D'UN TEMPS QUE JA NO ÉS NOSTRE I D'UN PAÍS QUE MAI NO HEM POGUT FER

Aquest estiu ja n'ha fet trenta-dos anys de la mort de Xesco Boix. Moltes criatures de l'epoca dels meus fills van créixer amb les seves tonades i les de molts altres grups, amb cançons en català dedicades als infants, que tenien moltes virtuts però que potser van trencar en excés amb el passat infantil tradicional. Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre, cantava un Espinàs jove que ja semblava tot un senyor assenyat.

En els inicis de la meva vida professional les escoles d'estiu de mestres, en concret la de Rosa Sensat, eren un clàssic on es trobava tota la modernitat pedagògica però també polítics clandestins i tota mena de gent relacionada amb la cultureta. L'any 68 vaig assistir a una de les primeres de la meva vida, es va fer a la Betània-Patmos. Era un indret privilegiat, tenia piscina i bosquet de pins, jo ni sabia que existissin escoles així. Més endavant les escoles d'estiu es van fer a llocs més oficials i, evidentment, molt més incòmodes.

Fotografia arxiu Rosa Sensat, Escola d'Estiu 1968

En aquell bosquet de pins s'hi feien moltes trobades musicals informals però he de dir que la majoria de gent preferia anar a cantar amb l'Oriol Martorell que no pas amb el Xesco Boix, que era una mica ensopit en aquells anys. L'Oriol Martorell aconseguia que amb poca estona d'assaig, un grup de gent diversa refilés com una coral seriosa i d'una certa categoria.

Els anys van passar i recordo que quan Boix va morir jo era de càmping a Malgrat, cada dia compràvem el diari i ens va trasbalsar aquella mort, aleshores molt poc explicada i que es va esdevenir no gaire lluny d'on ens trobàvem.

A principis dels anys vuitanta s'emetia per la televisió el programa Vostè pregunta i Xesco Boix va ser un dels convidats. Un nen va trucar al programa i li va dir que quina sort devia tenir el seu fill, amb ell com a pare, un senyor tan alegre i simpàtic. Després de la seva mort aquell comentari innocent em venia al cap sovint, com una mostra del molt que ens arribem a enganyar amb els personatges públics però també, fins i tot, amb tanta gent propera de la qual en sabem ben poca cosa.

Els suïcidis, tan lligats a les depressions, un tema en el qual encara ens trobem a les beceroles, acostumen a estar mal explicats, dissimulats o amagats, desvetllen reticències, inquietud, culpabilitats absurdes i envolten els fets en un misteri que amb el temps, agradi o no, acaba per desvetllar-se. En molts aspectes de la vida hem estat capaços d'entomar la realitat, com en el cas del càncer i d'altres malalties, també mentals, però això del suïcidi encara trasbalsa i s'amaga o es maquilla, no ho acabo d'entendre. A moltes families n'hi ha hagut algun cas, i això, des que tenim notícia dels fets del passat, més enrere es devien amagar amb més inquietud i cura, car la religió catòlica condemnava els suïcides de forma absurda i cruel, fins al punt de no voler-los enterrar en terra sagrada.

Aquells antics estius al càmping, amb més temps per llegir el diari, sovint ens ensopegàvem amb notícies doloroses i terribles, també crims en el context d'això que en diem avui violència masclista o de gènere i que jo crec que amb la violència sola ja n'hi hauria ben bé prou. Semblava que cada mes de juliol mataven més dones del compte, o potser era que els diaris incidien més en el tema, un tema que no desvetllava aleshores la mateixa inquietud i preocupació que en el present. Montserrat Roig va escriure un dels seus articles sobre aquelles morts estivals de dones joves, que s'intentaven explicar a causa de la calor, fins i tot, i ironitzava sobre el fet de què en països més calorosos i on les dones anaven gairebé nues no se les anava matant sense aturador.

El cert és que determinats tòpics atribuïen als països calents més afició a la violència i a la baralla però amb el temps s'ha vist que tot plegat eren ganes de marejar la perdiu i que el fred pot ser, fins i tot, molt més perillós. El que passa és que sabem poca cosa sobre la natura humana i que potser no volem saber el que no ens agrada saber, vet-ho aquí. El tema del suïcidi, sobretot del suïcidi de persones joves o relativament joves, resulta molt preocupant, no diré que no, encara més quan l'entorn semblava ben capaç d'oferir afecte i ajuda als afectats.

