DIVAGACIONS ESPONTÀNIES

El comentari anterior m'ha fet recordar un altre tema sobre el qual he escrit més d'una vegada: l'ambigüitat i manca de precisió a l'hora de definir abstraccions que, de forma sovint una mica tòpica i oportunista donem per precises i indiscutibles quan no ho son gens.

Què és 'la cultura'? Hi ha milers de definicions del terme i amb l'excusa de la cultura hem fet passar moltes vegades bou per bèstia grossa. Cultura és potser allò que creiem que 'és cultura'. I cultura ho pot ser tot i pot no ser res. En general hi ha qui la identifica amb termes també tan imprecisos com l'art o la literatura. En el camp científic les definicions no son tan complicades, segons la meva subjectiva i ignorant opinió.

'Cultura' és, en molts casos, allò que ens han dit que 'és cultura', des del temps de l'escola. O no? Fa anys vaig voler entrar en el tema de 'què era una llengua, un idioma'. Si mireu per la xarxa les definicions son també imprecises, i en el nostre context la identificació de llengua-cultura-identitat i la resta resulta, en ocasions, una mica inquietant. Abans es feia servir allò despectiu del 'dialecte', ara, a tot estirar, es fa servir 'forma dialectal'. 

Hi ha èpoques en les quals hi ha més aviat una tendència uniformitzadora, es va intentar amb l'esperanto. I d'altres en els quals la diversitat és la tendència. Al mon real la diversitat és molt lloada però poc respectada i entrem en l'espinós tema del correcte i el que no ho és i això afavoreix els jutges espontanis dels altres, a l'hora de corregir 'incorreccions' dels altres. 

Tot evoluciona i es barreja, ens agradi o no. I en tot plegat hi solen tenir un gran pes les audiències, quan més gent faci servir una llengua o la conegui bé, en teoria, millor ens entendrem. No sempre és així. Un altre tema és la 'bellesa o lletjor' de determinades llengües, un tòpic injust, com tantes altres creences. Es pot 'estimar' una llengua, una cultura? Jo soc de les que pensen que s'estima a les persones properes i que la resta poden, fins i tot, ser valors afegits, no ho negaré.

Crec que m'estic fent un embolic però cada dia em sembla tot plegat més complicant d'esbrinar sense dèries lligades a certa visceralitat que em fa una mica d'angúnia.

REFLEXIONS ESFILAGARSADES SOBRE LLENGÜES, PARLES I PROFECIES APOCALÍPTIQUES

 

Mentre els ortodoxos de les llengües oficials i l'ortografia immanent ens piconen amb dogmes la vida va per una altra banda. Fa uns dies que veig per tot arreu això de la mid season, es veu que a banda de les rebaixes del gener ara se n'han inventat unes altres de mig temps o, com deien en el passat, d'entretemps. Moltes coses es posen en anglès, avui, algunes tenen una lògica, d'altres responen a la papanateria moderna però, compte, les coses més rares acaben per ser sagrades i habituals. En això del llenguatge cadascú, segons la seva generació, creu que determinats mots o expressions son de tota la vida, però no és limita el terme temporal de la vida a la qual es fa referència.

De fet, ningú m'ha sabut explicar mai bé què és una llengua, un idioma, que és la cultura o què és l'art. Tan sols cal cercar definicions per comprovar que no se sap i que totes les explicacions queden coixes o incompletes. Moltes vegades aquests mots van lligats a les nostres dèries, a les nostres passions o al nostra imaginari cultural, fomentat pels suposats experts, als mandarinatges que imposen a la seva manera el que toca i cal. I, en molts casos, a la política, al patriotisme, al nacionalisme que sigui, ja que sembla que, com de colesterol, n'hi ha de bo i de dolent. El bo és el meu i el dolent, el dels altres.

Estic llegint un llibre d'Olga Merino, escriptora que no coneixia fins que no em van caure a les mans aquests extraordinaris cinc hiverns que va passar a la Rússia de la descomposició. Tot i que avui tinc més tirada a aquests llibres que es mouen en un gènere inclassificable, entre la crònica personal, la referència històrica, l'evocació literària i moltes coses més, que son periodístics però van molt més enllà, algú em va recomanar les seves novel·les, sobretot La forastera, que crec que és la darrera. Més enllà de l'argument narratiu, que no explicaré, m'ha interessat molt com fa servir la llengua, el castellà en aquest cas, he retrobat mots que feia temps que havia oblidat i he hagut de tirar de diccionari, cosa que feia molt de temps que no em passava i que, per a mi, és un repte i un plaer lector. 

La història de les llengües i els dialectes és de les més tergiversades i enganyoses que ens han imposat. Cada dia llegeixo disbarats diversos sobre el tema, poc fonamentats. Però, què hi farem, fins i tot un savi nostrat i indiscutible va relliscar amb allò de la xiruca. S'ha fomentat una divisió, avui una mica en crisi, sobre allò correcte i allò que no ho és i una mena de dèria a evitar suposades contaminacions, en el nostre cas català amb el castellà, és clar, quan a la vida real tot conviu i es barreja, fins i tot l'anglès d'estar per casa que, millor o pitjor, es va imposant a tot arreu. Per sort, una gran professora que vaig tenir a la meva prehistòria vital, Coloma Lleal, poeta, em va explicar que no hi ha bo o dolent, en aquest tema, sinó adient o no al context. 

Vivim en temps tirant a apocalíptics, tothom ens espanta amb tota mena d'amenaces sobre un futur que no podem conèixer, ni tan sols sospitar. Com que tot està tan malament potser pagaria la pena aturar la tendència procreativa però, per molt que minvi, es manté, acomboiada amb tota mena d'invents per tenir fills de formes diverses, impensables fa anys, o per recórrer a les adopcions internacionals. L'infern està empedrat de bones intencions i tot pot generar, i genera, negoci a dojo. 

Sobre la llengua també es cau en l'apocalipsi, les llengües, com tot en aquesta vall de llàgrimes, tenen inici i final i s'extingiran i transformaran, això sí que ha passat sempre. Anava a escriure que no es poden posar portes al camp però avui ja queden pocs camps, al menys pels nostres verals. La nostàlgia per un passat que reinventem quan envellim no ens deixa veure el present i les seves virtuts i tot torna a ser pecat, començat per les xarxes, la tecnologia i els imprescindibles i meravellosos mòbils actuals, que em semblen un miracle del progrés. Un personatge de Ruth Rendell diu en algun moment que si poses un peu al passat i un altre al futur et pixes al present. Perdoneu la grolleria però em sembla un comentari molt gràfic. I això també val per al llenguatge i per al que sigui.

Darrerament llegeixo menys novel·la i molts llibres de l'estil dels Cinco inviernos, això també va a tongades, però crec que en l'àmbit narratiu, sobretot, es publica molta palla ben promocionada i tens moltes decepcions. La gran majoria de persones conegudes fan alguna novel·la, que ja tenen promocionada de bell antuvi, és clar. També es publiquen coses extraordinàries, molt ben escrites, però el problema és saber-ho i accedir-hi. I, per altra banda, tot son gustos i moments vitals. 

Quan t'ensopegues amb algú que escriu molt bé, en una llengua que pots copsar sense problemes, cosa que, en el meu cas, es limita al castellà i al català, com en el cas de Merino, xales a fons. Per no perdre el poc francès que vaig aprendre a escola, he encarregat un llibre de Marc Fumaroli, en versió original, Quan Europa parlava francès. Els francesos encara enyoren aquells temps en els quals fins i tot els modernillos russos parlaven en francès a la fillada, com ens explica Tolstoi en alguna novel·la de gruix i en els quals fins i tot la gent humil deixava anar alguna gavatxada de moda. Per cert, avui no s'entendria tant com abans una dita que feia m'he comprat un llibre de Tolstuà al carrer Aribó.

Sobre les rebaixes d'entretemps, aviat faran rebaixes tot l'any, amb el motiu que sigui. Obvio el tema, encara més ximplet, dels black fridays i la resta. A revoire, que deia Voltaire, tanca la porta que fa aire. No se si parlant la gent s'entén, però és molt complicat, la veritat.

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES INEXPERTES

 

Fa cinc anys es van suprimir de forma normativa alguns pronoms febles. Em va sorprendre, aleshores, la visceralitat a favor dels pronoms perduts, talment com si les nostres essències pàtries trontollessin. La cosa, com sol passar, es va normalitzar i acceptar. Les passions gramaticals em sorprenen tant o més que no pas les altres, jo sempre he manifestat que suprimiria tots els accents, les eles geminades i, fins i tot, les hacs, i que consti que això de les 'hacs' ja ho va intentar, segons he llegit, Pompeu Fabra. El conservadurisme gramatical no és exclusiu del català, és clar, en algun moment, quan es va generalitzar l'ús informàtic de la llengua es va suggerir substituir la 'enya' per un símbol més convencional i, evidentment, no va ser possible. He conegut gent molt culta que era partidària, en els llunyans anys setanta,  d'eliminar la 'ela' geminada amb el seu punt volat, que s'ha de posar on toca. No se'n van sortir. La simplificació de l'ús dels pronoms febles encara està molt verda, em sembla.

