10.3.15

OVIDI MONTLLOR I LES LLOANCES PÒSTUMES




Aquests dies es recorda amb diferents actes la figura d'Ovidi Montllor. Crec que es potencia més aviat la seva tasca com a cantant que no pas la d'actor, quan, de fet, Ovidi Montllor ho va ser tot a l'hora i la seva singularitat com a cantant ve, precisament, del fet de ser un molt bon actor que cantava. Jo el vaig veure per primera vegada al teatre, al Romea, amb una obra de Bertold Brecht, Un home és un home, l'any 70, si fa no fa. En els seus primers anys de cantant semblava ser molt sovint  una mena de teloner d'algú altre. També el recordo, a principis dels setanta, en uns recitals al teatre de la parròquia del Carme, al Raval, compartint escenari amb Enric Barbat i Maria del Mar Bonet. Coneixia una persona que organitzava aquells recitals i ens va explicar que de tots tres l'Ovidi era qui vivia de forma més modesta, força més modesta que els altres dos. Barbat és un altre gran oblidat, em temo.

També recordo una tarde antiga i inoblidable al Teatre Grec, compartia escenari amb Pi de la Serra, aleshores ja em va semblar impressionant, mig cantava, mig recitava. Aquells recitals eren modestos i sovint no s'omplien els locals ni els espais diversos on es realitzaven. Aquestes mogudes massives al Sant Jordi i llocs semblants per fer calaix em fan una mica d'angúnia. Durant alguns anys, en el temps de la transició, no hi havia festa major ni reivindicació ciutadana que no comptés amb gent de la Nova Cançó. Per desgràcia amb la democràcia -o el que fos que va arribar- la cosa va canviar per totes bandes. Semblava que aquell tipus de cançó fes nosa i no crec que tota la culpa fos dels polítics, també la gent normaleta es va estimar més contractar grups d'havaneres i  salseros marxosos. Alguns cantants, pocs, van fer diners i currículum. D'altres van desaparèixer gairebé del mapa.

Ovidi Montllor,bandejat de la primera fila musical, va començar a fer cinema en castellà i va tenir un gran èxit amb Furtivos, un monument de pel·lícula amb un repartiment en estat de gràcia. Després va acceptar per necessitat papers de menys volada quan penso que hauria estat un magnífic primer actor en un altre país i en unes altres circumstàncies. El recordo una vegada, crec que a BTV, explicant com l'equip de TV3 havia anat a fer un reportatge sobre una pel·lícula que s'estava filmant no sé on. Per les dates i referències crec que es devia tractar de Fuego eterno. Era a mitjans dels vuitanta. 

Ovidi Montllor, dolgut, es planyia de què ni a ell ni a la gran Montserrat Salvador, els dos catalans del rodatge, ambdós en papers secundaris, no els havien donat ni el bon dia, els de la nostra. Les estrelles del film eren Ángela Molina, aleshores de moda, i Imanol Arias abans de ser el senyor Alcántara i ells eren els qui havien merescut l'atenció dels periodistes tevetreseros del moment. Crec que ja s'havia trobat en una situació semblant quan va intervenir a La verdad sobre el caso Savolta, uns anys abans.

Durant aquella època dels vuitanta, pel meu gust una dècada lamentable per molts conceptes i decebedora pel que fa al tema de la política, la cultura i la política cultural, de forma testimonial per les festes de la Mercè sempre es contractaven els mateixos, a Barcelona: Raimon, Llach i Maria del Mar Bonet. Fins al punt que havia escoltat algú dels oblidats ironitzant sobre les dues patums i la patumeta que tenien cada any feina assegurada. 

Tot va canviar, posats a perdre fins i tot es va perdre el Cicle de Teatre de Cavall Fort, que havia resistit anys difícils i no va poder arribar al quart de segle. En unes de les darreres representacions es va lloar el fet que hi assistís la inefable senyora Pujol amb dos dels seus fills que aleshores encara eren petits i innocents, Oleguer i una de les nenes. I aleshores el cicle va fer figa, no es va poder continuar al Romea, va vagar per teatres escolars i es va diluir sense soroll ni protestes de dalt ni de baix. Per no entrar a fons en el tema de les publicacions perdudes, que tant van contribuir al debat polític i a l'esperança en els futurs canvis per millorar. Fins i tot es van perdre les associacions de veïns o, al menys, la seva bel·ligerància.

Ovidi Montllor, com és sabut, va emmalaltir de forma prematura i aleshores li van començar a ploure els homenatges. Després de mort també se n'han anat fent de tant en tant. Tot i que crec que sovint es deixa de banda el teatre i el cinema on va intervenir manta vegades, potser perquè molt d'aquell cinema era en castellà, no ho sé. En tot cas se li podria dedicar un cicle a la filmoteca i fins i tot recuperar alguna obra feta per a televisió com ara la impressionant versió del Josafat de Bertrana.  Si realment la cultureta tingués més pes aquella producció hauria merescut un intent de més volada, al cinema i a lo grande i, evidentment, amb els mateixos protagonistes, en especial Montllor en estat de gràcia fent un paper d'Óscar.

Ho sento, però cada vegada que se'l recorda a nivell institucional i popular em venen al cap totes aquestes anècdotes i tots aquests oblits. La Nova Cançó havia de crear escola i és ja una mena de record perdut per a nostàlgics recalcitrants de la tercera edat. Avui, amb poques excepcions -Cesk Freixas i alguna altra perla- molts grups i cantants del present entonen un munt de lletres galdoses i poc compromeses, noi busca noia i para de comptar. Jardiel Poncela, un altre personatge tractat de forma molt injusta en vida, sobretot en la darrera part de la seva vida, té a la seva tomba escrita la famosa frase sobre allò de què cal morir per tal que t'alabin. Potser no sempre és així però em temo que passa  molt més sovint del que caldria. 

