TIBERI, LA HISTÒRIA I NOSALTRES

 

Núria Cadenas ha escrit un llibre sobre l'emperador Tiberi que encara no he pogut llegir.  M'agrada Cadenas perquè és capaç de tocar temes molt diversos i variats. Aquest matí he sentit una entrevista que li feien per la ràdio i ha tingut la honestedad de recordar més d'una vegada que el llibre era una novel·la. No sempre hi ha un gran interès en deixar clares aquest tipus de coses. 

Fa anys creia que no m'agradava la novel·la històrica però m'he adonat de què no és així, depèn de la grapa de l'escriptor i, al capdavall, tot és un tema de gustos i moments vitals. A l'entrevista un entrevistador ha mencionat alguns llibres en anglès sobre l'emperador i, amb tota l'atrevida ignoràcia dels agosarats ha assegurat que no hi havia res en castellà.

Amb el pas del temps s'acabaven aplegant coneixements diversos, en determinats camps, és clar. I de seguida m' ha vingut al cap un llibre que vaig llegir fa molts anys, Tiberio, història de un resentimiento, de Gregorio Marañón. Em faig el càrrec que Marañón és avui un gran desconegut per a molt de jovent, lligat, fins i tot, de forma injusta al franquisme, i res d'això. Aquest llibre em va agradar molt, no és massa extens, com el que té Marañón, impressionant, sobre el Conde-Duque de Olivares. Encara que segurament no hi té res a veure penso que coincideix amb Cadenas a l'hora de mirar d'esbandir la llegenda de perversistat sobre el personatge. Miguel-Anxo Murado, un escriptor gallec, té un assaig que porta per títol La invención del pasado i en algun momet diu que les coses no és que fossin així o d'una altra manera sinó que no ho podem saber.

Si dels fets més recents en tenem tantes versions i opinions, si fins i tot la història familiar ens arriba de moltes maneres, si fins i tot ens reinventem, sovint sense mala intenció, la història personal, no cal dir el passat més o menys remot. Sobre l'Imperi Romà ja s'havia escrit en el seu temps però avui també sabem que la informació sempre és interessada, la veritat, tan lloada, és complexa i i interpretable. Nosaltres vam viure molt a fons l'època de la sèrie 'Jo Clàudio', va ser una sèrie transversal i tothom la mirava. És una bona sèrie i els llibres de Graves son uns bons llibres si n'acceptem la ficció, ja que també son novel·la. 

Més enllà de la gent important els intents d'acostar-se a la realitat de la població no han acabat de reeixir perquè és impossible. Tot amb això hi ha notables intents, com ara els 'Sesenta millones de romanos'.

Avui, per sort, podem trobar informació a bastament sobre molts personatges, quan més sabem més sabem que no sabem. La història no és mai veritat, és un conjunt de mirades damunt d'un passat que no entendrem perquè han canviat els valors, les formes de vida... Ens han insistit sovint, pel que fa a la història,  a encotillar les coses de fora absurda, actualment està passant amb fets com la Guerra Civil, fins i tot l'independentisme actual. Hi ha molts convençuts dogmàtics que no admeten desviacions ideològiques. 

En el temps de la sèrie 'Jo Clàudio' una veïna de l'escala, perruquera, em comentava i tornava a explicar tots els disbarat que feien en aquell temps. M'ha passat també en comentar llibres, sovint tan poc fiables, tot i que distrets, com 'La capital del mar'. 

Paro aquí perquè tindria tema per estona.

Comunico, tot i que molts i moltes ho sabeu, que he tingut un bon ensurt, una pujada de tensió amb ictus inclòs I amb ingrés hospitalari urgent, i crec que això de començar a penjar coses al blog és un bon senyal tot i que, siguem realistes, n' hi ha per dies.

EN TOMEU VALENT COMENÇA A CAVALCAR

Com ja he comentat en alguna altra entrada he publicat un nou llibre amb l'Editorial Stonberg. És una novel·la amb rerefons històric que segueix la vida d'un personatge, aquest Tomeu Valent del títol, al llarg del segle XIX, des del seu naixement a Barcelona, durant la febre groga, fins a la seva mort, a França, durant la tercera meitat del segle. 

A causa de les circumstàncies les presentacions hauran de ser online. La primera serà dimarts proper, 23 de febrer, a les set del vespre. 

Hi ha persones que m'han preguntat sobre on es pot trobar el llibre. De moment el millor és demanar-lo directament a l'editorial, ja sigui personalment o a través d'alguna llibreria. També el podeu trobar a Amazon.

Per a la gent del barri del Poble-sec i rodalies, o per als qui es vulguin acostar al meu barri, en tindran sempre a la Papereria Llibreria Nitus, del carrer de Blai, metro Paral·lel.

https://www.papererianitusonline.com/cat/

Podeu saber més coses sobre el llibre, llegir-ne un fragment, o comprar-lo, 

a la web de l'editorial.

