16.10.17

EL MARIT DE GERMAINE, AL MNAC

Resultat d'imatges de ramon Pichot Germaine

El MNAC acull una exposició temporal sobre Ramon Pichot, un pintor contemporani de Picasso i tants altres, que estava parcialment oblidat. La comissària de l'exposició és una persona molt jove i entusiasta, Isabel Fabregat, qui va fer la seva tesi doctoral sobre aquest pintor. 

Em pregunto si el cognom, en aquella època, devia provocar a l'escola bromes grolleres... De forma inevitable em ve al cap aquell acudit xaró del senyor que tenia un peugeot i una casa i era emperador d'Argentina...

Bromes apart, m'agraden aquestes exposicions temporals del Museu en les quals es reivindiquen figures que han restat abaltides al llarg del temps i a les quals, encara avui, potser els titllaríem de secundaris de luxe. En el tema de l'art, com en tants altres, hi fa molt la promoció, l'ambició personal dels artistes i, fins i tot, la casualitat, l'atzar. Són exposicions interessants i irrepetibles ja que a més dels fons del museu hi podem veure obres que es troben en col·leccions particulars.

Pichot pertanyia a una família nombrosa i amb aficions artístiques. No va tenir fills però sí nebots, alguns dels quals són pintors remarcables. Dos germans seus van ser músics rellevants i una germana, Maria Gay, va esdevenir cantant d'òpera. Pichot va morir de forma relativament prematura, de tuberculosi. En aquesta mostra es pot seguir la seva evolució, lligada als corrents artístics d'aquells anys en ebullició, trasbalsats per la carnisseria de la Primera Guerra Mundial.
Germaine Gargallo-Portada.jpg
Ramon Pichot es va casar amb Germaine/Laura, la model que va provocar el suïcidi de Casagemas, immortalitzat per Picasso qui, expliquen, va iniciar amb aquell fet l'etapa blava. Casagemas la volia matar a ella primer, va errar el tret i va ferir Pallarés, l'home d'Horta de Sant Joan que formava part de la colla. Casagemas era un noi de casa bona, molt bona, esventat, bevedor, morfinòman i, sembla, impotent. En algunes referències, com sol passar, es culpa la noia, que el menyspreava, però la veritat és que si s'entra una mica a fons en el tema les coses semblen molt diferents i potser la Germaine n'estava fins al monyo i això que, en el seu cas, era un monyo ben refistolat.
Resultat d'imatges de GERMAINE PICHOT
Germaine/Laure, de qui se sap molt poca cosa, va tenir també relacions amb Picasso. Picasso, tan garrepa, la va visitar en algun moment, ja malalta i amb aspecte decadent, i la va ajudar econòmicament, cosa d'agrair considerant el tarannà del pintor de culte. Tenien la mateixa edat però Picasso era un triomfador amb parella jove i ella poca cosa més que una ombra del passat. Cristina Massanés va publicar fa pocs anys un assaig biogràfic alternatiu i personal sobre la model, de cognom Gargallo, tot i que sembla que no tenia res a veure amb l'escultor. 

Pichot va viure en aquella Barcelona dels Quatre Gats, va anar a París i s'hi va quedar i va conservar, però, la devoció per Cadaqués, poble de la família materna, on tornava sovint. En algunes fotografies antigues es pot veure l'extensa família Pichot, amb el pintor i Germaine i un munt de parents de totes les edats. Cadaqués encara no era aquesta mena de Sagrada Família de la Costa Brava, amarada de turistes fixos o ocasionals. 

Resultat d'imatges de quadres ramon pichot modernisme
Pichot va fer una estada decebedora a Marsella i va acabar per comprar la Maison Rose, un edifici que encara avui es pot veure a Montmartre, tot i que l'entorn ha canviat força. Allà hi va tenir l'estudi i, a la planta baixa, Germaine hi menava un restaurant. El lloc va ser un punt de trobada d'artistes diversos. 

Passejar per l'exposició temporal del MNAC és fer un volt nostàlgic i evocador per aquells anys i imaginar l'origen de moltes de les imatges que els quadres i dibuixos de Pichot reflecteixen. Hi vaig anar ahir, diumenge, pel matí, i a l'exposició hi havia força gent. A l'exterior del Museu els grups de turistes anaven i venien i retrataven i es retrataven, amb la ciutat de fons i amb acompanyament de música, els músics de carrer que toquen davant del Museu acostumen a ser força bons. També es toleren alguns venedors ambulants, per l'entorn. 
Resultat d'imatges de GERMAINE maison rose
Tot plegat contrastava amb la solitud absoluta de moltes sales del Museu. Vaig fer un volt per les d'art modern, no m'agrada el discurs actual que s'ofereix sobre l'època modernista el realisme i els moviments posteriors tot i que no seria capaç de dir com s'han de fer aquesta mena de coses. Recordo quan aquesta part del Museu es trobava a la Ciutadella, abans de la Transició, i he de dir que m'agradava més la visió que s'oferia en aquell lloc. Potser és que ara hi ha massa cosa al MNAC i, com s'ha comentat en alguna ocasió, s'hauria de diversificar l'oferta i habilitar d'altres espais externs, cosa que sembla difícil ja que tot és molt car. 