Les escoles d'estiu i els seus continguts i professorat em va decebre en moltes ocasions. Però en recordo moments màgics i inoblidables, hi participaven aleshores moltes persones brillants de l'època, d'una categoria impensable anys després, quan tot es va massificar i frivolitzar i fins i tot politizar a fons de forma partidista. En un curs de coneixement de Catalunya en el qual participava poca gent vaig poder escoltar ben de prop Cirici Pellicer, Albert Balcells, Jordi Carbonell. 

Els moments més agradables eren els d'aquelles estones sota els privilegiats pins de l'escola de categoria, xerrant i cantant i somniant en futurs impossibles. Hi havia molta gent jove aleshores, per tot arreu, en aquelles trobades. L'escola primària no estava feminitzada com ho està avui, hi havia xicots i noies i ens ho passàvem d'allò més bé, tot compta. Hi havia també unitat política antifranquista i subliminal, ep. Tot canviaria a partir dels setanta però, sobretot, a partir dels vuitanta.

Es deia que un dels motius que va agreujar Boix va ser el contrast entre la realitat i aquells somnis eteris sobre futurs idealitzats. Qui sap. De fet, si ens capfiquéssim amb l'estat del món i les seves misèries, les  d'ara i les d'abans, tindríem bons motius per acomiadar-nos abans d'hora. Recordo aquelles paraules d'un personatge de Buero, a la Historia de una escalera, 'esta es la miseria, que hay que vivir'.  Ningú no sap què és la vida ni quin pot ser el seu sentit, bé, llevat dels creients dogmàtics en algun futur misteriós. Admetre la incertesa ens fa més lliures però malmet les seguretats antigues, és allò de la por a la llibertat, vaja, que explica el fet de l'èxit en creences irracionals a l'entorn de doctrines religioses o laiques, que ens prometen futurs esplèndids post-mortem, a nivell individual, però també col·lectiu. 

Professor Lazhar, benvingut a casa nostra

Feia molt de temps que no passava tan bona estona amb una pel·l·lícula, encara menys amb una pel·lícula de temàtica escolar. He vist poques pel·lícules i pocs documentals, nostrats o foranis, en els quals l'escola, l'escola primària, es tractés de forma desacomplexada i seriosa, sense caure en bonismes, colomets, tòpics ni bestieses diverses. Admeto que el cinema francès no m'acaba sempre de fer el pes però que les seves pel·lícules sobre escoles són de les més reeixides. Recordo, per exemple, la de Tavernier, Ça commence aujord'hui i unes quantes més, no tan rodones, però sempre interessants i realistes. No suporto, amb alguna excepció, les pel·lícules educatives que responen a l'esquema grup difícil i esventat acull professor savi i meravellós i es transforma miraculosament.

Aquesta pel·lícula no és francesa però sí del món francòfon, canadenca. Sabem poques coses del Quebec, més enllà del fet que el seu sistema d'immersió ens el van vendre de forma molt oportunista i política a l'hora de reivindicar el nostre. La pedagogia en mans dels polítics -i, de fet, sempre està en les seves mans- esdevé doctrina, teoria, pla d'estudis oficial. En això de les escoles s'ha fet viure a la professió amb el sentiment de fer sempre les coses malament, l'experiència s'ha convertit en un defecte. Només cal veure l'èxit d'una paraula tan pocasolta, aplicada al camp educatiu, com reciclatge.