13 comentaris:

Allau ha dit...

Em sap greu que encara no tinguis comentaris al bloc, perquè l'Ovidi era immens. El seu disc dedicat a Salvat Papasseit, amb la complicitat de Toti Soler (i Guinovart), hauria de fer plorar les pedres. I si no ho va fer, la culpa hauria de ser tota nostra.

Júlia ha dit...

Allau, em sap molt de greu comprovar com desaprofitem les genialitats, en aquest país, mentre que molta mediocritat fa carrera. Com he escrit, Ovidi era un cas apart de tota la resta, un actor-cantant integral comparable a Brel o d'altres de fora, molt mal aprofitat i valorat de forma esbiaixada, fins i tot actualment.

Júlia ha dit...

Sobre els comentaris, van de baixa ne general, comprovo que sovint quanta més gent m'entra menys em comenten, deu ser una 'tendència' tot i que admeto que jo també comento menys que abans als altres.

Miquel ha dit...

Por partes.

Primera. Gracias por hacerme cinc céntims de la trayectoria de Ovidi. Tal como dices era el menos, sino reconocido, si "famoso".
Segundo. Es costumbre empezar a alabar cuando se muere el artista. dalí lo sabía bien y se empeñó en que los homenajes se le hicieran en vida. Salió ganador.
tercero. El Teatre Grec era de lo mejor cuando en los 80 se empezaron a organizar aquello de as fiestas de la Mercé. recuerdo haber visto a Rafael Alberti y la Nuria espert recitando poesía y firmando libros de él. Por cierto que a mi me firmo su antología.
Y cuarto. Que las personas no comenten es normal. No todo el mundo está preparado para aportar o rebatir los temas que a veces se cuelgan.
Si uno es consumidor de ciertos blocs es imposible rebatir o aportar nada, porque lo que está escrito está muy bien escrito y mejor datado. Lo importante no son los comentarios, sino las entradas a tu escrito.
¿ Cuántas veces has visto que tienes más de cien entradas y tres comentarios ?..Eso es mejor que tener diez entradas y diez respuestas.
Una abraçada
Gracies per ser hi
salut

Enric H. March ha dit...

Ja ho has dit tot, Júlia. Per a mi no hi ha punt de comparació. Fins i tot, millor no comparar: Ovidi menja a part de tota la cultura i cultureta catalana. En el fons, era un personatge molest, i aquí ja sabem com les gasten amb els qui es mouen massa.

Ramon ha dit...

Molt bona la teva detallada crònica sobre l'Ovidi, la seva personalitat, el seu art, el seu entorn i l'entorn dels que no eren del seu entorn. Els que, com tu, varem gaudir-lo en els concerts, en el teatre, el cine, llegint-lo i escoltant les seves cançons, ens va admirar de l'Ovidi la seva coherència entre el que pensava i el que feia, com ho feia i com ho vivia. A sobre, sempre la seva imatge, fes el que fes, reflectia tot el que portava dintre.
Des de que ha faltat, no he passat més d'un mes sense escoltar-lo cantar i així penso seguir.

Galderich ha dit...

Estic preparant una entrada dedicada a l'Ovidi i començo més o menys igual que tu.

L'Ovidi era impressionant i més impressionant és encara que aquests darrers dies hagi sentit per ràdio i televisió deu vegades més la seva música que quan vivia...

Recordo els concerts en que érem quatre gats i no m'explico on era tota aquella gent que, amb una certa edat, ara l'exalta.

I com diu l'Allau, en Papasseit -com tants altres poetes- recitat per l'Ovidi és un disc memorable, antològic. No sé si ploren les pedres però si més no tremolen els edificis i salten les llàgrimes!

Júlia ha dit...

Miquel, gràcies pel comentari.

Sobre blogs i comentaris avui les coses han canviat molt i és com tu dius, en els inicis, fa deu o més anys, eren com grupets d'amics i era habitual entrar ni que fos 'a saludar'. Potser és que tot s'ha 'normalitzat'.

Júlia ha dit...

Enric, probablement és així però també el públic normalet el va 'abandonar', ens movem a modes i tendències i no tota la culpa és dels poders culturals, encara que en tingui molta.

Júlia ha dit...

Ramon, és que com he comentat per a mi va ser molt més que un cantant convencional, de fet em temo que se'l valora més ara que en vida, com comento, tot i que sovint crec que de forma parcial i esbiaixada, també.

Júlia ha dit...

Galderich, jo també m'ho pregunto i per això insisteixo en què els poders vigents van bandejar aquests artistes però també el públic popular va passar-se a d'altres coses, som força desagraïts i amnèsics, en general.

Murbiter ha dit...

Ovidi va estar vetat a canal9 i condemnat a l'ostracisme a TV3 mentres altres glories de la cançó passaven per l'aro del pujolisme. A una entrevista Toti Soler comptava com es va acomidiar d'un directiu de Tv3 donant un colp de puny a la taula i diguent-li que si estaven parlant de treball que no li tocara els collons.

Júlia ha dit...

Murbiter, no sé si algun dia sabrem totes les misèries i servilismes de les teles i les ràdios i parlo només de les 'de casa'...