26.3.17

SEXE, PODER I MEMÒRIA HISTÒRICA PERSONAL

Bandera de la Segunda República

Fa anys, uns quants, molta gent de totes les edats, que havia estat de cor republicà, entre la qual un gruix important de socialistes d'aquí i d'allà, àdhuc de comunistots nostrats, va començar a sentir simpatia per la monarquia recuperada. Ja no em sorprenc de res però jo havia vist, en algunes escoles d'estiu aleshores recents, unes auques sobre Juan Carlos absolutament mancades d'inspiració i que podrien semblar tretes d'una peli d'Álex de la Iglesia avant la lettre, al xicot li queien els mocs i coses així. El monarca, però, va aconseguir -ell i molts altres- fer una cosa que semblava impossible, un traspàs espinós a una mena de democràcia, però valia més enciam que gana i vam fer passar bou per bèstia grossa. Cal recordar als joves irats d'avui que no es podia fer res més, donades les circumstàncies.

Al cap de quatre dies de regnat, i després que el  jove rei ja ens hagués emocionat anys abans, de grat o per força, amb el seu pretèrit casament emès per televisió, va venir amb la família per les Catalunyes i va dir quatre bestieses en català sobre la finor de la dona catalana i d'altres bajanades. Vaig veure gent gran plorar i tot i és que amb poca cosa en tenim prou per emocionar-nos. 

Sobre la vida privada del rei aviat es van comentar cosetes en veu baixa, tothom sabia, i és que aquí tothom ho sap tot abans que no es faci públic, des dels pecats econòmics dels polítics nostrats fins als amors dels famosos de casa o els embolics de la veïna del barri. De totes les brames que corren i que no et vols creure, un tant per cent gens menyspreable acostuma a ser veritat o mitja veritat, però en la nostra societat funciona allò que repetia una veïna de la meva mare, de qui es deia que havia tingut un amant benestant, pecat amagat és mig perdonat. I això no tan sols pel que fa als pecats contra el sisè manament, també en relació al setè, al vuitè i a gairebé tota la llista. 
Resultat d'imatges de juan carlos 1977 catalunya
És clar que la imatge del rei era jove, optimista, simpàtica. Fins i tot va concedir una entrevista a la BBC que, això sí, es va emetre discretament de matinada i que no sé on deu haver anat a parar, on insinuava que més endavant el poble hispànic ja diria si el volia o no. El fet és que la cosa monàrquica, contra alguns savis pronòstics de l'època, ha passat sense fer gaire soroll a ser hereditària. 

És curiós tot plegat ja que al rei ni li hauria tocat ser rei si no hagués estat que el seu pare, -ja sabem que els reis són els pares-, hagués endegat un pacte surrealista amb aquell Franco manipulador i espavilat, capaç de reinventar-se fins a la mort. I fins i tot aquell pare exiliat tampoc era ben bé l'hereu ja que en tot plegat s'hi barrejava el cas del primogènit sord i, per tant, no resultava tan absurd allò de casar la néta del dictador amb algú que també podia haver dit la seva.

El cas és que fins i tot les escapades eròtiques del cavaller que havia esdevingut rei de les espanyes eren mirades amb enveja i simpatia: que si duia un munt d'actrius i mitges virtuts al iot, que si quan anava pel Pirineu s'escapava de l'escolta i feia de les seves, tothom ho sabia de bona tinta i molta gent esquerranosa li reia les gracietes.
Resultat d'imatges de carrillo juan carlos
Les seves criaturetes van crèixer i una de les nenes va venir a petar a Barcelona fins al punt que amb una cosineta anava a aprendre català a... Rosa Sensat!!! A més a més, treballava a La Caixa. No vull recordar la il·lusió que feia a molta progressia pedagògica aquella presència monàrquica en les nostres institucions de categoria. Fins i tot es va casar per aquí, a l'església més bonica de la ciutat, amb perdó de la resta. 

