SOBRE PRESONERS, PRESONERES I PRESONS

L'actor José Sacristàn, gran professional, ha manifestat que les persones privades de llibertat a causa del Procés no són presos polítics i que qui diu això no sap el que és un veritables pres polític, per exemple, els del franquisme. Suposa, doncs, que per ser un veritable pres polític t'han de mantenir en condicions absolutament lamentables i ser víctima de maltractaments i tortures. No és l'únic personatge conegut, suposadament d'esquerra, que en aquests darrers temps es despenja fent aquesta mena de declaracions. 

De vegades sembla que tothom hagués lluitat molt per la llibertat durant el franquisme, quan, al capdavall, aquell senyor que ho va deixar gairebé tot lligat, més o menys, començant per la seva successió, va morir de vell i al llit, ni que fos entubat. Recordo la Montserrat Roig, una vegada en què es parlava d'una d'aquelles tancades polítiques, mencionant, amb ironia, que eren quatre gats i  que després resultava que tothom havia passat per allà.

Encara més, el senyor Sacristán, si és fiable la transcripció del que va dir, va titllar els afectats de esos muchachos catalanes, com si fossin unes criaturetes a tocar de l'adolescència i fent el ximple. A més a més, afegeixo, també hi ha muchachas tot i que semblen una mica oblidades, fins al punt de què les afectades s'han queixat de l'oblit, i amb tota la raó. 

Admeto que aquest tipus de declaracions de gent coneguda es publiquen als diaris fent titular d'allò que més pot cridar l'atenció i que potser l'actor no va dir ben bé això o no volia dir ben bé el que va dir. La majoria de gent, jo inclosa, diem sovint bestieses diverses que no acabem de creure del tot, però evidentment, com en el cas dels comentaris sobre mamelles i conselleres, alguna cosa hi ha en el rerefons real de qui amolla disbarats i grolleries, sigui davant d'un periodista o pel telèfon mòbil.

No som en el franquisme però, evidentment, hi ha símptomes alarmants que potser ja suraven pel context però dels quals no fèiem gaire cas, tan contents com estàvem de no haver d'anar ja a Perpinyà per veure cinema polític o agosarat. Semblaven anècdotes xarones i tot, encara més quan l'escola catalana va tirar endavant de forma coratjosa i universalitzada. Pel que fa a la gent coneguda, famosa, popular, per volada que tingui en el seu camp professional, no mereix la sacralització que els donem, tan si diuen coses que ens agraden com si diuen coses contràries a aquelles que nosaltres sostenim. 

Què és un pres polític? Està mal utilitzat el terme, per raons d'estratègia? Si no són presos polítics ni presos comuns, què són? Presoners ideològics? Presoners de consciència? Hi ha aspectes que tan sols podem esbrinar, i encara, recorrent als diccionaris i enciclopèdies. Aleshores t'adones de què coses que semblen molt clares no ho són gens. Fa un temps em vaig adonar, per exemple, de què ningú no és capaç d'explicar-me amb claredat què és o no és una llengua o una cultura, paraules que, per cert, fem servir a tort i a dret i serveixen per a defensar les essències. Parlant la gent no s'entén, es resigna o es posa d'acord per no llençar més benzina als focs, a tot estirar.

Consulto internet, doncs, i trobo aquestes definicions, que copio en castellà per a la major comprensió del problema per part del senyor Sacristán si entra al meu blog, cosa altament improbable, i perquè potser si recorro a la viquipèdia algú pensarà que està mediatitzada pels convençuts:

Un preso político o prisionero político es cualquier persona física a la que se mantenga en la cárcel o detenida de otro modo, por ejemplo bajo arresto, por su activismo político o ideología. Normalmente, los estados niegan la existencia de presos políticos en su jurisdicción y les imputan delitos de terrorismo, traición, sedición o rebelión para tratarlos como a presos comunes, negándoles su estatus de preso político. El motivo de que esto ocurra, es que la existencia de presos políticos es contrario a los derechos humanos, en la mayoría de cartas y tratados.

Admeto que la definició de presoner polític no és ben bé la mateixa si llegim la definició en un idioma o en un altre, això passa amb molts temes, i no tan sols a les xarxes sinó també pel que fa als diccionaris i enciclopèdies convencionals. No hi ha res innocent ni consensuat del tot a nivell universal, em temo.