Per motius obvis no podré escriure les dedicatòries habituals, si a algú li fa gràcia li puc escriure, escanejar i enviar per email. Els qui els compreu a la Nitus, si voleu em poden avisar i amb molt de gust us el dedico.

Dades de l'enllaç a la presentació:

• Enllaç a Zoom: https://us02web.zoom.us/j/82532970353?pwd=YWFTbHlOdE91dktUMTdFYnh5RHYzdz09
• Meeting ID: 825 3297 0353
• Passcode: E47cDw

NOVA NOVEL·LA, EL SEGLE XIX I LES SEVES MISÈRIES

 

Acabo de publicar un nou llibre, també amb l'editorial Stonberg, com el darrer, El Parc i les ombres. Tot i que defujo etiquetes es pot dir que és de tema històric, a través d'un personatge que viu i malviu durant el segle XIX, neix durant l'epidemia de febre groga de 1821 i mor uns anys abans de la Primera Guerra Mundial.

A causa de la situació de moment faré una presentació virtual, per zoom, el 23 de febrer per la tarda, ja aniré informant amb més detall.

El llibre es pot demanar ja a l'editorial Stonberg, a través de la web, és millor que no pas fer-ho per Amazon, tot i que també és possible. Jo encara no tinc exemplars en paper, quan m'arribin el trobareu, com sempre, a la Llibreria-papereria Nitus, del carrer Blai del Poble-sec.

A la web de l'editorial en podeu veure la referència i llegir-ne un fragment. També s'hi poden posar comentaris, quan s'hagi llegit. Si algú vol muntar alguna trobada virtual per parlar del llibre m'ho pot dir i ho organitzem aviat. Crec que paga la pena comentar-ne alguns aspectes ja que alguns fets del segle XIX que incideixen en la vida del protagonista, aquest Tomeu Valent del títol, son poc o mal coneguts.

Aquí, més informació:

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/l-extraordin%C3%A0ria-vida-d-en-tomeu-valent-j%C3%BAlia-costa

L'EMPERADOR RODOLF I LES SEVES DÈRIES COL·LECCIONISTES

Rodolf II, retratat per Joseph Heintz, el Vell

Per casualitat, en poc temps, he retrobat en diferents llibres de diferents gèneres i èpoques, aquest senyor inquietant, un personatge que va arribar a ser molt poderós i que va tenir la seva residència a la Praga mítica, una ciutat que avui s'ha convertit en moda turística. 

Es va educar a Espanya, Felip II era oncle seu, i la seva principal llengua de relació va ser el castellà. Va ser un de tants monarques guillats que podem trobar a la història universal, però això no és tan sols un privilegi de les reialeses. Hi ha hagut manaies horribles, amb gran o petit poder, que provenien del poble i en podríem fer una llarga llista, en el conjunt del mon mundial.

Al final el van haver d'enretirar sense contemplacions tot i que no és pas que les coses anessin millor després del seu enderrocament ja que va arribar la terrible Guerra dels Trenta Anys, que es va allargar, de forma local, molt més dels trenta anys amb els quals se la qualifica. Em temo que les excepcions històriques, de fet, son les èpoques de pau, més que no pas les de guerra i malvestats.

Benjamin Black, alter ego de John Banville, ha situat la seva darrera novel·la, Els llops de Praga,  a l'època de Rodolf II i l'emperador estrafolari hi té un paper important. És aquesta una novel·la històrica i negra al mateix temps. Ni un gènere ni l'altre em fan el pes del tot però sempre hi ha excepcions, lligades a la grapa dels escriptors i escriptores. I com que Banville és un molt bon escriptor i en el gènere de ficció passem per alt el tema de la realitat històrica, el llibre resulta interessant i bo de llegir. L'escriptor, al final del llibre, explica les seves motivacions i ens clarifica quins son els personatges inventats i quins els reals.

Un altre llibre que he llegit en els darrers temps és aquest de Leo Perutz, fa alguns dies el comentava Allau al seu blog. Es va publicar per primera vegada a principis dels anys cinquanta però tot just no fa gaire que ens n'ha arribat la traducció. Perutz és un d'aquests grans escriptors de l'Europa central,  que escrivien en alemany, i que s'està tornant a publicar darrerament. 

Va ser un home molt interessant, jueu crític, de cultura alemanya, europea, de fet, i a causa de les circumstàncies dramàtiques de l'època i l'antisemitisme galopant del nazisme, va haver de guillar. Va viure un temps a Israel on també estava incòmode, ja que insistia en escriure en el seu alemany de tota la vida i era poc aficionat a les pàtries de qualsevol tipus. Durant els anys quaranta es va publicar alguna cosa seva en castellà, en edicions sud-americanes. Va poder retornar a Viena, on va morir, però allà encara es percebia, i es percep, l'antisemitisme recurrent. 

