2.10.16

CASES DE NINES I MIRANT ENRERE AMB TENDRESA MALICIOSA

Resultat d'imatges de adios a una casa de muñecas

He llegit aquests dies el llibre Adiós a una casa de muñecas, unes memories molt personals de l'actriu Claire Bloom. Es van publicar a casa nostra el 2015, vint anys després de la seva sortida en anglès i gràcies a una magnifica editorial com Circe, en la qual es poden trobar un munt de títols sobre dones interessants o escrits per dones interessants, biografies, testimonis, narrativa. El llibre me'l va recomanar una bona amiga lletraferida i el vaig comprar a través de la xarxa.

Claire Bloom, qui avui, amb vuitanta-cinc anys encara és feliçment viva, ja havia publicat altres llibres que no he llegit, ho confesso, relacionats més aviat amb la seva professió. Aquí parla molt de la professió, és clar, però així mateix de la seva vida personal, dels seus amors i de la seva família. Tot el llibre és interessant, pel meu gust la primera part, la seva infantesa i la seva joventut en aquella Anglaterra, en el si d'una família amb molts alts i baixos, un pare inestable i una mare extraordinària que sempre li va donar suport, té un encant especial. Bloom recorda com en aquells anys a les famílies el pare era la suprema autoritat, els fills mascles, objecte d'adoració i les filles, part del servei domèstic.

Resultat d'imatges de claire bloom

Hi ha moltes reflexions brillants al llibre però també tendresa a l'hora de recordar, fins i tot quan l'actriu deixa surar un cert ressentiment ben justificat. Bloom ha estat una actriu rellevant tot i que la seva popularitat no ha arribat mai a les cotes d'altres, ha treballat al cinema, a la televisió, a la ràdio, al teatre. Té aquell segell especial dels actors anglesos tot i que va ser força autodidacta. Però fins i tot els actors anglesos, àdhuc quan ja han tingut èxits reconeguts, poden passar temporades a l'atur, esperant la trucada i la proposta, l'oportunitat, que no sempre arriba. Patint menyspreus, oblits i substitucions. 

Resultat d'imatges de claire bloom pilip roth
Pel llibre desfila tota una època del cinema aixi com l'esclat del fenòmen televisiu. Bloom va tenir una relació apassionada amb Burton, aquest ja era casat i no pensava deixar la dona al menys per mi, reconeix l'actriu, ja que després, com és sabut, ho va fer per casar-se amb la Taylor, enlluernat per una dona temperamental de qui es deia que era la més maca del món, això representava un trumfo pel gal·lès qui arriba a dir en una ocasió a Bloom que allò de trobar la Taylor al llit pel matí és com si cada dia fos Nadal. Però les coses mai no són tan boniques i més endavant Bloom ja és testimoni, amb una certa malvolença que admet, d'una d'aquelles baralles antològiques entre els dos actors.

Bloom va treballar amb Burton al teatre i en algunes pel·lícules, Look Back in Anger, que és gairebé teatre filmat o Alexandre Magne, que van rodar a Espanya en l'època del seu idil·li i sobre la qual Bloom fa divertits comentaris com ara que tenia molt de temps lliure ja que en aquest tipus de pelis hi ha moltes batalles i les noies surten poc.
Resultat d'imatges de claire bloom
Claire Bloom va sortir de l'anonimat relatiu, car al seu país havia fet ja moltes coses, quan, de molt jove, va ser triada per Chaplin per interpretar Candilejas. Amb l'actor i, sobretot, amb la seva dona, Oona, va tenir una molt bona relació d'amistat durant anys. 

Més endavant, cercant estabilitat i amb ganes de formar una família, es va casar amb Rod Steiger, amb qui va tenir la seva filla Anna, una reconeguda mezzosoprano, encara en actiu. Steiger es mostra al llibre com un bon home, molt concentrat en la seva professió, amb alts i baixos com tothom, fins i tot avorrit. La relació va durar uns deu anys i es va trencar a causa de què l'actriu es va encaterinar d'un personatge estrafolari, brillant i diferent, Hillard Enkins, un productor del qual reconeix els defectes però també  admet que li va fer descobrir el sexe arriscat i li va muntar obres de teatre de categoria. Enkins era d'aquests amb aficions a prendre la dona als altres. Steiger, que estava treballant en un altre lloc li va demanar que acompanyés Claire en alguna sortida i així va anar la cosa.
Resultat d'imatges de claire bloom

Allò d'Enkins va durar tres anys i encara et preguntes com. Bloom explica amors amb gent com Yul Brinner, a qui valora força i ens explica com va caure en relacions esporàdiques amb d'altres, persones sense cap ganes de comprometre's, ligues, com en diríem ara. Fins que en la maduresa es va ensopegar amb Philip Roth, l'escritor, amb el qual va conviure durant més de deu anys fins que no es van casar, casats van durar cinc anys més. La tercera part del llibre entra a fons en aquesta relació i en la complexa personalitat de Roth, a qui resulta impossible no agafar mania, amb els seus tripijocs, la seva manipulació sentimental i la seva vanitat insuportable. 