L'Assamblea Parlamentària del Consell d'Europa considera que una persona ha de ser considerada pres polític també en aquests casos:

-si la detenció s'ha imposat en violació d'una de les garanties fonamentals establertes en el Conveni Europeu de Drets Humans i els seus Protocols, en particular la llibertat de pensament, consciència i religió, llibertat d'expressió i informació, llibertat de reunió i associació;

-si la detenció s'ha imposat per raons purament polítiques sense connexió amb cap delicte

-si, per motius polítics, la durada de la detenció o les seves condicions són clarament desproporcionades a la infracció per la qual la persona ha estat declarada culpable o sospitosa;

-si, per motius polítics, la persona va ser detinguda de forma discriminatòria en comparació amb d'altres.

-si la detenció és el resultat d'un procediment clarament injust i això sembla estar relacionat amb motius polítics.

He subratllat els dos apartats que em semblen susceptibles de ser compartits per més gent, i indiscutibles, pel que fa a l'estatus de presoners polítics de les nou persones -per ara- empresonades, tot i que sembla que hi ha opinions per a tots els gustos, sobre el tema. No vull dir que la resta no es puguin aplicar al cas però suposo que hi ha qui m'ho podria discutir amb legalismes diversos.

Sobre el presoner de consciència, llegeixo:

Presoner de consciència (POC) és un terme creat pel grup de pressió pels drets humans Amnistia Internacional a principis dels seixanta. Es refereix a qualsevol persona empresonada per la seva raça, religió, ètnia, idioma, orientació sexual o creences, mentre no hagi defensat o practicat la violència.

El 28 de maig de 1961, l'article The forgotten prisoners va llançar la campanya 'Appeal for Amnesty 1961' i va definir per primera vegada 'presoner de consciència'. 

"Qualsevol persona que és físicament restringida (per empresonament o altres causes) d'expressar (en qualsevol manera de paraules o símbols) qualsevol opinió que honestament manté i que no defensa ni perdona la violència personal". 

Les referències són molt més llargues, tan sols en transcric els primers fragments. La insistència estatal per tal de trobar violència on no n'hi ha, a tot estirar, convertiria els presoners de consciència en presoners polítics, de tota manera la distinció és subtil i complexa pel que fa a la violència, dins del sac de la qual s'hi posen coses molt diferents. La distinció també suposa que el presoner polític, d'alguna manera, no rebutja la violència, cosa molt i molt matisable.  De vegades, quan més es volen encotillar les definicions més les compliquen, la veritat.

El presoner polític no cal, pel que llegeixo, ni tan sols que sigui a la presó, pot trobar-se en arrest i prou. Entenc que hi hagi qui no  se senti independentista, fins i tot qui tingui mania, fonamentada o no, a un determinat catalanisme militant i qui rebutgi com ha anat el tema del Procés. El que no entenc és que es defensi l'estada a la presó de qui sigui per motius que, filant prim o no tant prim, podrien ser controlats amb multes i inhabilitacions. Encara menys que no es pugui gaudir de fiances per sortir de la presó. Millor, és clar, que les coses s'arrangessin i controlessin amb política, i no vull mencionar això del diàleg perquè és una paraula tan malmesa que ja no vol dir res. Més que diàleg hauria de ser negociació o com en vulguem dir.

El senyor Sacristán i alguns altres han dit el que els ha abellit, és fàcil condemnar-los i dir-ne penjaments, com va passar amb Serrat. Però a mi m'anguniegen més determinats silencis de casa nostra. O el pas definitiu a l'indret fosc del nostre PSC. O que, per exemple, quan la gent del cinema d'aquí va a rebre premis a la capital del regne faci l'orni i no aprofiti l'aparador per fer política, ja que la gent de la faràndula és molt amiga d'amollar manifestos progres de tant en tant. Com va escriure, crec que Montesquieu: una injustícia feta a un home -o a una dona, afegeixo- és una amenaça contra tothom. 

De tota manera, al món, per desgràcia, hi ha situacions molt més galdoses que la nostra. El pitjor és que no hi podem fer res o ben poca cosa, més enllà de sortir fent processons col·lectives i brandant banderetes i pancartes, cosa amb la qual ens quedem la mar de descansats i descansades. O creant acudits sobre els dolents i amollant penjaments per les xarxes. D'alguna manera ens hem d'esbravar, vaja.

