13.11.15

AU-DESSUS DE LA MELÉE

Resultat d'imatges de Más allá de la contienda

Romain Rolland va publicar uns articles que en el seu temps van crear polèmica i fins i tot problemes diversos a l'hora de publicar-los. Avui, llegir-los sorprèn, ja que Rolland tot i que s'ho cregui no es troba pas au-dessus de res, el seu pacifisme, traslladat al present, és molt tebi i el  seu patriotisme francès, evident. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. En el tema ideològic i pel que fa al pacifisme hem canviat molt i hem millorat força malgrat que la pràctica no reflecteixi del tot la nostra evolució que ja se sap que primer veiem el llamp i després sentim el tro. En aquells temps llunyans de la Primera Guerra Mundial a casa nostra es va prendre partit, com és sabut, pel bàndol francès i en el recull que es va publicar fa poc temps amb el polèmic article de Rolland i d'altres textos seus també s'inclou un manifest català. La devoció que va generar algú com el mariscal Joffre resulta avui una mica inquietant però així és el món.

Per sort, i de moment, les nostre bel·ligeràncies polítiques es queden a un nivell incruent, i que duri, ja que mai se sap i no estem vacunats del tot ni de forma irreversible contra la barbàrie, amb permís dels bàrbars que no tenen la culpa de què utilitzem el seu nom en va, la veritat. Rolland, que va guanyar el Nobel en part gràcies al seu prestigi ideològic i que va ser lloat per gent com Zweig va flirtejar de bona fe amb Stalin i és que els cants de sirena se'ns presenten sempre com el novamás de la musicalitat ideològica.

Fa anys, a casa nostra, i sempre, per sort, en contextos d'un cert bon rotllo, si no eres feixista eres progre. Sempre s'ha de ser una cosa o l'altra. Quan jo estudiava a l'Escola Normal, en la qual els aldarulls polítics eren de poca volada, hi havia una agitadora política de la qual no s'he què se'n deu haver fet, anava vestida de conspiradora, amb uns ponxos vistosos i lligats potser al seu cognom, que tenia reminiscències mexicanes, crec recordar que es deia Juárez. Ens increpava de forma cantelluda i repetia una cosa que ja forma part del meu imaginari polític: aquí los que no sois individualistas sois masa.

Sempre hi ha convençuts que no entenen que no t'adonis de la realitat, tan clara com és. Després, més endavant, havies de ser de grat o per força socialista o convergent, sobretot a partir del moment en el qual les ideologies d'esquerra més radicals van quedar en posicions minoritàries i van perdre pistonada, encara no sé ben bé com ni de quina manera. Avui potser som unionistes o indepes, sempre sense matisos ja que els matisos es manifesten en la intimitat, en general. I una altra dicotomia a la contra ens amenaça, pots ser també anti-Mas o anti-CUP. 

Al watxap m'arriben sovint missatges de mentalització pels quals veig que els remitents, gent que aprecio força, m'identifica amb un bàndol o l'altre, el darrer que m'ha arribat juga amb poca gràcia amb les sigles dels cuperos i diu: us agrada Com Us Putegem? Sobre els penjaments i acudits de mal gust dirigits a Mas n'hi tants i de tants colors que no val la pena fer-hi referència. Les dues posicions rumbegen irracionalitat en molts aspectes, la veritat. I tot i que m'agradaria situar-me au-dessus de la melée, com intentava Rolland, salvant les distàncies, m'adono que també tinc les meves dèries i simpaties i creences.

Diuen que la política és la ciència d'allò que és possible i en aquesta realitat que pot semblar galdosa els puristes fan una mica de basarda. Robespierre era un pur i va tallar més caps que ningú, en una pel·lícula sobre la revolució francesa, tan mitificada i mal explicada, Danton li pregunta, amb ironia, si no ha desitjat mai res, dones, diners. Danton va ser un corrupte humanitari i profundament encisador, la seva lletjor física encara el feia més atractiu. A la vida és molt millor que et menin els dantons que no pas els robespierres, si durant el franquisme es podia respirar una mica era gràcies als contaminats i a la possibilitat de subornar algú ni que fos a nivell molt precari i casolà.

Hi ha qui lloa aquells que no canvien d'idees, es considera un greuge això de canviar i les hemeroteques, tan poc pietoses amb la realitat propera, són plenes d'evidències que ens mostren com la gen canvia, quan es topa amb el món real dels poders fàctics. Amb la transició i el transfuguisme de molts lideratges populars vers la política de partit en vam veure de tots colors, hi ha qui ha fet una mica d'examen de consciència i ha admès que una cosa és predicar i l'altre repartir blat, i tradueixo la dita del castellà car així, d'entrada, no em ve l'equivalència catalana al cap tot i que n'hi deu haver més d'una. És clar que una cosa és canviar i l'altra evolucionar però els matisos sempre són difícils de controlar a fons.

