Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poliorama. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poliorama. Mostrar tots els missatges

26.12.22

PARES NORMALS, AL POLIORAMA

 



Ja fa uns quants anys que tenim el costum familiar, com moltes altres persones, d’arrodonir el dinar de Nadal amb una anada al cinema o al teatre. Soc poc exigent amb aquestes sortides i confesso que tenia certes reticències a l’entorn de l’espectacle on aniríem aquest Nadal, a veure els Pares normals, al Poliorama. Però resulta que em va agradar molt i que vaig passar una molt bona estona. No soc gaire amiga dels musicals, tot i que n’he vist uns quants, de tot tipus i tendència, des de fa anys.

Els dos musicals que tenim a l’abast enguany, en català, son Golfus de Roma i aquest, molt diferents. Golfus de Roma el tinc, com qui diu, a tocar de casa, un valor afegit, i em va agradar força, crec que, sobretot, perquè Jordi Bosch fa una feina extraordinària, jo crec que és un dels actors més polièdrics i de pes que tenim a Catalunya. Li he vist fer de tot i tot ho va molt bé, però no l’havia vist fent musicals tot i que crec que alguna experiència en tenia. Golfus de Roma te un risc afegit, és una obra coneguda, de la qual s’han fet un munt de versions, fins i tot en cinema, i, en aquests casos les comparacions poden perjudicar la valoració.

Pares normals, amb molt bones crítiques, ha passat, em sembla, fins ara, una mica de puntetes, però el boca-orella deu funcionar, ahir el teatre era ple i els aplaudiments van ser contundents. Hi ha un molt bon equip al darrera de l’espectacle, fins i tot el mateix Sergi Belbel, i el que meravella, en sortir del teatre, és la feina de conjunt. Tots els actors i actrius actuen i canten molt bé, amb una naturalitat remarcable, la música en directe és agradable i no ens piconen amb volums excessius, com passa de vegades. La història, el fil conductor, de Marc Artigau, és una mica ingènua, un molt bon text sense massa profunditat, en aparença, contemporani, sense pretensions passades de rosca i amb referències a l’imaginari del present, a pel·lícules que hem vist, sobretot.

He d’admetre la meva ignorància musical, no he seguit Els Amics de les Arts, però crec que s’han sortit molt bé d’aquest repte d’endegar un musical nostrat ben fet, tot i que jo hi trobo a faltar, i no és l’únic cas, algun tema musical d’aquests una mica enganxosos, que fan que surtis del teatre amb la melodia al cap i la taral·legis sense voler. Annabel Totosaus i Albert Pérez son aquests pares suposadament normals i, per tant, molt imperfectes. 

Pérez és, com Bosch, un dels grans actors d'una certa edat, llarga experiència, una trajectòria impressionant i que mereixeria ser molt més conegut i valorat. La parella jove la conformen Enric Cambray i Júlia Bonjoch, joves, brillants consolidats i eficaços, acomboiats per un estol de gent jove però amb experiència sobrada en els musicals, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, fent, com sol passar avui al teatre, en general, uns quants papers cadascú. A la darrera part de l’obra, en allò que en podríem dir ‘l’epíleg’ hi intervé una actriu infantil que, per raons òbvies, va variant. Ahir era Rafaella de Assis, tinc les meves reticències educatives sobre les actuacions de les criatures però he d’admetre que la seva intervenció va ser una meravella que va desvetllar els entusiasmes del públic nadalenc, molt transversal i divers.

Pares normals és un espectacle respectuós, amable, i orientat, de forma intel·ligent, a un públic divers, amb espurnes d’humor, de tendresa, de romanticisme. I tot en la mida justa i mesurada, molt adient per arrodonir les trobades familiars d’aquests dies però que també deu funcionar prou de cara als grups escolars de qualsevol nivell. Espero que tingui un llarg rodatge i una estada important al Poliorama. De vegades, quan els espectacles funcionen, sobretot, amb això del boca-orella, pot ser que, quan decideixes anar-hi, ja hagin plegat, m'ha passat en algun cas, darrerament.

