GRANDESES I MISÈRIES DEL SERVEI DOMÈSTIC DE CATEGORIA

Aquest divendres he reprès els cinefòrums online de Tot Història amb The Remains of The Day, avui tot un clàssic del cinema, que es va estrenar en el ja llunyà 1993. Recordava molt bé la pel·lícula, tot i que el pas del temps fa que oblidem detalls, que ens fixem en aspectes que ens havien passat desapercebuts i, fins i tot, que constatem com, en ocasions, inventem escenes que ni tan sols no van existir. Com tantes altres pel·lícules, aquesta demana pantalla gran i cinema en silenci, sense crispetes. Recordo que la vaig veure al Renoir, en versió original, perd molt doblada, passa amb tot el cinema en general però hi ha històries que exigeixen poder escoltar els actors i les actrius més que no pas unes altres.

James Ivory, director californià d'ascendència europea, ha assolit un reconeixement en alça amb les seves adaptacions d'obres literàries. Malgrat l'excel·lència dels seus repartiments, guions, i ambientacions, no ha rebut tants premis com seria d'esperar, però això dels premis és una mena d'estranya loteria. Hi ha qui titlla Ivory de fred, de distant, no diré que en alguns casos no sigui així, tot i que matisaria la qüestió. Però aquesta pel·lícula li va sortir rodona, una obra mestra amarada de melangia i emoció, que no ha perdut gens amb el pas del temps, més aviat el contrari.

Com és ben sabut la pel·lícula parteix d'una molt bona novel·la de Kazuo Ishiguro, deu ser casualitat però els dos llibres que més m'han agradat d'aquest autor son els que tenen versió, molt respectuosa amb el texto original, en cinema. Una és aquesta i l'altra, No em deixis mai, un dels pocs llargmetratges de Mark Romanek, més conegut per la seva excel·lència en el mon del vídeo clip. Va comptar amb un molt bon repartiment i, com d'altres llibres de l'autor, ens situa en una mena de ciència ficció molt humana. 

Ishiguro té origen japonès però és anglès de cap a peus, hores d'ara. La pel·lícula va comptar amb una guionista habitual d'Ivory, Ruth Prawer Jhabvala, sembla que al principi hi va tenir alguna cosa a veure Harold Pinter però el tema no va rutllar. També va col·laborar amb Ivory, a la producció. la seva parella professional i personal, Ismael Merchant. Hi ha molts temes que convergeixen al llibre i a la pel·lícula, un dels més evidents és el pas del temps, que deixa al darrere tot allò que no podem recuperar, les restes del dia duren poc, la nit arriba molt de pressa després del crepuscle. 

S'ha incidit molt en el personatge del majordom, interpretat per Hopkins, i en com malmet tota una vida, però, sense necessitat de ser un criat, quantes persones no han dedicat un excés d'esforços i temps a la seva professió? El problema és que, avui, contemplem el servei domèstic amb uns altres ulls. Era una de les poques sortides professionals d'un passat no tan llunyà, d'un temps en el qual encara no es creia, a nivell general, en la igualtat humana. I m'agradaria poder comprovar si avui hi creiem de forma seriosa. 

Hopkins és un gran actor però en ocasions, ara que he tornat a veure la pel·lícula, m'ha semblat una mica encarcarat, costa, fins i tot, d'entendre que la vitalista governanta s'encaterini d'ell. Però vaja, sembla que és així. La història s'emmarca abans de la Segona Guerra Mundial, l'amo de la casa simpatitza amb els alemanys, no era l'únic, sembla mentida que aquests dies, amb la parafernàlia monàrquica anglesa, amb motiu de la mort de la reina, no s'hagi incidit més a fons en el  tema, i s'insisteixi encara en allò del rei que va abdicar 'per amor'. El cinema i les sèries ens han mostrat una mena d'idealització de la monarquia britànica, però en alguns diaris hem pogut llegir opinions més realistes sobre el tema i els seus protagonistes de casa bona.

La pel·lícula traspua melangia, el mateix amo de la casa és un home solitari, esplèndid James Fox, per cert, que tan sols té relació familiar amb el fillol, el qual sabrem que ha mort a la guerra, per cert. Tot i que la pel·lícula és fidel al llibre hi ha algunes diferències subtils, per exemple, l'americà que es quedarà la casa i que va participar en les reunions d'alt nivell del passat, son, al llibre, dues persones diferents. Christopher Reeve va ser un actor molt més rellevant del que es recorda, llàstima que poc després d'aquesta pel·lícula va tenir aquell terrible accident, per mi, encara, va ser un dels millors Vronsky del cinema, a la versió d'Anna Karenina, en la qual Bisset era, també, una molt interessant protagonista. 

Un altra tema que ens sobta és la dificultat per a la comunicació d'aquest majordom d'una peça, però la manca de comunicació entre pares i fills, entre els homes sobretot, era una cosa habitual en d'altres temps, encara més a determinades clàsses socials. Crec que era Pla que admetia que amb el seu pare tan sols tenien diàlegs  administratius. Stevens, el majordom, continua amb la seva actitud aparentment freda, fins i tot quan, de forma suposem que il·lusionada, va a trobar-se amb l'antiga governanta, esperant reprendre un passat que va quedar trencar a causa de la guerra i la postguerra. 

Emma Thompson ha fet molts papers rellevants, és una gran actriu, que s'adapta a qualsevol cosa, fins i tot a papers de menys volada. Emociona, fa somriure, ens sap greu que el seu matrimoni no hagi sortit gaire bé però encara creu en la vida i està disposada a ser una àvia com cal. No crec que la intenció de la història, bàsicament, sigui moral, en el sentit de recordar-nos que tot passa i que el temps s'ha de aprofitar. Sempre haurem fet coses que no volíem fet i n'haurem deixat de fer altres, en el fons és allò de la cançó de Machín, que tant agradava a Vazquez Montalbán, ja que aplegava molta filosofia popular: no quiero arrepentirme después/ de lo que pudo haber sido y no fue...

Si la vida del majordom sembla trista la de l'amo de la casa encara és més tràgica, ens mostra un ésser que dubta, patètic, bona persona, com es pot comprovar quan es veu com pateix en el moment en el qual un dels seus convidats vol demostrar la inferioritat del criat i la seva incapacitat per votar. Per cert, hi havia una escena gairebé igual en aquella inoblidable sèrie, A dalt i a baix. El majordom ha fet del seu servei a l'amo una opció de vida, en el fons, segons com es miri, és més coherent que la governanta, que mostrarà la seva covardia a l'hora de prendre partit pel les pobres noies jueves acomiadades. Stevens serà fidel al seu senyor, fins i tot quan aquest caigui en desgràcia a causa del seu passat filonazi, lligat a la seva amistat amb un jove alemany i al seu reconeixement de la humiliació a la qual es va dur aquell país després de la Primera Guerra Mundial. 

Com que molts aspectes no s'expliquen de forma exhaustiva, i la pel·lícula és plena de mirades, situacions puntuals, detalls rellevants però breus, tot i que significatius, en podem fer moltes interpretacions. És molt interessant l'aturada que fa el majordom quan viatja per retrobar la governanta i s'atura en un hostal anglès on el confonen amb algú important tot i que, amb la seva coherència, es veurà obligat a admetre que tan sols era un criat i que no era cosa seva jutjar el que feia el seu patró. És un dels pocs fragments en el qual el personatge sembla humanitzar-se, desitjar que encara quedi un futur una mica esperançador, lligat, això sí, a la seva feina de sempre. 

