha canviat, no en dubto gens. La gent va i ve amb cotxes ràpids, sovint de forma compulsiva. Però l'ànima humana, si és que existeix, no ha evolucionat al mateix ritme. Es continuen mantenint tòpics i discursos poc mesurats i es repeteixen les coses, els discursos i les queixes. unes setmanes enrere vaig haver de discutir-me, de bon rotllo, amb un conegut a qui aprecio molt pel fet que per desacreditar-me políticament el senyor Iceta va incidir en la seva orientació sexual la qual, per cert, mai no ha amagat. Per desgràcia, el físic és un dels elements discriminatoris més evidents i que menys es volen admetre, és més fàcil ficar-se amb Iceta que amb Santi Vila, per exemple, i jo crec que és a causa de l'aspecte físic i a què el segon és de més bon veure que el primer, més enllà de partits polítics i orientació sexual. Amb les dones això també passa força. Un dels aspectes de Jordi Pujol amb el qual més es ficava l'oposició humorística en d'altres temps era l'alçada. Crec que a les escoles i instituts es pateix més assetjament a causa de l'aspecte físic que no pas per racisme, sexualitat i la resta. 

Fa més de quaranta anys vaig tenir un director d'escola el qual, davant dels canvis democràtics que tot just s'encetaven, em deia, tot això és com una pel·lícula que jo ja he vist... Penso sovint en aquells comentaris que feia perquè em passa una mica això, hores d'ara, tot i que les noves versions de les pel·lícules antigues no són mai com les del passat, de vegades poden millorar i, d'altres, empitjorar. En tot cas, els actors són diferents i també ho és la visió del públic del moment.

4 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

potser som nosaltres que ja ho hem vist tot, i estem en un deja vu permanent, o que lo nou no es capaç de millorar l'antic al nostre parer.
Dissabte vaig veure per enèsima vegada en Busca del arca perdida, i vaig pensar que habia envellit molt malament, fins i tot la pel·lícula es veia tosca, amb efectes especials de fireta.

salut

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Sembla que ho hàgim vist tot, però no, hi ha coses que no havíem vist, com les matances via digital, per televisió i internet... La maldat sí que és la mateixa, però.

Júlia ha dit...

Francesc, és que els efectes especials han evolucionat molt, ara ens poden enredar més fàcilment.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Teresa, però cal pensar que les execucions publiques tenien un gran èxit de gent i es llogaven balconades. El trist és que veure-ho més sovint no evita que s'esdevingui.