S'han fet proves recreatives que mostren que podem interpretar correctament un text on hi faltin moltes lletres, si sabem de què va. Amb molta més facilitat es pot interpretar un text sense accents. Paradoxalment hi havia qui predicava que allò de poder confondre la néta i anar neta seria un desastre. Hi ha qui se sorprèn quan veu textos pre-fabrians de la poca ortodoxia que existia. Més d'una persona culta no veia clar que s'establissin normes però, al capdavall, agradés o no, l'ortografia és una eina que permet una major comprensió entre nosaltres. Però, al capdavall, l'ortografia és arbitrària, com ho son els colors dels llums dels semàfors, i es pot canviar, renovar i modernitzar i, de fet, ja es fa, tot i que amb algunes contradiccions i divergències. 

Avui els blogs no son el que eren però fa anys, quan tenien tant d'èxit, sorgien debats encesos sobre allò de bloc/blog, entrada/apunt i d'altres facècies. Els experts han canviat coses que potser ens havien fet canviar quan ho escrivíem com s'escriu ara: bòbila/bòvila, anxaneta/enxaneta... En uns cursos de català, que vaig fer en el passat remot, un senyor assistent ironitzava sobre el fet que potser et barallaves amb algú a causa d'una discussió sobre la correcció d'un mot i el dia abans el TERMCAT ja l'havia canviat. En aquest tema hi ha molts dogmàtics i experts d'estar per casa que creuen que paraules que son correctes però poc usuals son incorrectes, sobretot si fan flaire de castellà. A l'inrevés,  també passa. Hi ha comarques castellanes on perviuen mots que, com passa a les llengües que provenen del llatí, s'assemblen als nostrats, i els dogmàtics de més enllà, quan les senten, es posen nerviosos.

Ahir, amb una amiga, vam tornar a reprendre el tema. En tot cas, el més intel·ligent que vaig escoltar, ja fa temps, per part d'una molt bona lingüista, és que en llengua no hi ha correcte ni incorrecte sinó adient o no al context. Les llengües no tenen la culpa de l'ús que en fem ni de les etiquetes polítiques o morals que els enganxem i passen de ser eines de comunicació a armes perilloses. De fet, ningú no pot explicar de forma aprofundida què és o no és una llengua, un idioma, vegeu les moltes definicions possibles, el mateix que passa amb 'cultura', 'art'. En tot cas, ahir vaig recuperar un poema surrealista que vaig escriure en aquella època i que avui recupero. Per cert, les ires provocades pels mots que van perdre el diacrític es van limitar als més usuals, car crec que alguns altres eren desconeguts, gairebé, per a una gran majoria d'ortodoxos repatanis.

CANÇÓ CRÍTICA I DIACRÍTICA SOBRE ORTOGRAFIA PRÀCTICA

I SOBRE LES SERVITUDS QUE ENS AMOLLA LA GRAMÀTICA

(2016)


Un be que camina bé em va trepitjar la bota,
Bec vi de la bona bota, guaito un bec al galliner
I un amic, coc o cuiner, m’endega amb molt bona fe
Un cóc amarat de te, el te gairebé ni es nota.


Mentre el be mamava al cóm com un monstre assedegat
Un cóp molt ben mesurat, de vi, he desat al celler
I de cop l’he ben tancat. Però el meu cos, destarotat,
Restà desqualificat al gran Cós de la Mercè.

Deu déus beuen a la deu, i dóna la bona dona
Un certificat del feu al formós i bell hereu
Que tan bones coses feu, fins a guanyar una corona,
Que és d’argent i no te preu, de tan bonica i tan bona.

I quan me n’anava a jóc, després d’un joc molt cansat,
He sentit el mèu d’un gat, i ma mà fent la mà morta
Vet aquí que empeny la porta d’aquell celler ben tancat
I aquell gat estarrufat, ves per on, no era a la porta.

Aquí em quedaré un mes més. Quan l’ametlla sigui mòlta
Amb la néta, roba neta, i confitura de mora,
Si el meu cosí poca-solta no se’m demora altra volta
Me n’aniré cap a Móra amb un tren que passi d’hora.

L’os d’un ós veig al replà, una porca menja al sòl,
i jo treballo la pórca, sembrant sègle de secà.
Toco els dos i toco els res, i com que no estic de dol
del rés del bon ermita pels pèls me’n puc escapar.

Em volen fer fer un dictat per mirar si faig errades
amb les eles geminades, però els dic que m’he jubilat.
Ja són les onze tocades, bec pel tòt, m’he remullat,
La Seu veig des del terrat, de sèu ben embetumada.

Rossa i jove vaig ser jo, ara ròssa decadent,
De cos sec i amb més d’un séc, era maca, el temps em maca,
Tot plegat em neguiteja i fins en dóna turment,
Mentre s’esmuny el present i no tinc calé a la saca.

Com un soc m'adormo al sòl, sóc i no sé ja qui soc,
Tinc son i les dotze són i el mèu del gat em confon,
i malgrat rebi algun moc d’aquí us ben dic que no em moc.
I ara prenc el te amb pastetes com li agrada fer a tothom.

Els qui venen vénen bruts i aquella norma obligada
Avui resta transformada. Hi ha qui creu que l’antic ús
Avui esdevé una creu i pot resultar confús
Per als vells lletraferits, àdhuc per a la mainada.

Jo no em miro cap accent, ni cap ela geminada,
Lletra que és molt venerada per tots els del punt volat,
I es que llegeixo rabent i no sóc gens assenyada
I amb tot plegat, inspirada, un poema m’he inventat.

No crec que s’enfonsi el món ni que sigui condemnable
No venerar els vells diacrítics amb fidel humilitat,
Potser Santa Ortografia em perdonarà el pecat
Car és sabut que cap norma no és eterna ni immutable.

La Padrina 

ORTOGRAFIA RECREATIVA PER A DOGMÀTICS I DISSIDENTS

 

Un dels pocs blogs que segueixo sovint és el del crític Joan Josep Isern, Totxanes, totxos i maons. Avui hi ha un article a l'entorn del tema dels topònims erronis i persistents, sovint aquesta mena de coses s'atribueixen a l'herència franquista cosa que, amb el temps que ha passat, ja no 'cola'. És com això de dir que els infants han baixat el nivell de matemàtiques a causa de la pandèmia, que no sé si ha estat a Catalunya, a tot l'estat espanyol o a tot el mon mundial. O que qualsevol disbarat fet a l'urbanisme barceloní ves a saber quan és culpa del senyor Porcioles. O, ara, de la senyora Colau, faltaria més. He intentat penjar un comentari al blog mencionat i em dona error, no sé el perquè. 

El tema dels topònims fa referència a municipis però també es podria fer extensiu als barris. Potser tot plegat sembli un tema menor, una ximpleria, però crec que el cas del Poble-sec és paradigmàtic. Durant anys i panys, també abans del franquisme, la gent havia escrit Poble Sec i, fins i tot, Poble Sech. Pertanyo a una associació sobre història local i ja fa molt de temps ens van indicar, de l'Institut d'Estudis Catalans, que calia posar el guionet, cosa que es pot explicar de forma racional i sobre la qual no m'estendre, és com el cas de Vila-seca, Vila-rodona i d'altres.

Hi va haver reticències però, finalment, es va imposar la normativa, tot i que fins i tot de l'ajuntament, l'ajuntament socialista, no el d'ara, ens van explicar que Poble Sec, que era com ho escrivien ells, era totalment correcte. La cosa ha evolucionat i ara fins i tot al nom de la parada de metro hi posaran el guionet normatiu. Però a més a més del Poble-sec barceloní, que Serrat ha posat al mapa, hi ha molts Poble-secs per tot Catalunya i tots els altres ni s'han plantejat posar el guionet, que jo sàpiga.

Un altra tema és la transcripció dels mots 'clàssics'. Ítaca hauria de ser Ítaca, amb accent a la 'i', el que passa és que Llach va triar 'Itaca' i ja ha quedat així, una cosa que cada dia em sona pitjor. A l'escola dels meus fills quan eren petits es va fer una consulta i tot, sobre si volien que es digués Ítaca o Itaca. Va sortir això de la taca i amb la taca s'han quedat, al menys fins ara. Crec que al Figaró, quan van saber que el mot normatiu era Figueró, van fer també una consulta a la gent i la gent del poble va voler el mot 'antic'.

