7.12.16

VERITATS LITERÀRIES I CINEMA ANTIC



Resultat d'imatges de la verdad sobre el caso savolta cine

Fa uns dies van tornar a passar per la tele La verdad sobre el caso Savolta, pel·lícula basada en el primer llibre d'èxit de Mendoza, avui flamant premi Cervantes. És aquesta una pel·lícula paradigmàtica per molts motius, que va generar polèmica, i el director, Drove, en va comentar en diferents ocasions aspectes diversos. Drove va reinventar la novel·la al seu gust. Aquí és pot llegir un interessant article, amb declaracions molt sucosas del director i opinions remarcables sobre el cinema i el seu paper social. És una llàstima que l'actual espai sobre cinema espanyol de la segona cadena no tingui més temps per aprofundir en les pel·lícules que presenta, d'una forma una mica més exhaustiva i desacomplexada.


Vaig llegir el llibre quan es va publicar i recordo que em va agradar, aleshores, malgrat alguns embolics prescindibles i algunes incoherències. Tant és així que Mendoza, després, no m'ha acabat de convèncer mai més. No li nego grapa i un humor molt personal, però els seus altres llibres m'han interessat poc, fins i tot la molt lloada Ciudad de los prodigios, en la qual es percep un cert ressentiment subtil que he copsat en d'altres autors catalans contemporanis que han escrit en castellà. 


Resultat d'imatges de antonio drove caso savolta
Jo crec que la cosa és gairebé inconscient i algú em pot dir que les parets em fan veure joanets, però la visió de tots aquests autors en castellà sobre el món que parla en català acostuma a comptar amb una parcialitat matisada amb ironies que freguen el sarcasme, cosa que no els treu pes literari. Cal dir que durant uns anys les elits intel·lectuals nostrades i puristes es ficaven massa amb la gent de casa que escrivia -o cantava- en castellà i es feien una mena de boicots encoberts, sense gaire ressò, més enllà dels indrets dels iniciats.

Un cas paradigmàtic és el de Marsé, però aixi mateix es percep aquesta mena de sentiment en algunes novel·les de Vázquez Montalbán. Encara es ficaven més, aixo sí, amb els que havien començat a fer cosetes en català i eren abduïts per la llengua veïna. El tema del Serrat i l'Eurovisio, mai aclarit del tot, s'ha de situar en aquest context. Hi havia grans debats sobre què era o no era un escriptor català. El tema pot semblar banal però en algun moment va afectar coses com ara el cinema o el teatre, sobretot en relació amb les cobejades subvencions. Aleshores els poders públics anaven més grassos que no pas ara i es podien comprar complicitats diverses amb més facilitat.
Resultat d'imatges de la verdad sobre el caso savolta libro
Avui la cosa s'ha normalitzat, els escriptors que escriuen en castellà i que venen i tenen èxit acostumen a publicar els seus llibres en les dues versions, de forma simultània. D'aquest tema es queixava algú a la, sembla que avui imprescindible, revista virtual Núvol, que ha assolit un prestigi remarcable, cosa interessant i valorable. Una amiga que també escriu em comentava, fa algun temps, ara, si no surts al Núvol... En tot cas, el fet d'aquestes publicacions simultànies és, també, un signe de normalització però  perjudica un mercat que té un munt de problemes de tota mena. Fa anys el problema era el contrari, quan un autor en català treia aviat la versió castellana hi havia qui es planyia de què el públic bandejaria la versió original. De fet som en un temps en el qual les versions originals, malauradament, han perdut pistonada. 
Resultat d'imatges de la verdad sobre el caso savolta cine
Torno al cas Savolta i la seva transcripció en imatges. La versió en cinema, interessant, es permet moltes llicències, elimina personatges i en simplifica d'altres. I és que la novel·la seria adient, més aviat, per a una sèrie amb uns quants capítols, d'aquelles del bon temps de les sèries televisives basades en obres literàries. Els personatges perden matisos i se'n simplifiquen molts aspectes. Tinc devoció per l'Ovidi Montllor (per cert, aquesta tendència estranya a fer emmudir totes les 'erres' finals fa que avui, fins i tot en els mitjans, me li diguin 'Montlló'), però aquí no encaixa en el paper.

Un paper clau al llibre, com el de Charles Denner, qui sí que està molt bé en el paper de dolentíssim i manipulador cínic, amb rostre humà i algunes febleses, tot i que li manipulen prou la vida personal, en la versió cinematogràfica.
Resultat d'imatges de ovidi montllor
Un fragment que vist des del present fa riure una mica és el coup de foudre que fa que puguem gaudir de l'única tòrrida escena de sexe de la pel·lícula, entre Montllor i la Sandrelli, m'imagino que destinada a poder-nos mostrar l'anatomia de la noia i vendre, en aquell final dels anys setanta gairebé resultava imprescidible posar marro on fos. 