A la novel·la -i bona pel·lícula- The Remains of the day la serventa interpretada per Emma Thompson, quan l'amo de la casa decideix retornar a Alemanya dues noietes jueves, protesta i assegura que ella també tocarà el dos. Però després no fa res i les noies se n'han d'anar cap a la mort segura i terrible i  ella admet que és una covarda. Al capdavall s'hauria quedat sense feina i no hauria aconseguit salvar les pobres noies. La dignitat d'autoconsum pot estar bé per a un mateix però els seus efectes pràctics són molt poc efectius.

No és fàcil admetre la covardia davant de la injustícia directa i per això construïm mites d'herois improbables quan poques biografies s'escapen d'una lectura objectiva i seriosa, tots tenim moments de tot, a la vida. Pots ser un heroi patriòtic al mateix temps que un pare i marit molt poc recomanable, per exemple. Pots escriure coses meravelloses i que la teva vida no tingui res a veure amb els teus textos admirables. 

Sobre opinions dels famosos bocamolls, d'aquí o d'allà, en molts casos són gent grandeta, el seu mal ja no vol soroll i, com jo mateixa, potser comencen a repapiejar, tot compta. Qui estigui lliure de pecat... 

DIVAGACIONS PERSONALS SOBRE EL QUE PASSA I POT PASSAR

Saltamartí (Joan Brossa)

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El Poble

Ahir algun teatre va suspendre les funcions i avui potser pagaria la pena no escriure res al blog. Es fa difícil escriure sobre qualsevol tema que no sigui polític tot i que hi ha qui opina que tot és política, i potser té raó. No tinc un gran interès pel tema polític, crec que sóc una persona moderada i, segurament, covarda, com tants altres. No  era independentista i encara no sé si ho sóc avui, cosa que segons on no ho pots dir sense que et mirin malament, sobretot els conversos, ja se sap. 

Sabia que existia aquesta caverna resistent i el que em sobta és que aquestes reaccions hispàniques contundents, absurdes i exagerades hagin sorprès, però també em sorprenien les nostres eufòries col·lectives del passat recent. En mes d'una ocasió he escrit que a banda del seny i la rauxa una de les nostres característiques col·lectives és el cofoisme i l'eufòria imprudent.

Tot i amb això no m'hauria esperat mai aquesta cadena d'absurds empresonaments, amb els primers em vaig pensar que serien cosa de pocs dies. Ni tampoc hauria esperat aquest capteniment dels socialistes de casa, els que queden, és clar. O el pas a l'indret fosc de gent famosa que em queia bé, una cosa és opinar al menjador de casa o a la cafeteria i l'altra firmar manifestos rarets o participar en desfilades de gust dubtós.

Pel que fa a les venjances i càstigs de L'Estat havia imaginat multes, inhabilitacions, coses així. Però la realitat sempre supera la ficció, diu una frase tòpica. Avui empresonar la gent és el pitjor que se'ls pot fer, encara bo, altrament no sé pas com aniria tot plegat, ja fa dies que tindríem els tancs a tocar de casa. Ja sabia també que una gran part del socialisme era mesquí i oportunista però creia que no tant. 

Em  fa angúnia llegir penjaments diversos, tòpics, recurrents i inútils, o acudits de més o menys mal gust, dirigits als qui no han sabut fer política seriosa i han anat llençant benzina al foc amb tota la mala intenció. Però entenc que d'alguna manera ens hem d'esbravar. Ens tornarem a unir per protestar, els de sempre i alguns més, i d'aquí pocs dies la divisió i els personalismes tornaran a malmetre el context, malauradament. No sóc gaire optimista, la veritat, al menys a curt terme. I les etèries profetitzacions de llarg abast acostumen a ser fantasies, desitjos i poca cosa més.

Un dels llibres de Pedrolo que he vist reeditat és Acte de violència, una fantasia política utòpica en la qual la unió de tot un poble, de forma pacífica i resistent, en front del dictador de torn, aconsegueix que aquest guilli. No va ser així, va morir de vell,  al llit, i va deixar un munt de coses més o menys lligades tot i que d'altres es van aconseguir transformar,  tampoc  vull caure en aquestes condemnes juvenils de la difícil Transició. Això de El Poble és també una gran abstracció, una construcció cultural idealitzada, vaja. S'oblida sovint allò de què la Política, amb majúscula, és l'art d'allò que és possible. Tot i que ara ja es fa difícil saber què pot ser o no ser possible, el futur sempre és incert però avui més que no pas ahir.