Aquest llibre és el darrer que va escriure i molts crítics literaris l'han considerat la seva obra mestra. Com que no conec en profunditat tota l'obra de l'escriptor, no puc opinar a fons. És un conjunt de contes situats en la Praga de l'emperador Rodolf, amb uns personatges que van sorgint de forma intermitent i sense seguir una cronologia convencional. Tots plegats conformen una història, que es desenvolupa entre el barri jueu de la ciutat de Praga i l'entorn de l'emperador i en ells s'hi barregen, com en el de Banville, personatges reals i imaginaris.

Els contes i els fets que se'ns expliquen ens recorden molts autors posteriors que hem llegit i coses com ara el realisme màgic. Els entesos en el tema de la religió jueva evoquen la Càbala, en parlar d'aquest llibre. Aspectes literaris que hem pensat que eren més moderns els podem trobar ja en aquest volum imprescindible, poètic, fascinant i que remet, així mateix, a la rondallística tradicional i popular.

Un dels ganxos literaris de Rodolf II és la seva afició a l'ocultisme, al col·leccionisme extravagant i a tota mena de coses rares, en les quals va esmerçar un munt de calerons. Sóc devota dels llibres de Philipp Blom, em semblen extraordinaris i, al mateix temps, amens. Aquí ja deixem la ficció de banda, entrem en la Història seriosa, vaja. 

A El Coleccionista apasionado l'autor explica casos diversos de bogeria col·leccionista, col·leccionista del que sigui, des dels temps més antics fins a la modernitat. I, és clar, no hi podia faltar el nostre emperador i els seus gabinets de meravelles. A banda de l'alquímia i la resta o, en relació amb ella, el monarca va acollir i donar suport a tot un munt de personatges diversos, alguns dels quals molt importants, astrònoms, músics, pintors. Va ser força tolerant amb el tema ideològic i religiós, més aviat per interès propi que per convenciment, però això, en aquells temps, era mal vist pels ortodoxos. 

Sobre Rodolf II, el seu entorn, el seu context i la seva descendència, tota il·legítima, per cert, es poden trobar un munt d'informacions per la xarxa, algunes interessants i d'altres, dubtoses, com sol passa sempre. Al llibre de Blom hi ha alguna petita errada, que potser és a causa de la traducció, no ho sé, ja que confon el fill sàdic de Rodolf, Juli, amb Joan d'Àustria, que potser tenia defectes diversos però no d'aquesta mena. 

Fins i tot el fill guillat de Felip II, Carles, reivindicat a causa del gènere operístic, no va arribar als extrems de l'altre, o no li van deixar arribar. D'altres fills bastards de Rodolf, que mai no es va casar i va tenir amants dels dos sexes, van fer una vida relativament discreta. Una de les filles va anar a parar a les Descalzas Reales, un destí que, per a una noia de casa bona, considerant els riscos, servituds, parts constants, abusos i la resta, dels matrimonis, encara que fossin matrimonis entre rics i poderosos, era tot un luxe i un mitjà de sobreviure, al menys.

Hi ha molts més llibres, de ficció o d'història convencional, sobre Praga, Rodolf II, el seu temps i la resta. I en sortiran molts més, em temo, no sempre tan brillants ni interessants ni ben escrits com els  tres que menciono. En tot cas, per apassionant i misteriosa que ens resulti aquella Praga antiga, és tota una sort haver viscut ara i aquí, encara més sent una dona, malgrat les mancances, desigualtats i injustícies persistents en el nostre temps. L'atzar també pot ser amable amb nosaltres, històricament parlant, vet-ho aquí.

UNA DAMA DEL PASSAT, DES DE L'ALT URGELL A WINDSOR

En aquesta novel·la Lluís Barber (1939), professor emèrit de la UAB i amb un gruix d’interessants publicacions al darrere, retorna a la novel·la històrica, gènere amb el qual va guanyar el Premi Sant Joan l’any 2001, precisament amb un llibre sobre els Edgeworth, per evocar la vida d’una dona molt interessant, desconeguda fins que a partir de la seva recerca, per una d’aquelles interessants casualitats que premien la tasca dels investigadors seriosos, es va ensopegar amb aquest personatge.

La història ens l’explica la mateixa protagonista des del més enllà, cosa que justifica i permet alguns anacronismes semàntics. Mariquita Tennant, de soltera Maria Francisca Eroles i Eroles va fer un llarg camí des del 1807, any del seu naixement (tot i que la placa que li van dedicar a Clewer digui 1811) fins el 1860, any en el qual va morir. Originària del Pla de Sant Tirs, a l’Alt Urgell, va acabar per viure a Anglaterra, on es va casar dues vegades. L’autor divideix el llibre en tres parts, relacionades amb el periple vital de la protagonista.

Després de quedar vídua per segona vegada, Maria Fracisca, es va dedicar a ajudar les dones pobres, maltractades i amb dificultats de Windsor. La seva tasca en aquest camp va propiciar que el 2005 s’instal·lés una placa commemorativa a la seva casa de Clewer, el descobriment d’aquest reconeixement també el devem a l’autor del llibre. De fet, l’interès de Barber, economista, anava enfocat a un altre personatge, Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), economista i estadístic irlandès de mare catalana, Rosa, germana de Mariquita. L'autor va poder aplegar molta informació en diferents biblioteques angleses, sobretot cartes familiars, però poques dades sobre la branca catalana de la família.

