29.5.15

DIVAGACIONS D'UNA IAIA ESCÈPTICA SOBRE LA POLÍTICA DE PROXIMITAT



Fa anys em vaig assabentar d'un cas proper, pel fet que tenia relació amb una persona de la meva professió. En un ajuntament d'una certa importància, ja que hi ha vida més enllà de Barcelona, van voler fer fora un funcionari, advocat, per diferents motius que puc considerar  fins i tot raonables. Però resulta que a l'hora de la veritat els justiciers de l'ajuntament van constatar que darrera del senyor en qüestió, un comandament intermig, per dir-ne d'alguna manera, hi havia gent de molt de pes amb la qual no van gosar enfrontar-se. El resultat va ser que tan sols van aconseguir que l'afectat, a qui van relegar, això sí, a lloc de menys categoria, tingués un bon disgust i acabés per demanar una excedència.

Els primers ajuntaments es van conformar amb unes grans ànsies de renovació, moltes més de les que puguin brandar els aspirants actuals a formar consistoris. Molta gent anava amb el lliri a la mà però alguns altres hi van entrar amb ganes de posar-se ells on eren els altres i fer fortuna. En un poble on jo anava als estius van penjar en aquella època uns cartells indicant que no es donarien més permisos d'obres per aturar el creixement indiscriminat. No cal que expliqui que aquelles bones intencions van durar quatre dies, es va tornar a edificar i en moltes ocasions, de mala manera. Els anys ja sabem on ens han portat, no podem dir que no s'ha millorat, i molt, però es va tornar a construir en excés, molta gent de bona fe que havia fet política activa i perillosa en el darrer franquisme va abandonar, decebuda i d'altres van restar xuclats pel sistema i la realitat. 

La condició humana és com és i per això contemplo els entusiasmes inexperts i renovats amb simpatia però amb prevenció. No havíem d'entrar de cap manera a l'OTAN i ja es va veure. Recordo una trista reunió en la qual una pedagoga socialista, amb un càrrec al partit, intentava justificar sense convicció el canvi d'orientació a un grup de mestres, cal dir que tampoc hi va haver respostes contundents ni protestes dels assistents, molt diferent, em temo, hauria estat tot plegat si a l'OTAN hi haguéssim entrat de la maneta de les dretes.

El poder local té molts poders al damunt i al darrere i al capdavall ningú no sap d'on vindran els trets. Quan es parla tan alegrament de dretes i esquerres, en l'actualitat, podria posar molts exemples viscuts i sabuts en què les actuacions no han respost gens a l'orientació partidista suposada. Al capdavall creus més en persones que no pas en partits ni en moviments abrandats. Els justiciers em fan una mica de por ja que sé que és fàcil sacrificar els comandaments intermigs o enretirar-los, fins i tot els grans poders accepten que hauran de sacrificar gent de la seva en algun moment per  estratègia de supervivència. Un altre tema és la realitat.


La demagògia no sempre és intencionada, de vegades es practica de bona fe, però els discursos arrauxats i contundents me'ls escolto amb prevenció, potser és l'edat i l'experiència, això que els joves menyspreen o obvien.  Tots hem passat per aquesta etapa, encara més durant aquells anys en els quals pensàvem que els nostres pares i avis s'havien acomodat a una societat que havia millorat econòmicament malgrat tot i del menys que tenien ganes era de soroll. 


Quan van mal dades, mal dades de veritat, uns dels del mig que més reben són els mestres. Ja durant la República hi va haver depuracions de professors que tenien creences religioses, és un tema que s'ha estudiat poc. Durant la guerra en van estossinar uns quants i després en van matar i depurar una pila, com és ben sabut. Els de més amunt tenen mitjans per escapolir-se, a un costat, a l'altre i al de més enllà. Una monja que ens donava matemàtiques ens explicava sovint uns fets sagnants durant unes revoltes que hi va haver al Marroc en els anys cinquanta, ella era molt joveneta i treballava en una escola d'allà, com que molts dels grans manaies francesos havien guillat els qui van rebre van ser els pobres servents dels colonitzadors, molts dels quals van ser cremats de forma pública i exemplar.