L'ortografia és arbitrària, una convenció, no pas un dogma, i es pot canviar si cal, fins i tot podem fer-ne l'ús que ens sembli sempre que fem servir un raonament elaborat i lògic, no el caprici ni allò de 'a mi m'agrada més així'. Tampoc serveix recórrer a allò de 's'ha fet sempre' perquè aquest 'sempre' tot just fa relació a la nostra pròpia vida. Les normes fabrianes van tenir moltes reticències, algunes de ben raonades, però, al capdavall tothom va anar passant per l'adreçador i crec que, en general, ha estat positiu tenir una normativa.

És una mica com si jo digués que m'agradaria més que els semàfors fossin de color de rosa i de color lila, en lloc de verds i vermells. Podria ser, no hi ha res en contra, sempre que sigui una cosa acceptada de forma 'universal', és clar. Els experts no sempre es posen d'acord, com és natural en temes lligats al tarannà humà, i les coses canvien, vegis el tema de les bòviles i les bòbiles o de l'anxaneta o enxaneta. Un conegut feia broma una vegada sobre el fet de què et pots barallar amb algú a causa de la discussió sobre la bondat ortogràfica d'un mot i resulta que abans d'ahir el TERMCAT podia haver canviat la normativa. 

En castellà passa si fa no fa, les coses com siguin, encara més i tot, potser, ja que son més gent escrivint i parlant la llengua. Malgrat que tot sigui opinable i discutible i que, de forma inevitable, en aquests temes hi ha dogmàtics que a tot li troben sentit patriòtic, crec que en temes així, com en d'altres de més greus, la solució adient no pot ser sempre 'la consulta popular'. No tot se'ns ha de consultar a tothom i totdon, vaja, segons la meva opinió. Tot es pot revisar i raonar però no pas justificar perquè a mi em ve de gust, més o menys, el guionet pertinent o el que sigui. Malauradament en molts aspectes que poden semblar banals hi ha un pes emocional excessiu lligat a essències pàtries pregones, fins i tot. 

Recordo el temps en el qual els blogs s'havien de dir blocs, bitàcoles i coses així, bandejant el tema etimològic i de la procedència del mot. I les entrades als blogs 'apunts'. Podria cercar pel meu mateix blog i trobaria opinions contundents i, fins i tot, ofensives per als dissidents, com era jo mateixa aleshores. Al capdavall, ho admeto, aquesta mena de coses tenen un bon component de discussió bizantina i, a la pràctica, prou feina tenim per tal que a escola s'assoleixi, en català i castellà, avui dia, una ortografia una mica acceptable i sense massa errades de gruix. I, a més a més, ara tenim correctors ortogràfics a l'abast, no sempre perfectes però molt eficaços. Al  capdavall, com va escriure aquell senyor anglès tan famós, una rosa seria una rosa encara que no es digués rosa.

RETORNS TRISTOS I RESSORGIMENTS VITALS

La retornada

Donatella Di Pietrantonio

Duomo, 2018

Tinc una certa tirada vers les narradores i poetes italianes, potser per això vaig accedir a aquest llibre sense haver-ne llegit res abans, tot i que a la xarxa hi ha un munt de ressenyes que la valoren positivament. Cada vegada m'agrada més acostar-me al teatre, el cinema o els llibres, sense saber-ne res abans, cosa difícil en molts casos. Les ressenyes actuals, moltes vegades, acostumen a explicar parts de l'argument amb pèls i senyals, més que no pas fer crítica literària seriosa.

Aquesta novel·la, no massa llarga i que acaba d’una manera una mica apressada, pel meu gust, ens explica la història d’una nena, en els inicis de l’adolescència, que es veu obligada a deixar la seva llar d’acollida, en una ciutat alegre i lluminosa i amb una família convencional, educada i responsable, per anar a raure amb la seva família biològica, en una zona endarrerida de la Itàlia profunda.

Avui es parla sovint de les adopcions poc clares o forçades però els fets que ens explica el llibre van passar també a casa nostra en més d’un cas. Moltes  famílies humils i nombroses del passat, en èpoques difícils, com ara la postguerra, optaven en més d’un cas per cedir algun fill o filla a parents que no tenien descendència. Aquesta manera de fer no comportava cap tràmit administratiu i encara bo si aquella cessió significava una millora per la persona afortunada, de vegades s’enviaven noietes joves, de pagès, a les poblacions més grans,  per tal que fessin de criades barates a les cases dels parents benestants. Des del present sobta l'afició a tenir tantes criatures, en temps no tan llunyans, per part de gent de diferents sectors socials i culturals. 

En aquesta novel·la la nena ha tingut sort materialment i afectiva, per això el retorn, incomprensible, ja que no li expliquen les raons, esdevé traumàtic. Els seus pares biològics freguen la misèria, no son dolents però no poden fer res més del que fan, enmig de la pobresa i la ignorància. La noia estudiava, amb bons resultats, feia activitats de luxe, com ara ballet o piscina, i tenia cambra pròpia. Ara ha de compartir llit amb una germana, en una habitació on també dormen els nois de la família. La novel·la no cau en el sentimentalisme fàcil i aquí raó un dels seus grans valors. No sabem el nom de la protagonista però sí el d’aquesta germana, Adriana, una supervivent lluminosa que representarà un gran suport per a la retornada.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot i que per la situació de l’indret sembli que ens trobem en una època molt més antiga. Com ha passat amb d’altres persones en situacions difícils la protagonista opta per la resistència, a través de coses com ara l’estudi i l’escola, en la qual, per sort, topa amb una mestra que s’interessa per la seva situació i el seu futur. En canvi el seu germà, també molt intel·ligent, optarà per l’autodestrucció i la rebel·lia violenta.

A poc a poc la noia anirà esbrinant detalls del seu passat, dels motius pels quals la van transferir als familiars i dels detalls del seu retorn. Cal dir que la mare adoptiva s’ha fet responsable del tema econòmic i pensa ajudar-la en els estudis superiors. El retrobament amb aquesta mare adoptiva, que la defuig durant un temps, i alguns detalls sobre la seva situació actual, evidencien que les coses no sempre son senzilles, quan cal prendre decisions importants. I que hi ha mancances per ignorància i mancances a causa de dogmes educatius abusius i,  suposadament, moderns.

Tot i que la maternitat sembla aquí un dels temes clau acaba per tenir poca importància, al capdavall un ha de comptar amb ell mateix, quan les coses son difícils. El llibre és auster, concís, gens retòric, vitalista i relativament esperançador. Fa poc, precisament, una persona més gran que jo, molt  intel·ligent, m’explicava com en el temps de la dura postguerra a ella la van enviar amb els avis, al poble remot, mentre els seus germans es quedaven amb els pares, en un indret més amable. Admetia que pensar en aquells anys encara li produïa neguit i tristor. No va tenir la sort, pel que fa als estudis, de la protagonista, va haver d’anar a treballar abans dels deu anys, però va acabar per tenir una vida convencional i feliç. La infantesa i els seus problemes és i serà un gran tema literari, en totes les èpoques.

Donatella Di Pietratonio (Arsita, 1963) és una escriptora italiana, dentista infantil de professió, i aquest llibre, que ha tingut un gran ressò és la seva tercera novel·la. No ens menciona mai el lloc on passen els fets però és fàcil identificar-lo amb la seva terra, els Abruços,  on encara viu. Tampoc no ens diu en cap moment el nom de la protagonista. Tot i que les descripcions no son excessives ens mostren, amb pocs recursos, un mon rural que canvia amb dificultats.  

Un altre tema que pot semblar marginal però amb mi em sembla interessant, ja que encara es mou aquí i allà amarat de prejudicis i amb molta ignorància al volt,  és el de les variants dialectals i la llengua oficial, assumida per l'ensenyament obligatori i que esdevé una eina classista i de poder. La protagonista sent vergonya de la parla de la seva família biològica i mostra com encara son vigents molts dels dogmes a l'entorn de l'idioma bo i correcte i el dolent i incorrecte, encara existent, sobre parles diverses, no oficials ni acadèmiques, que en el cas italià son molt nombroses. 

Al llibre, que té molt d’encant, tot i la seva economia de mitjans, hi trobem ressons d’altres narradores italianes, les escriptores d’aquell país han estat moltes i molt bones, i s’hi poden copsar elements d’altres manifestacions artístiques del país, com ara el cinema neorealista.

BOTARATS AL BOTAVANT I SEDICIONS OMBRÍVOLES

Jo crec que no existeixen ni els sinònims ni les traduccions exactes. Cada paraula té els seus matisos en les diferents llengües i, encara més, en les diferents formes dialectals. És clar que de vegades preval la mandra a l'hora de cercar un mot adient en una traducció, per exemple, de l'anglès o del castellà. Jo, amb tot això, no m'hi poso pedres al fetge ni em sembla pas malament que avui, en una societat globalitzada, manllevem d'aquí i d'allà, la veritat. S'ha fet sempre i potser és inevitable. El que passa és que en el tema del castellà/espanyol versus català o a l'inrevés s'hi barregen aspectes emocionals, patriòtics i polítics a dojo.