La relació entre senyors i criats ha fornit molta literatura, molt de cinema, comèdies divertides, tragèdies terribles, històries simbòliques o realistes, antigues i actuals. El tema ofereix un ventall llarguíssim de narracions, sèries, pel·lícules... La dona del nostre temps, al menys a Europa, així que va poder, en general, es va estimar més anar a la fàbrica que no pas a servir, però, malauradament, haver servit no sempre fa la gent més comprensiva amb els desafavorits. Un vell refrany castellà diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a aquell que també n'havia demanat. James Fox, per cert, va ser, de jove, aquell amo dominat pel criat, a la inoblidable i, en el seu temps transgressora i escandalosa The Servant. 

ELS MISTERIS DE LA INFANTESA I LA VIOLÈNCIA RECURRENT

 

Kenneth Branagh ha escrit i dirigit aquesta història amb un fort component autobiogràfic i un planter d'actors i actrius molt bons i poc coneguts per nosaltres, amb l'excepció de Judi Dench, excel·lent, com sempre. Tot i que mostrar els fets a través de la visió d'un infant és un recurs força utilitzat, en cinema i en literatura, no resulta gens senzill fer-ho i els resultats, en molts casos, grinyolen una mica.

Branagh se n'ha sortit molt bé i ha endegat una història bonica i tendra, malgrat el context violent, angoixant en alguns moments, filmada en blanc i negre, amb algunes pinzellades de colors vius, molt adients als fragments en els quals es fa servir aquest recurs. Una de les virtuts de la narració és la seva durada, relativament breu en un temps en el qual moltes pel·lícules millorarien amb mitja horeta menys.

Un altre encert és la tria d'aquest nen que pregunta, observa, juga, s'enamora i pateix i que s'estrena en aquesta pel·lícula. Per sort, té uns pares honestos i uns avis afectuosos. La situació d'aquell Belfast no sé si ha millorat gaire, les coses semblaven estar una mica més controlades fins que fa, com qui diu, quatre dies, vam tornar a conèixer alguns problemes recents, molt inquietants. Viure en pau, i ser això que avui fa tanta ràbia a alguns, equidistant, no resulta gens senzill, sempre hi ha qui s'entesta en etiquetar-nos i enfrontar-nos d'alguna manera. La pau és molt fràgil i em temo que hi ha poca consciència del seu valor i de la seva necessitat. 

Hi ha qui ha trobat la història poc contundent, a l'hora de reflectir aquells anys i els problemes de l'Ulster però és que el tema no és aquest ni ho pretén. Al capdavall aquesta família no vol prendre partit i vol estar bé amb tothom. De vegades, però, no queda més remei que tocar el dos, si és possible. La música de Van Morrison acomboia molt bé una pel·lícula feta de petits fragments, que esdevenen una mena de flaixos significatius i ens mostren com sovint no n'hi ha prou amb la bonhomia i les bones intencions i que, en temps complicats, la llibertat individual queda reduïda a poca cosa. Fins i tot, sense voler, et pots veure embolicat en fets terribles i injustos, com li passa al protagonista en el saqueig violent a un supermercat  de barri. La irracionalitat té, malauradament, un gran poder de convocatòria, i no és gaire prudent voler esdevenir un heroi en moments difícils. 

A banda de la situació concreta de l'Ulster, la pel·lícula compta amb una acurada ambientació i amb unes quantes referències cinèfiles d'aquestes que agrada tan descobrir i que conformen la mitologia cinematogràfica. Les sales de cinema tenien encara un pes important en aquells anys i retrobem fragments evocadors per a la gent de la generació de Branagh, i ens ensopeguem amb la televisió, amb l'arribada a la lluna, amb les joguines, amb un context escolar sòlid i tradicional però amable i eficaç. Branagh és un home de cinema que ha tingut algunes relliscades i en diferents ocasions ha estat més criticat del que mereixia després d'haver-lo convertit en una mena de nou Laurence Olivier. Aquí mostra una brillant maduresa i una gran sensibilitat. I, a més a més, no ens fa patir més del compte, cosa que cal agrair.

M'ha sorprès veure força gent al cinema, a la primera sessió, tot i ser un dia de cada dia.

REBEL·LIES INÚTILS I SOLITUDS SENSE SORTIDA

 

Gràcies a BTV he pogut veure aquesta pel·lícula, que tan sols coneixia per algunes referències. Va ser la primera dirigida pel gran Lindsay Anderson, va tenir un cert ressò en el seu moment i alguns reconeixements. El títol original és The Sporting Life i l'argument està basat en un llibre de David Storey, quI va col·laborar amb el director en d'altres ocasions. 

És una pel·lícula molt del seu temps i del seu país, se l'emmarca en l'emblemàtic free cinema i es va estrenar el 1963. El protagonista, un extraordinari Richard Harris, ens evoca molts dels actors d'aquells anys, així com diferents pel·lícules angleses de l'època. Hi ha, però, diferències importants. Actors com Finley, Bates, Burton i d'altres van donar vida a personatges amargats, joves violents, però amb uns certs motius: un mon absurd, unes feines embrutidores, amors convencionals sense sortida. Hi surava un rerefons de rebel·lia que es podia comprendre, en aquell context, tot i que obviant, des de la perspectiva del present, el masclisme indefugible del moment, fins i tot en la civilitzada Anglaterra. La classe obrera assolia protagonisme pero la vida dels obrers no tenia cap mena de grandesa, i això aniria així fins a una certa mitificació de la pobresa lluitadora, molt del gust del nostre temps..

Aquí el protagonista és un jugador de rugby, un home primari, d'un poble miner i classe humil, insegur i violent, potser per això el terme ingenu salvatge que es va triar per al títol en castellà no resulti del tot desencertat.  La narració té la seva originalitat ja que ens situa en una sèrie de flash backs quan el protagonista, que ha perdut unes quantes dents durant un partit, barreja els seus records recents en una mena de malson realista. L'home viu a dispesa amb una vidua amb dos fills petits, la seva és una relació enrarida, la dona recorda el seu marit de forma malaltissa, tot i que la història del matrimoni no se'ns explica a fons. 

Malgrat la incomoditat que provoquen algunes circumstàncies, i que no aconseguim empatitzar amb els dos protagonistes, estem davant d'una pel·lícula rellevant, original i que es beneficia de dos actors extraordinaris, el mencionat Richard Harris, en un dels seus primers papers importants, i Rachel Roberts, una actriu boníssima que no va tenir gaire sort, ni professional ni personal, i es va suïcidar amb poc més de cinquanta anys. Al seu volt un planter de categoria d'aquests actors anglesos poc coneguts però excel·lents, amb un bon currículum teatral al seu país. I una breu intervenció d'una joveníssima Glenda Jackson.

Potser l'apressat i tràgic final no acabi d'entendre's. El mon de l'esport se'ns presenta sense concessions, brutal i fomentant l'espectacle més violent possible, ni que sigui a dins d'unes determinades regles pactades. L'autor del llibre, per cert, havia estat jugador de rugby abans de dedicar-se a la literatura. Harris evoca en alguns moments trets de Brando, un actor que, de forma inevitable, va inspirar a d'altres intèrprets, en la seva bona època.

Una pel·lícula que cal veure o revisar, quan, de tant en tant, sembla que el passat sigui una mena de paradís perdut amarat de valors molt menys generalitzats del que ens volen fer creure les nostàlgies del present. Però, sobretot, perquè és cinema del bo, vaja.

KEN LOACH, ENCARA IMPRESCINDIBLE

Al cinefòrum de Tot Història del divendres, 16 d'abril, vam partir, en aquest cas, d'un programa doble, vam comentar les dues darreres pel·lícules de Ken Loach, I, Daniel Blake, de 2016, i Sorry We Missed You, de 2019. Les vaig suggerir jo mateixa, en parlar del director i de triar-ne alguna d'ell. Totes dues les vaig veure al cinema quan es van estrenar, no fa tants anys. La revisió dels dos títols m'ha provocat diferents reflexions, relacionades amb l'empitjorament actual del mon laboral precari. 