La novel·la històrica amb la qual, l’any 2001, Barber va guanyar el Premi Sant Joan, Retrat de família sobre fons de trèvols, està centrada en els Edgeworth i en la seva relació amb els Eroles. Les investigacions de Barber es van ensopegar amb informacions errònies sobre Antoni Eroles, pare de Mariquita i de Rosa, la mare de l’economista. Antoni Eroles sembla que era contrabandista d’indianes i de mules i comandant dels miquelets d’Organyà. Malgrat la coincidència en els cognoms va lluitar contra el baró d’Eroles i, en ser liberal, va decidir marxar amb tota la família a Anglaterra, a causa del retorn del govern absolutista de Ferran VII, seguint el general Mina. No va ser l’únic, més d’un miler d’espanyols va anar a aquell país a causa de la política i van ser molt ben acollits.

Mariquita Tennant va rebre, malgrat ser una dona, una educació important per l’època. El seu nom ve de la unió dels dos d’origen, Maria i Paquita. Al llibre, Barber barreja personatges històrics i imaginaris, cosa que li permet el format triat, el de novel·la. També aquesta tria li permet imaginar els trets de la possible personalitat de la protagonista, personalitat a la qual confereix un sentit de l’humor molt original, entre català i britànic. Tennant va rebre suport i reconeixement de gent com el primer ministre Glastone i el bisbe d’Oxford. De plaques blaves com aquesta, dedicades a gent originària de l'estat espanyol, a Anglaterra tan sols n'hi ha un parell, l'altra homenatja Salvador de Madariaga.

El llibre sobre Mariquita Tennant té el valor excepcional de donar-nos a conèixer una dona ignorada a casa nostra fins ara i de recrear l’ambient d’aquella Catalunya complexa i d’aquella Espanya problemàtica i polièdrica. Recórrer a la ficció, més enllà de la biografia convencional, té els seus riscos, en ocasions un excés de dades enterboleixen l’eix del llibre i la personalitat de la seva protagonista. En d’altres moments les llibertats que es permet el novel·lista fan que Mariquita no ens resulti creïble del tot, encara més quan no és fàcil emmotllar-nos a la mentalitat de l’època, tant a Espanya com a Anglaterra.

La part de la seva vida que va propiciar la placa commemorativa resulta poc explicada en comparació amb la resta i s’hi passa una mica de puntetes. La forma de pensar i sentir de la protagonista respon més a la de la postguerra viscuda al nostre país, possiblement pel mateix autor, amarada de religió rància i repressió sexual, que a la que podia experimentar Mariquita i que no podem conèixer, ja que una de les històries més difícils de fer és la de les creences i formes de pensar, molt més diverses en el passat que no pas en el present.

És aquest un llibre que milloraria amb notes afegides respecte a personatges i context històric, és clar que avui editar és complicat i un llibre de més gruix resultaria menys assequible al públic no especialitzat. El llibre és completa amb algunes, poques, imatges, una important referència genealògica sobre la família de Mariquita i una completa bibliografia a més d’uns agraïments que mostren el volum i la qualitat de la documentació amb la qual s’ha treballat.

Malgrat algunes limitacions, la història d’aquesta dona resulta absolutament interessant. Mariquita Tennant és, per ara, l’única dona de l’estat espanyol que ha merescut aquest tipus de placa blava de reconeixement, al Regne Unit, i la seva personalitat fa pensar en un possible i futur turisme cultural a la recerca dels paisatges anglesos que la van acollir. A ella i als Edgeworth, aquesta família sobre la qual Barber ha investigat a fons des de fa anys i que resulta tan interessant a l’hora de situar-nos en el context d’aquella primera meitat del segle XIX, un segle tan fascinant com complicat i, encara, poc conegut pel que fa a la situació de Catalunya i Espanya.

Publicat per Llegir en cas d’incendi el 18/01/2018

VERITATS LITERÀRIES I CINEMA ANTIC

Fa uns dies van tornar a passar per la tele La verdad sobre el caso Savolta, pel·lícula basada en el primer llibre d'èxit de Mendoza, avui flamant premi Cervantes. És aquesta una pel·lícula paradigmàtica per molts motius, que va generar polèmica, i el director, Drove, en va comentar en diferents ocasions aspectes diversos. Drove va reinventar la novel·la al seu gust. Aquí és pot llegir un interessant article, amb declaracions molt sucosas del director i opinions remarcables sobre el cinema i el seu paper social. És una llàstima que l'actual espai sobre cinema espanyol de la segona cadena no tingui més temps per aprofundir en les pel·lícules que presenta, d'una forma una mica més exhaustiva i desacomplexada.