He de dir que en aquella institució pedagògica és on vaig saber, a causa de les confidències d'unes mestres ben relacionades amb gent d'upa, que el nuvi havia plantat una nòvia, una senyora molt maca i discreta que aquests dies ha sortit en alguna revista, a causa de l'amor amb la princesa, ja s'ha vist que era aquell un amor amb possibilitats i consistent. La princesa es va casar a casa nostra i ens va fer molta il·lusió, hi havia fins i tot qui, en broma, és clar, deia que oferiríem a la parella la corona catalana. Les monarquies va semblar, fins i tot, que es posaven de moda.
Resultat d'imatges de casament infanta catalunya
Un estiu érem a França i algunes revistes de per allà comentaven una sòlida relació monàrquica amb una dama catalana, les revistes de per aquí van intentar sucar-hi pa i de seguida els van tancar l'aixeta. Aquell era un tema tabú i fer brometa sobre la família reial tenia conseqüències. Ara l'aixeta s'ha obert, aquí i fins i tot a l'Anglaterra, on, en dècades passades, m'explicaven amigues que feien molt a gust d'aupairs explotades, amb tal de lluir minifaldilla pel London, es podia parlar de tot menys dels reis i els prínceps, malgrat que amb els amors impossibles de la Margaret ja haviem conegut una mica el context sentimental de la gent guapa. 

El més curiós, pel que fa al tema del rei d'abans és que moltes informacions provenen d'indrets sospitosos i ja fa temps que duren, d'abans de l'abdicació. La cosa no va tan sols de l'avui pare del rei sinó també de tota la seva nissaga, han sortit llibres curiosos, d'història recreativa, parlant dels Borbons, en general, de forma sovint poc acurada i poc documentada ja que la història té moltes interpretacions, fins i tot pel que fa als dormitoris dels seus protagonistes.

Recordo tot això avui perquè crec que una cosa és ser faldiller o, en cas de ser dona, pantalonera, i una altra ser o no un bon governant. Hi ha hagut monarques amb moltes  o molts amants que han estat efectius i pràctics i, situant-los sempre en el seu context, van funcionar, un cas paradigmàtic seria el de Carles III, que també era Borbó. Hi ha hagut governants austers, amb poca afició al sexe per molts motius, que han estat lamentables, dictatorials, cruels i execrables, Franco no era pas un amant de les dames, vaja. Per posar el primer exemple que em ve al cap.

En general em refio més dels pecadors que dels sants. En una pel·lícula francesa sobre Danton aquest li pregunta a Robespierre si no ha desitjat mai res, Robespierre era, expliquen, incorruptible, i per poc que no acaba amb tots els caps gavatxos. Danton era un pecador però es va adonar de com anaven a mal borràs els ideals revolucionaris, embolcallats en un mar de sang. Els incorruptes i els incorruptibles em fan força por, de fet, no sé, però, ni si existeixen. 

En el tema històric tot s'ha de col·locar en el seu context. Recordo com es va xalar amb el festeig de l'hereuet, quan encara no era rei, que maca, que elegant, la seva princesa qui, a sobre, ni era princesa ni estava per estrenar i, a més a més, havia anat a l'escola pública. Era periodista, ves, tot i que va deixar la feina per casar-se, al vell estil. L'aparellament potser era tota una metàfora de la realitat, posats a fer filosofia política d'estar per casa. El fet és que de l'hereu, des que es va maridar, anteriorment també n'havien dit de tots colors,  no n'he escoltat cap penjament pel que fa al tema del sexe i les seves servituds, el noi s'ha esforçat, potser amb excés, en mantenir un capteniment ensopit i discret,  vaja. 

El poder, avui, no és sota una corona sinó en mans del capital, segons diuen els entesos, i una gran part d'aquest capital està invertit en els mitjans de comunicació i els seus servidors, amb poques excepcions, canten la lletania que toca i quan toca, que tothom ha de viure i conservar el piset i la feina, si en té. Les monarquies són una coseta més, potser decorativa, potser amb més pes del que els voldríem atorgar, no ho sé. Costen diners però ens en gastem molts més en d'altres coses que es comenten molt menys, o així m'ho sembla.