Un altre valor afegit és constatar que el Poliorama sobreviu molt bé als canvis i les crisis teatrals, és el gran local emblemàtic de la Rambla, el Liceu és una altra cosa i el pobre, històric i maltractat Principal ja veurem com evoluciona, l'estan tornant a arranjar.  Ahir em venien al cap els molts i diversos espectacles que hi he vist, amb pesos pesats com ara el Marat-Sade. Ha patit reformes i canvis d'orientació però, en general, ha mantingut una qualitat remarcable en les seves programacions. 


27.2.17

SIR JOSÉ SACRISTAN I L'ATRACTIU DELS CORRUPTES ESPAVILATS

Resultat d'imatges de muñeca de porcelana teatro

He tingut ocasió de veure una de les darreres representacions d'aquesta Nina de Porcellana que ha aterrat al Poliorama després d'una gira plena d'èxits i reconeixements per al seu protagonista, Sacristán, molt ben acompanyat per un Godino que té un paper secundari però rellevant i gens fàcil.

L'obra és breu, el text, fluixet tot i que actual. Mamet té coses molt millors i molts dels seus devots ara se senten incòmodes amb algunes opinions de l'autor que no responen a la imatge que ens n'havíem fet, ahir mateix escoltava unes dames que comentaven la seva deriva a la dreta, cosa que seria discutible, ben mirat.

El text el va escriure Mamet per a l'Al Pacino, va ser un fracàs d'entrada però després va remuntar. Sembla que el desenllaç ha sofert variacions i potser no acaba de ser rodó. Però  Sacristán li sap treure el suc a tot plegat, malgrat que ens perdem una mica en aquesta història en la qual una anècdota que podia haver estat irrellevant posa al descobert la corrupció del rerefons, com ha passat en tants casos. Els impostos, ai, els impostos!!!

El món canvia i la immunitat dels corruptes ja no és ben bé el que havia estat, per dolenta que sigui la política i per servituds que tingui el vot universal, el qual el protagonista menysté a fons i de forma generalitzada. És el que tenim i les solucions han estat sempre molt pitjors, a la curta o a la llarga. Sacristán té gairebé vuitanta anys però una empenta envejable, s'ha pogut comprovar darrerament en els seus treballs al cinema, a la televisió. No cau en l'histrionisme d'altres figures importants, és ell mateix i, al mateix temps, és qui li toca ser.

Recordo aquell Sacristán jovenet, però tan semblant físicament al d'ara, fent papers molt secundaris en sarsueles i obretes de la tele de poca volada. Ha tingut sort, s'ha fet un tip de treballar i s'ha ensopegat amb papers rellevants i agraïts. També era cantant, el recordo a El hombre de la Manxa, per exemple. Sacristán va reeixir en papers que reflectien una realitat propera, la de la transició, la dels canvis socials i la fatxenderia en augment. Però ha fet de tot i diria que tot o gairebé tot ho ha fet bé.

Té, com és natural, el seu públic incondicional. Després d'ell aterrarà al Poliorama una altra de les grans de les nostres generacions, una mica més gran, fins i tot, que Sacristán, Julia Gutiérrez Caba. Una conversa escoltada al teatre girava a l'entorn de l'edat d'aquests personatges, una senyora deia que creia que la Gutiérrez Caba havia mort i una altra li aclaria que qui va morir fa anys era la germana, la Irene, però que havia de ser molt gran perquè fins i tot l'Emilio, el petit de la colla, ja era grandet. 

M'encanten aquestes converses que escolto de forma gairebé secreta. Al meu darrere una senyora gran, argentina, explicava a les seves amigues el cas de Mirtha Legrand, noranta anys, en actiu i amb bona presència, tot i que amb arranjaments, és clar, com Conxa Velasco, que va pel mateix camí.

Una àvia, al meu costat, en acabar l'obra es mostrava entusiasmada amb Sacristán, també amb Godino, aquest convidat de pedra que passa de servil a perillós i de qui algun altre comentari escoltat de passava n'evocava la participació en sèries d'aquestes que fan que el teu rostre soni. El teatre té la màgia afegida de la immediatesa, tot passa davant nostre, al voltant nostre, i és irrepetible. El tauró que interpreta Sacristán acaba per caure'ns simpàtics, un tema perillós, aquest, i ens encanta que se'n surti i que pugui guillar amb la seva amigueta de bon veure al Carib o allà on sigui, al capdavall els corruptes no s'acabaran pas, de moment.