27.2.17

SIR JOSÉ SACRISTAN I L'ATRACTIU DELS CORRUPTES ESPAVILATS

Resultat d'imatges de muñeca de porcelana teatro

He tingut ocasió de veure una de les darreres representacions d'aquesta Nina de Porcellana que ha aterrat al Poliorama després d'una gira plena d'èxits i reconeixements per al seu protagonista, Sacristán, molt ben acompanyat per un Godino que té un paper secundari però rellevant i gens fàcil.

L'obra és breu, el text, fluixet tot i que actual. Mamet té coses molt millors i molts dels seus devots ara se senten incòmodes amb algunes opinions de l'autor que no responen a la imatge que ens n'havíem fet, ahir mateix escoltava unes dames que comentaven la seva deriva a la dreta, cosa que seria discutible, ben mirat.

El text el va escriure Mamet per a l'Al Pacino, va ser un fracàs d'entrada però després va remuntar. Sembla que el desenllaç ha sofert variacions i potser no acaba de ser rodó. Però  Sacristán li sap treure el suc a tot plegat, malgrat que ens perdem una mica en aquesta història en la qual una anècdota que podia haver estat irrellevant posa al descobert la corrupció del rerefons, com ha passat en tants casos. Els impostos, ai, els impostos!!!

El món canvia i la immunitat dels corruptes ja no és ben bé el que havia estat, per dolenta que sigui la política i per servituds que tingui el vot universal, el qual el protagonista menysté a fons i de forma generalitzada. És el que tenim i les solucions han estat sempre molt pitjors, a la curta o a la llarga. Sacristán té gairebé vuitanta anys però una empenta envejable, s'ha pogut comprovar darrerament en els seus treballs al cinema, a la televisió. No cau en l'histrionisme d'altres figures importants, és ell mateix i, al mateix temps, és qui li toca ser.

Recordo aquell Sacristán jovenet, però tan semblant físicament al d'ara, fent papers molt secundaris en sarsueles i obretes de la tele de poca volada. Ha tingut sort, s'ha fet un tip de treballar i s'ha ensopegat amb papers rellevants i agraïts. També era cantant, el recordo a El hombre de la Manxa, per exemple. Sacristán va reeixir en papers que reflectien una realitat propera, la de la transició, la dels canvis socials i la fatxenderia en augment. Però ha fet de tot i diria que tot o gairebé tot ho ha fet bé.

Té, com és natural, el seu públic incondicional. Després d'ell aterrarà al Poliorama una altra de les grans de les nostres generacions, una mica més gran, fins i tot, que Sacristán, Julia Gutiérrez Caba. Una conversa escoltada al teatre girava a l'entorn de l'edat d'aquests personatges, una senyora deia que creia que la Gutiérrez Caba havia mort i una altra li aclaria que qui va morir fa anys era la germana, la Irene, però que havia de ser molt gran perquè fins i tot l'Emilio, el petit de la colla, ja era grandet. 

M'encanten aquestes converses que escolto de forma gairebé secreta. Al meu darrere una senyora gran, argentina, explicava a les seves amigues el cas de Mirtha Legrand, noranta anys, en actiu i amb bona presència, tot i que amb arranjaments, és clar, com Conxa Velasco, que va pel mateix camí.

Una àvia, al meu costat, en acabar l'obra es mostrava entusiasmada amb Sacristán, també amb Godino, aquest convidat de pedra que passa de servil a perillós i de qui algun altre comentari escoltat de passava n'evocava la participació en sèries d'aquestes que fan que el teu rostre soni. El teatre té la màgia afegida de la immediatesa, tot passa davant nostre, al voltant nostre, i és irrepetible. El tauró que interpreta Sacristán acaba per caure'ns simpàtics, un tema perillós, aquest, i ens encanta que se'n surti i que pugui guillar amb la seva amigueta de bon veure al Carib o allà on sigui, al capdavall els corruptes no s'acabaran pas, de moment. 

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sacristan és un actoràs, quan a Mamet, sempre ha estat una mica de dretes em sembla.

Júlia ha dit...

Bé, Francesc, això de les dretes i les esquerres cada dia ho tinc menys clar. Sobre Sacristàn-actoràs, totalment d'acord.

gloria abras pou ha dit...

A mi Sacristán no m'ha ha agradat sempre. Hi va haver un temps que tot ho feia ell com un Robert de Niro en versió hispana, de Niro, un actoràs que tampoc sempre m'ho ensopega. I és que és difícil!

Per la informació que tinc Mamet és home progressista. El seu teatre, força desigual, no l'ha mostrat mai dretà, deixa un missatge irònic i intel·ligent.

M'havia passat pel capa d'anar-hi però només dos actors encara que un d'ells sigui en Sacristán? No sé què faré.

Júlia ha dit...