Amb la normalització lingüística es va comprovar que ens feia falta vocabulari groller. Fabra i els del seu temps eren molt primmirats i per això els insults o les paraulotes es van perdre per l'espai sideral dels eufemismes. Als principis de la TV3 fèiem broma dels vatua però a poc a poc es van anar incorporant els fills de puta, un insult que hores d'ara s'hauria de revisar a fons, pel que té de masclista i discriminador però que sembla que funciona, en moltes obres de teatre l'utilitzen a dojo per donar verisme i el que fa és angúnia ja que sovint no ve a tomb i s'introdueix amb calçador en el context. 

També hi ha un excés d'expressions com l'hem cagat, cosa que he escoltat fins i tot en informatius de la tele o de la ràdio,  i, en els darrers temps, tot es peta. L'ús de frases col·loquials en informatius seriosos avui és de traca, he escoltat coses com ara que 'a un ministre li han tocat el crostó' o que determinat polític 'ha pixat fora de text'. La idea del context adient es deu haver esvaït en la modernitat líquida.

Avui hi ha molta sensibilitat a l'hora de dir a algú, per exemple, maricon, però això de fill de puta es troba plenament vigent. Potser perquè el tema de la prostitució no el tenim gens clar ni se'n parla de forma seriosa i amb ganes de fer-hi alguna cosa que no obeeixi a qüestionaments de moralina feminista barata i que protegeixi les treballadores. Un dels darrers capítols de Borgen, per cert, entomava el tema de forma molt interessant.

Quan jo era petita hi havia tebeos de nens i tebeos de nenes. Encara existeixen, però ningú no vol que sigui dit. Els de nenes eren domèstics, d'amor, de fades i de virtuts maternals. Els de nens eren competitius, violents, bèl·lics i sanguinaris. Malgrat això, potser a causa de molts prejudicis, els de nens tenen encara les seves devocions i se n'han fet molts més facsímils. 

Fa anys, en uns cursos per a mestres, ens van passar un power point sobre còmics antics, en acabar vaig protestar, tot el que allà es mencionava era de nens, des del Capitán Trueno al Diego Valor. El xicot que l'havia fet gairebé se'm va enfadar i em va dir que els de nenes eren carrinclons. Val més ser carrinclona, diria jo, que no pas anar estossinant enemics. En tot cas avui s'ha admès que entre els dibuixants dels tebeos de nenes hi havia gent molt bona, dones la majoria. I és que moltes coses ens l'hem de fer mirar, la veritat. Sorprèn l'èxit de la novel·la negra, molta de la qual passada de rosca i violenta en excés, en comparació amb la consideració de la mal anomenada novel·la rosa. De fet, jo crec que hi ha una novel·la rosa, avui, però els seus autors, en general, autores, no acceptarien de cap manera que se'ls digués que pertanyen a aquest gènere. De vegades, pel mig de la història romàntica hi posen un crim, per tal que sembli negra.

Existien aquests dos tipus de tebeos però les nenes, de tant en tant, també llegíem tebeos de nens, a l'inrevés no era tan freqüent ja que a la mínima actitud que semblés femenina als nens se'ls reprimia i botzinava sense contemplacions. A un meu parent, més gran que jo, al poble, una vegada li vaig veure amollar un bolet a un seu fill  que no devia tenir ni quatre anys, perquè jugava amb una nina, dient-li, amb crits: els nens no hi juguen, amb nines! Un meu amiguet tenia la tendència a disfressar-se de flamenca, en aquells anys de l'èxit de la Lola Flores, i la família estava molt preocupada. I això que, de fet, una cosa molt habitual durant els carnavals és que els senyors es disfressin de senyores i les senyores de cabareteres, tema aquest que podria ser objecte d'un estudi psicològic interessant. 

Com que jo en llegia de nens, del meu germà i d'altres amics, de tant en tant, m'ensopegava, per exemple, en els del Roberto Alcázar y Pedrín, (parella singular amb paral·lelismes amb Batman i Robin i que té un rerefons d'allò més evident, pel que fa a l'opció sexual dels protagonistes), amb penjaments diversos i frases com ara: ¡Chúpate esa mandarina!  en relació al fet d'etzibar una bufa a l'enemic, moltes vegades xinès, negre salvatge o comunista, tot i que també podien lluitar contra estranys monstres. Eren paraules que jo no havia sentit mai i que per a mi eren dels tebeos. L'Alcázar tenia un cognom ben gràfic i s'assemblava d'allò més a José Antonio Primo de Rivera. 

Això del procés i la visceralitat d'algunes manifestacions verbals generades en aquests temps de penitència m'han fet recordar moltes paraulotes divertides d'aquells tebeos, la darrera, botarate. Una bona amiga, també escriptora, em comentava una vegada que es feia difícil traduir coses con anonadado o mojigata. Jo tinc un blog en castellà, de vegades he de recórrer a escriure coses en català, no els trobo una traducció contundent ni veraç.

Botarate no és ben bé poca-solta ni taral·lirot, amb el punt volat aquest que els dogmàtics estimen tant fins al punt d'haver-li dedicat un dia especial. Botarate és botarate i no és que jo cregui que som millors o pitjors segons la llengua que fem servir, fruit de tants encreuaments, contaminacions i circumstàncies històriques i de la qual es poden trobar moltes variants malgrat que la tele ens unifica tots en el mar de l'estàndard del moment. Jo no crec que Puigdemont sigui un botarate però sí que conec botarates catalans, la veritat. Puigdemont podria ser votarate, potser. Posats a ampliar vocabulari...

Les informacions que he trobat pel món virtual expliquen la seva etimologia, vegeu:

Sustantivo masculino. Este vocabulario coloquial que se dice de un hombre que esta irreflexivo, bullicioso, perturbado, alborotado, desordenado, atolondrado y con escaso juicio. En Canarias y América es una persona manirrota, malgastador y despilfarrador. Este vocablo se puede usar como adjetivo.

Etimología

Esta palabra en su etimología viene del verbo “botar” y del sufijo “ate” equivalente a “ado” con terminación de algunos nombres de origen americano que indica acción y resultado de.

Però amb les definicions passa com en les traduccions i els sinònims, mai no són exactes del tot i, en tot cas, cadascú de nosaltres té la seva percepció, de vegades, com en aquest cas, lligada al mateix so de la paraula. Avui estem recuperant molts mots d'aquells tebeos, semblaven pintorescos, antics, però resulta que han revifat. Jo em pensava que això de sedición era quelcom en desús i ja hem vist que no pas. 

En tot cas, la parauleta m'ha evocat hiverns del passat al costat del braser, llegint amb gran afició tebeos violents i doctrinaris del meu germanet, en el qual les dones sempre hi tenien un paper molt secundari i, en tot cas, mai no hi havia amor ni enamoraments sòlids. Per cert, una vegada, d'adolescent, vaig deixar una pila d'aquells tebeos del Roberto Alcázar i el Pedrín a a un xicot amb el qual ballava i no el vaig veure més, ni a ell ni als tebeos, cosa que va fer enfadar molt el meu germà que encara era jovenet, i amb tota la raó.  A més a més de'un botarat va ser un aprofitat, el paio. 

Aquesta gent del govern hispànic, fins i tot els que encara no manen, són una mina semàntica, la veritat. Ja espero amb candeletes les seves noves aportacions al vocabulari específic del penjament dedicat als catalans repatanis.  Jo crec que preparen els discursos a casa, després d'haver revisat la premsa infantil dels seus anys d'innocència lectora.

DIVAGACIONS ORTOGRÀFIQUES HUMANÍSTIQUES PERÒ POC FILOLÒGIQUES

Fa més de vint anys que va començar tot això de les sèries nostrades que ara ja han esdevingut una plaga bíblica. Un èxit emblemàtic de la nostra prehistòria televisiva va ser Poblenou. Poblenou, per cert, sembla que s'ha d'escriure junt mentre que Poble-sec s'ha d'escriure amb aquest guionet, el mateix que Vila-seca o Vila-rodona, la raó va lligada al tema de la consonant 'essa' i el seu so, que varia segons com ho vulguem escriure. 

Jo respecto des de fa anys això del guionet però moltes vegades, fins i tot en documents que venen d'institucions diverses, es passen pel folre el preceptiu guionet. Si insisteixes en el tema et diuen que ets una torradallonses, quan ho diu una autoritat la cosa canvia, però això no vol dir que li facin cas. Faig constar, però, que no acabo d'entendre per quins set sous no es pot escriure Poble Sec tot i que he llegit molt sobre el tema. 