Tinc una relació ambivalent amb Loach, és un director imprescindible, amb una trajectòria llarga i absolutament coherent. Incideix en temes actuals, mira la gent de prop, es documenta sobre el que fa, compta amb un equip sòlid i amb actors poc coneguts o, directament, debutants, sempre excel·lents. En ocasions les històries poden semblar gairebé documentals. 

El realisme social no és un invent seu, és clar. La literatura, el teatre i el cinema ens han mostrat sovint, encara més en un passat en el qual existia una preocupació social més generalitzada, el mon dels desafavorits, dels marginats del sistema, malgrat ells mateixos. Un exemple ben conegut és Els raïms de l'ira, el llibre de John Steinbeck, que va portar al cinema John Ford. I en l'actualitat, podem recuperar aquesta tendència en la recent Nomadland. També em venien al cap títols com Hoy empieza todo, de Tavernier. Tots els cinemes, a llocs ben diferents, han entomat en algun moment aquests temes de denúncia, constatació de realitats incòmodes i properes. El que passa és que Loach ho ha fet amb constància, al llarg de moltes dècades, i ha rebut penjaments injustos, com ara dir-li que sempre fa el mateix.

Loach va manifestar que I, Daniel Blake, seria la seva darrera pel·lícula, pero no va ser així. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa, és un home lúcid, l'any passat vaig llegir una entrevista amb ell, quan a Gran Bretanya encara no s'havien posat les piles amb el tema de la COVID, molt interessant, la podeu llegir aquí:

https://elpais.com/cultura/2020-04-06/ken-loach-solo-lo-publico-nos-sacara-adelante.html

Trobo a faltar en el seu cinema, en ocasions, una mica més d'esperança final. L'esperança hi sura, hi ha fragments inoblidables plens d'esperança, però sembla que sovint ens vulgui deixar amb el cor encongit, amb la sensació de que si les coses van malament encara poden anar pitjor. Potser en alguns casos sigui així, però no pas sempre, afortunadament. 

El protagonista de Sorry acumula desgràcies i mala sort, acaba per ser incapaç de reaccionar i sembla autodestruir-se. Les dones i les nenes, en aquestes pel·lícules, son els pals de paller del nucli familiar. També, en general, ha estat així en la realitat, ja era jo molt petita que sentia sovint que quan en una família faltava l'home tiraven endavant però que quan faltava la dona tot anava a mal borràs. I no és que m'ho expliquessin, tan sols, ho havia pogut comprovar a través de gent coneguda.

Sorry em va semblar passada de voltes quan la vaig veure, va passar una mica de puntetes pels cinemes, com que crec que el tema dels repartidors free lance s'ha agreujat des del 2019, ara ja no em va semblar la situació del protagonista tan exagerada, després de llegir articles diversos sobre aquesta tasca de repartidor a domicili, potenciada amb la pandèmia. 

Hi ha qui creu que no comprant a Amazon la cosa canviaria, jo crec que és un error, en gran part, un error petit burgès, com quan també es deia que no comprant marques que utilitzaven criatures a les seves fàbriques dels països pobres faríem una cosa bona i positiva. En moltes ocasions els resultats son perversos i si aquestes 'marques' no funcionen ni donen feina, per precària que sigui, s'aboca la gent a destins encara més incerts. Molta gent que plany la situació ha tingut o té persones de servei, dones de fer feines o cuidadores d'avis, mal pagades o explotades.

A Sorry hi ha una conversa molt interessant entre la dona del protagonista i una dona gran dependendent, que cuida. La dona gran evoca el temps de les grans solidaritats, de les vagues amb bons resultats, de la col·laboració fraternal entre la classe treballadora, potser mitificada en la distància, davant d'una realitat ben galdosa. De fet, la solució, si n'hi ha, que no ho sé, també partirà de noves solidaritats, molt dificils avui, a causa de la fragmentació laboral, de la diversitat de procedències de les noves classes treballadores, de la dificultat, fins i tot, per posar-se d'acord o trobar-se.

Malgrat tot, la necessitat empeny. Les cambreres de pis han conformat les Kellys, petites empreses familiars s'espavilen per oferir venda a domicili, en alguns barris es mostren espurnes interessants de lluita veïnal i col·laboració entre grups de gent de procedències diverses que ja no es miren amb la prevenció de fa algunes dècades. Les escoles, les públiques sobretot, han estat un factor de relació entre famílies molt important, en alguns barris. 

No és fàcil entomar la burocràcia, superar les dèries d'un funcionariat polític que ha abduït, fins i tot, en part, el moviment sindical, amb subvencions i coses així s'ha comprat a la gent i, a més a més, de forma molt barata. Un element absurd i surrealista ha estat tot això dels protocols en el camp mèdic, en el camp educatiu, on sigui. Algunes famílies de la meva escola, quan jo estava en actiu, i ja fa més de deu anys que em vaig jubilar, eren molt reticents a demanar ajudes pels molts papers que els calia omplir i les moltes preguntes que havien de respondre. Al capdvall el que compta és el tarannà de la persona individual amb la qual t'ensopegues. Em ve al cap els cas d'un nen immigrat que precisava d'unes ulleres, la directora de l'escola es va atipar de fer passes i papers i al final, per casualitat, van canvir l'assistenta social i la nova ens ho va arranjar en un parell de dies. Els polítics tambe manipulen sovint la possible clientela, no és fàcil establir criteris lliures sobre tot plegat.

En tot cas, recuperar Ken Loach, en aquests dies estranys, ha estat un redescobriment. Sense ser incondicional del director, ho confesso, ja que l'excés de fatalisme no em fa el pes del tot, veure gent real que té problemes quotidians i a la qual, si tenim la sort, avui, de trobar-nos en una situació menys cantelluda, mirem una mica de cua d'ull, amb compassió i encara gràcies, reconcilia una mica amb el nostre abaltit esperit crític, sovint inoperant i que es limita a la protesta anticapitalista tòpica, sense ser capaços de contemplar la realitat propera, tant en els seus aspectes més desagradables com en aquells que mostren espurnes d'esperança, de solidaritat i d'humanisme. Fa algun temps, encara sense la pandèmia però ja en plena crisi econòmica, vaig escoltar una noia argentina i un senyor paquistanès, en una botigueta del Raval, feien broma sobre les queixes dels autòctons, deien, més o menys, que ens queixàvem de la crisis i que què diríem si visquéssim en els seus països d'origen. 

Ahir vaig escoltar una d'aquestes dades esfereïdores, que ens escandalitzen i mostren la nostra ignorància i inoperància, gairebé cent seixanta milions d'infants, a tot el mon, treballen en condicions d'explotació absoluta. Pensar que això pot minvar si no comprem segons què mostra la nostra etèria ingenuïtat de gent ben peixada. Mentrestant, tot i que hi ha certa tendència de canvi, els pares i mares d'avui no volen que, a les escoles, els seus plançons es barregin amb segons qui. Per això tenen, encara, tant d'èxit, les escoles concertades, és clar. 

Recupero les entrades sobre aquestes pel·licules que vaig escriure al blog en el moment de la seva estrena, i que avui potser matisaria una mica:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/11/coses-que-passen-al-mon-laboral-mentre.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/10/la-crisi-la-burocracia-oficial-i-un.html

EL TERCER HOME, CINEMA I MITOLOGIA

Els llibres i les pel·lícules que ja considerem obres clàssiques em produeixen sentiments ambivalents, per una banda, en general, no et deceben i podem arribar a entendre perquè han consolidat la seva qualitat al llarg del temps. Per l'altra, el mateix pas del temps les ha envoltat de mitologia i d'aspectes diversos que, en certa manera, contaminen la lectura o el visionat. 