Retratar amb cura realitats poc amables no sempre és fàcil. En tot cas aquest Professor Lazhar no cau en el sentimentalisme gratuït ni en l'aspror reivindicativa, però té de tot en la seva justa mida. Potser a mi em va agradar tant per deformació professional, ho admeto. La pel·lícula està basada en una obra de teatre d'Évelyne de la Cheneliere, dama molt poc coneguda i encara menys representada a casa nostra. En aquests fulletons que pots trobar a alguns cines sobre la pel·lícula el director ens explica que l'obra de teatre és més poètica. Com que no la conec, no puc establir cap mena de comparació. M'ha sobtat comprovar que una escola quebequesa sigui tant i tant semblant a les nostres escoles actuals. Precisament en el post de fa un parell de dies escrivia sobre una escola del meu barri. Els infants d'aquesta història canadenca són, també, multiculturals. Les dèries i misèries, els dogmes, els tòpics, les modes educatives absurdes, són també si fa o no fa, com les nostres. Les reticències de la nostra societat davant l'immigrant, encara més si prové de països musulmans, semblants.

Hi ha molts temes a la pel·lícula, més enllà de la trista història personal del protagonista i les referències a una Algèria de la qual sabem molt poca cosa. L'escola actual ha bandejat antigues doctrines per assolir-ne de noves, tan dogmàtiques com les anteriors. La metodologia moderna ha canviat la disposició de taules i cadires, ha pintat les parets de colors més vius,  ha substituït els subjectes pels sintagmes nominals i els adjectius pels determinants i ha penjat murals i cartellets, escampant consignes tan absurdes com les d'abans però maquillades de modernitat. Els professors s'han anat tractant de forma casolana i distesa, com amigatxos o col·leguis. Fer un dictat seriós d'un text literari una mica complex és, gairebé, un pecat pedagògic. Amb tot això es troba aquest pobre professor arribat d'un altre món quan dicta un fragment de Balzac. Fer un dictat, eina educativa habitual i diària durant la meva infantesa, és ja, avui, una vulgaritat retrògrada.

Però la cosa no és tan sols acadèmica ni metodològica. Tocar un infant, ja sigui a causa d'una reacció espontània davant d'una bretolada o una broma cruel, donant-li un calbot lleuger, o abraçar-lo sense malícia són, avui, comportaments condemnables. Els infants, comenta aquesta directora que sobreviu com pot en el sistema, són radioactivitat. Ni tan sols el professor de gimnàstica gosa ajudar-los a saltar el poltre. He sentit, a les nostres escoles, comentaris freqüents en aquest sentit. Els maltractaments i la pederàstia són fantasmes magnificats i molt presents en el nostre context actual, qualsevol sospita pot generar molts problemes i, en cas de dubte, sempre es creurà més la part suposadament més feble, l'infant. La veritat no sempre és fàcil d'esbrinar. He viscut moltes anècdotes motivades per coses així a l'escola, afortunadament el tema no s'ha desbordat en els casos que conec, però podia haver-ho fet si al darrere hi hagués hagut pares d'aquests que esmenen la plana a qualsevol mestre d'estar per casa, com ho fan, també, els alumnes mentalitzats.

Un altre tema tabú de la nostra societat incideix en la història, el suïcidi. Hi ha molts suïcidis pel nostre entorn, sempre n'hi ha hagut. La majoria ens poden resultar incomprensibles, d'altres semblen respondre a algun motiu, jo crec que en la immensa majoria hi ha problemes depressius al darrere. S'amaguen amb cura, es maquillen, generen culpabilitats de l'entorn, ja que vivim en una societat que es creu déu i pensa que pot preveure qualsevol tragèdia inesperada. Per això hem augmentat la seguretat o la prevenció mèdica fins a límits surrealistes. He conegut alguns suïcidis de mestres, l'entorn exigent de l'escola del nostre temps no afavoreix la tranquil·litat ni és recomanable per als esperits febles o depressius. En el cas de la pel·lícula el rerefons provocat per una anècdota sense importància, que comporta un gran sentiment de culpabilitat per part de l'alumne implicat, és, en realitat, molt més ampli. Quan la religió era un pes feixuc en les nostres vides sentíem culpabilitat fent coses que avui ens fan riure, ben mirat. Però quan quelcom absurd funciona com a dogma i veritat a nivell majoritari és com si fos un dogma i una veritat. Les seves conseqüències són les mateixes.