Vaig llegir el llibre quan es va publicar i recordo que em va agradar, aleshores, malgrat alguns embolics prescindibles i algunes incoherències. Tant és així que Mendoza, després, no m'ha acabat de convèncer mai més. No li nego grapa i un humor molt personal, però els seus altres llibres m'han interessat poc, fins i tot la molt lloada Ciudad de los prodigios, en la qual es percep un cert ressentiment subtil que he copsat en d'altres autors catalans contemporanis que han escrit en castellà. 

Jo crec que la cosa és gairebé inconscient i algú em pot dir que les parets em fan veure joanets, però la visió de tots aquests autors en castellà sobre el món que parla en català acostuma a comptar amb una parcialitat matisada amb ironies que freguen el sarcasme, cosa que no els treu pes literari. Cal dir que durant uns anys les elits intel·lectuals nostrades i puristes es ficaven massa amb la gent de casa que escrivia -o cantava- en castellà i es feien una mena de boicots encoberts, sense gaire ressò, més enllà dels indrets dels iniciats.

Un cas paradigmàtic és el de Marsé, però aixi mateix es percep aquesta mena de sentiment en algunes novel·les de Vázquez Montalbán. Encara es ficaven més, aixo sí, amb els que havien començat a fer cosetes en català i eren abduïts per la llengua veïna. El tema del Serrat i l'Eurovisio, mai aclarit del tot, s'ha de situar en aquest context. Hi havia grans debats sobre què era o no era un escriptor català. El tema pot semblar banal però en algun moment va afectar coses com ara el cinema o el teatre, sobretot en relació amb les cobejades subvencions. Aleshores els poders públics anaven més grassos que no pas ara i es podien comprar complicitats diverses amb més facilitat.

Avui la cosa s'ha normalitzat, els escriptors que escriuen en castellà i que venen i tenen èxit acostumen a publicar els seus llibres en les dues versions, de forma simultània. D'aquest tema es queixava algú a la, sembla que avui imprescindible, revista virtual Núvol, que ha assolit un prestigi remarcable, cosa interessant i valorable. Una amiga que també escriu em comentava, fa algun temps, ara, si no surts al Núvol... En tot cas, el fet d'aquestes publicacions simultànies és, també, un signe de normalització però  perjudica un mercat que té un munt de problemes de tota mena. Fa anys el problema era el contrari, quan un autor en català treia aviat la versió castellana hi havia qui es planyia de què el públic bandejaria la versió original. De fet som en un temps en el qual les versions originals, malauradament, han perdut pistonada. 

Torno al cas Savolta i la seva transcripció en imatges. La versió en cinema, interessant, es permet moltes llicències, elimina personatges i en simplifica d'altres. I és que la novel·la seria adient, més aviat, per a una sèrie amb uns quants capítols, d'aquelles del bon temps de les sèries televisives basades en obres literàries. Els personatges perden matisos i se'n simplifiquen molts aspectes. Tinc devoció per l'Ovidi Montllor (per cert, aquesta tendència estranya a fer emmudir totes les 'erres' finals fa que avui, fins i tot en els mitjans, me li diguin 'Montlló'), però aquí no encaixa en el paper.

Un paper clau al llibre, com el de Charles Denner, qui sí que està molt bé en el paper de dolentíssim i manipulador cínic, amb rostre humà i algunes febleses, tot i que li manipulen prou la vida personal, en la versió cinematogràfica.

Un fragment que vist des del present fa riure una mica és el coup de foudre que fa que puguem gaudir de l'única tòrrida escena de sexe de la pel·lícula, entre Montllor i la Sandrelli, m'imagino que destinada a poder-nos mostrar l'anatomia de la noia i vendre, en aquell final dels anys setanta gairebé resultava imprescidible posar marro on fos. 

A l'enyorat Montllor li feien fer moltes escenes de sexe, tot i la seva cara d'innocència despistada i víctima de les circumstàncies. En aquella època cinematogràfica del cantant, potenciada pel fet que el món de la cançó s'anava diluint amb la complicitat dels manaires i dels manats, fins al punt de què en quedaven quatre i el cabo, alguns periodistes feien broma amb les moltes pel·lícules on es podia veure el cul de l'Ovidi Montllor, des del seu èxit impressionant a Furtivos. 

Furtivos va ser una gran pel·lícula, en la qual el cantant va sorprendre a molta gent tot i que era també actor i jo ja l'havia vist al teatre en algunes ocasions, en concret li recordo un Brecht al Romea, Un home és un home. La pel·lícula del Borau, que també va servir per reivindicar la gran Lola Gaos, va patir penjaments de tota mena quan es va comentar que realment es matava un gos, en l'escena en la qual sembla que es mati un llop. De fet ara pot passar una cosa semblant amb tot això del Bertolucci i el tango i la mantega, quan al cinema s'han fet coses molt més greus de les quals no se n'ha cantat ni gall ni gallina. Hi ha molta hipocresia en aquest món de mones.