No és fàcil, encara menys avui, acostar-se a res conegut de forma virginal i absolutament lliure. Aquest divendres vam comentar, al cinefòrum de Tot Història, un clàssic incombustible, El tercer home, de Carol Reed. És una pel·lícula que he vist moltes vegades, sobretot a la televisió, i la televisió té les seves servituds. Crec recordar, el record és enganyós, que quan la vaig veure, al cine de barri, en algun d'aquells antics programes dobles, no em va fer el pes. Per una banda em va produir una mena de basarda i, per l'altra, el final no era, aleshores, dels que m'agradaven, ja que el noi bo i la noia no acaben junts.

L'autor de la història, Graham Greene, també volia un final feliç. I així va fer acabar la novel·la, que no es va publicar fins després de l'estrena de la pel·lícula, consolidant la parella i enterrant, això sí, al dolent. En tot cas tampoc cal voler comparar massa, entre llibres i pel·lícules, és un terreny relliscós i serveix per a poca cosa, al capdavall.

La grapa de la pel·lícula s'ha atribuït a Orson Welles, cosa que ell va admetre i després va desmentir. Welles va ser un personatge ambigu en moltes ocasions, i també, com és, al capdavall, natural, va anar canviant amb el pas del temps. Possiblement el que havia fet Welles fins aleshores va influir el director, com també ho va fer el record de l'expressionisme alemany, aquestes ombres tortes, la foscor, els escenaris solitaris, aquesta ciutat que acaba sent, gairebé, la veritable protagonista de la narració. No ens estranyaria gens veure aparèixer Lorre matant nenes, per algun racó, o el mateix Nosferatu, en qualsevol de les seqüencies. I de fet hi trobem picades d'ullet, intencionades o no, a pel·lícules d'abans de la guerra, alemanyes sobretot.

El cert és que Welles roba totes les escenes en les quals surt i dona un pes afegit a una història que, segons la meva opinió, tenia moltes més possibilitats argumentals. La seva anada a Europa s'ha interpretat de moltes maneres, incomoditat davant l'increment de la guerra freda i els primers símptomes del que seria la cacera de bruixes, ganes de fer un pas endavant en un moment d'un cert estancament o, fins i tot, temes d'impostos i necessitat de calerons. 

Tornaria als Estats Units relativament aviat, per filmar Sed de mal, i  després retornaria a Europa, en tot cas les seves biografies exploren molts d'aquests aspectes malgrat que el personatge tenia els seus misteris. LI agradava molt Espanya, de gran, els toros i tots els tòpics d'aquest tipus, com a Hemingway, cap dels dos, per molt esquerranosos que fossin, no tenien gaire manies en venir de gresca al nostre país, la veritat.

Joseph Cotten, un gran actor, no va arribar a assolir del tot un respecte incondicional, en molts casos s'ha infravalorat la seva grapa actoral però aquí, i a moltes altres pel·lícules, resulta excel·lent i absolutament eficaç. Alida Valli, la noia de la pel·lícula, de família aristòcrata, va  tenir alts i baixos, a causa de la seva estranya implicació en un crim relacionat amb festes disbauxades. Trevor Howard va ser un gran actor anglès, una mica condicionat, potser a causa del seu físic, a fer papers secundaris, tot i que compta amb algun protagonisme puntual i inoblidables. Molts més grans secundaris acompanyen el grup protagonista, en aquesta pel·lícula crepuscular, fins i tot literalment parlant, gairebé tot passa de nit i per reflectir aquell ambient es va comptar amb un director de fotografia magistral.

A Welles se li atribueix la famosa frase sobre suïssos i italians, però en el nostre temps és fàcil espigolar per tot arreu i sembla que aquella opinió no era pas original, l'havien manifestat, en el passat, d'altres personatges. Als suïssos no els feia gràcia i van protestar amb ironia suïssa, a l'època dels Mèdici ells no eren pastorets pacífics, gens ni mica, i, a més a més, els rellotges de cucut els van començar a elaborar i vendre els alemanys i no pas ells.

Zweig, al magnific llibre Castellio contra Calvino incideix en el caràcter suís i la seva suposada manca, de genialitat, i la relaciona amb el calvinisme que va dominar el país i el va influenciar de forma remarcable. Tot plegat no és tan senzill, i també respon a elitismes i prejudicis, Suïssa ha tingut gent remarcable, grans arquitectes, excel·lents pedagots, cineastes de gruix. És un país ben especial, amb les seves ombres, lligades a la seva neutralitat, necessària en una Europa tan convulsa com la del segle passat i que ha propiciat que la fessin dipostària de calerons i bens diversos, molts dels quals de procedències poc recomanables. El personatge de Welles, ben encarrilat, potser hauria estat un bon director de banc suís, en un altre context.

El Tercer Home planteja dilemes morals de gruix, i un dels punts febles crec que és que l'amistat entre els dos homes no queda prou explicada, potser per això no ens afecta massa que, al capdavall, el personatge de Cotten prengui partit i defugi el costat fosc en el qual, de ser més ambiciós, podia haver davallat. Que després d'una guerra en la qual s'ha generat una mortaldat horrible algú tingui tirada a fer calerons amb la corrupció potser no ens hauria de sorprendre, tot i que ho condemnem, encara més quan ens expliquen que ha afectat un munt de criatures, sempre fan més pena les criatures que no pas els vellets o la gent madura. De fet, la penicilina va generar coses així, també al nostre país, negocis bruts ja que era un bé molt cobejat i caríssim. I sembla que Greene, que sabia com anava el mon i l'espionatge n'havia conegut més d'un cas.

En alguns comentaris que he llegit sobre la pel·lícula identifiquen al personatge de Welles amb un monstre, però això també es podria matisar, considerant de quina Europa parlem  i el munt de monstres que hi podem trobar. D'alguna manera, malgrat que sigui aquesta una pel·lícula extraordinària, no es pot dir que entri massa a fons en la psicologia dels personatges o així m'ho sembla, des del present. El possible dilema moral m'ha evocat l'obra de Miller Tots eren fills nostres, pel·lícula en la qual un home fa bitlles venent material de guerra defectuós, fins que aquell material provoca la mort del seu propi fill. 

Carol Reed repetiria amb Greene amb l'excel·lent El nostre home a l'Havana. Welles, diuen, més aviat volia fer calaix per tirar endavant projectes propis, Otelo, sobretot. Per la pel·licula, tot i que de forma gairebé subliminal, hi sura el tema de la guerra freda, els senyors comunistes no tenen ni personalitat pròpia, ben mirat. Tan sols sabem que volen detenir la noia, una noia que si bé plany la perversió del seu xicot també condemna la traïció a una amistat amb arrels seerioses. De fet no sembla pas que, en cap moment, s'enamori de l'escriptor de novel·les barates, la veritat. 