Són aquests casos extrems però a nivell menys violent he viscut com a mestres que no eren de la corda de la majoria se'ls feia la punyeta a l'escola, de vegades de forma molt expeditiva, va passar en el temps del CEPEC però també després, un dia una mestra joveneta que venia a dinar amb nosaltres des d'una altra escola se'ns va posar a plorar a causa d'una bronca de la direcció pel fet d'haver fet cantar una cançó tradicional de Nadal a les criatures, quan l'escola era laica i celebrava el solstici. En canvi, ningú no ha aconseguit a nivell oficial que l'escola  pública s'alliberés d'haver d'oferir classes de religió i que esdevingués de forma definitiva laica del tot i de forma seriosa.

Els problemes generats per la gent de dalt no s'acostumen a solucionar anant directament a fer gestions amb els qui de veritat manen sinó atacant els qui tenim més a prop, els atemptats terroristes també han anat dirigits, amb poques excepcions, a la gent del mig. Recordo que en l'època d'UCD es va intentar fer una llei segons la qual els directors del centre tinguessin més preparació i vinguessin nomenats per l'administració i en una assemblea d'aquelles de l'època, tan arrauxades i concorregudes, algú va afirmar que el primer director que arribés gràcies a aquella llei, encara en projecte, l'agafarien i el llençarien al mar. El tema de les direccions escolars, per cert, encara no s'ha solucionat de forma eficaç i efectiva. UCD va perdre les eleccions i el tema va quedar en aigua de figues i des d'aleshores s'han fet moltes provatures de tota mena.

És entendridor comprovar com encara s'explica el final del franquisme, si és que s'ha acabat, com si fos obra del poble, dels lluitadors polítics, de no sé quines forces en moviment, quan aquell senyor va morir de vell i ni tan sols no es van poder aturar unes darreres i lamentables penes de mort.  Ara bé, també admeto que moltes coses van canviar i evolucionar més de pressa del que em pensava si bé deixant sota les catifes molta pols i molta caspa i moltes llémenes que revifen quan hi ha un ambient adient a la seva resurrecció  i reproducció. El franquisme i fins i tot la guerra civil, no sé ben bé com s'expliquen als joves, fa uns dies uns estudiants em van preguntar si a Barcelona venien a bombardejar els bons o els dolents, que ja és gros. Però tots hem estat joves i ignorants, què hi farem.


No crec que la història es repeteixi, cada època és diferent i, en aparença, hem canviat molt pel que fa a l'esperit pacifista, conciliador i dialogant, a casa nostra, això sí, car en el conjunt d'aquest món de mones hi ha fets horribles un dia sí i un altre també, i grans tragèdies col·lectives i criatures amb moltes més mancances que aquestes de casa nostra que no s'alimenten com caldria. Però també eren molt optimistes les bones persones d'una part d'Europa que veien com s'estrenava el segle XX i aquest va ser el pitjor dels pitjors pel que fa al nombre global de víctimes, de deportacions, de disbarats. O els qui celebraven aquell catorze d'abril com si fos l'inici de la justícia generalitzada i el final de les males anyades i ja sabem com va anar després. No hi ha res més tergiversat, en els llibres d'història, que les revolucions populars i les seves conseqüències reals.


Freud, amb una innocència que contemplada en perspectiva fa esgarrifar, quan els nazis van començar a cremar llibres va manifestar que cremaven llibres però que en d'altres temps haurien cremat persones. Després va haver de guillar corrent perquè va resultar que no tan sols es van cremar persones sinó que es van cremar a dojo. Les il·lusions que va generar el comunisme ja sabem com van acabar, també, per més que un sector d'intel·lectuals europeus en cantessin les excel·lències i no volguessin acceptar la realitat, els pecats dels nostres són difícils d'entomar, la veritat.