En tot s'hi barreja així mateix el fet de ser o no de casa. Una escola del barri es deia Carles I i li han canviat el nom per motius de disseny, crec que si s'hagués dit, per exemple, Jaume I, l'haurien deixat com estava encara que el nostre rei emblemàtic va acabar a base de sang i fetge amb tots els moros balears, cosa la qual, mirada des del present, ens hauria de saber molt de greu. A una altra escola del barri, aquesta concertada, també li van canviar el nom, religiós, pel de la fundadora, eliminant, això sí, en la nomenclatura oficial tota referència al fet que la dama fos monja, sinó que s'ha reconvertit en una pedagoga gairebé laica. I, a més a més, la fundadora té un nom i cognom ben catalans, això també pesa a l'hora de triar escola per als alumnes de nova generació. Tot és política, que diuen. Ni que sigui política cultural i educativa.

He de dir que jo no posaria noms de persones ni a carrers, ni a escoles, ni a hospitals, ni a res de res. Els humans sempre tenim ombres vitals, les humanes, també. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra i visca la República... federal, això sí.

Per cert, canviant de tema o potser no tant, aquests dies he estat comentant amb persones diverses la pel·lícula Incerta glòria, jo ja he dit la meva sobre el desenllaç, m'ha agradat amb reserves. Una bona amiga, a qui, per cert, li va agradar més que no pas a mi m'ha fet veure, però, dues absències fílmiques ideològiques importants en relació al llibre. Una d'elles la de l'esperit cristià, que ja vaig comentar. I l'altra, la referència al catalanisme dels protagonistes, molt present en la seva opció bèl·lica i personal. M'estranya que ningú, més enllà de la meva amiga, no se n'hagi adonat, que jo sàpiga. 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

era un 'rei' molt campechano...

gloria abras pou ha dit...

Jo també em refio més de qui es diuen penjaments però no hi ha dubte que hi ha homes i dones fidels a la parella i això no és cap mal, ben al contrari. Qui vulgui ser faldiller o pantalonera ho ha de pactar amb la parella o no casar-se.
Sempre he tingut entès que el Borbó emèrit va trair al seu pare i va acordar amb Franco el seu regnat. Per cert, de fonts ben informades, se sap que Franco era gay. Fins i tot, ho saps, s'ha dit que la "seva" filla no era d'ell. Ves a sebre.
A mi si que m'agrada que els carrers tinguin nom. La meva parada de metro és Pompeu Fabra com la plaça que la cobreix. Ei! No t'ho perdis perquè la línia és Pompeu Fabra-Paral·lel. Estem més a la vora del que podria semblar.
República federal? I amb qui et federaràs, Júlia?
No s'ha dit cap penjament de Felip VI. Doncs sí. Es veu i, suposo que es toca, amb Eva Sannum. Diuen que han estat pillats a més d'un hotel i que inclús, de vegades, el servei avisa als altres hostes perquè siguin tan discrets com puguin. La filtrada m'arriba d'algú que sol tenir notícies d'aquest tipus perquè treballa en una institució pública on ressonen certes coses...
Com que no recordo la novel·la, o molt poc, deu ser cert el que diu la teva amica quant a Incerta Glòria. Segueixo pensant i cada dia més que és una pel·licula notable que pren elements -els que convenen al director- de la novel·la.
Salut!

Júlia ha dit...

Francesc, la 'campetxania' va arribar a semblar una virtut nacional.

Júlia ha dit...

Glòria, les relacions de parella poden ser de tantes maneres i n'he vist de tants colors que opinar sobre fidelitats se'm fa difícil.

Pel que fa a la sexualitat de dictadors, reis i prínceps, corren moltes brames, tinc alguna opinió però no puc debatre allò que no sóc capaç de rebatre amb fonament.

Sobre federalismes, no surto pas del terreny de la utopia, tot i que d'altres possibilitats, ara per ara, encara em semblen més utòpiques.

Pel que fa al metro, és que amb ell no hi ha distàncies! Encara menys si no has de fer transbordaments.