Hi ha a la pel·lícula un munt de moments inoblidables, potser amb el pas del temps acabis per no recordar l'argument amb detall però determinades seqüències romanen per sempre més en el nostre imaginari. Ens passegem per un mon on tothom ha perdut i en el qual, per més que el corrupte, en aquest cas, acabi malament, els espavilats son els qui s'enriqueixen i suren, com aquell alemany d'una pel·lícula excel·lent, avui malauradament oblidada, Nosaltres, els nenes prodigi. Un jove ambiciós i oportunista que passava de ser nazi a convertir-se en home de negocis al servei dels americans i al qual el director, en una picada d'ullet lligada a la impotència per controlar aquesta mena de gent, feia caure, de forma accidental pel forat d'un ascensor, no sense avisar-nos de què no hi havia prou forats d'ascensor, al mon, que poguessin acabar amb aquesta mena de persones. Son els Napoleons dels quals parla González Ledesma en una de les seves millors novel·les, i és que les guerres no les guanyen els uns o els altres sinó els especuladors espavilats, els estraperlistes, que acaben fent l'agost. Napoleó va acabar morint desterrat i aquest tercer home acaba acorralat i mort, però no sempre tenen tanta mala sort, els ambiciosos amb ganes de fer fortuna. 

La música de la pel·lícula, una mica reiterativa, per cert, va comptar amb una versió en castellà que cantava el Duo Dinámico i no puc evocar la pel·lícula sense que em vingui al cap aquella lletra, que tantes vegades havia entonat en la meva llunyana adolescència, crec que la versió pertany a un dels primers discos dels meus admirats cantants incombustibles: una noche me perdí/ y la niebla me envolvió/ cuando de repente vi... Llàstima que el final de la cançó ens reconverteixi la nit i la boira de la Viena vençuda en una persecució amorosa amb final feliç.

COSES QUE PASSEN AL MON LABORAL MENTRE REPETIM ELECCIONS

Sorry, We Missed You és la darrera pel·lícula de l’emblemàtic director Ken Loach, amb guió de Paul Laverty, amb qui Loach ha treballat sovint. Sembla que el director havia manifestat que I, Daniel Blake seria el seu comiat, però crec que si et fas vell i t’adones que encara vas fent, i pots fer, i tens possibilitats deu resultar impossible deixar de  fer. La pel·lícula va passar per Cannes, sense pena ni glòria, tot i que va rebre un premi del públic a Sant Sebastià.

La meva relació amb Loach és una mica atzarosa, sovint tinc la percepció que les seves pel·lícules no estan del tot arrodonides malgrat que el seu cinema, encara més avui, em sembla absolutament necessari. En aquest cas ens explica la història d’una família, pare i mare, nena i noi, ben avinguda però amb un munt de problemes econòmics, que s’han anat agreujant amb els anys i les crisis econòmiques. L’home decideix agafar una feina de repartidor pel seu compte, una d’aquestes trampes laborals del present. Et converteixes en autònom i estàs molt més explotat que quan depenies dels amos. Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, aquell discurs sobre la dona i la prostituta, els esclaus i els homes lliures, que amollava Brando a Queimada.

La dona treballa com a cuidadora a hores establertes, cuidadora d’aquests vells i velles solitaris del nostre temps, cada dia més nombrosos. El treball intensiu i aclaparador de la parella incideix en els fills, en la sensibilitat de la nena i en el noi adolescent, rebel i conflictiu. El panorama és complex, ja no pot existir la solidaritat obrera del passat, amb el suport sindical corresponent, evocat per una de les clientes de la soferta cuidadora, una de les poques que té el cap clar. Aquest tipus de cinema, fins i tot amb les seves petites trampes emocionals, és avui tan necessari com sempre però, en general, no és rebut amb el mateix entusiasme progre del passat.  Recordo com, durant la meva infantesa, la gent s’estimava més veure luxes i coloraines que no pas desgràcies com les seves, al cinema. És una actitud molt humana que potser també funciona en l'actualitat, d’alguna manera.

Les molt bones actuacions d’uns actors i actrius desconeguts donen un marcat to de verisme a la història però l’acumulació de desgràcies progressives incomoda i frega la inversemblança, a causa de l’excés. Admeto que, potser en alguns casos, si les coses poden anar malament hi van cada dia més. No conec a fons el mon d’aquests repartidors a hores convingudes, vull pensar que, tot i l’explotació, a casa nostra, com que la puntualitat no és un valor tan respectat com a la Gran Bretanya, la feina potser no resulta tan aclaparadora, en tot cas, gairebé mai no m'han portat un paquet a l'hora pactada. Una altra de les trampes del present, pel que fa al mon laboral, que sorgeix a la pel·lícula, és l'intent de limitar les relacions humanes afectives i reduir-les a la mínima expressió.

El treball de les cuidadores i cuidadors és molt divers, el conec una mica més, i tot i que la feina està molt mal pagada i hi ha explotació, i fins i tot he comprovat que funciona aquell vell refrany de què no hi ha pitjor feina que servir qui va servir, no he vist ni patit aquesta modalitat a preu fet que practica la protagonista. Ara i aquí aquest tipus de feina la fan, en general, persones immigrades, poc presents a la història de Loach, més enllà d'un company negre del noi, que pinta graffitis amb ell. 

La mare de família, per altra banda, és un tros de pa, pal de paller de la llar, i  de vegades no entens com no toca el dos amb les criatures, ja que sembla més capaç de plantar cara als fets, malgrat la seva bonhomia, que no pas el marit. No li podria  sortir, al menys, una feina fixa, de tot el dia, cuidant a una sola persona gran amb possibles? En alguns comentaris sobre la pel·lícula he llegit que més d'un hauria preferit que la narració s’hagués centrat més en la dona que no pas en el repartidor, és clar que, aleshores, seria tota una altra història.

Sembla que el director va comptar amb testimonis directes, molts dels quals van voler restar en l’anonimat. Hi ha molts mons laborals que ignorem, tots vivim en el nostre raconet, però quan m’assabento de forma directa de coses d’aquesta mena em pregunto on son i que fan els sindicats actuals, que encara existeixen, em sembla. La defensa de problemes individuals és molt menys brillant que la defensa sorollosa de grans col·lectius i sovint els treballadors i les treballadores s’han d’acabar organitzant pel seu compte. L’evolució de camps laborals, com el dels repartidors, els cambrers, les dependentes de comerç o les dones de la neteja, fa molt difícil la unió reivindicativa, en temps de feina escassa i mal pagada. El sistema és tan pervers que els mateixos explotats poden explotar, fent  subcontractes lamentables a persones encara més necessitades, que sempre n’hi ha. I els encarregats, ai, com aquest tan cantellut i antipàtic, que posa  una pantalla entre ell i els desgraciats treballadors, i que retira força a  Roberto Álamo, també cal que estiguin insensibilitzats, si volen sobreviure.

Son, tots aquests, com el de la vellesa dependent, cada dia més nombrosa i amb necessitats d’atenció, que aquí es menciona una mica de passada, a través de les visites domiciliàries de la protagonista, problemes que ningú no ha tocat a fons en les darreres campanyes electorals, centrades més aviat en aspectes eteris, patriòtics i nebulosos. La pel·lícula acaba d’una forma abrupta i et deixa amb el cor encongit, car sembla que no hi ha sortida i que tot anirà cada vegada pitjor. A mi, aquests finals tan poc esperançadors, no m’acaben de fer el pes, la veritat, tot i que son molt del gust de determinada crítica. Acabes per sentir-te culpable de cobrar la pagueta cada mes, tot i que tinguis, potser, un passat infantil i juvenil poc alegre, contemplat en perspectiva. És allò de Brecht, en els temps més ombrívols es cantarà també?

LLIBRES, PASTISSOS DE RECAPTE I BONES INTENCIONS

En ocasions ve de gust llegir un llibre o veure una pel·lícula que no et facin patir amb excés, tot i que ja intueixis que no seran res de l'altre món. En el cas d'aquesta història vaig començar amb la versió en cinema i  després, per curiositat i perquè tinc debilitat pels llibres escrits en versió epistolar, vaig llegir el llibre, un llibre amb un títol ben llarg: La societat literària i el pastís de pell de patata de Guernsey. 

