14.7.16

SOBRE MOTS, LLENGUA, CONCURSOS I RARESES SEMÀNTIQUES



No em miro gaire sovint el programa El Gran Dictat i, per tant, pot ser que digui alguna cosa inexacta sobre aquest concurs el qual, pel que sento comentar, gaudeix de força audiència i fa la competència fins i tot al gran programa del senyor Cuní, líder de totes les audiències audienciables. El programa es presenta amb un eslògan sobre ser el concurs que ens vol ajudar a tots plegats a destrossar una miqueta menys el català, declaració d'intencions que es podria matisar força.

Ahir, en els comentaris, debatia amb la Glòria sobre temes lingüístics, dialectals i la resta i després, gràcies a les possibilitats de les noves tecnologies, vaig tenir una conversa virtual amb l'Enric Vieta, vell conegut dels meus anys a la UOC, rere els quals s'han escolat, com qui no vol la cosa, dues dècades més.

L'Enric em preguntava si existia algun diccionari amb anglicismes i germanismes acceptats en català, és un tema que desconec però per la xarxa no he trobat res. Aquest concurs comença dictant parauletes més o menys senzilles i després es complica, per acabar amb uns mots raríssims que ningú, que no sigui un gran especialista en alguna cosa, deu hacer escoltat mai. Ignoro com els concursants aplicats poden aprendre aquests mots i d'on els treuen.

L'Enric em comentava que fa uns dies va sortir la paraula getreue la qual, a més a més, es va pronunciar en alemany del que ara es parla. Els concursants no la van encertar i per més que hem cercat pel món, accessible al poble, dels diccionaris virtuals no l'hem trobada tot i que sembla, pel que diuen, que aquests estranys paranys que no responen a cap normativa convencional, existeixen en algun lloc i són acceptats, més o menys. Crec que cap concursant, fins ara, ha protestat sobre la qüestió ni ha impugnat cap mot, o sigui que en algun indret, ocult però ortodox, es deuen amagar les parauletes tot i que en molts casos no les hem sabudes trobar.

Avui consultem més aviat els diccionaris virtuals. Aquells volums en paper tan estimats i imprescindibles resten incomplets i antics en un tres i no res, tot i que jo els tinc molta estima i quan passen els anys ens donen moltes pistes sobre com érem en l'època de la seva primera edició. Ja he manifestat en més d'una ocasió que no sóc gens dogmàtica en aquests temes, car tot canvia, i també entre els experts acadèmics m'he ensopegat amb opinions divergents, opinions que fa anys eren objecte de debats una mica espinosos però avui sembla que no hi ha debat sobre gairebé res, més enllà de la política.

Els premis dels concursos actuals són, en general,  gasius. No hi ha cotxes ni apartaments ni milionades. Això, per una banda, està bé, al capdavall tot és un joc i com a joc ens ho hem de prendre. Un altre tema és si aquests dictats de paraules es poden considerar educatius, jo diria que no, són un divertiment com un altre, tot i que alguna cosa aprenguem sense voler en molts d'ells, o puguem constatar amb delectació vanitosa que de vegades els concursants ignoren coses que nosaltres sabem. 

Els bons diccionaris, en paper o en línia, han de dur exemples, quants més, millor. És en el context d'un exemple on s'entén la paraula. Per això crec que un concurs més bonic seria aquell que dictés textos literaris o científics, en els quals la paraula es pugués interpretar en un context determinat. S'han fet i fan concursos interessants sobre paraules, recordo el Cifras y Letras i també aquells enyorats Vostè Jutja del senyor Puyal, en els quals, a través d'una historieta ens posaven paranys lingüístics, barbarismes, mots fets servir de forma errònia, allà sí que hi jugava el context.

