Ha mort Marujita Díaz i la gent més jove que jo potser tan sols la tingui present en la seva darrera època, decadent i convertida en una caricatura, però sense por ni vergonya de sortir per la televisió feta un cromo, disfressada, operada, enjoiada i capaç de dir tota mena de disbarats i d'explicar més pa que formatge sobre el seu passat.
D'aquells programes dobles dels cinemes de barri de la meva infantesa recordo dues pel·lícules de l'actriu que a la meva mare i a mi, aleshores, ens van agradar força, Pelusa i La Cumparsita. En aquesta segona compartia protagonisme amb uns quants senyors de bon veure, entre el qual Carlos Estrada, un actor argentí molt bo que va ser el reprimit cunyat de La Tía Tula.
Avui deien per la tele que Sara Montiel era millor, no negaré el fet que la Montiel va fer una carrera més reeixida i va arribar a ser allò que avui en diem una icona, potser va tenir més sort o més vista, però la Díaz cantava molt millor, pel meu gust i en el seus bons temps, a més de ser molt menys encarcarada, vaja. Podia entonar tangos, sarsuela, cuplet i el que toqués de forma reeixida. Que es lligués tot un senyor faldiller i de prestigi com Antonio Gades deu voler dir alguna cosa... El matrimoni va durar poc però va ser el primer del ballarí i el segon d'ella, que ja havia estrenat Espartaco Santoni.
Avui deien per la tele que Sara Montiel era millor, no negaré el fet que la Montiel va fer una carrera més reeixida i va arribar a ser allò que avui en diem una icona, potser va tenir més sort o més vista, però la Díaz cantava molt millor, pel meu gust i en el seus bons temps, a més de ser molt menys encarcarada, vaja. Podia entonar tangos, sarsuela, cuplet i el que toqués de forma reeixida. Que es lligués tot un senyor faldiller i de prestigi com Antonio Gades deu voler dir alguna cosa... El matrimoni va durar poc però va ser el primer del ballarí i el segon d'ella, que ja havia estrenat Espartaco Santoni.
També ha mort, deu anys més jove, Laura Antonelli, qui feia anys que anava rodolant pel camí d'una estranya decadència personal. Símbol eròtic per excel·lència i bona actriu mal aconsellada o mal aprofitada, voldria recordar avui quan feia tronar i ploure en aquelles primeres pelis agosarades que ens arribaven per aquí. Va demostrar que era molt més que una noia guapa, amb grapa per despullar-se de forma fina o lluir mitges negres i poca cosa més, en títols com L'innocente, de la qual s'explica que Visconti volia Romy Schneider i Delon per als papers principals en lloc d'ella i l'inquietant Gianini. Va ser la darrera pel·lícula del director, per cert. Antonelli va tenir afers amb actors com Belmondo, va començar a fer-se gran de pressa i després del desgraciat resultat d'una operació de cirurgia estètica i de ser tractada de forma injusta a causa d'un afer de drogues va patir problemes psíquics i es va trobar amb greus problemes econòmics.
Ni Antonelli, que no es va casar mai, ni Díaz, que ho va fer de forma convencional i també per darrere l'església, en moltes ocasions, no van tenir fills. La italiana va convertir els seus darrers anys en tragèdia, de tant en tant alguns periodistes es rabejaven en voler-la mostrar tal com era ara, sense pietat. Marujita Díaz va potenciar la seva caricatura sense manies i va exhibir el seu frikisme sense complexos. En aquests casos hi ha qui parla de pèrdua de dignitat però això de la dignitat és una cosa subjectiva i valorable, fràgil i que té significats diferents per a cadascú i tots tenim prou feina en envellir com podem i ens deixen.
Ni Antonelli, que no es va casar mai, ni Díaz, que ho va fer de forma convencional i també per darrere l'església, en moltes ocasions, no van tenir fills. La italiana va convertir els seus darrers anys en tragèdia, de tant en tant alguns periodistes es rabejaven en voler-la mostrar tal com era ara, sense pietat. Marujita Díaz va potenciar la seva caricatura sense manies i va exhibir el seu frikisme sense complexos. En aquests casos hi ha qui parla de pèrdua de dignitat però això de la dignitat és una cosa subjectiva i valorable, fràgil i que té significats diferents per a cadascú i tots tenim prou feina en envellir com podem i ens deixen.
6 comentaris:
Dues actrius molt diferents que, cadascuna a la seva manera, han conegut moments de decadència.
Cinematogràficament parlant, recordo la Marujita sobretot pel paper que va tenir a "Surcos" (molt episòdic, això sí). I l'Antonelli, a banda de la seva intervenció a "L'innocente", per ser un dels grans sex-symbols dels 70.
Descansin en pau.
Sícoris, va ser el seu primer paper, no crec que tingués ni vint anys, però té títols no tan emblemàtics però remarcables i també va aconseguir alguns premis, no entenc la seva autocaricatura dels darrers anys però cadascú entoma el pas del temps com pot. En tot cas tenia parents i no va viure ni en la pobresa ni en la solitud de l'Antonelli, amb un final molt més tràgic. Per motius diversos totes dues formen part del meu imaginari sentimental. Tot passa, vet-ho aquí.
Sí, tot passa, efímera glòria, efímera vida.
D'una manera molt senzilla, una tieta meva diu que li sabrà greu morir perquè al cap de poc ja ningú no es recordarà de la seva cara. Més lúcida, impossible.
és així, Teresa, fins i tot en el cas de tenir descendència diuen que el nostre record no dura molt més enllà d'un parell de generacions i encara gràcies...
La Marujita Díaz mai m'ha interessat ni com a cantant, ni com actriu, ni com a res. Sempre m'ha semblat vulgar. Però la Laura Antonelli forma part de l'imaginari on les vulgaritats prenen cos i et captiven. Sempre serà la dona que va seduir la meva adolescència, com als adolescents d'alguna de les seves pel·lícules.
Enric, la vulgaritat té la seva grandesa, per això em mereix respecte, potser perquè la lligo a un cinema de barri molt concret, tampoc tot el que va fer és tan dolent i cantava força bé, la seva deriva va ser lamentable. L'Antonelli és una altra història, efectivament, però el final ha estat més solitari i tràgic.
Publica un comentari a l'entrada