A l'enyorat Montllor li feien fer moltes escenes de sexe, tot i la seva cara d'innocència despistada i víctima de les circumstàncies. En aquella època cinematogràfica del cantant, potenciada pel fet que el món de la cançó s'anava diluint amb la complicitat dels manaires i dels manats, fins al punt de què en quedaven quatre i el cabo, alguns periodistes feien broma amb les moltes pel·lícules on es podia veure el cul de l'Ovidi Montllor, des del seu èxit impressionant a Furtivos. 
Resultat d'imatges de furtivos cine
Furtivos va ser una gran pel·lícula, en la qual el cantant va sorprendre a molta gent tot i que era també actor i jo ja l'havia vist al teatre en algunes ocasions, en concret li recordo un Brecht al Romea, Un home és un home. La pel·lícula del Borau, que també va servir per reivindicar la gran Lola Gaos, va patir penjaments de tota mena quan es va comentar que realment es matava un gos, en l'escena en la qual sembla que es mati un llop. De fet ara pot passar una cosa semblant amb tot això del Bertolucci i el tango i la mantega, quan al cinema s'han fet coses molt més greus de les quals no se n'ha cantat ni gall ni gallina. Hi ha molta hipocresia en aquest món de mones.
Resultat d'imatges de la saga de los rius atentado
La pel·lícula i el llibre de Mendoza, en aquells anys, van tocar un tema aleshores encara poc explicat o silenciat, el del pistolerisme i la situació inquietant de la Barcelona dels temps de la primera guerra mundial i de després. Sobre el tema, més endavant s'ha escrit molt i s'han fet pel·liculetes i sèries, però sense tanta grapa. És una època que dóna per molt, excitant, la realitat sempre superarà la ficció i de molts fets no en sabrem mai el complex entrellat. El que passa és que resulta fàcil fer una ratlla massa clara entre bons i dolents i passar del paternalisme empresarial dels Rius a la maldat perversa dels empresaris explotadors del llibre de Mendoza. No sé si és mania meva però trobo que determinada literatura i cinema històrics cauen en l'actualitat en una mena de beneiteria maniquea que defuig tota mena de matisos humans.


Resultat d'imatges de el caso savolta cine
Un altre dels punts febles de la pel·lícula és un dels mals recurrents del cinema que es fa per aquí, tot i que una mica s'ha millorat, l'ambientació. Era aquell un món fumat, apedaçat, aquí la misèria s'evidencia amb uns quants escrostonaments a les parets i unes quantes llànties a les camises però les gorres dels obrers semblen comprades abans d'ahir al Rei de les Gorres, si la botiga encara existís, que no és el cas. 

Res a veure amb aquestes produccions angleses que ens recreen la misèria d'època dickensiana amb una habilitat que fa que en puguem sentir, fins i tot, les pudors. Aquí els soldats venen de la guerra vestits de tergal i les noies pobres semblen vedettes, encara recordo aquella Colometa vestida de disseny que cercava algun treball de dona de fer feines, quan estava desesperada. O aquella versió de La Colmena, amb tants bons actors i tantes relliscades en l'ambientació. Per no parlar de produccions més actuals i amb pretensions, ep.
Resultat d'imatges de Charles Denner chabrol
Denner, el pervers pitjor de la pel·lícula, va ser un gran actor francès, molt valorat al seu país. Era d'origen jueu-polonès. D'adolescent va formar part de la resistència francesa contra els nazis i va ser ferit greument i condecorat en acabar la guerra. Va treballar molt en el teatre, en obres de categoria, i també al cinema, tot i que aquí, avui, sigui poc recordat. Va fer cinema amb gent de categoria, com Chabrol, i va esdevenir un inquietant i inoblidable Landrú. 

A França se li han dedicat llibres i documentals, el més remarcable el del 2014, Le chercheur inquiet, d'Avril Tembouret. Va morir el 1995, als seixanta-nou anys. Com a curiositat comentar que la productora de La verdad sobre el caso Savolta volia fitxar per aquest paper a Klaus Kinski, i el director, amb molt bon criteri, s'hi va oposar. 