En teoria està molt bé la unitat i allò de que entre tots ho farem tot però a la pràctica la divisió sempre es fa evident quan hi ha problemes, fins i tot en reivindicacions veïnals senzilletes he constatat que moltes coses no s'aconsegueixen pel fet que els personalismes, les ideologies radicals i d'altres factors malmeten la unitat necessària per demanar el que sigui. Es reivindica un espai però resulta que quatre hi volen un equipament, uns altres quatre un museu, dos jubilats un casal d'avis i les mares joves, una ludoteca. Quan treballava em vaig adonar en més d'una ocasió que les bones idees no s'acceptaven segons la suposada ideologia de qui les manifestava i això passa també en els alts nivells polítics, què hi farem.

Avui les creences religioses han anat de baixa però fa anys molts creients pensaven que no era possible que no creguessis en res, ja que, segons ells, qui diu que no creu també creu, sobretot quan té problemes i exclama, de forma gairebé inconscient, Déu meu! Una companya de feina em va assegurar que encara que jo fos una descreguda em salvaria car déu era misericordiós. Al menys la religió transcendent ens assegurava un futur immortal lligat a les nostres bones obres, el comunisme ni això, però va tenir molts seguidors que no han fet avui ni la més mínima autocrítica de res sobre el seu passat dogmàtic. I avui tenim textos imprescindibles a l'abast, encara més quan han donat el Nobel a Svetlana Alexiévich i potser la llegirem i tot que avui ja  ningú et renya per això com quan llegies Pasternak o Soljenitsin. O Víctor Alba, sense anar tan lluny.
Una cosa són les bones idees i l'altra la realitat del poder, al cristianisme, per exemple, se'l distancia sovint dels poders vaticans però recórrer a la paraula comunisme sembla una vulgaritat retrògrada. En canvi l'anarquisme, com que té tantes formes i manifestacions, encara gaudeix de bona salut, fins i tot per als qui en fan un ús pervers i etiqueten determinats grups destralers i crema-contàiners amb la ideologia anarquista globalment considerada. Tot serveix per a tot, per desgràcia.
Almudena Grandes ha escrit una novel·la ambientada en la crisi actual que sembla que està prou bé i l'altre dia, en una entrevista, deia, malgrat la constatació de la realitat actual, que si el seu avi ressuscités i li digués que això és una crisi s'hi faria un tip de riure. Els meus avantpassats, també. I crec que copsaríem ironies semblants sense anar tant lluny en el temps si paréssim una mia l'oïda a l'entorn que ens acull, fa algun temps vaig escoltar una conversa entre un pakistanès botiguer i una clienta d'algun país hispanoamericà, feien broma sobre els nostres planys i queixes amb referències a l'estat galdós de les seves pàtries llunyanes. 

Mirant el món, ni que sigui per un forat, el temps que dediquem a debatre sobre determinats aspectes crematístics de la realitat nostrada em sembla excessiu i inútil, la veritat. Ara bé, tot plegat dóna feina a molta gent, la quantitat de tertulians opinadors és una mica preocupant, la veritat. Considerant, com pensava Schmidt, a qui ahir recordava, que polítics i periodistes tan sols entendran alguna cosa del que passa quan ja hagi passat. De vegades la intuïció popular és més lúcida que els grans anàlisis dels experts del nostre temps, fins i tot s'esdevé en coses com la medicina, això.

4 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

En certa manera es una crisi de rics que han passat a menys rics, llevat dels casos excepcionals.Vaig escoltar Almudena Grandes a el intermedio, però no he llegit encara la novel·la, recordo però a casa de menut, a la mare fer una creu amb el ganivet a la sola del pa de oagès (rodó)abans de tallar-lo

Júlia ha dit...

Jo tampoc no he llegit el llibre, vaig sentir que el comentava i el títol fa referència al costum de fer un petó al pa quan queia a terra, no no ho feia però ho havia vist fer com també això de la creu, era una menja santa pel fet que havia estat la menja principal

Enric H. March ha dit...

Possibilisme, idealisme, realitat... M'avorreix tota aquesta gent gent que sempre té tantes coses a dir des de la seva tribuna. Si he de triat, que em donin Almudena Grandes. A mi aquesta senyora m'agrada com escriu i com parla. Per sort, amb la literatura sempre pots triar altres realitats. Tot parlant des de la meva còmoda posició burgesa, és clar.

Júlia ha dit...

Ep, Enric, si arribem a petits burgesos de classe modesta ja és molt, he, he.