19.6.15

WATERLOO I D'ALTRES BATALLETES REINVENTADES

Napoléon les vit s'écouler comme un fleuve ;
Hommes, chevaux, tambours, drapeaux ; - et dans l'épreuve
Sentant confusément revenir son remords,
Levant les mains au ciel, il dit: « Mes soldats morts,
Moi vaincu ! mon empire est brisé comme verre.
Est-ce le châtiment cette fois, Dieu sévère ? »
Alors parmi les cris, les rumeurs, le canon,
Il entendit la voix qui lui répondait : Non !

...

Víctor Hugo, L'expiation (fragment)





Amb tota una parafernàlia singular, teatralitzacions espectaculars i fins i tot reticències de l'estat francès pel qual allò de Waterloo ha estat sempre una gloriosa derrota s'han commemorat els dos cents anys de la batalla mítica. Tot plegat tindria sentit si amb aquella carnisseria haguessin acabat els enfrontament entre europeus, però tal i com van anar les coses després tot plegat és poca cosa més que folklore de luxe per a consum de notables del present i per a gaudi dels afeccionats als temes bèl·lics, que tenen fins i tot els playmobils corresponents si volen jugar a batalletes.
Napoleó ha estat un carnisser amb sort, pel que fa a les lectures que la posteritat ha fet de les seves gestes. França té una gran habilitat per reconvertir les derrotes en victòries i els dictadors en herois. Suposo que tots els estats-nació senten aquestes aspiracions mitificadores, fins i tot les nacions sense estat, com la nostra, tenen molta cura en el tractament del passat contemplat des del present. Avui els herois suposadament d'idees progressistes són explicats de forma oficial amb més indulgència que no pas els directament feixistes però per a les víctimes m'imagino que al capdavall tant és sota quin foc caus estossinat.
Se citen moltes frases atribuïdes a Napoleó, entre les quals una que diu que les revolucions no es fan per la llibertat, sinó que la llibertat és un pretext, i que el mòbil real és la vanitat.  En un context menys sagnant, el de la política fins i tot democràtica, em temo que moltes coses es fan també per vanitat tot i que es digui que els motius són coses diverses i boniques, el benestar del poble, el futur dels ciutadans, la pàtria nostrada, el dret a decidir o el que sigui, al capdavall a la gent se la pot moure per coses ben surrealistes, amb una bona propaganda.
Els polítics de bona fe i que no són vanitosos duren poc en els càrrecs, si és que arriben a tenir cap càrrec. Els polítics i els professionals de qualsevol àmbit, no crec que l'espècie política sigui gaire diferent de la resta, la veritat. Vanitat i ambició es confonen i al seu darrere s'acostumen a tenir pocs escrúpols. A La febre d'or, una novel·la que potser no es del tot rodona però que denuncia molts aspectes del nostre tarannà col·lectiu, hi surt un pobre vell professor erudit no vanitós que viu en absoluta pobresa, conformat i fins i tot feliç o gairebé. 

Moltes coses que passen en el camp de la política, propera i llunyana, no s'entenen del tot si no s'accepta això de la vanitat. He conegut gent vanitosa en molts oficis, en el meu i en els dels altres, mestres, metges, biòlegs, perruqueres, paletes, fins i tot mestresses de casa. Els vanitosos intel·ligents sovint resulten convincents i menyspreen allò que no respon als seus objectius o el que pugui fer evident les seves incoherències personals.

La vanitat no té perquè ser dolenta de forma absoluta, hi ha vanitosos amb bon cor i vanitosos malvats, com de tot en aquest món de mones. Els vanitosos són manipulables i influenciables, susceptibles de caure en paranys provocats per aquells que els adulen. Un company de feina m'explicava com li va estranyar que un intel·lectual, professor de l'autònoma, que va traspassar no fa molt de temps i que durant anys va ser el dogma de referència pel que fa a la cultureta, resultés tan crèdul davant de l'adulació dels seus alumnes. Tenia poder i els joves llops que aspiraven a enfilar-se se n'adonaven. Tots tenim, potser, un cert grau de vanitat, ens agrada que ens estimin i que ens lloïn i que ens reconeguin els mèrits. Costa molt defugir els perills d'aquesta vanitat, tan humana al capdavall.

En tot cas tot això de Waterloo, com tants aspectes del món actual, em sona a allò que en diuen parc temàtic. Em sembla que és en el Sónar on han presentat una mena d'ulleres amb les quals, si te les poses, pots gaudir d'una estada en un camp de refugiats. No m'estranyaria que també existissin molts recursos virtuals per ser un soldat de Waterloo. Ja m'estranyaria més que fos possible esdevenir de forma virtual una d'aquelles prostitutes miserables i polloses que seguien els exèrcits per necessitat de sobreviure com fos.

