14.7.17

REIALESES FÍLMIQUES

Resultat d'imatges de donde vas alfonso xii album

Ha mort, de forma discreta, com en general va viure malgrat ser molt popular, Paquita Rico. Paquita Rico va ser etiquetada de folklòrica, però el paper més popular de la seva vida, el de la reina Maria de las Mercedes, la va col·locar al seu lloc. Expliquen que la mateixa Ava Gardner, de qui Rico va lloar la bellesa en aquells anys de les seves estades per Espanya, li va dir que ella sí que era bonica, cosa que a l'actriu hispànica li va fer molta il·lusió.

Tinc aquest  àlbum de cromos, que guardo amb cura. Els àlbums de cromos de pel·lícules espanyoles sempre eren més precaris que no pas els de les grans produccions americanes, com Los diez mandamientos. La pel·lícula va tirar de l'èxit de les Sissís, no diré que no, però crec que resulta més creïble, fins i tot històricament, que no pas les de la Sissí les quals, avui, fan riure, literalment parlant, mentre els nostres amors reials hispànics encara emocionen. 

Paquita Rico era una mica gran per fer aquell paper, el mateix que Parra, però van resultar versemblants i convincents. L'escena en la qual la noia canta Los campanilleros davant del pessebre m'encanta, la veritat. La pel·lícula va comptar amb un bon estol de secundaris, entre els quals Mercedes Vecino fent d'Isabel II. 

Rico va tenir un primer matrimoni amb un torero que va acabar de forma tràgica, ell es va suïcidar molt jove i sobre el tema van córrer algunes brames. De tota manera, no hi havia tanta tafaneria televisiva com ara i la cosa no va anar a més, probablement l'explicació fos una depressió, com en tants casos de fets semblants. Si el suïcidi encara és un tabú inquietant en aquella època no cal dir-ho. Rico es va tornar a casar anys després, va fer més coses però aviat es va retirar o enretirar, tan sols de tant en tant es deixava veure, no com altres, vaja. Ha mort als vuitanta-set anys, sembla que feia temps que no recordava res del passat.

La història dels amors reials ha estat molt popular gràcies al conegut romanç que tant es va cantar, de forma seriosa i humorística, qui no l'ha corejat en algun moment de gresca? Fins i tot en una escena de L'Orgia i gràcies a la iniciativa de la hilarant Alicia Orozco l'entonen mentre esmorzen, després de la disbauxa. El romanç era, en realitat, una versió d'un altre més antic, pràcticament igual, on en lloc de la referència al rei es parlava d'un cavaller que en tornar de les guerres amb els moros es trobava amb què la seva dona havia mort.

De la pel·lícula, com era habitual, se'n va fer una segona part, que acabava amb la mort del rei, després del casament amb Maria Cristina, en la qual tan sols s'insinuava de forma subtil la tendència del monarca a l'adulteri recurrent. Maria Cristina va ser una regent eficaç, una senyora seriosa, avui podia haver estat una molt bona presidenta en qualsevol país europeu. Va respectar la Constitució, va saber buscar recolzaments intel·ligents, sobretot en Sagasta, un polític amb bones intencions en un país complex, endarrerit i amarat de problemes diversos. Quan jo era petita havia escoltat sovint la frase aquest nen es un Sagasta, quan una criatura era espavilada en tots els sentits.

Quan la meva mare ja estava molt malament, a la tele del centre hospitalari vam veure Paquita Rico a La viudita naviera, una pel·lícula entretinguda i prou, aquells moments ja formen part del meu imaginari sentimental. Vicente Parra no va aconseguir, després d'aquell èxit, papers de molta rellevància, sembla que allò de ser homosexual, curiosament en una professió on això no era gens infreqüent, estava penat. Va intentar canviar de registre amb els anys, també ho van fer d'altres actors i actrius, fins i tot Carmen Sevilla, però no resulta senzill i no sempre es pot comptar amb algú que et reivindiqui com mereixes. I això no és Amèrica, vaja.

La famosa pel·lícula va provocar una certa curiositat per la monarquia oculta. Franco no la va restablir, faltaria més, però ho va lligar tot per tal que després d'ell, quan, si les coses canviaven s'havia d'haver recuperat la República, es recuperés la realesa. Avui es deroguen judicis franquistes sense haver aconseguit recuperar la legalitat pre-franquista republicana, que ja és gros. És clar que diuen que la política és la ciència d'allò que és possible, cosa que alguns polítics de vegades obliden o semblen oblidar. No tot es pot fer o no tot es pot fer quan es voldria fer.

