MITIFICACIÓ ANTIGA I MODERNA DE LA DONA PAGESA

Amb poc temps de diferència he vist dues pel·lícules, molt diferents, però amb un tret comú, el protagonisme mitificat de la dona pagesa. Una és Sunset Song i avui mateix l'Allau us n'ofereix un comentari molt més aprofundit del que pugui fer jo. He de dir que les històries noucentistes, degustades en llibre convencional o en pel·lícula i amb tirada al fulletó m'agraden força, un exemple paradigmàtic seria Lluny del brogit mundà, però en podria posar molts exemples. Sunset Song parteix d'una novel·la, poc coneguda entre nosaltres, de fet la primera part d'una trilogia que no he llegit ni crec que hagi llegit gaire gent per aquests verals, al menys fins ara, tot i que es tracta d'un clàssic escocès.

Són més de dues hores de paisatges escocesos i música adient, amb uns actors que estan prou bé però amb un guió que té molts forats.  Tot plegat fa que no t'impliquis en el drama o en els drames, car moltes tragèdies desfilen per la pantalla al llarg de la història però, al capdavall, com que quan acaba la projecció la noia encara és jove i de bon veure, tens l'esperança de què trobi un altre xicot i tiri endavant amb èxit agrari, que per això la terra és el més important a la vida, al menys per a ella, en una simbologia poc subtil sobre la deessa mare i tot això. De fet, sembla que això del nou casament s'esdevé en les dues novel·les del mateix autor que completen la trilogia, tot i que n'hi continuïn passant de tots colors. He de dir que amb d'altres obres del mateix director, Terence Davies, sovint amb crítiques remarcables i que també partien d'adaptacions literàries, he tingut una percepció semblant, ressumida en allò que deien els grans de casa, val més el farciment que el gall.

Una altra dona pagesa que podem trobar aquests dies als cinemes és la noia de Le Goût des merveilles, que aquí han titolat Pastel de pera con lavanda, en això de les transcripcions dels títols som d'allò més exòtics, tot i que s'ha de dir que després d'investigar a fons m'he trobat amb què això de les merveilles són uns pastissets semblants als orellons que els protagonistes endrapen de tant en tant. 

Aquesta és una història contemporània i romàntica, sembla que gaudim d'un d'aquests retorns idíl·lics al món rural que es donen de tant en tant i que afavoreixen la contemplació de paisatges, núvols, arbres, flors i canvis en les estacions. Els paisatges en aquest cas són els de la Provença francesa i les peres tenen un cert protagonisme però la lavanda surt més aviat per fer bonic. 

Una vídua molt maca, amb dos fills i trenta-set anys, problemes de crèdit i un pretendent poc atractiu, atropella sense voler un xicot amb la qual estableix una relació que esdevindrà amorosa, cosa una mica difícil de creure, tot i que la vida té moltes sorpreses. El noi pateix la síndrome d'Asperger, un autisme moderat, si és que se'n pot dir autisme, i això ens porta també a aquesta lectura actual i bonista de les deficiències o diferències, com en vulguem dir, molt del gust de certs sectors del públic modern.

La pel·lícula ha estat molt ben acollida per determinada crítica però a mi, tot i que admeto haver passat una agradable estona veient-la no m'ha convençut, malgrat que els actors són bons, poc coneguts per nosaltres, així com el seu director, Eric Besnard i que era conscient de l'etiqueta de comèdia romàntica que l'acompanyava. He de dir que el tractament de l'Asperger està ben fet, potser una mica exagerat pel que fa a les capacitats específiques del protagonista, però al capdavall en els temes mentals ens trobem a les beceroles i els diagnòstics no poden amagar que cada cas és ben diferent d'un altre tot i que existeixin determinades característiques comunes. 

Són dues històries molt diferents, allunyades en el to, el temps i les circumstàncies, àdhuc les geogràfiques, però en tots dos casos ens mostren dames lluitadores, gairebé dones fortes bíbliques, que cuinen, netegen, pasturen o llauren i tenen temps de fer-ho tot. També són boniques, virtut imprescidible ara per ara, ja que una de les diferències a reivindicar a fons és la de la lletjor femenina poc vistosa,  de bon cor, valentes, coratjoses, mares exemplars i aferrades al tros de forma vitalista i devota. 

Diuen els tòpics acadèmics que el modernisme potenciava la natura i les seves virtuts mentre que el noucentisme ens retornava a la civilització urbana i assenyada i que aquestes constants es van alternant al llarg de la història de la literatura i, ara també, del cinema. Vet aquí perquè els enciams simbòlics tenen tant d'èxit en el present turístic, tot i que avui aquests dos móns, al menys a casa nostra, interaccionen d'allò més i potencien això que en diuen parcs temàtics. Aquestes dues pel·lícules, cadascuna a la seva manera, també són una mica parcs temàtics, de fet. 