L'actriu admet que l'atreien les personalitats complicades, una cosa que passa a moltes dones, que quan tenen pretendents d'aquests que són bons nois, no en fan cabal i acaben amb el més raret. La volada intel·lectual de Roth i així mateix el seu atractiu personal la van condicionar durant molts anys, fins i tot van perjudicar la relació amb la seva filla. Potser la gent que no ha tingut uns estudis sòlids durant la seva joventut contempla amb una admiració excessiva aquest tipus de persones, els intel·lectuals. Llegint aquesta darrera part del llibre em venia al cap aquella cançó tradicional que fa nines que veniu al món/ no us fieu de gent de llibres...

Resultat d'imatges de Claire Bloom rod steiger
Bloom va tenir la sort de comptar amb suports afectius molt importants, la seva mare, la seva filla, qui va haver d'aguantar Enkins i, sobretot, Roth, que no la podia veure i n'estava engelosit, el seu germà, la seva cunyada, amigues i amics fidels. El llibre incideix sobre la manca de glamour de molts aspectes d'aquest món del teatre, del cinema, en el que representa per a una dona envellir i veure com passa a fer papers de mare, de iaia, de tieta. O com passa, directament, a l'oblit. Mentre que per als homes la cosa és diferent, poden fer de protagonista seductor encara que ja siguin avis. 
Resultat d'imatges de claire bloom pilip roth
Al llibre ens ensopeguem amb gent com Laurence Olivier, Anthony Quinn i molts més. L'actriu ens en dona una visió ponderada, intenta ser justa amb la gran majoria. S'adona de què el temps passa, agraeix la vida que ha pogut fer i no defuig temes com ara els econòmics, també importants. Sense ser un llibre literàriament extraordinari Adiós a una casa de muñecas es llegeix amb molt d'interès, amb empatia vers l'autora ja que no carrega les tintes en cap moment, les coses van ser així i ja està. Intenta entendre perquè va actuar com va actuar en moltes ocasions i constata que poques vegades s'aprèn massa dels errors, en contra del tòpic.

A la meva mare li agradava molt Bloom. Candilejas va ser una de les poques pel·lícules que va poder anar a veure en un cinema d'estrena i va plorar d'allò més. Bloom va ser en diferents ocasions la noia morena vençuda per la rossa, cas dels germans Karamazov, on va conèixer a Brinner, o dels Bucaneros, també amb Brinner i dirigida per Anthony Quinn, una persona de qui en critica l'ego excessiu i amb el qual va tenir topades però també una nit de rotllet. 
Resultat d'imatges de Claire Bloom los bucaneros
Recordo molt bé Los Bucaneros la vaig veure al cinema del barri, ens va encantar, a l'escola la vam estar comentant tota la setmana, valorant si ens agradava més Bloom o la rosseta que enamorava el pirata i era el seu amor impossible. En el fons la història té alguna semblança amb Mogambo on també la rossa enamora el noi aventurer i arrauxat tot i que acaba amb la morena de grat o per força. Això de ser rossa comportava un valor afegit, hi havia al cinema i a la vida real rosses glamouroses i rosses innocents i angelicals. Un anunci de la meva joventut, de camamilla per tenyir cabells, feia: presuma de niños rubios. 
Resultat d'imatges de Claire Bloom los bucaneros
Pel que fa Yul Brinner ens semblava molt atractiu, als Deu Manaments es menjava moltes escenes en detriment de Moisés-Heston el qual aixi que comença a criar pèl i barba i es fa profeta ja perd sex-appeal. Brinner va demostrar que no calia posar-se perruquí si et queia la tofa de cabell, per estar de bon veure tot i que als Bucaneros va sortir amb folre. Tenia un passat misteriós, fumava en excés i va morir de càncer de pulmó amb seixanta-cinc anys. De jovenetes en vam estar molt enamorades, tenia una mirada d'allò més incisiva i penetrant. Bloom també parla dels excessos de l'època, sobretot la beguda, en el cas de Burton i d'altres, ja que semblava allò de traguejar a dojo una cosa varonil. 