Glòria, Sacristán té una carrera molt variada i diversa, a mi mateixa crec que no hi ha cap actor i actriu que m'hagi agradat sempre i en tot moment,a banda que per tirar endavant en aquest ofici, i potser en molts altres, has de fer tots els papers de l'auca. Per exemple, Fernán Gómez era molt bo però té coses diverses i ell mateix admetia haver fet de tot, 'he hecho películas muy malas, pero que muy malas' deia, quan el lloaven en excés. De vegades m'ensopego amb bons actors catalans fent papers ridículs a les sèries, sense cap convicció, i la veritat és que sap greu encara que ho entenc perfectament.

La referència a Mamet no té a veure amb el seu teatre sinó amb opinions personals que ha manifestat sense manies i que no han agradat a algunes persones ortodoxes perquè defugen el políticament correcte.

Em sembla que tan sols els queda una setmana d'actuacions.

Un altre tema és que la majoria d'obres de teatre que s'estrenen compten amb una, dues, tres persones. Quatre ja són tot un luxe. En els concursos d'obres teatrals solen demanar que l'obra no passi de quatre personatges. Tot plegat és un motiu econòmic però crec que aquest minimalisme acaba cansant i tens ganes de veure més gent a l'escenari, ni que sigui fent de comparsa. El mateix passa amb les escenografies, que són modestes, recorren en excés a la il·luminació per suplir carències i coses així.

Tot Barcelona ha dit...

Estoy de acuerdo con lo de José Sacristán en su faceta de actor.
Otro actor que hoy está muy poco visto, o así me lo parece, es Juan Diego. Vi esperando a Godot en un teatro deMadrid y quedé maravillado.

Júlia ha dit...

Miquel, muchos de esos grandes actores prefieren el teatro y muchas obras de teatro no llegan a Barcelona, creo que es el caos de Juan Diego aunque en alguna película ha hecho papeles brillantes, 'de lucimiento', un actor que me gustaba y que también está volcado más bien en el teatro era Pedro Mari Sánchez. Diego también ha intervenido en series televisivas recientes, como Los hombres de Paco, por ejemplo. Los actores y las actrices tienen que hacer de todo pero muchos de ellos admiten que todo les gusta, casa cosa en su estilo, lo que pasa es que a veces te sorprenden cuando los ves en papeles de 'altos vuelos'. Uno de los problemas actuales es que hay pocas salas de teatro en condiciones y ya no se hacen tantas giras como antes.

Yo no tengo mucha simpatía a Flotats però creo que tenía razón cuando pedía una compañía estable para el Nacional de Barcelona, la tienen muchos países y da seguridad a actores y actrices de calidad y posibilidad de mejorar a gente joven. Sin embargo ya es un milagro que se pueda ver, en Barcelona, el buen teatro que se ve actualmente, en general, además de muchas iniciativas jóvenes interesantísimas.

Júlia ha dit...

Muchos buenos actores y actrices también han recurrido al modus vivendi del doblaje, qué remedio.

xavier pujol ha dit...

Recordo en Sacristan fora dels escenaris, plantant cara a les joventuts del PP que xiulaven en Raimon perquè va criticar en Franco.
Sacristan defensant en Raimon a Madrid. Pocs intel·lectuals "mesetaris" defensen els catalans.

gloria abras pou ha dit...

Raimon va ser xiulat perquè cantava en la seva llengua i Sacristán va dir als del pp que què esperaven. Ho comento responent a Xavier Pujol ja que el fet em va quedar clavat.

Pel que dius del doblatge, Júlia...no sé si saps que és una mina i que molts actors n'han tingut sort però hi han guanyat fortunes perquès les "majors" paguen esplèndidament o a Barcelona es fa un doblatge modèlic. La meva mare coneixia els noms de la majoria d'actors de doblatge i s'ha pogut veure la bona tradició quan, gràcies a tv3 es va començar a doblar en català. Per cert, has vist mai que es venguin els centenars de bones pel·lícules que hem vist doblades a tv3?.

Júlia ha dit...

Cert, Xavier, no creguis, n'hi ha més dels que ens pensem, no tothom és ximplet, per allà. El mes curiós és que anys enrere Raimon havia estat molt aclamat a Madrid, però eren d'altres temps i unes altres circumstàncies, sembla que tot es va malmetre molt aviat.

Júlia ha dit...

Jo també reconeixia els doblatges, anys enrere, ara sento tantes veus que ja em costa, a més a més, conec algunes persones que s'hi dediquen.

Hi ha una llarga tradició però també hi ha hagut pressions corporatives de vegades quan s'ha volgut potenciar el cinema en versió original, que, pel meu gust, amb poques excepcions, seria la millor opció, però cadascú defensa les seves garrofes, com és natural.

Sobre les vendes, tens tota la raó, tot i que no conec a fons el mercat. Penso que si hi hagués una demanda seriosa potser la cosa aniria millor.