El dictat havia estat una eina escolar tradicional, que ajudava a consolidar l'ortografia. Per això de les modes educatives durant un temps se'l va bescantar a fons i es deia que, en tot cas, havia de ser preparat de bell antuvi. Crec que al final s'ha anat fent de tot però el dictat no ha abandonat  mai les aules dels diferents nivells, al menys de forma absoluta. A mi m'agradava fer-ne, quan anava a escola, però això de l'ortografia és com tot, hi ha qui la domina sense dificultats i qui en té moltes per assolir un bon nivell, el mateix que passa amb les matemàtiques, la música, l'esport o els idiomes. Recordo que quan feia errors era pel fet que, en general, no havia entès el context de les frases dictades. L'ortografia s'aprèn més aviat gràcies a la memòria visual que no pas a la memorització de regles i excepcions. Quan treballava de mestra m'agradava fer-ne per un motiu extra-ortogràfic, era una manera còmoda de tenir la colla en silenci durant una estoneta.

Fa anys ben poca gent sabia escriure i llegir en català però en poques dècades ens hem posat al dia. Que el valor de l'escola en molts temes és relatiu a mi em resulta una evidència.  Jo crec escriure mitjanament bé en català i el vaig aprendre llegint i fora de les aules ortodoxes. De fet, com ahir comentava amb un altre amic, el pes relatiu de l'escola es pot demostrar en comprovar que d'aquelles col·legis tan rancis, catòlics i espanyolistes vam sortir gent molt diversa i fins i tot ben oposada a allò que ens van ensenyar, de vegades fins i tot amb mètodes amables, tot i que també a còpia del matxaca que es un mètode que té la seva eficàcia.

Una monja de la meva escola ens dictava frases molt divertides, per consolidar l'ortografia, però en tenia un repertori limitat i acabàvem per saber-les de memòria, eren coses com ara: al fin y al cabo tuvo el cabo que limpiar el tubo, a la vasca Rosario le dio una basca rezando el Rosari o ni el mar Negro es negro ni rojo el mar Rojo. Poesía pura i magnífiques frases per estructurar una obra de teatre de l'absurd a l'estil de Ionesco. 

No tinc ara prou paciència i les meves muses iròniques no em són propícies però una de les meves intencions era recollir els termes estranys del concurs que menciono i compondre amb ells un poema o una narració, seria ben divertit i potser contribuiria a què el vocabulari passiu, abaltit, complex, es convertís en vocabulari viu i actiu, aspiració aquesta que hauríem de fomentar en lloc de fer servir sempre els mateixos mots. Una bona amiga deia que totes les paraules que són al diccionari es poden fer servir, de vegades he escoltat opinions contràries però jo també penso així i, de fet, és el que va intentar Espriu quan va escriure coses com ara la Primera Història d'Esther, un text que avui m'encanta i em resulta comprensible però que quan vaig escoltar per primera vegada al teatre em va semblar alemany o rus. De tota manera, en aquell cas, totes les paraules eren al Fabra, ep.

En resum, que tot i admetent el caràcter de joc d'El Gran Dictat estaria bé que ens indiquessin on trobar les paraules estranyes i on accedir a aquells textos en català en els quals tinguin un paper protagonista i comprensible. Però, és clar, d'aquesta manera el famós pot es buidaria aviat i potser no estem en aquests temps per lligar els gossos amb llangonisses. Per lligar o per a lligar? Vet aquí un altre tema sobre el qual s'han escrit tones d'aprofundides reflexions acadèmiques...

9 comentaris:

Enric H. March ha dit...

En aquest programa sempre fan el mateix. Les darreres paraules proposades en el concurs són termes tècnics i especialitzats que busquen que el concursant falli i així anar augmentant el pot.

Jo tampoc conec cap diccionari de préstecs lingüístics. L'única possibilitat és la consulta d'un diccionari especialitzat. En el cas de l mot "getreue", un de música. El terme germànic significa 'exactament', que és l'equivalent en italià (la llengua d'on provenen bona part dels termes musicals) de 'in tempo giusto'.

Pel que fa a l'ús de "per" o "per a" davant d'infinitiu, ara com ara la norma diu que quan indica finalitat ha de ser "per a". Però això canviarà en breu i es passarà a usar sempre "per", que ja és acceptat en àmbits com l'escolar.

Júlia ha dit...

