23.7.16

D'UN TEMPS QUE JA NO ÉS NOSTRE I D'UN PAÍS QUE MAI NO HEM POGUT FER

Xesco Boix2.jpg

Aquest estiu ja n'ha fet trenta-dos anys de la mort de Xesco Boix. Moltes criatures de l'epoca dels meus fills van créixer amb les seves tonades i les de molts altres grups, amb cançons en català dedicades als infants, que tenien moltes virtuts però que potser van trencar en excés amb el passat infantil tradicional. Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre, cantava un Espinàs jove que ja semblava tot un senyor assenyat.

En els inicis de la meva vida professional les escoles d'estiu de mestres, en concret la de Rosa Sensat, eren un clàssic on es trobava tota la modernitat pedagògica però també polítics clandestins i tota mena de gent relacionada amb la cultureta. L'any 68 vaig assistir a una de les primeres de la meva vida, es va fer a la Betània-Patmos. Era un indret privilegiat, tenia piscina i bosquet de pins, jo ni sabia que existissin escoles així. Més endavant les escoles d'estiu es van fer a llocs més oficials i, evidentment, molt més incòmodes.
Grup de Treball a l'Escola d'Estiu de 1968, a Patmos-Betània / ARXIU ROSA SENSAT
Fotografia arxiu Rosa Sensat, Escola d'Estiu 1968

En aquell bosquet de pins s'hi feien moltes trobades musicals informals però he de dir que la majoria de gent preferia anar a cantar amb l'Oriol Martorell que no pas amb el Xesco Boix, que era una mica ensopit en aquells anys. L'Oriol Martorell aconseguia que amb poca estona d'assaig, un grup de gent diversa refilés com una coral seriosa i d'una certa categoria.

Els anys van passar i recordo que quan Boix va morir jo era de càmping a Malgrat, cada dia compràvem el diari i ens va trasbalsar aquella mort, aleshores molt poc explicada i que es va esdevenir no gaire lluny d'on ens trobàvem.

A principis dels anys vuitanta s'emetia per la televisió el programa Vostè pregunta i Xesco Boix va ser un dels convidats. Un nen va trucar al programa i li va dir que quina sort devia tenir el seu fill, amb ell com a pare, un senyor tan alegre i simpàtic. Després de la seva mort aquell comentari innocent em venia al cap sovint, com una mostra del molt que ens arribem a enganyar amb els personatges públics però també, fins i tot, amb tanta gent propera de la qual en sabem ben poca cosa.

Els suïcidis, tan lligats a les depressions, un tema en el qual encara ens trobem a les beceroles, acostumen a estar mal explicats, dissimulats o amagats, desvetllen reticències, inquietud, culpabilitats absurdes i envolten els fets en un misteri que amb el temps, agradi o no, acaba per desvetllar-se. En molts aspectes de la vida hem estat capaços d'entomar la realitat, com en el cas del càncer i d'altres malalties, també mentals, però això del suïcidi encara trasbalsa i s'amaga o es maquilla, no ho acabo d'entendre. A moltes families n'hi ha hagut algun cas, i això, des que tenim notícia dels fets del passat, més enrere es devien amagar amb més inquietud i cura, car la religió catòlica condemnava els suïcides de forma absurda i cruel, fins al punt de no voler-los enterrar en terra sagrada.

Aquells antics estius al càmping, amb més temps per llegir el diari, sovint ens ensopegàvem amb notícies doloroses i terribles, també crims en el context d'això que en diem avui violència masclista o de gènere i que jo crec que amb la violència sola ja n'hi hauria ben bé prou. Semblava que cada mes de juliol mataven més dones del compte, o potser era que els diaris incidien més en el tema, un tema que no desvetllava aleshores la mateixa inquietud i preocupació que en el present. Montserrat Roig va escriure un dels seus articles sobre aquelles morts estivals de dones joves, que s'intentaven explicar a causa de la calor, fins i tot, i ironitzava sobre el fet de què en països més calorosos i on les dones anaven gairebé nues no se les anava matant sense aturador.

El cert és que determinats tòpics atribuïen als països calents més afició a la violència i a la baralla però amb el temps s'ha vist que tot plegat eren ganes de marejar la perdiu i que el fred pot ser, fins i tot, molt més perillós. El que passa és que sabem poca cosa sobre la natura humana i que potser no volem saber el que no ens agrada saber, vet-ho aquí. El tema del suïcidi, sobretot del suïcidi de persones joves o relativament joves, resulta molt preocupant, no diré que no, encara més quan l'entorn semblava ben capaç d'oferir afecte i ajuda als afectats.