La solució a tots els mals que no podem controlar sembla que han de venir del camp de la psicologia. Avui s'envien psicòlegs a tot arreu. N'he conegut de bons i raonables però també els he escoltat moltes bestieses i el recurs freqüent a la culpabilització dels altres (mestres, pares) quan no se'n surten. Fan, com poden,  la feina que abans feien els consellers espirituals, els capellans o d'altres elements socials del passat. Un altre tema present a la pel·lícula és la solitud dels infants del nostre temps, amb l'arribada de les dones als llocs professionals de categoria que demanen dedicació a temps complet, per exemple. És aquest un tema que no es vol tocar a fons, no fos cas que prenguéssim mal feministament parlant. També s'incideix en l'intervencionisme excessiu dels pares en l'escola. En cap altre sector professional hi ha hagut aquest aclaparador pes de la clientela en les decisions que s'havien d'entomar. Els pares enterats, amb temps per estar sovint parlant amb mestres i direcció, són una mena de plaga bíblica de les escoles modernetes. 

Moltes coses surten doncs en aquesta pel·lícula excel·lent, ja sigui de forma aprofundida o tangencial. M'agradaria que aquí fóssim capaços de fer coses semblants i també autocrítica sobre l'educació i el seu camp doctrinari, suposadament modern. Un camp en el qual les consignes sovint no provenen dels elements en actiu sinó de gurús teòrics que fan volar molts coloms, escriuen molts llibres, creen llenguatges críptics i ridículs, tot plegat sense haver passat per l'escola, literalment parlant,  o de polítics els quals en educació, com en tants altres camps, l'urbanístic inclòs, sempre volen deixar a la posteritat la seva piràmide i acaben per deixar-hi una incòmoda barraqueta de palla que la propera ventada desfà fàcilment. Això sí, acompanyada d'un feix de paperassa burocràtica, absolutament inútil, increïble i absurda.

Sobre el tema del suïcidi d'una mestra recordo un molt bon llibre de contes, per a joves, de Frederik Hetmann, Las botas de fútbol, en un dels contes s'explica un cas en una escola, en la qual l'alumnat, ja una mica grandet, fa la vida impossible a una pobra dona solitària fins que aquesta acaba per prendre una decisió tràgica. Els fets es tanquen amb un silenci culpable i amb l'oblit, però una de les alumnes reflexiona sobre tot plegat. També recordo que la temàtica va ser objecte de debat, fa molts anys, en uns seminaris sobre literatura infantil i juvenil, ja que molta gent trobava el llibre excessivament dur.

Morir a l'estiu

Fa uns dies escrivia sobre l'ambivalència estival. Precisament avui fa un matí trist, boirós, amb una calor pesada i humida, inquietant, al menys pel meu barri. M'ha trasbalsat això del foc d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta. Molts nois i noies volíem ser bombers, de petits, perquè semblava aquesta una feina heroica i aventurera, mítica. Enguany, quatre bombers morts i dos de ferits greus és el resultat més dramàtic d'un foc que semblava extingit i va revifar de forma inesperada a causa del vent. Precisament ahir llegia al diari les manifestacions d'un bioquímic sobre els seus dubtes a l'entorn del canvi climàtic. Més o menys venia a dir que si no podem saber si plourà al vespre quin orgull ens fa suposar que podem incidir en els grans canvis en la meteorologia? Aquest vent inesperat ha estat un de tants factors imprevistos; davant de la tragèdia hi ha qui creu que tot era evitable i previsible, perquè un excés de vanitat científica, mèdica, pedagògica, meteorològica i de tota mena ens ha fet creure en aquest miratge, però qualsevol mala jugada del destí enderroca les torres de Babel més ambicioses i perfectes i enfonsa els titànics més ben construïts.