La pel·lícula i el llibre de Mendoza, en aquells anys, van tocar un tema aleshores encara poc explicat o silenciat, el del pistolerisme i la situació inquietant de la Barcelona dels temps de la primera guerra mundial i de després. Sobre el tema, més endavant s'ha escrit molt i s'han fet pel·liculetes i sèries, però sense tanta grapa. És una època que dóna per molt, excitant, la realitat sempre superarà la ficció i de molts fets no en sabrem mai el complex entrellat. El que passa és que resulta fàcil fer una ratlla massa clara entre bons i dolents i passar del paternalisme empresarial dels Rius a la maldat perversa dels empresaris explotadors del llibre de Mendoza. No sé si és mania meva però trobo que determinada literatura i cinema històrics cauen en l'actualitat en una mena de beneiteria maniquea que defuig tota mena de matisos humans.

Un altre dels punts febles de la pel·lícula és un dels mals recurrents del cinema que es fa per aquí, tot i que una mica s'ha millorat, l'ambientació. Era aquell un món fumat, apedaçat, aquí la misèria s'evidencia amb uns quants escrostonaments a les parets i unes quantes llànties a les camises però les gorres dels obrers semblen comprades abans d'ahir al Rei de les Gorres, si la botiga encara existís, que no és el cas. 

Res a veure amb aquestes produccions angleses que ens recreen la misèria d'època dickensiana amb una habilitat que fa que en puguem sentir, fins i tot, les pudors. Aquí els soldats venen de la guerra vestits de tergal i les noies pobres semblen vedettes, encara recordo aquella Colometa vestida de disseny que cercava algun treball de dona de fer feines, quan estava desesperada. O aquella versió de La Colmena, amb tants bons actors i tantes relliscades en l'ambientació. Per no parlar de produccions més actuals i amb pretensions, ep.

Denner, el pervers pitjor de la pel·lícula, va ser un gran actor francès, molt valorat al seu país. Era d'origen jueu-polonès. D'adolescent va formar part de la resistència francesa contra els nazis i va ser ferit greument i condecorat en acabar la guerra. Va treballar molt en el teatre, en obres de categoria, i també al cinema, tot i que aquí, avui, sigui poc recordat. Va fer cinema amb gent de categoria, com Chabrol, i va esdevenir un inquietant i inoblidable Landrú. 

A França se li han dedicat llibres i documentals, el més remarcable el del 2014, Le chercheur inquiet, d'Avril Tembouret. Va morir el 1995, als seixanta-nou anys. Com a curiositat comentar que la productora de La verdad sobre el caso Savolta volia fitxar per aquest paper a Klaus Kinski, i el director, amb molt bon criteri, s'hi va oposar. 

Stefania Sandrelli era aleshores un actriu molt coneguda. És una dona molt interessant  i espavilada, que ha endegat iniciatives importants en el món del cinema. En els seus inicis va immergir-se en una mena de cinema eròtic de l'època, especialitzant-se en fer de sex-símbol amb cara de bona nena i de no haver trencat mai un plat, en això comparteix tendència amb l'Ovidi. Va tornar al cinema eròtic uns anys després, ja a tocar dels quaranta i com que el poble és tan incoherent la cosa va generar una mena d'escàndol a la italiana.

Va saber diversificar els seus papers i de tant en tant la retrobem en algun paper important, ja madura i encara de bon veure. Sempre hi ha algú que et descobreix la sopa d'all i malgrat que l'actriu ja té setanta anys et comenta: ah, però no és el que havia estat, era tan maca... Com si els anys no passessin per a tothom, vaja. 

Va tenir una relació molt sonada, tot just amb setze anyets molt ben portats, amb el cantant Gino Paoli, pare de la seva filla, Amanda. El Paoli lligava d'allò més, no és estrany, cantant aquelles cançons tan romàntiques i tòrrides. Paoli, l'any 63, per motius diversos, va tenir una crisi personal i va intentar suicidar-se, se'n va sortir i encara refila de forma puntual. 

A La verdad sobre el caso Savolta hi trobem molts altres coneguts, l'Antonutti, per exemple, que sempre fa una mica de por i de respecte. I un italià que aquí ja era grandet i que jo trobava molt ben plantat fent de romà en alguns peplums de l'època daurada del cinema de barri, Ettore Manni, qui va morir relativament jove, no se sap si a causa d'un accident o de suïcidi, ja que sembla que tenia períodes depressius importants. 

L'imprescindible, aleshores, José Luis López Vázquez, fa de l'arriscat periodista que vol lluitar per la veritat i la justícia i acaba per esdevenir una víctima més de les intrigues que es creuen en la complexa trama, de vegades una trama una mica forçada, tot s'ha de dir. Era un gran actor però en aquest paper no m'acaba de fer el pes.

I uns quants catalans fent algun paperet o passant per allà, Garsaball, sempre imponent, un dels meus ídols teatrals, el gran Rafael Anglada, Lucchetti, Josep Maria Doménech. I també actors i actrius d'aquests que ni en recordem el nom però els rostres dels quals ens són vagament familiars i que potser no van tenir tantes opotunitats com mereixien ja que la vida no sempre és justa, més aviat ho és en poques ocasions. De vegades em fa ràbia veure com figures de suposat prestigi internacional copen els primers papers, per raons comercials, i grans secundaris de casa nostra, que podrien fer-ho millor i tot, s'han de conformar amb paperets i encara gràcies que els recordin als títols de crèdit. Però així és el món, en el teatre, en el cinema, en la literatura i en els fogons dels restaurants.