I es que si a la gent d'un veritable camp de refugiats se'ls deixessin unes ulleres mitjançant les quals gaudissin del nostre món més o menys lliure i ben peixat ens semblaria d'un gran mal gust com ens ho semblaria fer una teatralització més realista de les grans batalles, com ara deixant una colla de joves fent quelcom semblant a això dels supervivents, durant uns quants dies per la serra de Pàndols, amb poc menjar, poca aigua i sense metges, per tal que tinguessin un aspecte una mica, tan sols una mica car hi mancarien  els atacs enemics, semblant al dels veritables noiets que van patir aquells fets. El seu aspecte estaria molt allunyat de tantes disfresses paramilitars actuals a les quals, n'ignoro el motiu profund, sembla que ens estem aficionant en excés. 

Encara recordo quan al meu barri van filmar uns fragments d'una peli sobre la guerra civil, amb uns noiets joves que figuraven les tropes franquistes que venien del front i entraven a la ciutat, vestits amb tergal, tots de la mateixa edat, ben peixats i llustrosos. Fins i tot els cavalls feien tuf d'engany evident, per no parlar de quatre cartells que van penjar per les botigues, més falsos que un duro sevillano. Les teatralitzacions medievals, romanes  o de l'època que sigui, afavoreixen el turisme, no diré que no, però s'hi obvien els aspectes més bèsties d'aquelles societats pretèrites, i encara bo que és així, perquè també hi ha una certa afició turística a exhibir estris de tortura i coses raretes. 

En una visita que vaig fer amb escolars de primària, fa anys, crec recordar que al Poble Espanyol, el passi d'un audiovisual sobre tot això tan mal explicat de la Guerra de Successió s'acabava amb la caiguda inesperada, al mig de l'escenari del cap tallat del desgraciat Moragues, cosa que provocava un gran i fins i tot divertit ensurt a les criatures, els quals afortunadament per la tele ja han vist de tot i no s'espanten de res.


4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

el millor de Waterloo: ABBA. Quan veig Sarkozy penso sempre en Napoleó, o sia que ja ho veus que devia ser l'homenet de la ma a l'estomac.

Júlia ha dit...

Francesc, i pensar que Napoleó tenia el pare nacionalista cors i ell mateix ho era 'd'entrada', expliquen que la mare no volia parlar mai francès.

Galderich ha dit...

El cas de Napoleó és molt curiós perquè malgrat ser un carnisser com dius -Espanya ho va pagar molt car- va tenir una molt bona repercussió del que avui en diríem mediàtica. Durant el s. XIX es publicaren molts llibres sobre Napoleó de forma elogiosa en castellà explicant les seves gestes i el seu poder. Fins i tot es publicaren llibres sobre les frases que se li atribuïxen a Napoleó que deu tenir el Record Guinness de frases ocurrents. M'agrada aquella que corre que diu que Napoleó va dir que "no us refieu de totes les frases que se m'atribueixin a Facebook siguin certes, perquè no ho són..."

Potser és un personatge semblant a en Hitler que també ha generat una gran atracció malgrat que tothom reconegui els seus crims -fora de quatre indocumentats- però que és una atracció al cap i a la fi.

Júlia ha dit...

Galderich, carnisser motivat per la megalomania, és un home complex, jo crec que el seu prestigi ve del fet que França ho ven tot molt bé i de què els 'genis militars' fa anys eren admirats 'també' pels contraris, avui el tema ha anat de baixa, és molt diferent de Hitler pel fet que ell tenia 'bones intencions' i anava al costat dels seus soldats en tot moment -o gairebé-, el que passa és que ja sabem el que diuen de les bones intencions que empedren l'infern. I físicament, tot i ser baixet, tenia atractiu -o quedava molt bé als retrats-. Per motius estranys hi ha personatges històrics que tenen atractiu i d'altres que no, cosa que fa que s'escrigui molt sobre ells i esdevinguin 'clàssics' quan de fet tampoc no eren res de l'altre món, de dones també n'hi ha unes quantes, la majoria amb final tràgic, és clar, com l'emperadriu Sissí, de la qual sempre m'ha estranyat l'atracció manifesta vers la seva vida i miracles.

Això de les atraccions retrospectives i fins i tot del present, pel que fa als personatges diversos, és curiós, estrany i digne d'estudi.