AU-DESSUS DE LA MELÉE

Romain Rolland va publicar uns articles que en el seu temps van crear polèmica i fins i tot problemes diversos a l'hora de publicar-los. Avui, llegir-los sorprèn, ja que Rolland tot i que s'ho cregui no es troba pas au-dessus de res, el seu pacifisme, traslladat al present, és molt tebi i el  seu patriotisme francès, evident. Tot s'ha de situar en el seu context, és clar. En el tema ideològic i pel que fa al pacifisme hem canviat molt i hem millorat força malgrat que la pràctica no reflecteixi del tot la nostra evolució que ja se sap que primer veiem el llamp i després sentim el tro. En aquells temps llunyans de la Primera Guerra Mundial a casa nostra es va prendre partit, com és sabut, pel bàndol francès i en el recull que es va publicar fa poc temps amb el polèmic article de Rolland i d'altres textos seus també s'inclou un manifest català. La devoció que va generar algú com el mariscal Joffre resulta avui una mica inquietant però així és el món.

Per sort, i de moment, les nostre bel·ligeràncies polítiques es queden a un nivell incruent, i que duri, ja que mai se sap i no estem vacunats del tot ni de forma irreversible contra la barbàrie, amb permís dels bàrbars que no tenen la culpa de què utilitzem el seu nom en va, la veritat. Rolland, que va guanyar el Nobel en part gràcies al seu prestigi ideològic i que va ser lloat per gent com Zweig va flirtejar de bona fe amb Stalin i és que els cants de sirena se'ns presenten sempre com el novamás de la musicalitat ideològica.

Fa anys, a casa nostra, i sempre, per sort, en contextos d'un cert bon rotllo, si no eres feixista eres progre. Sempre s'ha de ser una cosa o l'altra. Quan jo estudiava a l'Escola Normal, en la qual els aldarulls polítics eren de poca volada, hi havia una agitadora política de la qual no s'he què se'n deu haver fet, anava vestida de conspiradora, amb uns ponxos vistosos i lligats potser al seu cognom, que tenia reminiscències mexicanes, crec recordar que es deia Juárez. Ens increpava de forma cantelluda i repetia una cosa que ja forma part del meu imaginari polític: aquí los que no sois individualistas sois masa.

Sempre hi ha convençuts que no entenen que no t'adonis de la realitat, tan clara com és. Després, més endavant, havies de ser de grat o per força socialista o convergent, sobretot a partir del moment en el qual les ideologies d'esquerra més radicals van quedar en posicions minoritàries i van perdre pistonada, encara no sé ben bé com ni de quina manera. Avui potser som unionistes o indepes, sempre sense matisos ja que els matisos es manifesten en la intimitat, en general. I una altra dicotomia a la contra ens amenaça, pots ser també anti-Mas o anti-CUP. 

Al watxap m'arriben sovint missatges de mentalització pels quals veig que els remitents, gent que aprecio força, m'identifica amb un bàndol o l'altre, el darrer que m'ha arribat juga amb poca gràcia amb les sigles dels cuperos i diu: us agrada Com Us Putegem? Sobre els penjaments i acudits de mal gust dirigits a Mas n'hi tants i de tants colors que no val la pena fer-hi referència. Les dues posicions rumbegen irracionalitat en molts aspectes, la veritat. I tot i que m'agradaria situar-me au-dessus de la melée, com intentava Rolland, salvant les distàncies, m'adono que també tinc les meves dèries i simpaties i creences.

Diuen que la política és la ciència d'allò que és possible i en aquesta realitat que pot semblar galdosa els puristes fan una mica de basarda. Robespierre era un pur i va tallar més caps que ningú, en una pel·lícula sobre la revolució francesa, tan mitificada i mal explicada, Danton li pregunta, amb ironia, si no ha desitjat mai res, dones, diners. Danton va ser un corrupte humanitari i profundament encisador, la seva lletjor física encara el feia més atractiu. A la vida és molt millor que et menin els dantons que no pas els robespierres, si durant el franquisme es podia respirar una mica era gràcies als contaminats i a la possibilitat de subornar algú ni que fos a nivell molt precari i casolà.