Stefania Sandrelli era aleshores un actriu molt coneguda. És una dona molt interessant  i espavilada, que ha endegat iniciatives importants en el món del cinema. En els seus inicis va immergir-se en una mena de cinema eròtic de l'època, especialitzant-se en fer de sex-símbol amb cara de bona nena i de no haver trencat mai un plat, en això comparteix tendència amb l'Ovidi. Va tornar al cinema eròtic uns anys després, ja a tocar dels quaranta i com que el poble és tan incoherent la cosa va generar una mena d'escàndol a la italiana.
Resultat d'imatges de Stefania Samdrelli
Va saber diversificar els seus papers i de tant en tant la retrobem en algun paper important, ja madura i encara de bon veure. Sempre hi ha algú que et descobreix la sopa d'all i malgrat que l'actriu ja té setanta anys et comenta: ah, però no és el que havia estat, era tan maca... Com si els anys no passessin per a tothom, vaja. 

Va tenir una relació molt sonada, tot just amb setze anyets molt ben portats, amb el cantant Gino Paoli, pare de la seva filla, Amanda. El Paoli lligava d'allò més, no és estrany, cantant aquelles cançons tan romàntiques i tòrrides. Paoli, l'any 63, per motius diversos, va tenir una crisi personal i va intentar suicidar-se, se'n va sortir i encara refila de forma puntual. 
Resultat d'imatges de Pau Garsaball


Resultat d'imatges de Roma contro Roma ettore manni

A La verdad sobre el caso Savolta hi trobem molts altres coneguts, l'Antonutti, per exemple, que sempre fa una mica de por i de respecte. I un italià que aquí ja era grandet i que jo trobava molt ben plantat fent de romà en alguns peplums de l'època daurada del cinema de barri, Ettore Manni, qui va morir relativament jove, no se sap si a causa d'un accident o de suïcidi, ja que sembla que tenia períodes depressius importants. 

L'imprescindible, aleshores, José Luis López Vázquez, fa de l'arriscat periodista que vol lluitar per la veritat i la justícia i acaba per esdevenir una víctima més de les intrigues que es creuen en la complexa trama, de vegades una trama una mica forçada, tot s'ha de dir. Era un gran actor però en aquest paper no m'acaba de fer el pes.
Resultat d'imatges de rafael anglada
I uns quants catalans fent algun paperet o passant per allà, Garsaball, sempre imponent, un dels meus ídols teatrals, el gran Rafael Anglada, Lucchetti, Josep Maria Doménech. I també actors i actrius d'aquests que ni en recordem el nom però els rostres dels quals ens són vagament familiars i que potser no van tenir tantes opotunitats com mereixien ja que la vida no sempre és justa, més aviat ho és en poques ocasions. De vegades em fa ràbia veure com figures de suposat prestigi internacional copen els primers papers, per raons comercials, i grans secundaris de casa nostra, que podrien fer-ho millor i tot, s'han de conformar amb paperets i encara gràcies que els recordin als títols de crèdit. Però així és el món, en el teatre, en el cinema, en la literatura i en els fogons dels restaurants.


Resultat d'imatges de Volaverunt novel·la
En el guió hi va col·laborar l'escriptor Antonio Larreta, el mateix director, Drove i crec que fins i tot l'escriptor afectat, Mendoza. Larreta va guanyar un dels pocs Planetes amb cara i ulls amb Volavèrunt, anys després es va fer una cosa al cinema inspirada en aquest llibre, grotesca i lamentable, que no havia sabut copsar en absolut l'esperit del llibre, val més oblidar-la. Però la novel·la és suggerent, té ganxo i màgia i precisament és del 1980, l'any en el qual crec que es va estrenar La verdad sobre el caso Savolta. Encara l'excés de novel·la històrica no ens havia aclaparat com ara. 

En tot cas, com passa sovint, la versió en cinema de La verdad sobre el caso Savolta, àdhuc la novel·la, ens parlen més, gairebé, d'aquell final de la dècada dels setanta que no pas de la Barcelona de l'època de la primera guerra mundial, i això sol passar sovint, de forma inevitable, que ja se sap que la història sempre és història contemporània, Croce dixit, i el cinem i la literatura a, el mateix, ja que també són història. 


7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

és molt senzill, si algú escriu en català, és escriptor català i si escriu en castellà, també, però una mica menys.

Júlia ha dit...

Francesc, sembla senzill però després s'hi fica la política pel mig i moltes altres coses, he, he.

gloria abras pou ha dit...