El gènere epistolar revifa de tant en tant, encara més quan sembla que darrerament hi ha un cert plany per la pèrdua del correu tradicional i, fins i tot, dels emails extensos, a causa de l'increment de les modalitats telegràfiques lligades a les noves tecnologies. És una mica com això de la recuperació, en general pretensiosa, del blanc i negre, al qual, quan jo feia cursets sobre cinema pedagògic, en els meus temps d'estudiant, ja havien cantat les absoltes. També se solen desaconsellar els títols llargs però, en aquest cas, s'ha fet de la necessitat virtut. Tot té excepcions, recordo que els inevitables experts desaconsellaven els títols de pel·lícules amb interrogants i en tenim exemples reeixits i d'èxit, com ara ¿Dónde vas, Alfonso XII? o ¿Qué fue de Baby Jane?

La novel·la, que ha tingut èxit i s'ha venut força, té dues autores, americanes, una tieta i una neboda, Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. La neboda va acabar el llibre que la tieta havia inventat, després de fer un viatge a l'indret on s'esdevenen els fets, Guernsey, una de les illes del Canal de la Mànega que va estar ocupada pels alemanys, durant la Segona Guerra Mundial. Shaffer va morir abans de veure el llibre acabat i editat. Tieta i neboda estan lligades professionalment al món editorial.

Mike Newell, un director molt anglès, eficaç, però una mica ensopit pel meu gust, ha dirigit la pel·lícula corresponent, correcta, respectuosa amb el llibre original però que es permet algunes variants destinades a posar una mica de misteri en un argument molt planer i sense sobresalts. Malgrat que s'expliquen coses terribles, ni el llibre ni la pel·lícula no s'hi rabegen. Per acabar d'adobar-ho tenim un final feliç, d'aquells d'abans, una mica forçat si pensem com en són, de diferents, els móns de la parelleta enamorada. 

Recordo que un dels nostres ideals adolescents d'home perfecte, en aquelles converses habituals entre jovenetes romàntiques, consistia en la figura viril d'un pagès culte, honrat, ben plantat i sensible, amb qui passar les vetllades llegint poesia i escoltant música clàssica en un aparell d'alta fidelitat i davant de la llar de foc d'una masia comfortable. Aquest xicot de la pel·lícula és una mica l'encarnació d'aquelles fantasies remotes.

Malgrat que siguis conscient dels convencionalismes literaris i del final força carrincló, llibre i pel·lícula tenen el seu encant, lligat a una ambientació acurada, molt anglesa, i al fet de què les pel·lícules que homenatgen la lectura semblen tenir un valor afegit i en moltes ocasions et donen a conèixer llibres i personatges dels quals sabies poca cosa.  

El pastís de pell de patata, tot s'ha de dir, té poc protagonisme i no en sabrem la recepta. Em venia el cap l'habilitat del cuiner de la família burgesa que s'evocava en aquell documental sobre la família Baladia, dirigit per Mireia Ros, el qual amb la pell de patata hauria pogut fer una cosa molt més impressionant, ben segur. La pel·lícula té un bon repartiment, amb Lily James i Michiel Huisman fent de parella protagonista, tot i que la narració esdevé coral en molts moments. I amb Jessica Brown Findlay fent un paper heroic, sacrificat i poc aprofitat, tant en el llibre com a la  pel·lícula. I amb Tom Courtenay de secundari vellet i de prestigi.

Les  referències literàries són més explícites en el llibre i esdevenen un dels aspectes més interessants del conjunt, sobre tot quan els participants en aquest club de lectura improvisat expressen les seves desacomplexades opinions sobre el material intel·lectual llegit, bàsicament anglosaxó. En resum: llegir és bo, just i necessari, hi ha més bona gent que no pas mala gent, al món, els enemics també són humans i víctimes, l'amor sincer valora més un pagès sensible i una mica sorrut que no pas un milionari fatxenda. Coses que avui ja resulten sabudes però que ens agrada recordar, de la mateixa manera com ens agrada que, en algun moment, els enamorats es casin, siguin feliços i mengin pastissos, que no cal que siguin sempre de pell de trumfa. 

THE PARTY, AMISTATS PERILLOSES PERÒ ENTRANYABLES

Un grup de gent que es coneix des dels temps joves es reuneix per fer una celebració, una trobada. En el transcurs d'aquesta trobada la gent comença a dir-se les veritats i la cosa es complica. És aquest un esquema argumental que hem vist repetits un munt de vegades, amb més o menys grapa. I és, de fet, el punt de partida de The Party. 

Però aquesta pel·lícula breu, de poc pressupost, filmada en blanc i negre i en temps real, gairebé, té la seva gràcia. Compta amb un grup d'actors i actrius de primera categoria, amb uns diàlegs que freguen l'humor negre a l'anglesa en molts moments, amb unes quantes àcides reflexions sobre la necessitat i valor de la política, i amb una crítica social gens subtil a l'entorn de moltes dèries del nostre present. Per les converses informals desfila la religió, l'abandonament dels ideals joves, la incoherència personal, el lesbianisme, la infidelitat,  les teràpies alternatives, les noves maternitats aconseguides gràcies a la ciència, la necessitat de triomfar, el sexe i l'amor, la incomunicació, els canvis fins i tot morals als quals ens aboca la proximitat de la mort i fins i tot alguns tòpics sobre, per exemple, el tarannà alemany. Tan sols falta que parlin del procés... O del Brexit, que potser explica una part de l'escepticisme ambiental dels personatges.

La reunió es fa a casa del personatge interpretat per Scott Tomas, Janet, una dama que acaba de ser nomenada ministra de Sanitat, poca broma, fet que motiva la trobada. Aquesta obra, gairebé teatral, té la virtut de durar uns setanta minuts trepidants, el final vol ser imprevist i sobtat, amb sorpresa, però amb els anys ja hem vist girs d'aquest tipus, la veritat. Tot plegat amanit amb una bonica banda sonora, ben triada, aquests discos antics que un dels personatges posa, de forma insistent, en el seu tocadiscos tradicional. 

Els vells progres del passat són grans i viuen bé. L'ateisme materialista no és ben bé el mateix quan arriba el final o es veu arribar. Les feministes tenen contradiccions, com tothom, i les frases més banals, amoroses, pertanyen a autors clàssics de referència. Per guanyar vots s'ha de fer la puta i la ramoneta i el poder és ja un objectiu per ell mateix. Se suposa que la gent moderna és sincera i desinhibida en les seves relacions però en molts aspectes tenim les mateixes manies, silencis, dèries i hipocresies que els nostres avantpassats. El racionalisme no ens evita el patiment. Tothom està molt bé en aquesta petita joia coral però la Patricia Clarckson està extraordinària i, al menys, aquí no és dolentota, tan sols lúcida, cínica i escèptica. Sembla una mica un alter ego de la directora, gran Sally Potter, carregada d'experiència vital i cinematogràfica.

N'he sortit una mica desconcertada, em passa sovint, darrerament. Però ara hi penso i cada vegada m'agrada mes, aquesta The Party. 

LA CRISI, LA BUROCRÀCIA OFICIAL I UN SENYOR QUE ES DIU DANIEL BLAKE

És possible que els temps que corren facin que I, Daniel Blake sigui una pel·lícula acollida amb entusiasme mentalitzat i esquerranós. En sortir del cinema vaig escoltar comentaris sobre l'argument, tan colpidor, tan real. I, de fet, hi ha moments ben realistes i colpidors en aquesta història, denúncies gens subtils sobre un estat del benestar que va deixant un munt de marginats per totes bandes. Bons actors, ambient realista, una incursió mes en el tema kafkià i actual d'una burocràcia aparentment ben intencionada però que aclapara de forma abusiva, en l'excés de control absurd de les nostres vides privades, en la poca humanitat dels funcionaris, en aquests telèfons en els quals La primavera vivaldiana s'acaba identificant amb aquestes esperes en el temps d'atenció que se't dedica, el mateix que l'adagi d'Albinoni ha acabat per esdevenir música per a funerals alternatius. 