Hi ha qui lloa aquells que no canvien d'idees, es considera un greuge això de canviar i les hemeroteques, tan poc pietoses amb la realitat propera, són plenes d'evidències que ens mostren com la gen canvia, quan es topa amb el món real dels poders fàctics. Amb la transició i el transfuguisme de molts lideratges populars vers la política de partit en vam veure de tots colors, hi ha qui ha fet una mica d'examen de consciència i ha admès que una cosa és predicar i l'altre repartir blat, i tradueixo la dita del castellà car així, d'entrada, no em ve l'equivalència catalana al cap tot i que n'hi deu haver més d'una. És clar que una cosa és canviar i l'altra evolucionar però els matisos sempre són difícils de controlar a fons.

En teoria està molt bé la unitat i allò de que entre tots ho farem tot però a la pràctica la divisió sempre es fa evident quan hi ha problemes, fins i tot en reivindicacions veïnals senzilletes he constatat que moltes coses no s'aconsegueixen pel fet que els personalismes, les ideologies radicals i d'altres factors malmeten la unitat necessària per demanar el que sigui. Es reivindica un espai però resulta que quatre hi volen un equipament, uns altres quatre un museu, dos jubilats un casal d'avis i les mares joves, una ludoteca. Quan treballava em vaig adonar en més d'una ocasió que les bones idees no s'acceptaven segons la suposada ideologia de qui les manifestava i això passa també en els alts nivells polítics, què hi farem.

Avui les creences religioses han anat de baixa però fa anys molts creients pensaven que no era possible que no creguessis en res, ja que, segons ells, qui diu que no creu també creu, sobretot quan té problemes i exclama, de forma gairebé inconscient, Déu meu! Una companya de feina em va assegurar que encara que jo fos una descreguda em salvaria car déu era misericordiós. Al menys la religió transcendent ens assegurava un futur immortal lligat a les nostres bones obres, el comunisme ni això, però va tenir molts seguidors que no han fet avui ni la més mínima autocrítica de res sobre el seu passat dogmàtic. I avui tenim textos imprescindibles a l'abast, encara més quan han donat el Nobel a Svetlana Alexiévich i potser la llegirem i tot que avui ja  ningú et renya per això com quan llegies Pasternak o Soljenitsin. O Víctor Alba, sense anar tan lluny.

Una cosa són les bones idees i l'altra la realitat del poder, al cristianisme, per exemple, se'l distancia sovint dels poders vaticans però recórrer a la paraula comunisme sembla una vulgaritat retrògrada. En canvi l'anarquisme, com que té tantes formes i manifestacions, encara gaudeix de bona salut, fins i tot per als qui en fan un ús pervers i etiqueten determinats grups destralers i crema-contàiners amb la ideologia anarquista globalment considerada. Tot serveix per a tot, per desgràcia.

Almudena Grandes ha escrit una novel·la ambientada en la crisi actual que sembla que està prou bé i l'altre dia, en una entrevista, deia, malgrat la constatació de la realitat actual, que si el seu avi ressuscités i li digués que això és una crisi s'hi faria un tip de riure. Els meus avantpassats, també. I crec que copsaríem ironies semblants sense anar tant lluny en el temps si paréssim una mia l'oïda a l'entorn que ens acull, fa algun temps vaig escoltar una conversa entre un pakistanès botiguer i una clienta d'algun país hispanoamericà, feien broma sobre els nostres planys i queixes amb referències a l'estat galdós de les seves pàtries llunyanes. 

Mirant el món, ni que sigui per un forat, el temps que dediquem a debatre sobre determinats aspectes crematístics de la realitat nostrada em sembla excessiu i inútil, la veritat. Ara bé, tot plegat dóna feina a molta gent, la quantitat de tertulians opinadors és una mica preocupant, la veritat. Considerant, com pensava Schmidt, a qui ahir recordava, que polítics i periodistes tan sols entendran alguna cosa del que passa quan ja hagi passat. De vegades la intuïció popular és més lúcida que els grans anàlisis dels experts del nostre temps, fins i tot s'esdevé en coses com la medicina, això.