EVOCACIONS LITERÀRIES, GEOGRÀFIQUES I CASOLANES

Fa uns dies vaig agafar, a l'atzar, un llibre en francès a la biblioteca per practicar una mica i per casualitat em vagi ensopegar amb Quelque chose a cacher, d'una autora que crec que encara no ens ha arribat ni en castellà ni en català, Dominique Barbéris. El llibre no m'ha acabat de fer el pes pel fet que hi ha un crim introduït amb calçador, avui sembla que l'èxit de la novel·la negra ha provocat aquest excés d'assassinats novel·lístics que de vegades no venen a tomb. El millor del llibre és l'atmosfera aclaparadora de la França provinciana, profunda, tan ben reflectida en el cinema de fa uns anys. Precisament ahir parlava de les servituds dels pobles, a partir del poblet gal·lès que surt a PRIDE. Pel que fa a la França rural i profunda anava a evocar Bernanos però ja ho he fet en alguna altra ocasió i és que amb tants anys de bloc és fàcil repetir-se, cosa que tampoc no és greu perquè fins i tot els lectors de blogs evolucionen i varien amb poques excepcions incombustibles.

Bernanos va ser un home profundament humà, amb tendència al nomadisme, que no es va estar de denunciar la gent del seu braç quan calia. Un seu nét manifestava fa poc que avui el seu avi no donaria suport al Front Nacional, cosa ben agosarada d'afirmar. I és que sembla que aquesta formació política vol apropiar-se de certs aspectes de l'ideari  de l'escriptor. Aquestes valoracions sobre què farien o votarien els difunts sempre són inútils o absurdes. A casa nostra també passa sovint amb gent perduda de forma prematura, com Pallach, però el fet és que ningú, ni els més propers, podem saber què farien, pensarien o votarien els nostres parents i amics desapareguts pels camins de la vida. Si els difunts avui fossin vius haurien canviat amb el pas del temps i les circumstàncies, com fem tots i totes. Per cert, aprofito per recordar-vos que Teresa Juvé, vídua de Pallach, ha publicat una novel·la als envejables i lúcids noranta-cinc anys. Juvé creu, tornant al tema, que Pallach, avui, seria federalista.

També hi ha una preocupació pels descendents de personatges diversos en pensar què haurien fet ells en les seves circumstàncies. Si l'ideari de l'avantpassat era esquerrà se sol justificar i polir al gust de cadascú. Però, per exemple, vaig llegir fa un temps les preocupacions d'un nét d'un nazi significat que és volia autoconvèncer de què ell no hauria estat mai nazi. Deixem els difunts amb els seus pecats i el seu ideari, fill d'una època, d'una educació, d'un ambient familiar. Nosaltres tampoc no podem saber què faríem o deixaríem de fer en un altre moment, en un altre país, fills d'una altra família. Tot plegat són especulacions inútils. Déu nos en guard de trobar-nos en determinades circumstàncies, els canvis de camisa, d'ideari, les traïcions i els oportunismes són el pa nostre de cada dia, aquí i a la Xina. I si es donen en temps de pau no cal ni pensar què podria passar si anaven mal dades.

Bernanos cau bé pel fet que va ser un home turmentat i coherent fins al punt de denunciar les barbaritats d'un franquisme amb el qual combregava en principi. Un seu fill, com sempre s'explica amb malícia, va ser falangista. Cal tenir en compte que era una criatura de disset anys, influenciada pel pare, que l'havia afiliat a la falange mallorquina. Molts discursos actuals sobre la guerra civil continuen sent monolítics i maniqueus. Fa un temps algú, al facebook, va lloar Machado, un mite intocable, comparant els intel·lectuals castellans actuals amb el poeta, pel que fa a la comprensió del tema català. Qui  conegui a fons la biografia i l'obra de l'escriptor ja deu saber que va escriure coses sobre els catalans que avui farien les delícies de l'espanyolisme més ranci. Va dedicar poemes ardits a gent com Líster, un d'aquests poemes està emmarcat i destacat a la Serra de Pàndols, per cert. Això no vol dir que calgui treure Machado de l'escambell poètic, ni tan sols que li restem humanitat, aquestes coses i aquestes servituds són, en el fons, allò que humanitza la gent. Alberti també va dir molts disbarats sobre el catalanisme. En el fons tant l'un com l'altre eren fills del seu temps i de les seves circumstàncies, com ens passa a tots.