Jo també faig sonar moltes r finals i és totalment habitual en el meu entorn. A l'Ovidi Montllor sempre li hem dit "Monlló" però al Partit Popular la faig sonar i no com el sagrat Josep Cunó i el seu "pupulà".
Vaig llegir el llibre de Mendoza però se'm va escapar molt. Té talent per crear personatges còmics i posar-lo els noms més impensats, ara em ve al cap "Antoñita la espatarrá". Per mi la millor de les seves novel·les és "Pelea de gallos en Madrid" que està escrita en un castellà modèlic i, com que no hi surten catalans, no els fa parlar aquell castellà pagerol que tan agrada a molts castellanoparlants de Barcelona. Una companya de feina em deia, "és que el català és tan còmic, tan divertit!". I un amic que ja no tinc va tenir el mal gust de dir-me que Shakespeare en castellà era impensable perquè el català era un idioma de tebeo. Va morir fa poc amb quasi noranta anys i sense saber que mai li vaig perdonar aquesta heretgia.
Mendoza té llibres divertits però desiguals, amb passatges brillants i d'altres força fluixos. Les novel·les del Doctor Sugrañes em fan riure, no ho puc evitar.
També crec haver observat en Marsé i Vázquez Montalbán una estranya cantarella quan els seus personatges són de la terra. Deu ser la percepció que en tenen ells i consti que Marsé m'agrada molt i a Vázquez li estic agraïda de per vida perquè, quan jo era molt jove, va llegir-me uns escrits i em va animar molt a seguir. Em faltaven temes i no tenia l'idioma definit i així ha anat passant el temps encara que amb les coses més clares des de ja fa anys.
Jo penso que són escriptors catalans tots els que se'n sentin al marge de quina llengua decideixin utilitzar. Dues, millor que una.

Júlia ha dit...

Glòria, jo de joveneta sempre havia sentit Montllor, fent sonar la 'erra', segur, sobretot pel fet que era valencià, suposo. I ho havia sentit fins i tot per part de gent que formava part del món de la cançó, però avui també sembla que els tions sempre hagin tingut rostre i barretina i al final ja no saps com han de ser les coses...


Ja incideixo en el fet que no té res a veure l'excel·lència literària amb aquesta 'canterella' que menciones, sembla que tots els catalans siguin burgesos o rancis.

I evidentment, el que dius, és català qui se'n sent, tot i que això també pot tenir molts graus.

A Mendoza sovint li passa això de que se li escapa l'argument, a mi ja dic que no m'ha fet mai el pes.

Els prejudicis amb els idiomes i amb les formes dialectals són habituals i no ens els acabem de treure del damunt, em temo.

gloria abras pou ha dit...

Els anys em tornen tolerant amb moltes coses. Per sort no en totes. Aviat pensaria que cada família partint d'un mateix material parla el seu propi idioma.
Ja m'ha cridat l'atenció a l'observació que fas dels personatges catalans creats per escriptors de parla castellana. Burgesos, rancis. I pagerols. Evidentment l'excel·lència literària hi té a veure sí i no. Marsé és qui menys la marca i, per a mi, els més literari del escriptors catalans en castellà.
Quan els graus que tu dius pel que fa al sentir-se o no català, és cert. Deu ser difícil per molts desllindar els dos idiomes que evidencien formes d'expressió diferents per a dir coses sinó iguals, aproximades. Totes dues cultures conviuen en un sol cervell, algunes prenent clar partit i d'altres no. Jo he procurat que el meu catalanisme no hagi estat mai en detriment de coneixements expressats en castellà o en altres idiomes que puc entendre. El meu cervell pensa en català quan parlà català i castellà quan parla castellà. Soy bilingüe porque el mundo me ha hecho así. He he he!

gloria abras pou ha dit...

Júlia, ara que hi penso, l'escriptor Larreta no va ser acusat de plagi per "Volaverunt"?

Júlia ha dit...

Glòria jo tambe em considero bilingüe sense manies i no això de 'diglòssica' que t'asseguren que has de ser, sí o sí, a casa meva tots eren catalans de generacions i la meva mare em va ensenyar a llegir en català però mai van ser 'contra el castellà', al barri i a l'escola convivíem de forma normalitzada i ara m'empipa que em demanin militàncies que em venen grans, quan en tot s'hi barreja de forma excessiva la política ja hem begut oli. Marsé m'agrada molt i té llibres genials i fins i tot en els menys reeixits hi ha fragments extraordinaris, però se li noten els prejudicis, potser en té motius, qui sap.

No he trobat enlloc que Larreta fos acusat de plagi, sobre plagis, he trobat aquestes referències on hi ha alguna sorpresa a l'entorn de 'plagiadors', no hi ha un pam de net, vaja.

http://www.estandarte.com/noticias/varios/los-plagios-literarios-mas-famosos_1076.html