Llàstima que Ken Loach, sempre interessant, acabi també gairebé sempre per caure en els tòpics i en el recurs a un sentimentalisme una mica tremendista, que de tan realista acaba per ser-ho ben poc. No entraré a fons en el tema per no espatllar un argument força previsible, però escenes com la del suc de tomàquet o el recurs a la prostitució en casos desesperats, així com fins i tot la ineptitud preocupant d'un senyor intel·ligent que no té ni seixanta anys, per fer anar un ratolí en els temps que corren, aconsegueixen el contrari del que cerquen, fer riure, o somriure, en lloc de fer plorar, tot i que més d'una llagrimeta es va escapar, pel pati de butaques.

El desenllaç resulta esperat, previsible, al capdavall ja sabem que poca cosa s'hi pot fer. El sistema s'ha especialitzat en posar cara al públic persones que poden ser inhumanes o ineptes, però també bona gent que no pot fer-hi res i que està destinada a rebre les protestes fent el paperot i contenta de cobrar a final de mes. Hem vist aquesta història en d'altres ocasions, ja abans d'aquesta crisi i de les altres. En molts casos ens havien deixat una finestreta oberta, però aquí Loach ens vol fer  patir i ho aconsegueix parant algunes trampes i amb uns girs en el guió que en ocasions no venen a tomb. 

Amb una solidaritat tan palesa entre els pobres, ¿no hauria estat més creible, d'entrada, que el protagonista davant del seu analfabetisme informàtic, demanés ajuda de primera mà a aquests veïns que fan contraban globalitzat, per tal de sobreviure com es pot, tan simpàtics, d'entrada? Ja sabem allò de que val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. I la protagonista, no té una mare estimada a la capital? No li pot donar un cop de mà temporal o quedar-se amb les criatures mentre les coses van mal dades? O no podria, el nostre protagonista, endegar uns quants mòbils de peixets més i mirar de col·locar-los als mercats setmanals, quan s'adona de l'interès d'aquell que li buida el pis per la joguina? Per cert, aquí per buidar aquell pis no et donarien ni cent euros, més aviat hauries de pagar tu per la feina. I és que hi alguna cosa que grinyola, en aquesta història, algunes incoherències ben paleses pel que fa a les reaccions dels protagonistes.

Potser m'he tornat cínica però enmig d'alguna escena trista em venien al cap bromes mal intencionades, com ara una cançó que entonava la Sardà en un programa antic: quan es treia les calces, amb el cor ple de pena, i la gent comentava, serà rossa o morena, ella veia només el seu pobre fillet... L'acumulació de tristeses, el mateix que l'acumulació de violència, sexe o crims, provoca efectes contraris als esperats, al menys, a mi. Existeix la crisi però l'absurd burocràtic i estatal no és gaire diferent del que ens mostrava fa anys Tavernier a Hoy empieza todo i la funcionària que decideix el nostre destí tampoc és excessivament diferent d'aquella a la qual Matt Dillon, a Crash, sol·licitava un canvi de metge. 

Enyoro el to berlanguià d'un Plàcido, una mica d'humor sense complexos, alguna esperança en aquest món nostre del present que ens volen fer veure tan terrible i potser no ho és tant, ni tan sols pels pobres d'ara i aquí que, al menys, no han de fugir cap enlloc i sense res, encalçats per la inseguretat i la violència irracional. És el que sol passar amb Loach, però, vaja, també va bé que de tant en tant ens facin plorar o emocionar o sentir culpables de tenir una pagueta de jubilada, una feina de funcionària o un pis modest de propietat, mentre tants pateixen el pervers sistema que ens acull tot i que en ocasions repetim allò de l'acudit, que ens quedem com estem, vaja. Vull pensar que al menys algun dels possibles funcionaris de despatx que ahir eren al cinema avui haurà canviat d'actitud de forma radical, en atendre els necessitats al seu despatxet. Altrament, serveixen d'alguna cosa aquestes històries?

I consti que ja sé en quin món vivim, a l'escola he conegut situacions ben absurdes relacionades amb les possibles ajudes que amollen els organismes pertinents, un munt de sigles que donen feina, sovint temporal i precària, a molta gent de tota mena. Fins al punt que en una ocasió una mare amb dignitat em va dir que no pensava anar a demanar res als serveis socials, a canvi de que li fessin una mena d'interrogatori tafaner i abusiu. El pitjor del present és que s'està perdent el sentit de l'humor de forma preocupant i, pel que fa al país, també els seriosos discursos polítics contenen poca ironia i són entomats sense cap mena d'humor, ni anglès ni català. 

CASES DE NINES I MIRANT ENRERE AMB TENDRESA MALICIOSA

He llegit aquests dies el llibre Adiós a una casa de muñecas, unes memories molt personals de l'actriu Claire Bloom. Es van publicar a casa nostra el 2015, vint anys després de la seva sortida en anglès i gràcies a una magnifica editorial com Circe, en la qual es poden trobar un munt de títols sobre dones interessants o escrits per dones interessants, biografies, testimonis, narrativa. El llibre me'l va recomanar una bona amiga lletraferida i el vaig comprar a través de la xarxa.

Claire Bloom, qui avui, amb vuitanta-cinc anys encara és feliçment viva, ja havia publicat altres llibres que no he llegit, ho confesso, relacionats més aviat amb la seva professió. Aquí parla molt de la professió, és clar, però així mateix de la seva vida personal, dels seus amors i de la seva família. Tot el llibre és interessant, pel meu gust la primera part, la seva infantesa i la seva joventut en aquella Anglaterra, en el si d'una família amb molts alts i baixos, un pare inestable i una mare extraordinària que sempre li va donar suport, té un encant especial. Bloom recorda com en aquells anys a les famílies el pare era la suprema autoritat, els fills mascles, objecte d'adoració i les filles, part del servei domèstic.

Hi ha moltes reflexions brillants al llibre però també tendresa a l'hora de recordar, fins i tot quan l'actriu deixa surar un cert ressentiment ben justificat. Bloom ha estat una actriu rellevant tot i que la seva popularitat no ha arribat mai a les cotes d'altres, ha treballat al cinema, a la televisió, a la ràdio, al teatre. Té aquell segell especial dels actors anglesos tot i que va ser força autodidacta. Però fins i tot els actors anglesos, àdhuc quan ja han tingut èxits reconeguts, poden passar temporades a l'atur, esperant la trucada i la proposta, l'oportunitat, que no sempre arriba. Patint menyspreus, oblits i substitucions. 

Pel llibre desfila tota una època del cinema aixi com l'esclat del fenòmen televisiu. Bloom va tenir una relació apassionada amb Burton, aquest ja era casat i no pensava deixar la dona al menys per mi, reconeix l'actriu, ja que després, com és sabut, ho va fer per casar-se amb la Taylor, enlluernat per una dona temperamental de qui es deia que era la més maca del món, això representava un trumfo pel gal·lès qui arriba a dir en una ocasió a Bloom que allò de trobar la Taylor al llit pel matí és com si cada dia fos Nadal. Però les coses mai no són tan boniques i més endavant Bloom ja és testimoni, amb una certa malvolença que admet, d'una d'aquelles baralles antològiques entre els dos actors.