En el guió hi va col·laborar l'escriptor Antonio Larreta, el mateix director, Drove i crec que fins i tot l'escriptor afectat, Mendoza. Larreta va guanyar un dels pocs Planetes amb cara i ulls amb Volavèrunt, anys després es va fer una cosa al cinema inspirada en aquest llibre, grotesca i lamentable, que no havia sabut copsar en absolut l'esperit del llibre, val més oblidar-la. Però la novel·la és suggerent, té ganxo i màgia i precisament és del 1980, l'any en el qual crec que es va estrenar La verdad sobre el caso Savolta. Encara l'excés de novel·la històrica no ens havia aclaparat com ara. 

En tot cas, com passa sovint, la versió en cinema de La verdad sobre el caso Savolta, àdhuc la novel·la, ens parlen més, gairebé, d'aquell final de la dècada dels setanta que no pas de la Barcelona de l'època de la primera guerra mundial, i això sol passar sovint, de forma inevitable, que ja se sap que la història sempre és història contemporània, Croce dixit, i el cinem i la literatura a, el mateix, ja que també són història. 

JULIETTE BENZONI I LA HISTÒRIA RECREATIVA

Ha mort, rica i velleta, Juliette Benzoni, autora de novel·les històriques fulletinesques i amb grapa. El gènere ha revifat aquests darrers anys però per aquí, en llibres econòmics, ja fa anys que ens havien arribat molts títols de l'escriptora. França té la gràcia de valorar i revaloritzar tothom, fan una política cultural d'equip molt envejable. 

La presentació dels llibres, les cobertes sobretot, tenen molt a veure amb la consideració que els donem. Poca gent avui gosaria llegir un llibre amb aquelles divertides i sensuals cobertes de Bruguera però no li faria res que al metro el veiessin amb aquesta altra.

La novel·la històrica és un clàssic, revifa de tant en tant amb força i avui, com la novel·la negra, viu una bona temporada cosa que fa que surti molta palla. Hi ha qui demana a aquests llibres versemblança però això és el de menys, el que han de tenir és grapa. La grapa no sempre va de bracet amb la qualitat, però, al capdavall, què és, la qualitat?

Els grans èxits de Benzoni es van iniciar en el temps en el qual una sèrie històrica assolia també un gran èxit, la d'Angèlica, d'uns altres francesos, Anne i Serge Golon. Golon és també molt gran i encara escriu. Les modernes edicions d'aquella llarga saga han modernitzat la presentació i aquelles senyores estupendes bruguerianes han evolucionat vers una discreció més actualitzada:

Molts d'aquests llibres, els de Benzoni i els de Golon, han conegut versions en cinema i televisives. Sobre Angèlica la més famosa va ser una protagonitzada per Michèle Mercier i Robert Hossein. No tot ho hem vist per aquí, més aviat n'hem vist poca cosa.

Fa anys, molts, els primers llibres d'Angèlica s'emetien per la ràdio els diumenges a l'hora de dinar, més o menys. Era un dels pocs dies en els quals el meu pare podia dinar amb la família ja que a causa de la seva feina tenia uns horaris que feien impossible de totes totes això tan modern de la conciliació familiar. Aquell dia no es posava la ràdio a l'hora de dinar, cosa que a mi m'empipava ja que el dilluns les nenes de l'escola comentaven la sèrie radiofònica i jo no sabia de què anava. 

De novel·les històriques, com de novel·les de tot tipus, n'hi ha de millors i de pitjors, l'èxit és atzarós i no saps ben bé per què unes coses tenen èxit i unes altres no, depèn del moment i de molts factors. Fa uns dies l'escriptora Isabel Clara Simó ironitzava sobre això de què els llibres han d'enganxar però el cert és que aquest enganxament contribueix a vendre. 

Un altre tema és la qualitat, tema espinós, controvertit i que es mou a modes, tongades i tendències. L'important és que la gent s'ho passi bé llegint o fent el que li plagui. La recreació del passat a través de la narrativa sempre serà impossible, no érem allà i no tenim la mentalitat de la gent d'aleshores. Llegim història, real o inventada, a partir del nostre present i de la nostra ideologia. 

Molts autors i autores han arribat a aquesta narrativa per casualitat o per necessitat. Benzoni va rebre una proposta, feia de periodista i l'èxit d'Angèlica feia bullir l'olla fulletinesca. La crítica seriosa sovint ha estat molt reticent amb aquests llibres però al capdavall els de Dumas i els seus negres també són fulletons històrics ben cuinats. Benzoni, una supervivent de moltes batalles, era molt estimada al seu país, allà ser prolífic no és un penjament, com aquí, per sort per als afectats i les afectades. 