Amb Isabel Fabregat, casualitats, hi vaig contactar a través del meu interès per un altre pintor mig oblidat, Brull, qui va ser deixeble de Simó Gómez i va tenir el seu estudi al Poble-sec. Li hem demanat que ens faci una xerrada sobre aquest pintor, en el qual també és experta i segurament l'esdeveniment serà pel novembre, ja ho avisaré en aquest blog o al del barri. Fabregat, amb Reyes Faus, una altra historiadora de l'art, ha endegat una web sobre Brull, per a la realització de la qual van haver de muntar un verkami. 

Em sorprèn la poca gent de Barcelona que et trobes al MNAC, al menys a les sales del fons habitual. Hi ha qui es queixa de que el museu es troba en un indret mal comunicat, cosa relativa. I, en tot cas, pujar a Montjuïc hauria de ser un goig per a la majoria dels habitants de Barcelona. Els museus, avui, són una mica com els zoos de la cultura i, com els zoos, sobre els quals precisament ahir van oferir un programa als Trenta minuts de TV3, el seu paper i els seus objectius s'estan replantejant en l'actualitat. Però per tot fan falta diners, molts. 

El MNAC compta amb una associació interessant, la dels Amics, a l'estil d'una manera de fer que a països com Gran Bretanya té una llarga tradició. Ha de recórrer a llogar la sala i a coses per l'estil, ahir mateix no sé què estaven muntant allà dins.
Resultat d'imatges de quadres ramon pichot modernisme
A la botiga em vaig comprar el llibre que he mencionat més amunt i vaig tafanejar una estona. A aquestes botigues dels museus trobes coses alternatives i llibres interessants, tot i que la tria bibliogràfica que s'ofereix també podria ser objecte de debat. Feia un matí lluminós i càlid, la tardor sembla que no hagi de venir mai però quan et fas gran ja saps que tot ha passat en alguna ocasió i que hem tingut octubres tan càlids i secs com aquest en algun moment de la vida. I situacions fins i tot més preocupants i difícils que l'actual, ep. 

Per a les dones, al menys en la nostra societat, la vida ha canviat molt tot i que la prostitució continuï vigent i en alça. Avui, però, els pintors i fotògrafs, amb poques excepcions, ja no en fan tan sovint motiu d'inspiració i promoció personal, no sé si això es bo o dolent, la veritat. Els bordells i les seves dames són un tema recurrent en els quadres d'aquells anys i fins i tot en l'obra de fotògrafs posteriors. Al capdavall aquells artistes eren gent benestant, en general, i pintaven per a la gent benestant la qual obviava la realitat d'una misèria que avui sembla rebrotar de forma puntual, aquí i allà, tot i que no la pintin tan sovint. Avui, al menys, hi ha més mala consciència. O ho sembla.

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

L´exposició és molt, molt bona...al meu entendre.
salut

Júlia ha dit...

A mi, Miquel, gairebé totes les temporals del MNAC m'estan agradant molt.

gloria abras pou ha dit...

Conec estudiosos del tema Casagemas que, com bé saps, era de Badalona. Corre una versió, publicada en un interessant còmic, on queda dit que el pintor badaloní es va suïcidar per culpa d'en Picasso que havia seduït Germaine. Bé, Picasso les seduïa a totes, ja se sap. El fet de que Casagemas fos drogoaddicte, alcohòlic i impotent sembla confirmar que havia nascut suïcida i que tot era fer camí cap a l'abisme. S'explica que Casagemas i Picasso, tan amics, visitaven junts els bordells de París i que el de Badalona es quedava a l'entrada, incapaç de "complir".
El poc que he vist de Pitxot m'ha semblat molt interessant.

Júlia ha dit...

Glòria, crec que pesa més la personalitat, en el cas de Casagemas, autodestructiu de fet, que la resta, de fet no crec que miressin prim tota aquella colla a l'hora de seduir qui fos. De fet Germaine es va escapar pels pèls de no rebre.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Aquest paisatge de mar que reprodueixes, i altres com aquell, em fascinaven a la meva infantesa, tot i que ja campava el cubisme i altres ismes. Però la vermellor encesa de les roques era com les que tenia a prop, i les anava a pintar així que vaig tenir cavallet i pintures.
Molt bon article, com tots els teus, Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Olga, estic acabant les Reencarnacions miserables i m'està agradant molt, felicitats.