La gent més jove no ha viscut la divertida, però en ocasions encesa, polèmica blogaire sobre la normativa, allò del blog/bloc i d'altres invents (dip, bitàcola) així com una ordre de les altures que va indicar que les entrades als blogs s'havien de dir apunts. Jo no sóc gaire dogmàtica, amb els anys veus com coses que defensaves i que no es tenien per correctes tornen a la lògica primigènia, o t'adones que el tema no s'acaba d'aclarir mai del tot, com ha passat amb la bòbila/bòvila i amb l'anxaneta/enxaneta, paraules que de tant en tant tornen a generar debats i polèmiques molt interessants i totalment inútils, segons el meu parer.

A la sèrie Poblenou Miquel Cors feia un personatge que es deia Antonio. Ja aleshores va començar a popularitzar-se la moda d'escriure aquests noms castellans que s'han pronunciat durant anys en català, tal com ragen i tal com sonen. Algun lingüista ja va protestar i ironitzar sobre el tema, en aquella època. No hi havia cap necessitat d'escriure Antoniu quan això de pronunciar el nom d'aquesta manera ve, precisament, de llegir com si fos català el nom castellà. Però ara, en moltes ocasions, si escrius Antonio i et refereixes a un Antoniu sempre hi ha qui et diu que ho has escrit en castellà.

Un d'aquests despropòsits és el dels Papitus-Pepitos, en tenim un de ben popular i conegut, el Benet i Jornet, i recentment la seva filla li ha dedicat un llibre i l'ha titulat Papitu, seguint una tendència que no sé si ja és normativa o què tot i que,  en aquest cas la filla de l'escriptor té una justificació evident, en fer coincidir el nom amb el diminutiu de papa (papito) que ha utilitzat des de sempre en el context familiar. Un complicat joc de paraules, doncs.

El fet és que fa anys, quan es referien a aquest escriptor, sempre escrivien Pepito i encara he llegit el seu nom escrit així en alguns articles actuals, però en molts altres ja sembla habitual utilitzar el Papitu i prou, en qualsevol context. A mi, potser és mania persecutòria, però això de Papitu, segons on m'ho ensopego, em fa mal a la vista. I això que, tot s'ha de dir, el nom té tradició històrica, gràcies a la popular revista d'abans de la guerra. Però eren d'altres temps i el nom tenia en aquest cas un evident rerefons satíric i provocador.

No sempre resulta fàcil reflectir (no pas reflexar tot i que en una ocasió una blogaire gairebé se'm va empipar quan vaig comentar el tema i molta culpa la té Sau i allò de la llum reflectida a la copeta) la llengua viva, que es troba en constant transformació malgrat els obstacles normatius. Hi ha gent que et corregeix bajanades i després en diu de tots colors, en general es té una tendència a corregir paraules concretes, fora de context, però després es fan unes construccions gramaticals d'allò més surrealistes. 

Algunes fornades de joves filòlegs surten, com passa en totes les carreres, em temo, molt dogmàtics, no és culpa seva sinó del sistema i dels qui els ensenyen. I malgrat el dogmatisme, escoltar teles i ràdios fa riure -o plorar-, els carrerons i els màsters periodístics no han servit, en general, per millorar l'expressió oral o escrita. Amb l'escrita no es nota tant ja que hi ha correccions prèvies a l'abast.

Jo, de moment, quan hagi de referir-me a Fernandus, Antonius o Papitus continuaré escrivint aquests noms com si fossin en castellà i llegint-los com si fossin en català. De fet, tots aquests noms es troben en perill d'extinció, la tendència actual ens porta als Ferrans, Antons o Peps, més aviat. Això dels noms respon a modes, volem ser originals i després tothom es copia els noms de moda.  Avui, en català, es volen defugir noms que puguin reconvertir-se en diminutius i per això cada vegada trobem popularitzats noms més breus, Iu, Ot, Pol, sobretot en el cas dels nois. Quan jo era jove el meu nom no agradava a ningú i ara està de moda des de fa uns quants anys.

La multiculturalitat ens ha portat la diversitat patronímica i pel que fa a la transcripció dels noms estrangers em temo que no hi ha gaire unitat, de moment. Al parvulari, suposo que encara es fa, es partia del nom de les criatures, per iniciar la lectura i l'escriptura, però aquests darrers anys tot plegat era un calvari. El món llatí aplega moltes rareses, es fan servir noms anglosaxons i cadascú els escriu com li sembla, moltes vegades tal com sonen en castellà, Izan, Jeison, coses així. Però també hi ha qui en respecta l'origen. En els noms d'origen àrab es trobem moltes variacions en la seva escriptura, segons procedències culturals i tradicions familiars. I això passa amb la gent que ve de Filipines i de la Xina i de molts altres indrets, cosa habitual avui. 

Com que la veritable història de les llengües, dialectes i la resta, ha estat una de les més amagades i tergiversades en el món cultural oficial, s'escolten moltes bajanades a l'entorn de tot plegat i encara funciona allò del correcte/incorrecte que s'hauria d'aparcar per tal d'intentar entendre la procedència de la suposada incorrecció. També tot depèn d'allò de caure en gràcia, a determinats escriptors, que tampoc no són Shakespeare, se'ls accepten formes dialectals diverses mentre que a d'altres, de  cap manera, tot va a modes, tendències i grups de pressió literària.

Malgrat la gran defensa que cadascú, en general, fa de la seva llengua i, avui, de la seva forma dialectal, encara no hi ha ningú que pugui explicar amb claredat meridiana què és o no és una llengua -o un dialecte, o un idioma, o una variant territorial de la llengua-. Qui no s'ho cregui que tingui la paciència de cercar definicions, per la xarxa o en els manuals seriosos, a veure si se'n surt. No pots dir que no se sap què és una llengua, la gent normativista se t'enfada, tot i que no sigui capaç de donar una explicació coherent sobre la qüestió. En tot això hi ha molta política i al capdavall el que domina el context no és el món acadèmic sinó l'atzarosa societat real i els seus usos, costums i influències.

Si la gent de tradició familiar castellana fes això dels Papitus, quan posen noms en català, cosa que sol passar, tindrien tirada a escriure Llusef, Chordi, Chuan i d'altres meravelles. Cal recordar que quan els catalans no sabíem pronunciar la jota castellana dèiem kefe, don Kosé i Don Cuan. Quan a escola ho fèiem tot en castellà, en el passat remot, algun infant simpàtic i que tot just començava a aprendre les beceroles, m'havia escrit dedicatòries reconvertint el meu nom en Chulia. Potser hauria de transcriure Xúlia, en aquest cas? 

D'algunes innocents lletres se'n fa bandera, bandera ideològica, cas de la 'enya' castellana o de la geminada catalana. Fa quaranta anys hi havia lingüistes del país que intentaven suprimir la geminada amb el seu incòmode punt volat però s'ha reconvertit la geminació en una mena de senyal d'identitat irreversible i tot sembla sagrat, com els accents, que avui dia ja no serveixen per res i que gent com els anglesos, pragmàtics i cultes, ja fa anys i panys que s'han carregat, sense massa conseqüències. Encara més, en la parla habitual la geminada no es percebia però ara, els dogmàtics, la remarquen, perquè es vegi que hi ha de ser. La remarquen quan se'n recorden, ep.

Em temo que en tot plegat no hi ha una solució fàcil que es pugui consensuar a gust de tothom. Conec gent que quan té fills cerca noms que sonin igual en català, castellà i anglès, al menys. Per no embolicar-se, vaja. Un altre tema és que després les criatures, quan creixin, es faran dir com els diguin els amics de la seva generació, i pot passar de tot. Un nom que m'agradava molt era Oleguer i conec jovenets amb aquest nom als quals els diuen Ula, i suposo que quan es promocionin amb aquest diminutiu escriuran Ula i no Ole, ja que resultaria una mica exòtic, ben mirat. Els Ius poden esdevenir Iurets i els Ots, Otets, coses més rares he vist i escoltat al llarg de la vida.

No, si ja deia un company que vaig tenir fa anys, filòleg i molt bon lingüista, que voler encotillar els temes relatius a la llengua era ben bé com agafar aigua amb un cistell. Al capdavall, però, l'ortografia és arbitrària i no pas cap dogma de fe, i tot depèn, com diuen, del context comunicatiu.

PÀGINES VISCUDES A PROP DE CASA

Ahir vaig anar a un acte cultural al barri. Per amenitzar l'acte, una parella jove, un noi director d'una coral, va tocar la guitarra i una noia que també participa en aquesta coral i que crec que es dedica professionalment a la música va cantar, molt bé per cert. El repertori va comptar amb dues cançons en anglès, una en francès i una altra, una estranya versió a la brasilera dels Clavelitos tunaires, en castellà. 

Vaig comentar com era que no en cantaven cap en català i més d'una persona em va mirar de cua d'ull, talment com si jo fos l'àvia bola rondinaire. L'únic ressò comprensiu va ser el d'una altra persona del barri, una mica més gran que jo, que fins i tot li va recordar a la noia, durant el pica-pica posterior a l'acte, de forma informal, que no havien cantat res en la nostra llengua.