Pel que fa als pobles i les ciutats els resultats electorals sovint palesen la diferència entre les zones rurals o semirurals  i els centres urbans. Les eleccions que van portar la República, municipals, per cert, mostraven aquesta divisió, aleshores encara molt més evident i tot plegat ja feia mala espina. A Los Pazos de Ulloa la pobra Nucha veu frustrades totes les seves esperances quan de forma definitiva es malmeten les aspiracions polítiques del seu brutal marit i s'adona que no aniran mai a viure a Madrid. A Terres de l'Ebre una jove víctima femenina d'abusos contempla de lluny les llums del poble com si fossin un miratge, i en aquest cas tan sols es tracta d'un indret una mica més amable que no pas l'aïllament en el qual viu. 

Fins i tot en un llibre més actual, sobre el qual no comparteixo els entusiasmes que va desvetllar, tot i que em va agradar que la llengua del sud del país s'utilitzés de forma desacomplexada, Primavera, estiu, etcètera, es pot copsar aquest tarannà de poble, les servituds d'unes comunitats en les quals no és fàcil ni entrar ni sortir-ne. Les germanes de Txèkhov es basquegen per anar a Moscú. I en trobaríem molts més exemples, tot i que potser també en trobaríem de contraris, és allò de la dialèctica entre modernisme i noucentisme, poble i ciutat i la resta.

Avui tot ha canviat, no en dubto gens. La gent va i ve amb cotxes ràpids, sovint de forma compulsiva. Però l'ànima humana, si és que existeix, no ha evolucionat al mateix ritme. Es continuen mantenint tòpics i discursos poc mesurats i es repeteixen les coses, els discursos i les queixes. unes setmanes enrere vaig haver de discutir-me, de bon rotllo, amb un conegut a qui aprecio molt pel fet que per desacreditar-me políticament el senyor Iceta va incidir en la seva orientació sexual la qual, per cert, mai no ha amagat. Per desgràcia, el físic és un dels elements discriminatoris més evidents i que menys es volen admetre, és més fàcil ficar-se amb Iceta que amb Santi Vila, per exemple, i jo crec que és a causa de l'aspecte físic i a què el segon és de més bon veure que el primer, més enllà de partits polítics i orientació sexual. Amb les dones això també passa força. Un dels aspectes de Jordi Pujol amb el qual més es ficava l'oposició humorística en d'altres temps era l'alçada. Crec que a les escoles i instituts es pateix més assetjament a causa de l'aspecte físic que no pas per racisme, sexualitat i la resta. 

Fa més de quaranta anys vaig tenir un director d'escola el qual, davant dels canvis democràtics que tot just s'encetaven, em deia, tot això és com una pel·lícula que jo ja he vist... Penso sovint en aquells comentaris que feia perquè em passa una mica això, hores d'ara, tot i que les noves versions de les pel·lícules antigues no són mai com les del passat, de vegades poden millorar i, d'altres, empitjorar. En tot cas, els actors són diferents i també ho és la visió del públic del moment.

MEDITACIONS ESTIUENQUES ( i 10): POBLES

Ahir, al segon canal, van emetre, sense interrupcions, Le boucher, una pel·licula de l'any 1970 dirigida per Chabrol. He escrit sobre Chabrol en diferents ocasions, la meva opinió personal és que es tracta d'un director amb alts i baixos i amb moltes pel·lícules que no acaben de ser rodones perquè en ocasions semblen mal acabades. Però fins i tot en la més fluixeta s'hi copsen elements atractius, de fascinació morbosa pel mal quotidià. La meva preferida, considerant que tampoc no les he vistes totes, és, ara per ara, Au coeur du mensonge, potser de les menys conegudes. Un element important en moltes històries chabrolianes és el retrat que ens fa del món provincià francès, no tan diferent del món provincià universal, de la mateixa manera que també les grans ciutats tenen, al capdavall, moltes coses en comú.

El temps dóna a aquests retrats gairebé costumistes un valor afegit, els paisatges, el color esvaït, els vestits, els interiors, les botigues, els cotxes. La pel·lícula compta amb dos grans protagonistes, Stephane Audran que va estar casada amb Chabrol després d'haver-ho estat amb Trintignant, i Jean Yanne, tot un personatge, actor, director, humorista, músic i moltes coses més, que va morir l'any 2003 i que a casa nostra no és gaire recordat. No vaig veure la pel·lícula quan la van estrenar però sí que recordo haver-ne vist algun tràiler al cinema. Hores d'ara l'argument és prou conegut i es pot trobar a internet amb facilitat, una mestra eficient, desenganyada de l'amor, estableix una relació platònica amb un carnisser que coneix en un casament i que resulta que és un assassí en sèrie. L'originalitat del plantejament rau en el fet que la pel·lícula desvetlla compassió per l'assassí, sacsejat per una vida esquitxada de violència, que ha combatut a Argèlia i Indoxina i que ha vist sang i morts a dojo. A la pel·lícula en sabem tres crims, tres noies joves a les quals no han violat, per cert.