Ahir vaig recordar Pere Calders qui, crec, va gaudir d'una vida força llarga i interessant, malgrat les circumstàncies. En alguns blogs també van recordar Xesco Boix, doncs feia vint-i-cinc anys de la seva mort. Jo, com molta gent de la meva edat, i molt més jove, havia vist i escoltat sovint Xesco Boix, en les Escoles d'Estiu, a festivals diversos. Teníem moltes cintes amb el seu repertori, sol o amb grups d'animació i els meus fills, que eren petits aleshores, se les sabien gairebé totes de memòria i havíem anat comprant els cançoners amb les lletres i les partitures. També a l'escola eren un clàssic en qualsevol festa, aquelles músiques. De fet, imagino que formen part ja de l'imaginari col·lectiu d'una gran part de la joventut del país que poblava en aquell temps les escoles del CEPEC o d'altres més populars, però amb vocació de modernitat catalana. Érem de càmping, aleshores, precisament, ens trobàvem per la zona on Boix va morir. Aquell mateix estiu, feia pocs dies, el diari havia portat la tràgica notícia de l'assassinat amb violència d'una noia a Tarragona, dins de la mateixa botiga on treballava, propietat de la família, crim aquell que no es va arribar a aclarir mai, que jo sàpiga. Els fets violents i dramàtics que passen als estius, no sé el perquè, em queden més gravats, cosa que fa que em sembli que durant els estius passin més desgràcies d'aquest tipus. Recordo que fins i tot Montserrat Roig va fer en aquells anys un comentari sobre les morts violentes de dones a l'estiu, que semblaven incrementar-se de forma alarmant, en una època en la qual encara no era aquella violència de gènere ni violència domèstica sinó violència i res més. No sóc partidària d'aquesta mena d'etiquetes, la violència no té categories especials.

Sembla, perquè mai no s'ha afirmat de forma oficial, amb prou claredat, que Boix es va suïcidar i que tenia algun problema mental seriós, no sé si una bipolaritat o algun tipus de depressió crònica. El suïcidi és encara un tema espinós, que es disfressa i s'intenta explicar en veu baixa. En el cas de Boix, per a aquells que ignoràvem els seus problemes, aquella mort va ser un trasbals, gairebé un trauma, quan feia poc l'havíem vist, suposadament optimista, en una entrevista per televisió en la qual trucaven infants, un dels quals, fins i tot, li va dir que el seu fill s'ho devia passar pipa amb ell, una cosa així. La gent tampoc no parla massa dels seus problemes mentals, per regla general intentem donar una imatge exterior millorada i maquillada. Malgrat que tothom té dret a callar el que vulgui i a explicar el que li plagui, aquestes actituds no fan res més que accentuar la solitud dels propis afectats i de les seves famílies i d'estendre aquest estrany i inevitable sentiment de culpabilitat que embolcalla, després d'un suïcidi, la gent propera. Per a tots els mals no hi ha remei més eficaç, segons la meva opinió, que la normalització del tema.

Un metge seriós ens va comentar un dia que del coll cap avall encara hi entenia una mica, però que del coll cap amunt, fent referència al cervell, res de res. Els metges també, en ocasions, afirmen saber molt més del que saben perquè la sinceritat no resulta, sembla, prou professional i les persones volem seguretats incontestables. Després de morir la meva mare vam trobar per casa un parell de cartes dels anys 30, d'un oncle seu que havia emigrat a l'Argentina. Sempre ens havien dit que la meva àvia materna havia mort als trenta-cinc anys d'una anèmia però sembla, pel que diuen aquestes cartes, que també es va suïcidar, després de passar per un llarg període de profunda tristesa. La meva mare tenia vuit anys i ara entenc molts trets del seu caràcter i em sap greu que no m'hagués explicat mai aquella mort amb claredat. La meva mare era xerraire, parlava força, però ni ella ni ningú de la família no ens n'havia dit res, d'aquells fets. Cert que hi havia motius externs, problemes diversos de molts tipus, que podien haver empès l'àvia a prendre aquella decisió, però d'altres familiars, germanes seves, en les mateixes circumstàncies o pitjors no van optar pas per la mort. Crec que hi havia també, doncs, problemes depressius seriosos, que en aquell temps no es devien tractar de cap manera, però que fins i tot avui, amb més mitjans a l'abast per controlar-los, provoquen aquestes morts prematures i tràgiques.