Bloom va treballar amb Burton al teatre i en algunes pel·lícules, Look Back in Anger, que és gairebé teatre filmat o Alexandre Magne, que van rodar a Espanya en l'època del seu idil·li i sobre la qual Bloom fa divertits comentaris com ara que tenia molt de temps lliure ja que en aquest tipus de pelis hi ha moltes batalles i les noies surten poc.

Claire Bloom va sortir de l'anonimat relatiu, car al seu país havia fet ja moltes coses, quan, de molt jove, va ser triada per Chaplin per interpretar Candilejas. Amb l'actor i, sobretot, amb la seva dona, Oona, va tenir una molt bona relació d'amistat durant anys. 

Més endavant, cercant estabilitat i amb ganes de formar una família, es va casar amb Rod Steiger, amb qui va tenir la seva filla Anna, una reconeguda mezzosoprano, encara en actiu. Steiger es mostra al llibre com un bon home, molt concentrat en la seva professió, amb alts i baixos com tothom, fins i tot avorrit. La relació va durar uns deu anys i es va trencar a causa de què l'actriu es va encaterinar d'un personatge estrafolari, brillant i diferent, Hillard Enkins, un productor del qual reconeix els defectes però també  admet que li va fer descobrir el sexe arriscat i li va muntar obres de teatre de categoria. Enkins era d'aquests amb aficions a prendre la dona als altres. Steiger, que estava treballant en un altre lloc li va demanar que acompanyés Claire en alguna sortida i així va anar la cosa.

Allò d'Enkins va durar tres anys i encara et preguntes com. Bloom explica amors amb gent com Yul Brinner, a qui valora força i ens explica com va caure en relacions esporàdiques amb d'altres, persones sense cap ganes de comprometre's, ligues, com en diríem ara. Fins que en la maduresa es va ensopegar amb Philip Roth, l'escritor, amb el qual va conviure durant més de deu anys fins que no es van casar, casats van durar cinc anys més. La tercera part del llibre entra a fons en aquesta relació i en la complexa personalitat de Roth, a qui resulta impossible no agafar mania, amb els seus tripijocs, la seva manipulació sentimental i la seva vanitat insuportable. 

L'actriu admet que l'atreien les personalitats complicades, una cosa que passa a moltes dones, que quan tenen pretendents d'aquests que són bons nois, no en fan cabal i acaben amb el més raret. La volada intel·lectual de Roth i així mateix el seu atractiu personal la van condicionar durant molts anys, fins i tot van perjudicar la relació amb la seva filla. Potser la gent que no ha tingut uns estudis sòlids durant la seva joventut contempla amb una admiració excessiva aquest tipus de persones, els intel·lectuals. Llegint aquesta darrera part del llibre em venia al cap aquella cançó tradicional que fa nines que veniu al món/ no us fieu de gent de llibres...

Bloom va tenir la sort de comptar amb suports afectius molt importants, la seva mare, la seva filla, qui va haver d'aguantar Enkins i, sobretot, Roth, que no la podia veure i n'estava engelosit, el seu germà, la seva cunyada, amigues i amics fidels. El llibre incideix sobre la manca de glamour de molts aspectes d'aquest món del teatre, del cinema, en el que representa per a una dona envellir i veure com passa a fer papers de mare, de iaia, de tieta. O com passa, directament, a l'oblit. Mentre que per als homes la cosa és diferent, poden fer de protagonista seductor encara que ja siguin avis. 

Al llibre ens ensopeguem amb gent com Laurence Olivier, Anthony Quinn i molts més. L'actriu ens en dona una visió ponderada, intenta ser justa amb la gran majoria. S'adona de què el temps passa, agraeix la vida que ha pogut fer i no defuig temes com ara els econòmics, també importants. Sense ser un llibre literàriament extraordinari Adiós a una casa de muñecas es llegeix amb molt d'interès, amb empatia vers l'autora ja que no carrega les tintes en cap moment, les coses van ser així i ja està. Intenta entendre perquè va actuar com va actuar en moltes ocasions i constata que poques vegades s'aprèn massa dels errors, en contra del tòpic.

A la meva mare li agradava molt Bloom. Candilejas va ser una de les poques pel·lícules que va poder anar a veure en un cinema d'estrena i va plorar d'allò més. Bloom va ser en diferents ocasions la noia morena vençuda per la rossa, cas dels germans Karamazov, on va conèixer a Brinner, o dels Bucaneros, també amb Brinner i dirigida per Anthony Quinn, una persona de qui en critica l'ego excessiu i amb el qual va tenir topades però també una nit de rotllet. 

Recordo molt bé Los Bucaneros la vaig veure al cinema del barri, ens va encantar, a l'escola la vam estar comentant tota la setmana, valorant si ens agradava més Bloom o la rosseta que enamorava el pirata i era el seu amor impossible. En el fons la història té alguna semblança amb Mogambo on també la rossa enamora el noi aventurer i arrauxat tot i que acaba amb la morena de grat o per força. Això de ser rossa comportava un valor afegit, hi havia al cinema i a la vida real rosses glamouroses i rosses innocents i angelicals. Un anunci de la meva joventut, de camamilla per tenyir cabells, feia: presuma de niños rubios. 

Pel que fa Yul Brinner ens semblava molt atractiu, als Deu Manaments es menjava moltes escenes en detriment de Moisés-Heston el qual aixi que comença a criar pèl i barba i es fa profeta ja perd sex-appeal. Brinner va demostrar que no calia posar-se perruquí si et queia la tofa de cabell, per estar de bon veure tot i que als Bucaneros va sortir amb folre. Tenia un passat misteriós, fumava en excés i va morir de càncer de pulmó amb seixanta-cinc anys. De jovenetes en vam estar molt enamorades, tenia una mirada d'allò més incisiva i penetrant. Bloom també parla dels excessos de l'època, sobretot la beguda, en el cas de Burton i d'altres, ja que semblava allò de traguejar a dojo una cosa varonil. 

La rosseta dels Bucaneros era Inger Stevens. Bloom no la menciona però va ser una actriu malaguanyada, tan fràgil com el seu aspecte, es va suicidar als trenta-cinc anys, tot i que aquestes morts a causa d'un excés de fàrmacs també poden ser accidentals. Es va casar amb un actor afroamericà però ho va amagar per no perjudicar la seva carrera, en aquell moment allò portava moltes complicacions però tot plegat li va passar factura. 

El cinema no va aprofitar a fons les grans qualitats de Bloom ni la seva bellesa poc convencional, va fer pocs papers protagonistes, però va poder treballar molt al teatre, a la  televisió. Va ser Lady Marchmain a la prestigiosa sèrie de 1981 Retorno a Brideshead, encara avui un clàssic del gènere i que l'actriu recorda com un molt bon paper. Fa uns anys, de tant en tant, per la televisió passaven obres de teatre de la BBC doblades i recordo a Bloom fent de mare dels Conway, en una versió magnífica. És aquesta una obra amb molta grapa que en castellà es va dir La herida del tiempo i que  Mario Gas va portar al Condal fa temps amb un repartiment de luxe, en català. 

Bloom ha envellit amb dignitat i naturalitat, arrugues atractives i elegància natural, avui això és un gran mèrit amb tants estiraments i arranjaments estètics lamentables. La vam poder veure fa cinc anys, els anys passen que volen, al Discurso del Rey. L'any 2013 la van condecorar amb allò tan bonic del Comanament de l'Orde de l'Imperi Britànic o una cosa així. Els poders anglesos reconeixen sovint el bon treball dels seus actors i les seves actrius.

Un llibre per a cinèfiles i cinèfils empedreïts i per tafaneres i tafaners irreductibles, vaja.