Resultat d'imatges de Claire Bloom
La rosseta dels Bucaneros era Inger Stevens. Bloom no la menciona però va ser una actriu malaguanyada, tan fràgil com el seu aspecte, es va suicidar als trenta-cinc anys, tot i que aquestes morts a causa d'un excés de fàrmacs també poden ser accidentals. Es va casar amb un actor afroamericà però ho va amagar per no perjudicar la seva carrera, en aquell moment allò portava moltes complicacions però tot plegat li va passar factura. 
El cinema no va aprofitar a fons les grans qualitats de Bloom ni la seva bellesa poc convencional, va fer pocs papers protagonistes, però va poder treballar molt al teatre, a la  televisió. Va ser Lady Marchmain a la prestigiosa sèrie de 1981 Retorno a Brideshead, encara avui un clàssic del gènere i que l'actriu recorda com un molt bon paper. Fa uns anys, de tant en tant, per la televisió passaven obres de teatre de la BBC doblades i recordo a Bloom fent de mare dels Conway, en una versió magnífica. És aquesta una obra amb molta grapa que en castellà es va dir La herida del tiempo i que  Mario Gas va portar al Condal fa temps amb un repartiment de luxe, en català. 
Resultat d'imatges de El discurso del rey claire bloom
Bloom ha envellit amb dignitat i naturalitat, arrugues atractives i elegància natural, avui això és un gran mèrit amb tants estiraments i arranjaments estètics lamentables. La vam poder veure fa cinc anys, els anys passen que volen, al Discurso del Rey. L'any 2013 la van condecorar amb allò tan bonic del Comanament de l'Orde de l'Imperi Britànic o una cosa així. Els poders anglesos reconeixen sovint el bon treball dels seus actors i les seves actrius.

Un llibre per a cinèfiles i cinèfils empedreïts i per tafaneres i tafaners irreductibles, vaja.


7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Reconec que ja l'havia oblidat, ara al parlar-ne tu, l'he tornat a visualitzar a Candilejas entre altres pel·lícules. Orlando Bloom és fill seu? o el cognom és coincidència.

Júlia ha dit...

No, Francesc, no tenen res a veure, només té una filla, la que va tenir amb Steiger, mezzosoprano, Anna Steiger, Bloom és un cognom força habitual per allà.

Júlia ha dit...

https://en.wikipedia.org/wiki/Anna_Steiger

gloria abras pou ha dit...

Apassionant la teva crònica. Vaig llegir el llibre fa més de deu anys arran de la meva addicció a Philip Roth que, amb alts i baixos, té, ja ho saps, una obra literària de pes amb alguns llibres que a mi m'entusiasmen.
Roth devia tenir un alt component de mala persona i, de fet, jo vaig comprar el llibre que acabes de llegir, a causa d'un "roman à clé" que va escriure Roth amb tota la malvolença de que era capaç i que era molta. Em vaig creure el que explicava Bloom sobre aquest home -i la resta també- però Roth va seguir estant en el meu altar d'escriptors bons, de vegades, grans. La novel·la titulada "Me casé con un comunista" no és de les millors de Roth però està molt ben escrita-normal en ell- i com és d'esperar, si saps de què va l'assumpte, en gaudeixes més i, insisteixo, veus el què és capaç de fer un Roth ressentit.

Júlia ha dit...

Glòria, conec molt poc l'obra de Roth, fa anys vaig llegir un llibre seu, ni recordo quin, i no em va fer el pes, quins recomanes per tornar-hi?

Aquests dies he estat cercant informació sobre ell i he llegit això que dius de la 'revanxa', literària es veu que era habitual que fes això, ja va actuar d'aquesta manera amb la primera dona, malauradament en el món quotidià he conegut algunes persones d'aquest estil manipulador i ressentit.

gloria abras pou ha dit...

Efectivament, el que passa és que la seva primera dona no era una actriu famosa i, en la novel·la que jo recordo sobre el tema, "Cuando ella era buena", la posa molt malament. Però, com que és una novel·la i està ben escrita, la lectura em va complaure. Roth és un gran escriptor però mai no m'atreviria a dir que potser també és bon home.
Gràcies per la confiança al demanar-me una recomanació. Mira, una obra autobiogràfica punyent, amb moments dramàtics colpidors és "Patrimonio". La va dedicar al seu pare ja mort i és una declaració d'amor amb tots els ets i uts. M'agradaria que la llegissis, que t'agradés i que me'n fessis cinc cèntims.( si no per blog, per email) perquè valoro molt les teves opinions, ja ho saps.
En els dietaris de John Cheever vaig llegir que havia sortit en premsa l'obituari de John Updike i Updike, afortunadament, era ben viu.Recordaràs, crec que per l'autobiografia de Bloom, que Updike li havia fet a Roth una mala crítica en una revista de prestigi, doncs bé, Cheever diu que l'autor d'una broma de tan mal gust podia ser Roth i, Cheever i Roth tenien bona relació, tanmateix aquell ho albira així sabent com n'és de venjatiu l'autor de "La mancha humana" (una perla).
Plego perquè parlo per la ferida de lletra.
P.S. No crec que "Patrimonio" sigui el millor llibre de Roth però, apart del magistral dramatisme, ens deixa conèixer un Roth molt humà. Que jo sàpiga no ha estat traduïda en català.
Uf! estic suant...

Júlia ha dit...

Glòria, quan vaig a la biblio miraré què tenen i el demanaré. Sí, Bloom explica això d'Updike, malauradament aquestes coses es donen en el món dels literats, dels pintors... Per cert, els contes de Cheever tambe em van encantar.