El suïcidi porta encara molta càrrega religiosa i moral al damunt. Penalitzar el suïcida, titllar-lo de covard, com s'ha fet, és, em sembla, una mena de perversió del sistema religiós catòlic. La meva àvia va morir en l'època de la República, amb els cementiris passats recentment als poders civils i, m'imagino, al menys no es devien trobar amb problemes a l'hora d'enterrar-la. Un amic la mare del qual, també amb problemes mentals, es va llençar pel celobert, durant els anys seixanta, es va trobar amb la cantelluda actitud d'un capellà ortodox i amb poca capacitat de comprensió, perquè el fet és que també n'hi havia molts que feien la vista grossa si la tragèdia podia fer-se passar per algun tipus d'accident. Quan explico això de la meva àvia molta gent em comenta suïcidis que s'han esdevingut a la seva família, tractats també amb aquest tipus de vergonya i misteri, moltes vegades més intuïts o endevinats que coneguts amb certesa. Aquesta tipus de tragèdia, em temo, és molt més habitual del que sembla.

Hi ha aquest suïcidi de gent encara jove, fins i tot d'adolescents, motivat, crec, per problemes mentals diversos i hi ha un suïcidi adult, vell, conscient i volgut, molt diferent. Fa poc parlava amb el Sani de l'escriptor Sandor Marai, que es va suïcidar força vell, després d'una vida complicada però no pas infeliç del tot. Fa uns dies el diari explicava també la decisió d'un matrimoni benestant, ell músic, anglesos, que havien optat per anar a morir a una clínica suïssa que ofereix aquest servei, en trobar-se vells i malalts, després d'una llarga vida junts. Jo sóc absolutament partidària de poder triar aquesta mort plàcida, que encara, però, resulta massa cara per a la majoria de la gent. El mateix passava amb l'avortament, com molts recordem, els rics anaven a Londres i els pobres a la curandera del barri. Fins i tot hi compten les coneixences en el camp mèdic, en el tema de la mort amb dignitat, per a poder-lo resoldre. Per a tot, encara, a casa nostra, sembla que fa falta la figura del conegut, cosa lamentable. Per a treballar, per a morir...

Abans, també els fills deficients s'amagaven a casa, per molt estimats que fossin. La societat, fins i tot la científica, creia -i escrivia en manuals- que moltes d'aquelles malalties estranyes es devien als vicis dels pares, vicis centrats, sobre tot, en el sexe i la beguda. Afortunadament, això ha canviat molt. Un matrimoni més gran que jo em va explicar fa uns mesos que tenien un fill amb una deficiència mental lleu en explicar-los jo el cas de l'autisme del meu nebodet, molt més greu. Fa poc que hem sortit de l'armari, ara ja ho diem, em van comentar, amb un somriure. Jo crec que es van sentir alliberats en poder-ho explicar. Una cosa semblant ha passat amb el càncer. He viscut casos en els quals, en explicar algú que tenia càncer i que se l'estava tractant, persones de les quals n'ignorava les circunstàncies han explicat que ells també en tenien o n'havien tingut. De tota manera, també s'ha d'anar en compte amb què i com s'explica perquè sempre sorgeixen els culpabilitzadors de torn, els hereus dels dogmes i portadors de veritats immutables, que atribueixen les nostres desgràcies a culpes diverses, evidentment evitables, segons la seva opinió d'experts de manual d'autoajuda.

Un altre tema és el de pares amb fills que fan disbarats, fills difícils, amb addiccions complicades, fins i tot delinqüents. Hi ha una tendència a cercar, com en el cas d'aquests precoços violadors andalusos, culpes socials, familiars, pedagògiques. Un actor francès famós, no sé si era Depardieu, va escandalitzar fa anys la gent explicant el seu capteniment de jovenet, quan amb nou o deu anys ja corria amb bandes del barri, fent disbarats de tota mena. Pot ser que la família hi tingui alguna cosa a veure, però no sempre és així, i, encara que ho fos, les famílies i les persones són les que són i sovint no poden fer res més que el que fan, ja que prou feina tenen amb els seus propis problemes, que ningú, per cert, els hi pot resoldre; he vist casos així a l'escola i incidir en la responsabilitat familiar en el cas de pares irresponsables és picar ferro fred. Hem millorat força, evidentment, però encara ens queden molts armaris per obrir i molts misteris per esbrinar. Ahir parlava també del desencant de primers dels vuitanta, la mort de Xesco Boix, crec, representa una fita important en aquest desencant que només fa que palesar una evidència: la gran complexitat de la vida, que no respon mai del tot a proclames etèries ni a cançons pacifistes sobre la bellesa del món i la germanor universal.