Enric, d'això se'm queixava el meu conegut, que aquests termes són molt estranys en ocasions, els pronuncien en la llengua d'origen i amb els mitjans que tenim a l'abast de diccionaris virtuals no es troben enlloc i tampoc al TERMCAT li han aclarit el tema, així que ben bé sembla una trampeta. El mot alemany fa referència a la lleialtat, i això ja ho van explicar en el programa, un altre tema és que el van pronunciar en alemany, pel que m'han explicat, i de fet els traductors en castellà i català donen 'fidel' però això és el de menys, del que parlava és de com es pot acceptar que hi hagi paraules que ningú no sap on trobar, ni tan sols el TERMCAT.

Ja et dic jo que el meu interlocutor és intel·igent i ha fet molta recerca, sense èxit.

El tema del 'per' i 'per a' era ironia i broma, se me'n refunfinfla, la veritat, i posaré el que em sembli, això del 'per' sol és per evitar problemes ja que sembla que els mateixos experts es fan un bon embolic, ja fa anys una filòloga em va dir que posés sempre 'per' i fora 'lios', ja veus quin nivellàs. Fa molts anys em van passar uns apunts sobre el tema que me'n ric jo de les discussions bizantines

Júlia ha dit...

En aquest bonic poema de Schiller surt el mot i la traducció relativa a la fidelitat, sembla que és un tema molt usat en contextos poètics i filosòfics, vaja

Júlia ha dit...

https://eltraductorcatala.wordpress.com/2015/06/08/

Tot Barcelona ha dit...

"...Pel que fa a l'ús de "per" o "per a" davant d'infinitiu..."

Gracies ENRIC H MARCH...
Salut

gloria abras pou ha dit...

Segons Salvador Oliva les preposicions han de ser utilitzades lliurement. "per2 o "per a" com ens doni la gana.
A França fan des de fa molts anys un concurs que se'n diu "La Dictée". Té molta audiència i la gent el fa des de casa seva i al final verifiquen la correcció. Em sembla una idea esplèndida per mantenir i actualitzar l'idioma.

Tinc entès de molt bona font que Fabra, involuntàriament, va ometre moltes paraules al seu diccionari i que gran part de la missió d'Espriu va ser escriure emprant mots rescatats de la llengua parlada amb els quals Pompeu Fabra no havia comptat. Exemples poden ser "orb" o "rial" i molts d'altres que, si encara es fan servir, deu ser en llocs molt concrets. Però aquest és el camí vital de la llengua. A Badalona d'un "xuxo" en diuen un "Tornem-hi", d'un "pati", un "badiu", d'un "nesprer" un "micaquer" i a El Masnou diuen "nouranta" per "noranta" i així, és apassionant, fins l'infinit.

Júlia ha dit...

En aquests temes, Glòria, com en tots, hi ha experts ortodoxos i experts liberals. No conec el concurs francès i no puc comparar, el que critico del d'aquí és que els mots 'difícils' no serveixen per a millorar la llengua sinó per evitar que s'emportin el pot massa aviat, tot i amb això les paraules fora d'un context tenen poc valor.

El que va fer Espriu ho han fet molts escriptors, quan es fa amb un criteri seriós i amb base es pot fer tot, en aquest tema, en tot cas cada indret i poblet té molts propis i tan correctes com els altres estiguin o no recollits en un diccionari, comptant amb què els diccionaris també canvien.

Lectoracorrent ha dit...

És possible que concursos com aquest ajudin a destrossar menys el català, però això només pel que fa a l'ortografia. Per a mi és molt més preocupant la degradació de la sintaxi. Sovint he de corregir textos en català i hi ha una sèrie d'errors que es repeteixen sempre. N'hi ha dos tipus que són recurrents: el canvi o caiguda de preposició i l'ús dels relatius (o confondre la conjunció 'que' amb el pronom homònim). I els pronoms febles, que tan útils són, molta gent mai no els fa servir. I d'altres, perquè soni més català, en deixen anar algun de tant en tant, encara que no calgui posar-lo.

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Lectora, però sembla que costa més incidir en els aspectes que menciones que en el lèxic concret i l'ortografia, darrerament n'escolto i en llegeixo 'de l'alçada d'un campanar' i per part de gent amb allò que diuen 'cultura', ep. Sobre els pronoms febles el problema és que fa anys que s'haurien hagut de simplificar, quan jo vaig fer els primers cursets de català durant els seixanta ja se'n parlava però sembla que costa posar-se d'acord.