Gèneres literaris, modes, ficcions i mitologia

Potser pel fet que m'agrada la història tinc certa prevenció en contra d'això que en diuen novel·la històrica. És aquest un gènere que ha revifat aquests darrers anys, el mateix que el de la novel·la negra. En tots els gèneres, com passa amb la música, hi ha coses millors i pitjors, fins i tot coses magistrals. De fet, tampoc els manuals d'història, àdhuc els més especialitzats, no poden ser sincers del tot ni explicar una veritat que mai no és absoluta.

Hi ha un subgènere en aquest gènere que consisteix en barrejar ficció i suposada realitat. El paradigma van ser els Soldats de Salamina, un llibre l'èxit del qual encara em sorprèn ara. Però, vaja, tot són gustos. Una cosa que em produeix encara més angúnia és quan fan parlar un personatge real amb la veu de l'autor o l'autora, com ara en les biografies novel·lades en les quals et pots trobar, per exemple, l'emperadriu Elisabeth d'Àustria o Juli César explicant-nos de forma directa els seus problemes i desitjos.

Aquesta mena d'afirmacions sobre gustos literaris, de tota manera, sempre poden ser piconats per una troballa inesperada. Vaig trigar a llegir, per prejudicis, la sèrie de Graves sobre Claudi però he de dir que un cop m'hi vaig posar em va semblar magnífica, a més de ben documentada. Una novel·la ha de ser més que res una novel·la i ha de respondre a uns objectius els quals poden ser, tan sols, distreure els lectors amb una certa grapa. Dumas no és gens fidel a la història en els seus fulletons de qualitat, per exemple, però no els podem negar l'excel·lència en el seu gènere, més comercial que literariament ambiciós. Dumas pare va ser, a més, un gran venedor, tota una fura del negoci de les lletres. Autors a sou d'ell van intentar, sense èxit, reexir. I és que no n'hi ha prou amb escriure bé, per vendre, com és ben sabut i a bastament comprovat.

La novel·la de misteri, en general, em distreu de tant en tant. Avui també ha revifat i de vegades es combina la novel·la històrica amb la de misteri i ens trobem un crim que cal descobrir, per exemple, en ple renaixement italià. Tinc alguna amiga que s'enfada quan en un llibre d'aquests hi troba anacronismes o inexactituds. Si et prens aquestes coses així pots endur-te moltes enrabiades. La veritat és que fa ràbia que algú et faci afirmacions dogmàtiques sobre fets i personatges perquè ho va llegir en un llibre de ficció.

De llibres de gènere, com de tot, n'hi ha de bons, de mediocres, de dolents. I, encara més, també tot plegat va lligat al nostre moment vital, a les modes, als nostres referents personals i acadèmics. La commemoració de fets històrics com ara la Setmana Tràgica han propiciat més ficció novel·lada que no pas nous estudis seriosos, sempre llargs i feixucs, sobre aquells dies i les seves circumstàncies i em temo que passarà el mateix amb el tercer centenari del molt manipulat i reinventat 11 de setembre de 1714. 


A qui li importa la veritat històrica? A gairebé ningú, llevat de quatre estudiosos del tema desacomplexats i lliures d'esperit car tots tenim el nostre substrat ideològic que també ens fa passar garses per perdius. Tot plegat ve a tomb del fet que acabo de llegir La hija del este, de la Clara Usón, un llibre arriscat i treballat que no m'ha acabat de convèncer. La novel·la -o el que sigui- incideix en el suicidi de la filla de Mladic i en els fets, encara propers, de la guerra a l'antiga Iugoslàvia, reblant el clau en els perills dels totalitarismes i, també, dels nacionalismes indiscriminats, així com en els problemes ètics dels fills quan descobreixen que el pare estimat és un impresentable o un carnisser.

El cinema també s'ha pres moltes llicències amb la història i acabem per posar rostres de ficció a la gent d'abans, fins i tot d'un abans proper, el mateix que les estampes històriques del XIX van fornir el nostra imaginari. Per més que algú es documenti a l'hora d'endegar un projecte amb una base real un aspecte o un altre grinyolaran, mai pensarem com ells, sentirem com ells o veurem el món que ells veien. 

En tot cas, així com en les restauracions arquitectòniques patrimonials hi ha la tendència actual de diferenciar d'alguna manera allò antic del que no ho és (una tendència que també caldria debatre), potser en les novel·les i en el cinema caldria poder remarcar amb un tipus diferent de colors o de tipografia allò documentat del que tan sols és invenció dels creadors moderns.

Escollida pels déus, de Maria Carme Roca

Demà, dilluns, a les 19:30, Maria Carme Roca presenta el seu darrer llibre!!!!!

Es tracta d'una novel·la ambientada a l'Empúries grega i la Ullastret ibèrica.

La presentació anirà a càrrec de Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens i de Neus Bonet, periodista.

Llibreria Bertrand (Rambla Catalunya, 37 - Barcelona) a les 19,30h