REIALESES FÍLMIQUES

Ha mort, de forma discreta, com en general va viure malgrat ser molt popular, Paquita Rico. Paquita Rico va ser etiquetada de folklòrica, però el paper més popular de la seva vida, el de la reina Maria de las Mercedes, la va col·locar al seu lloc. Expliquen que la mateixa Ava Gardner, de qui Rico va lloar la bellesa en aquells anys de les seves estades per Espanya, li va dir que ella sí que era bonica, cosa que a l'actriu hispànica li va fer molta il·lusió.

Tinc aquest  àlbum de cromos, que guardo amb cura. Els àlbums de cromos de pel·lícules espanyoles sempre eren més precaris que no pas els de les grans produccions americanes, com Los diez mandamientos. La pel·lícula va tirar de l'èxit de les Sissís, no diré que no, però crec que resulta més creïble, fins i tot històricament, que no pas les de la Sissí les quals, avui, fan riure, literalment parlant, mentre els nostres amors reials hispànics encara emocionen. 

Paquita Rico era una mica gran per fer aquell paper, el mateix que Parra, però van resultar versemblants i convincents. L'escena en la qual la noia canta Los campanilleros davant del pessebre m'encanta, la veritat. La pel·lícula va comptar amb un bon estol de secundaris, entre els quals Mercedes Vecino fent d'Isabel II. 

Rico va tenir un primer matrimoni amb un torero que va acabar de forma tràgica, ell es va suïcidar molt jove i sobre el tema van córrer algunes brames. De tota manera, no hi havia tanta tafaneria televisiva com ara i la cosa no va anar a més, probablement l'explicació fos una depressió, com en tants casos de fets semblants. Si el suïcidi encara és un tabú inquietant en aquella època no cal dir-ho. Rico es va tornar a casar anys després, va fer més coses però aviat es va retirar o enretirar, tan sols de tant en tant es deixava veure, no com altres, vaja. Ha mort als vuitanta-set anys, sembla que feia temps que no recordava res del passat.

La història dels amors reials ha estat molt popular gràcies al conegut romanç que tant es va cantar, de forma seriosa i humorística, qui no l'ha corejat en algun moment de gresca? Fins i tot en una escena de L'Orgia i gràcies a la iniciativa de la hilarant Alicia Orozco l'entonen mentre esmorzen, després de la disbauxa. El romanç era, en realitat, una versió d'un altre més antic, pràcticament igual, on en lloc de la referència al rei es parlava d'un cavaller que en tornar de les guerres amb els moros es trobava amb què la seva dona havia mort.

De la pel·lícula, com era habitual, se'n va fer una segona part, que acabava amb la mort del rei, després del casament amb Maria Cristina, en la qual tan sols s'insinuava de forma subtil la tendència del monarca a l'adulteri recurrent. Maria Cristina va ser una regent eficaç, una senyora seriosa, avui podia haver estat una molt bona presidenta en qualsevol país europeu. Va respectar la Constitució, va saber buscar recolzaments intel·ligents, sobretot en Sagasta, un polític amb bones intencions en un país complex, endarrerit i amarat de problemes diversos. Quan jo era petita havia escoltat sovint la frase aquest nen es un Sagasta, quan una criatura era espavilada en tots els sentits.

Quan la meva mare ja estava molt malament, a la tele del centre hospitalari vam veure Paquita Rico a La viudita naviera, una pel·lícula entretinguda i prou, aquells moments ja formen part del meu imaginari sentimental. Vicente Parra no va aconseguir, després d'aquell èxit, papers de molta rellevància, sembla que allò de ser homosexual, curiosament en una professió on això no era gens infreqüent, estava penat. Va intentar canviar de registre amb els anys, també ho van fer d'altres actors i actrius, fins i tot Carmen Sevilla, però no resulta senzill i no sempre es pot comptar amb algú que et reivindiqui com mereixes. I això no és Amèrica, vaja.

La famosa pel·lícula va provocar una certa curiositat per la monarquia oculta. Franco no la va restablir, faltaria més, però ho va lligar tot per tal que després d'ell, quan, si les coses canviaven s'havia d'haver recuperat la República, es recuperés la realesa. Avui es deroguen judicis franquistes sense haver aconseguit recuperar la legalitat pre-franquista republicana, que ja és gros. És clar que diuen que la política és la ciència d'allò que és possible, cosa que alguns polítics de vegades obliden o semblen oblidar. No tot es pot fer o no tot es pot fer quan es voldria fer.

Les monarquies desvetllen estranyes reaccions en la gent, una mena d'admiració subliminal acompanyada d'odis viscerals. No tots els borbons i borbones eren i són disbauxats, encara que n'hi hagués hagut molts, com a tot arreu, ni tampoc ser disbauxat vol dir que no pots ser un bon rei o un rei acceptable i adient al moment històric. Ningú no hauria imaginat, en l'època, un possible retorn del fill d'Isabel II, ni durant la meva joventut que tornés la monarquia. Per a més surrealisme, fan fora Isabel II i reclamen el fill, en el cas de Juan Carlos el seu pare també era fora i la corona va passar al fill. 

Isabel II va ser una reina amb una educació absolutament deficient, amb una corte de los milagros al voltant a més a més d'un exèrcit d'aduladors enfrontats entre ells. De gran se'n va adonar, ja a l'exili, i és que no era pas tan tonta com ens pensem. La van casar amb un cosí homosexual i es va haver de buscar la vida. Expliquen que al fill li deia que recordés que l'única part borbònica era la de la mare, vaja, per si un cas. S'oblida sovint que durant el seu regnat es van fer algunes coses positives, modernitzacions en transports i comunicacions, avenços industrials. He sentit molts penjaments sobre aquesta reina, la majoria dels quals relatius al tema sexual, cosa que als homes se'ls té menys en compte, encara avui. La llàstima és que no prosperés aquella Primera República, després de tants trasbalsos, però les coses són com són i no com creiem que haurien de ser o com desitgem que fossin i haguessin estat.

Mentre a Isabel II se li criticava la tendència eròtica a Maria Cristina, encara ara, se l'etiqueta de reina freda i li solien dir donya virtudes. I això a nivell popular, no queia simpàtica, com tampoc va caure simpàtic aquell Amadeu italià que podia haver representat la possibilitat d'una monarquia moderna. 

Paquita Rico, fes el que fes, ja va ser per sempre més la imatge fílmica de la reina romàntica. Juan Carlos la va convidar quan es va fer el trasllat de les restes de Maria de les Mercedes a l'Almudena, catedral que ella havia propiciat, cosa que va fer molta il·lusió a l'actriu. Això de marejar els difunts no m'agrada gens però sembla que en aquest cas era una antiga reivindicació del seu marit, desconsolat, segons expliquen, i que se'n va anar a caçar al Palau de Riofrio per tal de fer minvar el seu dolor que segurament era sincer, de fet festejaven des que eren unes criatures, aquells dos. I com diu un altre romanç popular molt antic, que los amores primeros son muy malos de olvidar.