La xicota es va posar a la defensiva, oh, va dir, hem triat aquestes cançons... La meva coneguda li va comentar que en català hi havia cançons molt maques i la noia, visiblement molesta i incòmoda, va dir que en totes les llengües hi ha cançons maques i que n'havia cantat una en castellà, com si allò dels clavellets fos una compensació per l'absència de llengües oficials. La cantant és de parla castellana però porta alguns anys a Catalunya. El noi de la guitarra és català. Preciso això pel fet de què algú, davant dels meus comentaris em va recordar què la noia no era d'aquí. Oh, sí, però bé que ha cantat en anglès i francès, vaig dir jo, cosa que crec que va sonar com una inconveniència.

Aquesta anècdota és una de tantes com n'he viscut i en viuré. Considerant els temps que corren i tot i que no m'agradaria que passessin coses com en el temps de la Nova Cançó, quan grups d'indignats puristes anaven a xiular Núria Feliu perquè cantava alguna coseta en castellà, el tema em sembla adient per a la meditació sobre el país i els catalans. Moltes corals i grups actuals canten avui en anglès, si bé no sempre tot el repertori, una gran part. En això també val més caure en gràcia que ser graciós, a determinades persones, escriptors, cantants, se'ls exigeix fidelitat lingüística i a d'altres res de res i encara sembla que fa fi això de fer l'americà internacionalista.

Precisament no em considero gens radical amb aquesta mena de coses, la noia em podia haver dit que no hi havien pensat, que tenien aquell repertori preparat, una excusa, vaja. Personalment hauria entès fins i tot millor que ho haguessin cantat tot en anglès. Consideraria que es fa efectiu allò que va dir Riba a Unamuno, que ens passaríem directament a l'anglès, però no va ser ben bé així. El pitjor és que ni et pots queixar, sembles una perepunyetes, però mentre en tantes coses hem potenciat la reivindicació, jo diria que en el tema cultural, fins i tot en el cultural-casolà, anem enrere. 

En aquesta qüestió i en tantes altres ens mata una tendència a la modernitat badoca, no sigui que ens considerin barretinaires, xiruqueros i amants xarons de la botifarra amb mongetes. Després d'haver escoltat, en un dels parlaments que es va fer a l'acte, per milionèsima vegada, allò de què qui perd els orígens perd identitat, la indiferència davant de l'oblit musical em va semblar una mica surrealista, però així és el món, també el nostre.

Fa anys, moltissims, a l'empresa on jo treballava un dels caps, fora de la feina i pagant la col·laboració com a hores extraordinàries, -m'imagino que devia ser proper a alguna entitat com Òmnium-, va fer passar a fitxes perforades de l'època una enquesta sobre el tema de la llengua. Devia ser a mitjans dels seixanta, si fa no fa. Recordo que una de les preguntes, formulada ja aleshores de manera una mica tendenciosa, comparava el fet de què uns cantants italians haguessin gravat un disc en català amb què Joan Baez hagués gravat, en anglès, temes catalans, com ara El cant dels ocells i demanava als enquestats quina de les dues opcions els semblava més rellevant per a la nostra cultura. La formulació de la pregunta t'empenyia a què consideressis millor per a l'estat de la qüestió això de Baez i l'anglès. 

Crec que en la formulació de la pregunta hi havia també un cert pes elitista, Baez tenia un prestigi cultural determinat i els cantants italians pertanyien al món de la música de consum. Ja ho deia el senyor Unamuno, que ens perd l'estètica. O allò que pensem que és l'estètica avantguardista que toca defensar. 

Per sort, pel matí vaig assistir al concert de Nadal que van fer els alumnes de l'escola de la meva néta, una escola pública propera que acull alumnat de tot arreu del mon, sense problemes ni prejudicis per part de ningú i que funciona molt bé, una mena de Nacions Unides Infantil. El repertori va ser majoritàriament en català, amb alguna petita incursió al castellà i l'anglès i sense manies a l'hora de recuperar temes tradicionals d'aquests dies. 

M'han explicat iaies conegudes que en alguna escola  de menuts s'ha reduït al no res el tema nadalenc, per un suposat respecte estrany als nou vinguts no cristians. Crec que el millor respecte és la normalitat i la consolidació de les tradicions, les mares i pares multiculturals van gaudir d'allò més del concert i no es van plantejar temes eteris, més enllà de voler fer fotografies amb el mòbil, aquest estri que ens agermana en el present, als seus espavilats plançons en escena.

Fa temps, uns quants anys, a una escola on anava a dinar, va venir una jove mestra, substituta en una escola veïna, plorant i amoïnada. L'havien esbroncat de valent pel fet d'haver ensenyat als infants una cançó tradicional catalana de Nadal, en aquella època la cosa no anava de respecte cultural, sinó d'ideologia esquerranosa i reduccionista, es veu que feien això del solstici i para de comptar. Per circumstàncies comprensibles però que hauríem d'haver superat hem confós dogmatisme catòlic amb tradició entranyable. Sobre adoctrinament escolar hi hauria molts aspectes a debatre i crec que l'educació mai no és neutral ni ho pot ser, ni a casa, ni al cole.

No se m'acut res més, per acabar, que reivindicar aquell pobre dimoni escuat amb ganes de gresca, el qual els pastors estoven de valent i en l'evocació del qual sempre s'obvia, no sé el perquè, la darrera estrofa. Per cert, és possible que la violència exercida sobre el Banyeta sigui avui, objecte de condemna pel que fa a la famosa nadala, tot i que això d'apallissar el pobre tió, un tió que ara té horribles trets antropomorfs i, per tant, resulta més humanitzat, no sembla que inquieti ningú. De moment.

SOBRE MOTS, LLENGUA, CONCURSOS I RARESES SEMÀNTIQUES

No em miro gaire sovint el programa El Gran Dictat i, per tant, pot ser que digui alguna cosa inexacta sobre aquest concurs el qual, pel que sento comentar, gaudeix de força audiència i fa la competència fins i tot al gran programa del senyor Cuní, líder de totes les audiències audienciables. El programa es presenta amb un eslògan sobre ser el concurs que ens vol ajudar a tots plegats a destrossar una miqueta menys el català, declaració d'intencions que es podria matisar força.

Ahir, en els comentaris, debatia amb la Glòria sobre temes lingüístics, dialectals i la resta i després, gràcies a les possibilitats de les noves tecnologies, vaig tenir una conversa virtual amb l'Enric Vieta, vell conegut dels meus anys a la UOC, rere els quals s'han escolat, com qui no vol la cosa, dues dècades més.

L'Enric em preguntava si existia algun diccionari amb anglicismes i germanismes acceptats en català, és un tema que desconec però per la xarxa no he trobat res. Aquest concurs comença dictant parauletes més o menys senzilles i després es complica, per acabar amb uns mots raríssims que ningú, que no sigui un gran especialista en alguna cosa, deu hacer escoltat mai. Ignoro com els concursants aplicats poden aprendre aquests mots i d'on els treuen.

L'Enric em comentava que fa uns dies va sortir la paraula getreue la qual, a més a més, es va pronunciar en alemany del que ara es parla. Els concursants no la van encertar i per més que hem cercat pel món, accessible al poble, dels diccionaris virtuals no l'hem trobada tot i que sembla, pel que diuen, que aquests estranys paranys que no responen a cap normativa convencional, existeixen en algun lloc i són acceptats, més o menys. Crec que cap concursant, fins ara, ha protestat sobre la qüestió ni ha impugnat cap mot, o sigui que en algun indret, ocult però ortodox, es deuen amagar les parauletes tot i que en molts casos no les hem sabudes trobar.

Avui consultem més aviat els diccionaris virtuals. Aquells volums en paper tan estimats i imprescindibles resten incomplets i antics en un tres i no res, tot i que jo els tinc molta estima i quan passen els anys ens donen moltes pistes sobre com érem en l'època de la seva primera edició. Ja he manifestat en més d'una ocasió que no sóc gens dogmàtica en aquests temes, car tot canvia, i també entre els experts acadèmics m'he ensopegat amb opinions divergents, opinions que fa anys eren objecte de debats una mica espinosos però avui sembla que no hi ha debat sobre gairebé res, més enllà de la política.

Els premis dels concursos actuals són, en general,  gasius. No hi ha cotxes ni apartaments ni milionades. Això, per una banda, està bé, al capdavall tot és un joc i com a joc ens ho hem de prendre. Un altre tema és si aquests dictats de paraules es poden considerar educatius, jo diria que no, són un divertiment com un altre, tot i que alguna cosa aprenguem sense voler en molts d'ells, o puguem constatar amb delectació vanitosa que de vegades els concursants ignoren coses que nosaltres sabem. 