Les monarquies desvetllen estranyes reaccions en la gent, una mena d'admiració subliminal acompanyada d'odis viscerals. No tots els borbons i borbones eren i són disbauxats, encara que n'hi hagués hagut molts, com a tot arreu, ni tampoc ser disbauxat vol dir que no pots ser un bon rei o un rei acceptable i adient al moment històric. Ningú no hauria imaginat, en l'època, un possible retorn del fill d'Isabel II, ni durant la meva joventut que tornés la monarquia. Per a més surrealisme, fan fora Isabel II i reclamen el fill, en el cas de Juan Carlos el seu pare també era fora i la corona va passar al fill. 

Isabel II va ser una reina amb una educació absolutament deficient, amb una corte de los milagros al voltant a més a més d'un exèrcit d'aduladors enfrontats entre ells. De gran se'n va adonar, ja a l'exili, i és que no era pas tan tonta com ens pensem. La van casar amb un cosí homosexual i es va haver de buscar la vida. Expliquen que al fill li deia que recordés que l'única part borbònica era la de la mare, vaja, per si un cas. S'oblida sovint que durant el seu regnat es van fer algunes coses positives, modernitzacions en transports i comunicacions, avenços industrials. He sentit molts penjaments sobre aquesta reina, la majoria dels quals relatius al tema sexual, cosa que als homes se'ls té menys en compte, encara avui. La llàstima és que no prosperés aquella Primera República, després de tants trasbalsos, però les coses són com són i no com creiem que haurien de ser o com desitgem que fossin i haguessin estat.

Mentre a Isabel II se li criticava la tendència eròtica a Maria Cristina, encara ara, se l'etiqueta de reina freda i li solien dir donya virtudes. I això a nivell popular, no queia simpàtica, com tampoc va caure simpàtic aquell Amadeu italià que podia haver representat la possibilitat d'una monarquia moderna. 

Paquita Rico, fes el que fes, ja va ser per sempre més la imatge fílmica de la reina romàntica. Juan Carlos la va convidar quan es va fer el trasllat de les restes de Maria de les Mercedes a l'Almudena, catedral que ella havia propiciat, cosa que va fer molta il·lusió a l'actriu. Això de marejar els difunts no m'agrada gens però sembla que en aquest cas era una antiga reivindicació del seu marit, desconsolat, segons expliquen, i que se'n va anar a caçar al Palau de Riofrio per tal de fer minvar el seu dolor que segurament era sincer, de fet festejaven des que eren unes criatures, aquells dos. I com diu un altre romanç popular molt antic, que los amores primeros son muy malos de olvidar.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sortien a la SER en una tertulia radiofónica a la tarda amb Marujita Díaz i Encarnita Polo, fa temps. De fet, quan vaig llegir quie havia mort, pensaba que ja feia temps havia traspassat. És com Carmen Sevilla que encara és viva i jo tambè pensaba que habia traspassat.

Júlia ha dit...

Sí, Francesc, participava en alguna cosa d'aquestes, amb el temps oblides i t'obliden, així és la vida. No tothom està en actiu fins els noranta.

gloria abras pou ha dit...

Era, efectivament, bonica però, per a mi, representa l'espanyolitat més rància.
Quant a que Franco no va restablir la monarquia, no ho va fer en aquell moment ni ho trobo a faltar atès que no sóc monàrquica. Segons informació que tinc, contrastada, Juan Carlos de Borbón, a esquenes del Don Juan el seu pare, va pactar amb el dictador restablir la monarquia amb ell de rei, és clar. Malgrat viure a Portugal era a Don Juan a qui corresponia la corona. Juan Carlos ha trait també al seu fill Felip abdicant en ell en un moment difícil de l'Història d'Espanya.
Quan va morir Franco les nostres mes ments mig adormides el varen saludar a Juan Carlos com si es fes la llum. Juan Carlos va voler donar un cop d'estat el 23 F. Tot està publicat però poc divulgat, per què serà?

Júlia ha dit...

Glòria, és que l'any 58 tot era ranci i si alguna cosa no ho era tant jo ho ignorava.

El tema és que en teoria Espanya era una monarquia encara sobre el paper, recordo que a escola ens van comentar això en alguna ocasió, però Franco era una anguila amb sort, per desgràcia. Qui podia pensar que acabada la guerra mundial ens l'haguéssim d'empassar? Malauradament la geopolítica té un gran pes.

De tot plegat encara en sabem de la missa la meitat, com tu dius està publicat però poc divulgat o 'consentit', en tot cas també es va escampar la idea de que allò de Juan Carlos era temporal, fins i tot ell, en una entrevista de la BBC comentava que ja es veuria més endavant què volien els espanyols, en el tema. Parole, parole, vaja.

Malauradament l'esquerra, amb poques excepcions, li va riure les gracietes.

Res és com van pensar que seria o podia ser, al menys com em va semblar a mi.

Oliva ha dit...