Les escoles d'estiu i els seus continguts i professorat em va decebre en moltes ocasions. Però en recordo moments màgics i inoblidables, hi participaven aleshores moltes persones brillants de l'època, d'una categoria impensable anys després, quan tot es va massificar i frivolitzar i fins i tot politizar a fons de forma partidista. En un curs de coneixement de Catalunya en el qual participava poca gent vaig poder escoltar ben de prop Cirici Pellicer, Albert Balcells, Jordi Carbonell. 

Els moments més agradables eren els d'aquelles estones sota els privilegiats pins de l'escola de categoria, xerrant i cantant i somniant en futurs impossibles. Hi havia molta gent jove aleshores, per tot arreu, en aquelles trobades. L'escola primària no estava feminitzada com ho està avui, hi havia xicots i noies i ens ho passàvem d'allò més bé, tot compta. Hi havia també unitat política antifranquista i subliminal, ep. Tot canviaria a partir dels setanta però, sobretot, a partir dels vuitanta.

Es deia que un dels motius que va agreujar Boix va ser el contrast entre la realitat i aquells somnis eteris sobre futurs idealitzats. Qui sap. De fet, si ens capfiquéssim amb l'estat del món i les seves misèries, les  d'ara i les d'abans, tindríem bons motius per acomiadar-nos abans d'hora. Recordo aquelles paraules d'un personatge de Buero, a la Historia de una escalera, 'esta es la miseria, que hay que vivir'.  Ningú no sap què és la vida ni quin pot ser el seu sentit, bé, llevat dels creients dogmàtics en algun futur misteriós. Admetre la incertesa ens fa més lliures però malmet les seguretats antigues, és allò de la por a la llibertat, vaja, que explica el fet de l'èxit en creences irracionals a l'entorn de doctrines religioses o laiques, que ens prometen futurs esplèndids post-mortem, a nivell individual, però també col·lectiu. 


9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Confieso que lo recuerdo levemente.
Sin embargo hay un cantante del que generalmente silbo sus canciones, Joan Baptista Humet.
Clara y Gemma son unos temas que no se olvidan.

Júlia ha dit...

Miquel, eran canciones para niños y adolescentes.

Humet era valenciano, tuvo una trayectoria con altos y bajos, también grabó en castellano, después de un tiempo alejado de la música por motivos diversos regresó a principios de 2001 pero por desgracia murió de forma prematura a causa de un cáncer el 2008.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja n'he parlat alguna vegada d'ell, el vàrem veure en directe a Camprodon amb les nenes quan eren petites. Res d'escenaris, va arribar ell amb la guitarra, es va asseure damunt la gespa al costat de l'esglessia i va començar a desgranar cançons, amb exit total de públicn i crítica.

gloria abras pou ha dit...

La mare de J.B. Humet era valenciana i el va tenir a València però ell es va fer a Terrassa. La cançó Clara estava dedicada a la seva germana morta per sobredosi de barbitúrics.
Jo quasi no recordo a Xesco Boix però sí el seu nom i, ara que s'ha dit, el seu suïcidi. Sí que recordo, en canvi, un altra suïcidi, el del malaurat Claudi Muntañà o Montaá crític musical proper a Àngel Casas amb qui col·laborava a la revista Vibraciones. Es va matar a l'Hotel Manila.
Són coses que em queden per sempre.

Júlia ha dit...

Francesc, jo sempre el vaig trobar força ensopit, en comparació amb d'altres, però tenia un cert carisma i va ser dels primers en això de les cançons per a infants, després em vaig explicar allò del 'punt trist' que tenia, fins i tot en moments alegres

Júlia ha dit...

Glòria, tens raó amb això de Terrassa, no ho recordava, havia fet de teloner de gent com Lluís Llach, la marginació en què va quedar la Nova Cançó passada la primera transició el va perjudicar, a ell i a d'altres, van quedar les quatre patums i gràcies, va cantar en castellà, força bé, però aquest és un tema que també es critica a casa nostra, aquells anys de la droga forta van acabar amb molta gent, per desgràcia. El tema de Boix va impactar pel fet que era un cantant dedicat a un sector molt concret, l'infantil i educatiu, amb una imatge bonhomiosa.

Jo crec que Humet, de viure més anys, hauria recuperat una certa popularitat, va estar molts anys allunyat de la música i a principis del 2000 va decidir tornar a intentar-ho, però va tenir poc temps. Llàstima.

No recordava Claudi Montañá, també va ser una gran pèrdua, es va silenciar durant un temps el tema, no tenia ni trenta anys.

Júlia ha dit...

Per cert, Montañà també es va suicidar a l'estiu, a mitjans d'agost. Un veí de l'escala el coneixia, era una persona brillant i intel·ligent, ara m'han anat venint coses al cap.

gloria abras pou ha dit...

Malaguanyats tots ells, Júlia.

Júlia ha dit...

Doncs sí, per això està bé dedicar-los un record de tant en tant.