Els bons diccionaris, en paper o en línia, han de dur exemples, quants més, millor. És en el context d'un exemple on s'entén la paraula. Per això crec que un concurs més bonic seria aquell que dictés textos literaris o científics, en els quals la paraula es pugués interpretar en un context determinat. S'han fet i fan concursos interessants sobre paraules, recordo el Cifras y Letras i també aquells enyorats Vostè Jutja del senyor Puyal, en els quals, a través d'una historieta ens posaven paranys lingüístics, barbarismes, mots fets servir de forma errònia, allà sí que hi jugava el context.

El dictat havia estat una eina escolar tradicional, que ajudava a consolidar l'ortografia. Per això de les modes educatives durant un temps se'l va bescantar a fons i es deia que, en tot cas, havia de ser preparat de bell antuvi. Crec que al final s'ha anat fent de tot però el dictat no ha abandonat  mai les aules dels diferents nivells, al menys de forma absoluta. A mi m'agradava fer-ne, quan anava a escola, però això de l'ortografia és com tot, hi ha qui la domina sense dificultats i qui en té moltes per assolir un bon nivell, el mateix que passa amb les matemàtiques, la música, l'esport o els idiomes. Recordo que quan feia errors era pel fet que, en general, no havia entès el context de les frases dictades. L'ortografia s'aprèn més aviat gràcies a la memòria visual que no pas a la memorització de regles i excepcions. Quan treballava de mestra m'agradava fer-ne per un motiu extra-ortogràfic, era una manera còmoda de tenir la colla en silenci durant una estoneta.

Fa anys ben poca gent sabia escriure i llegir en català però en poques dècades ens hem posat al dia. Que el valor de l'escola en molts temes és relatiu a mi em resulta una evidència.  Jo crec escriure mitjanament bé en català i el vaig aprendre llegint i fora de les aules ortodoxes. De fet, com ahir comentava amb un altre amic, el pes relatiu de l'escola es pot demostrar en comprovar que d'aquelles col·legis tan rancis, catòlics i espanyolistes vam sortir gent molt diversa i fins i tot ben oposada a allò que ens van ensenyar, de vegades fins i tot amb mètodes amables, tot i que també a còpia del matxaca que es un mètode que té la seva eficàcia.

Una monja de la meva escola ens dictava frases molt divertides, per consolidar l'ortografia, però en tenia un repertori limitat i acabàvem per saber-les de memòria, eren coses com ara: al fin y al cabo tuvo el cabo que limpiar el tubo, a la vasca Rosario le dio una basca rezando el Rosari o ni el mar Negro es negro ni rojo el mar Rojo. Poesía pura i magnífiques frases per estructurar una obra de teatre de l'absurd a l'estil de Ionesco. 

No tinc ara prou paciència i les meves muses iròniques no em són propícies però una de les meves intencions era recollir els termes estranys del concurs que menciono i compondre amb ells un poema o una narració, seria ben divertit i potser contribuiria a què el vocabulari passiu, abaltit, complex, es convertís en vocabulari viu i actiu, aspiració aquesta que hauríem de fomentar en lloc de fer servir sempre els mateixos mots. Una bona amiga deia que totes les paraules que són al diccionari es poden fer servir, de vegades he escoltat opinions contràries però jo també penso així i, de fet, és el que va intentar Espriu quan va escriure coses com ara la Primera Història d'Esther, un text que avui m'encanta i em resulta comprensible però que quan vaig escoltar per primera vegada al teatre em va semblar alemany o rus. De tota manera, en aquell cas, totes les paraules eren al Fabra, ep.

En resum, que tot i admetent el caràcter de joc d'El Gran Dictat estaria bé que ens indiquessin on trobar les paraules estranyes i on accedir a aquells textos en català en els quals tinguin un paper protagonista i comprensible. Però, és clar, d'aquesta manera el famós pot es buidaria aviat i potser no estem en aquests temps per lligar els gossos amb llangonisses. Per lligar o per a lligar? Vet aquí un altre tema sobre el qual s'han escrit tones d'aprofundides reflexions acadèmiques...

FRESH FISH, HOT SOUP

Fa uns dies em vaig ensopegar amb un programa, crec que pel 33, on sortien diferents personatges que opinaven sobre cultures i culturetes. Un d'ells era Toti Soler que va insistir en una cosa evident, sobre la qual ell i d'altres ja han opinat en moltes ocasions, que facin el que facin, documentals sobre paisatges catalans, futbolistes mediàtics, fauna o literatura nostrada, la banda sonora és gairebé sempre pop rock americà. El més divertit és que en acabar el programa van posar pop rock d'aquest, en anglès, és clar. Cosa que vol dir que els muntadors de programes es passen pel folre els continguts, que ja és gros.

Moltes vegades, per raons òbvies de proximitat, malgrat que en tot s'hi barreja la política i el dogma, quan xerres de forma informal has de recórrer a alguna paraula en castellà, sobretot pel fet que mai no existeixen traduccions exactes de res, de la mateixa manera que no existeixen els sinònims purs. En concret fa poc vaig necessitar utilitzar aspaviento i les bíblies em donaven escarafall com a possibilitat que, ben mirat, té poc a veure, segons la meva opinió. En general sempre hi ha algú a prop teu, de vegades fins i tot amb llicenciatura filològica de darrera fornada, que et corregeix de forma seriosa i sense gota d'humor. Cal ser curós amb la llengua nostrada que en el futur, segons intencions, manifestos i previsions, sera mono. Però, de la mateixa manera, els anglicismes ja han pres carta de naturalesa i són admesos sense manies, a manta i de forma piconadora, deu ser allò atribuït a Riba quan parlava amb Unamuno, que passaríem de forma directa a l'anglès, vaja. Tot i que això de l'anglès musical es pot fer extensiu a molts programes hispànics en castellà, què hi farem. El dia del futur en què tota la pell de brau s'expressi en anglès romànic no sé pas de què podrem discutir.

Quan jo era joveneta quedava gent finolis que recorria a alguna paraula francesa, de tant en tant, anaven a la buat a ballar, a la butic a comprar i tenien panne. Pel que fa a idiomes més minoritaris o a d'altres llengües peninsulars, en general són absents del context llevat d'alguna bestiesa inclosa en acudits regionals de gallecs, per exemple. La vida és complicada i encara no he trobat cap definició sobre què és o no una llengua o un idioma que em faci el pes. Ja ho deia, un company meu de feina, que voler engrapar de forma precisa allò que toca temes lingüístics és com voler agafar aigua amb un cistell tot i que en el nostre segle els cistells fins i tot es poden impermeabilitzar, em temo.

Precisament avui he escoltat un molt bon programa de la UNED sobre els problemes de les traduccions i dels traductors, dels bons, és clar, perquè aquesta feina, generalment mal pagada, la fan alguns com qui fa xurros i això també és políticament incorrecta ja que els xurreros se'm poden molestar pel fet que fer xurros deu tenir les seves dificultats professionals, inherents a totes les feines com molt bé saben els escriptors i polítics que han hagut de fer de dones de fer feines o de peixateres i treure espines mentre es pagaven els estudis. Com diria el meu iaio, se me'n refot si molts de tots aquests distingeixen un corball d'una mussola.

BIQUINIS I PA AMB TOMÀQUET

Avui, gràcies al facebook, he accedit a un breu article on s'explicava l'origen de l'entrepà calent el quan, en general, coneixem com a biquini. De fet a viquipèdia expliquen el mateix que a l'article. Com que aquests temes punyents sempre genere debat fins i tot algunes persones posaven en dubte la relació amb la sala de ball Bikini però, vaja, aquestes tradicions sempre són difícils de demostrar científicament.

M'ha vingut al cap una anècdota, viscuda per una companya de feina, fa més de vint anys. Precisament era una persona la qual, en general, parlava en a castellà i no és pas que fos molt catalanista. Va anar a Salamanca i en una cafeteria va demanar aquest entrepà calent tan popular. El cambrer, amb pocs modos, li va dir que allà no parlaven català. Aleshores va demanar un sandvitx calent, ja sabem que això de sandvitx ve de l'espanyol més primigeni, vaja. 

Es va empipar però jo diria que no pas tant com ho hauria fet algú més catalanitzat. Fins i tot recordo que comentava: y yo creo que no tengo acento catalán. Avui, a l'article que cito, fins i tot constaten que a Madrid ja en diuen biquini, a més d'un lloc. És clar que Madrid no és Salamanca, a Madrid he demanat biquinis i cacaolats i tot i que en alguna ocasió m'ha dit que allà no en deien de la mateixa manera, he tingut sort i l'atenció ha estat excel·lent, fent broma del tema sense verí. A molts llocs dels madriles avui també et fan pa amb tomàquet sense problemes. L'Espanya profunda és una mica diferent de la capital de la mateixa manera que també Barcelona és diferent de la Catalunya solidificada.

Per cert, quan vaig començar a poder anar a algun hotelet vaig descobrir allò del croque-monsieur, l'entrepà que, expliquen, va donar origen, una mica simplificat i desengreixat, al biquini famós.