Em temo que si els crims s'haguessin afegit a una violació aquest carnisser d'aparença bonhomiosa no ens desvetllaria la mateixa pietat. Encara el sexe és avui un element espinós i que provoca angoixa, fa uns dies un psicòleg aparentment seriós manifestava a la premsa, sense vergonya, que la millor sortida per als pederastes era el suïcidi. Això de la pederàstia s'ha convertit en una mena de calaix de sastre on s'inclou des del criminal sàdic fins al desgraciat que quan érem jovenetes ens arrambava al cinema o l'autobús. Posat a demanar suïcidis podia demanar també el dels maltractadors de dones o d'infants, compartimentar la violència i etiquetar el mal en estranyes especialitzacions sempre m'ha semblat perillós. 

Fins i tot en això de l'abús en la gresca turística s'aixequen alarmes quan pel mig hi ha sexe visible. Visible, és clar, perquè allò que es fa en privat o lluny de casa no ens fa ni fred ni calor. Precisament Chabrol tracta el tema en la pel·lícula que menciono, ambientada a la Bretanya i en la qual un pobre home una mica raret i amargat es vist per tot un poble com a sospitós en el cas de l'assassinat d'una nena, en aquest cas amb abús sexual inclòs. Al final el culpable serà un altre desgraciat, un vellet aficionat a viatjar als països on la prostitució infantil és un mitjà habitual de subsistència, però el mal ha fet forat també en el fals culpable, pressionat per totes bandes i mirat amb inquietud fins i tot per la seva dona.

Els infants, víctimes innocents de tantes coses, desvetllen els nostres sentimens pregons i això ho saben els mitjans de comunicació que juguen amb el tema sense vergonya. Els infants passen gana, els infants no poden anar de colònies, els infants són maltractats, els infants moren a les guerres. Moltes xifres de morts en les diferents tragèdies del món fan apartats segons l'edat. La mort violenta de gent vella, en moltes ocasions, ha trigat en ser descoberta perquè, al capdavall, els vells ja s'han de morir. Aquestes coses han canviat molt amb els segles, abans els infants eren personetes sense gaire valor específic, ara són un bé escàs, preuat i un element susceptible de xantatge emocional quan toca. El pitjor és que en això no som objectius ni imparcials i tampoc les informacions que ens amollen contribueixen a donar una imatge seriosa de l'estat de la qüestió, per desgràcia. Hi ha infants estimats i infants sobreprotegits, infants maltractats i infants oblidats, infants abusius i cruels i manipuladors i infants dominats per altres infants. A l'escola un bon observador pot adonar-se que les relacions de poder que es troben en una aula de primària no són molt diferents de les que es poden trobar en un poble, en un barri, en una empresa, en un país. Però això fa una mica de por i sempre s'intenta buscar explicacions a allò que no en té.

Aquest carnisser francès és una víctima de la violència consentida, la mort en determinats contextos de guerra o d'estats policials és horrible tot i que el món l'assumeix o l'amaga, però la mort absurda en un mitjà civilitzats sembla més condemnable i més horrorosa. En un cas i en l'altre és igualment gratuïta. El tema dels disbarats colonials perpetrats per l'estat francès és tractat de puntetes a la pel·lícula però es troba en el rerefons de la bogeria encoberta d'aquest pobre home. Tampoc els fets delictius semblen iguals en un mitjà rural que en una gran ciutat. Els pobles, en teoria, han canviat molt, però en molts d'ells es conserven dèries antigues, divisions, reticències i antipaties que de vegades tenen arrels en enfrontaments ancestrals, sense que ni els afectats se n'adonin. La suposada vida idíl·lica i tranquil·la del medi rural -per dir-ne d'alguna manera- és i ha estat sempre un miratge. En una novel·la de Rendell, autora que també Chabrol va portar al cinema, afrancesant-ne el context, una noia reflexiona sobre la vida al poble on viu, agradable pel fet que coneixes a tothom i et sents segura i acompanyada en aquell context, un context però, del qual vols fugir de seguida que puguis i per això cal una eina imprescindible per als joves d'avui que viuen en aquestes societats, el cotxe. La mestra de la pel·lícula té un evocador dos cavalls que es desplaça per fosques carreteres com un personatge més de la història. La pel·lícula mostra un món decadent el qual, en certa manera, ha quedat ja obsolet, com remarca un policia convencional quan s'adona del mal funcionament de les línies telefòniques. Però en molts aspectes, més enllà de la tecnologia i la millora de les carreteres, no hem canviat tant com voldríem creure. Tot plegat és una mica com les riades imprevistes, que retornen de tant en tant per moltes canalitzacions que s'inventin els experts.