I és que el problema no són els grans lideratges, els quals no aconseguirien res sense la connivència de grans sectors justiciers de la població. Se suposa que això que en diuen cultura ens fa millors, vana pretensió. Un director d'escola molt savi que vaig conèixer de joveneta, que havia passat de tot i havia hagut de fer la puta i la ramoneta per tal de sobreviure, em comentava en una ocasió que ell havia admirat a fons la gran i innegable cultura del poble alemany i que com es podia ni imaginar que en farien de tant grosses. I ens deia que ja no en creia en gaire res, més enllà de en determinades persones individuals, fora de context.


Suposo que m'he tornat moderada, a causa de l'edat, i em desplauen els discursos excessivament encesos, vinguin d'on vinguin, així com també les manifestacions massives sorolloses, ni que siguin a favor de causes que comparteixo. La gent va a tot arreu com es pot comprovar en moltes fotografies d'èpoques i situacions polítiques i socials molt diferents. Que ja t'explicaven a casa i a escola que la mateixa gent que anava a rebre a Nostre Senyor amb branques d'olivera, quan entrava a Jerusalem, després anava a veure com el crucificaven car tot sembla ser motiu de gresca quan es participa en els fets de forma massiva. I també és molt vell allò de què quan dos es barallen, rep el del mig, el del mig sempre és molt útil als dos que es barallen i després, a sobre, no el reivindica ningú.

7 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
F. Puigcarbó ha dit...

Conec casos similars als que expliques, concretament un de molt proper a l'ajuntament de Bigues i Riells, on la persona que va entrar a urbanisme va acabar abandonant, ah! i encara mal vist i criticat, i tot per denunciar nyaps i componendes de l'anterior regidor.
De totes maneres com no n'espero massa de Colau, per poc que faci ja em semblarà bé. Recordes una peli de Redford 'el candidato'; el fan presentar a Gobernador peRquè es guapot simpatic i cau be a la gent, però no té cap experiència política, finalment surt escollit, i quan ja ho sap pregunta als seus assesors: i ara que haig de fer?, i aquests li contesten: no et preocupis ja et direm nosaltres tot el que has de fer.

Enric H. March ha dit...

No es pot ser res més que escèptic, tot i que sovint cal dissimular-ho, sobretot quan tractes amb persones que estan sota la teva responsabilitat. Jo vaig gastant els darrers cartutxos d'energia mentre vaig fent camí cap a iaio.

Però bé, el món també és dels innocents i sense il·lusions molta gent no sap viure. La ironia és que són precisament aquests els que acaben alimentant la panxa dels qui controlen el ramat.

Júlia ha dit...

Francesc,ara entenc com es devien sentir els meus pares i la gent del seu temps quan en circumstàncies molt més terribles van veure de tot, canvis de camisa, delacions i el qui més crida és el primer que guilla.

Júlia ha dit...

Enric, una s'habitua a fer una mica el 'paperot' després d'haver-se tornat,com em vaticinaven que passava amb els anys, agnòstica, cínica i escèptica.

Oliva ha dit...

D'AVIA A AVIA,EL MEU SOGRE,MESTRE SUPERIOR DE MATEMATICAS,VA SER DEPURAT,AFORTUNADAMENT ELS JSH.LI VAN DONAR FEINA,I AIXI VA POGUE CRIAR ELS SEUS FILLS...LA POLITICA ES UN JOC BRUT,CAL TENIR MOLT DE CAP.L'ACTUAL CIRCUNSTANCIA A MI,AN FAR MOLTA POR,COM MILITAN DE ERC., UN NOU TRIPARTIT,NO GRACIES¡¡¡.

Júlia ha dit...

Tens raó, Oliva, és trist però és així i potser la condició humana és com és i s'hi pot fer poca cosa, car no tan sols passa en el camp de la política, això del joc brut, a Parvulari ja n'hi ha que fan assetjament, uns altres que s'aprofiten i uns pobrets que si no es defensen ho tenen magre.