També avui, per facebook, m'he trobat amb aquesta fotografia amb frases, que tothom està compartint, totes se les pensen.

Tot i que per aquí tenim tendència a creure'ns els reis del mambo hem caigut en paranys diversos relacionats amb això de les llengües, un tema que no s'estudia a escola, i no em refereixo a les llengües estàndard convencionals sinó a com en la realitat ens movem en un món molt divers, en el qual això del parlar no ve marcat per fronteres artificials sinó que és viu, colorista i difícil d'entendre. No fa gaires anys algú m'explicava, entusiasmat, que ja amb els italians s'entenien en anglès, a la seva empresa. Que amb persones amb les quals, parlant una mica a poc a poc, et pots entendre força, hagis de parlar-hi en anglès d'acadèmia diu molt de com tots ensopeguem amb els mateixos paranys, d'una manera o d'una altra.

Encara fa pocs dies una dama suposadament culta m'insistia en allò de què el millor català és el de Girona i el de Barcelona, el pitjor, com si algú des de la cort celestial dels lingüistes dogmàtiques hagués establert que també per a les formes dialectals hi ha cels i inferns. Ja no entro en debats sobre tot plegat perquè m'he trobat amb moltes curiositats, abans el català era ignorat olímpicament i no fa tants anys, abans de la immersió, molta gent nostrada creia que aprendre'l bé era una pèrdua de temps i d'esforços. 

Ara hem entrat en una espiral normativa ortodoxa massificada que fa una mica d'angúnia. La mostra més evident és aquest concurs del Gran Dictat on les paraules surten fora de context i la santa ortografia és sagrada. Deien que els estudiants escriuen pitjor, segons estadístiques. La meva opinió és que escriuen molt pitjor però, això sí, amb una molt millor ortografia que en d'altres temps, ja que això de l'aprenentatge de l'escriptura se sol centrar en el tema ortogràfic i en quatre coses més.

En el tema lingüístic, em deia una de les millors professores de català que he tingut, no hi ha bo ni dolent sinó adient o no al context comunicatiu de cada circumstància. Si els polítics, molts d'allà i alguns d'aquí, no saben anglès, ni francès, ni alemany, és pel fet que ningú ha plantejat mai demanar-los que en sabessin per accedir al càrrec. Però potser si s'exigís una cosa així els traductors  perdrien llocs de treball, aneu a saber. De fet potser sí que alguns de la Pell de Brau creuen que amb l'espanyol van a tot arreu però segurament que molts polítics anglesos o francesos creuen, amb més raons miops, que amb l'anglès i el francès també van a tot arreu. Les llengües majoritàries i útils ja són molt més uns instruments pràctics que no pas uns vehicles culturals interessants. Amb això de tenir una llengua minoritària ens curem de moltes coses però no pas de totes, ep. 

ELS LLUMS DE PEU DE LA TENDA DEL SENYOR DE LAMPADUSA

Deia un bon company de feina, excel·lent lingüista, que voler fixar els temes de la llengua i la gramàtica era com voler agafar aigua amb un cistell. La referència no era ben bé seva sinó manllevada d'un professor universitari que havia tingut en els seus anys joves, potser era el senyor Solà, però no ho podria assegurar. Jo vaig tenir, fa gairebé quaranta anys, una professora excel·lent, també, la Coloma Lleal, qui insistia en el tema i considerava que en el camp de la parla i la llengua no hi havia correcció ni incorrecció sinó tan sols adequació o no al context. La normalització ens ha conduït a un excés de purisme que, per altra banda, com remarcava en una conversa informal l'amic Jaume Comas, gran actor i gran historiador, ha portat a combinar una mena de perfeccionisme dogmàtic amb una gran màniga ample sovint inconscient.

Per a molta gent el que diu el TERMCAT o l'IEC és com el que diu el metge, inqüestionable i s'ha de seguir i creure. Només que jo, hores d'ara, ja no crec gaire en els metges, així, de forma global, sinó tan sols en alguns. Si son roses, floriran, i pels seus fruits els coneixereu, vaja. Un tema molt divertit va ser allò del blog i el bloc, o també la qüestió de l'apunt i el post. De vegades es recorre sense manies a l'anglicisme i d'altres no se'l vol veure ni en pintura. De dues paraules possibles, en general, sempre es té tendència a aquella que més ens allunya del castellà, del castellà normatiu, és clar, perquè per la pell de brau trobaríem formes dialectals semblants a aquelles que mostrem com a genuïnes. El tema m'agrada i em diverteix, la veritat, ja que en aquest camp fins els més savis són ignorants de tant en tant i en ocasions m'han corregit en alguns llibres coses raríssimes pel fet que el corrector trobava que una paraula era poc habitual, massa culta o poc adient. Confonem allò que no hem escoltat mai amb quelcom incorrecte o corregible, i em temo que la universitat ha format alguns exèrcits de dogmàtics normatius, els quals tan sols amb el temps, com els metges, maduraran i aprendran allò que és la vida lingüística real.

La gent més sàvia i amb més estudis i experiència, en medicina, en història i en llengua, acostuma a ser tolerant i relativista. Tot aquest rotllo m'ha vingut al cap avui en llegir pel facebook la referència a una làmpada modernista. Això de làmpada no ho havia vist mai fins fa uns anys,  o potser a tot estirar en algun text tècnic, no ho sé. Pel que fa a escoltar-ho, mai dels mais fins fa quatre dies. Havia fet molts exercicis de reciclatge on em marejaven amb allò del llum i la llum i les seves diferències. Jo també en vaig fer fer a l'escola, el mateix que sobre les diferències vitals entre tastar, provar i emprovar. L'escola, tot i la política que s'hi esmerça i les baralles que es congrien al seu entorn, serveix de molt poc, en l'actualitat. El món real té camins que se'ns escapen, lligats a modes i a la tele i fins i tot a voler quedar bé quan es parla i el que s'aconsegueix és fer passar bou per bèstia grossa.

Una altra substitució nostrada del present és la de la botiga per la tenda. Tant en aquest cas com en el del llum no és que les paraules de moda siguin dolentes, és que em sembla que les més habituals eren millors, però potser és una opinió subjectiva. Avui tothom va de tendes o, el que és pitjor, a fer xòping.

Adjunto la informació recollida d'allò que en dèiem, en broma castellana, els súpertacanyons...

làmpada 

f. [EE] [AQ] Element o dispositiu productor de llum. Làmpada d’incandescència. Làmpada de descàrrega.

llum

6 1 m. [LC] [AQ] Estri o aparell que serveix per a fer llum. Un llum d’oli, de petroli, de carbur. Un llum de cuina.Encendre un llum. Apagar el llum. 
6 2  [AQ] [EE] [FIF] llum d’arc Aparell d’enllumenament en què la llum és la d’un arc voltaic. 
6 3  [LC] [JE] [IQ] llum de bengala Bengala 2 1. 
7 1 m. [TRG] [LC] Dispositiu lluminós situat en un lloc visible de l’exterior d’un vehicle emprat per a indicar una posició, una maniobra, etc. Els llums de gàlib d’un camió. Llum de posició. Llum curt. 
7 2  [TRA] llum de situació Llum que han de portar obligatòriament les naus i els hidroavions per tal d’assenyalar llur presència durant la nit o en cas de visibilitat reduïda. 
8 1 m. [LC] ésser un llum Ésser inepte, negat. 
8 2  [LC] estar com un llum Ésser boig, no ésser-hi tot.

botiga 

1 1 f. [LC] Establiment on es venen a la menuda un o més articles de comerç. La Rosa i la Isabel han posat una botiga de robes. Tenir botiga. Plegar la botiga. 
1 2  [LC] posar botiga Obrir una botiga. Els seus avis havien posat botiga a Tremp. 
1 3 f. [HIH] Obrador on el menestral venia també la seva producció. 
2 f. [LC] Conjunt de les mercaderies que hi ha en una botiga. Per molt poc li compraries tota la botiga. 
3 1 f. [LC] Celler que no està sota terra o sota volta. 
3 2 f. [LC] Lloc a la planta baixa d’una casa de pagès on es guarden queviures i algunes eines. 
4 1 f. [LC] Construcció petita, vora la costa, destinada a guardar-hi ormejos i accessoris de la barca i, eventualment, a viure-hi o a passar-hi l’estiu. 
4 2  [LC] [AGP] botiga de mar Botiga 4 1 . 
5 f. [LC] [IMI] Fàbrica de taps de suro.

tenda 

1 f. [LC] Abric fet de tela o de pells sostingudes per un o més pals clavats a terra i cordes que mantenen drets el pal o pals. Una tenda de campanya. La tenda reial. Parar les tendes. Desparar, alçar, les tendes. 
2 f. [LC] Establiment on es venen al detall comestibles i, a vegades, merceria i altres gèneres. Escombres? En trobaràs a la tenda.