"EL CAMPECHANO",.QUE DIU AQUELL,QUIN "MAROMO",ELS SEUS "NEGOCIS" I COMISSIONS,SON DE LLEGENDA I COM A PERSONA UF,UF,UF...
CERTAMENT ES VA VOTAR UNA CONSTITUCIO QUE INCLOUI LA MONARQUIA,PERO LLAVORS HAGUESIM VOTAT UNA ESCOMBRA EN CALCOTETS...ENCARE ERAM INOCENTS.

Júlia ha dit...

Cal dir que en els primers temos el campetxano va donar una imatge fins i tot agradable, sobretot en comparació amb els del Pardo, ens vam deixar enredar però és el que dius, que canviï com sigui però que canviI, tot s'ha de situar en el seu context i en les seves circumstàncies i el suport internacional també era molt important, vam fer el que ens van deixar fer, som ingenues si ignorem que no m'hi ha prou en voler una cosa, la història es plena d'exemples terribles

gloria abras pou ha dit...

Pot ser que tot fos ranci a Espanya l'any 58 quan jo era una nena i m'adonava que les pel·lícules fetes a Estats Units tenien una altra fondària. Sé que hi havia de tot però la diferència era notable com ho era amb el cines italià i francès sempre per davant del d'aquí.
La formosa Paquita Rico era gairebé llastimosa quan parlava i de cantar mai no en va saber. Flores era una gran artista i Sevilla era molt maca i dolça.

Només és la meva opinió, Júlia.

Júlia ha dit...

Glòria, en aquells anys i malgrat les circumstàncies precisament hi ha un volum de cinema força interessant, com ara el negre que es feia a Barcelona, digne però sovint espatllat per finals de compromís amb moralina. Però hi ha pelis de l'època que no tenen res a envejar al cinema francès o italià, ara que las veig de vegades a la segona cadena m'adono de què hi ha produccions interessants i ambicioses malgrat els pocs recursos i l'estat de la indústria. Fa uns dies a l'altre blog comentava 'Orgullo', per exemple, la versió que es va fer de Nada és molt digna, he de dir que aleshores a mi aquestes pelis no em feien el pes, volia que acabessin bé, que fossin romàntiques, que no morissin els protagonistes, coses així.

Un altre tema és la ideologia dels actors. Però en això a tot arreu hi ha de tot, mira el Delon o d'altres. Jo només volia constatar que aquella peli històrica, per l'època i considerant que Rico no era l'elecció adient, estava prou bé, fins i tot pel que fa al tema 'històric'.

Flores per a mi era una cosa diferent, un personatge, com actriu volia ser Anna Magnani però no se'n va acabar de sortir. Carmen Sevilla, de les tres, curiosament, per a mi és la que com actriu, era millor, però va tenir poques oportunitats serioses. Precisament és en una molt bona pel·lícula de l'any 58, amb un gran repartiment 'La venganza' on això es veia clarament. També va tenir el seu èxit romàntico-històric amb Violetas Imperiales, de més gran va intentar canviar de registre però crec que no es va ensopegar amb coses de prou volada.

Rico es va retirar abans i poca cosa de gruix va fer ja. Potser no canta bé però a l'Alfonso XII, com explico, a mi quan la sento en la seva versió dels Campanilleros i alguna altra cosa encara m'agrada.

Tot son gustos, memòria sentimental i moments vitals, vaja.

gloria abras pou ha dit...

tens raó quant a que hi ha un molt bon cinema espanyol d'aquella època que de grans hem après a valorar. Calia distingir el cinema seriós o la comèdia o el cinema negre del que en deien "epanyolada" que solia ser una llauna pintada de colors.
A Flores poca falta li feia ser Magnani ja que el seu art cantant i ballant sense obeir cap cànon demostraven com n'era de creativa per no dir gairebé genial. Recordo "La venganza" amb Jorge Mistral, tots dos em varen agradar.
Mai tinc en compte les ideologies perquè dels artistes m'interessa el seu llegat. Flores era franquista fins on el seu intel·lecte li permetia ser alguna cosa i el Delon que tu esmentes ja sabem que és un protofeixista però va estar excel·lent a Rocco i a El Guepard. I, díem'ho tot, era tan guapo!!!

Júlia ha dit...

La Lola Flores sempre es queixava de no haver comptat amb un bon paper que li permetés mostrar el que podia fer però crec que també comptava el fet que no era dona per 'cenyir-se' a un guió o al que digués un director, de tota manera potser tampoc no es va ensopegar amb el director adient.

Delon era molt guapo i més que això, tenia encant especial, de tota manera m'agrada molt al Guepard, tot i que Lancaster se'l menja i encara més al Rocco, en altres ocasions em sembla una mica encarcarat. El Guepard és que és un monument, el llibre, la peli, els actors i tot plegat. Protofeixista i mafiós, gairebé res...

La bellesa, diuen, és l'única virtut que no s'ha de demostrar, a banda que no n'hi ha prou amb ser guapo -o guapa- hi ha alguna cosa més en aquestes persones.