17.10.17

PERSPECTIVA, MEMÒRIA I DIVAGACIONS IMPOTENTS SOBRE EL QUE PASSA I PASSARÀ

Hi ha una vella dita castellana sobre allò de què el dimoni sap més coses perquè és vell que no pas per ser un dimoni. Crec que els anys donen una certa perspectiva sobre la vida i la gent, perspectiva que acostuma a ser menystinguda per la gent més jove, i potser ha de ser així. La vida és breu i la memòria, enganyosa.

Sóc força escèptica sobre el tema del canvi climàtic, al menys sobre com es manipula la informació amb la finalitat de fer-nos sentir culpables a nivell individual. Ahir mateix una persona més jove que jo, però que ja ha sobrepassat els cinquanta, em parlava de la calor d'aquesta tardor i de què abans no passava. La memòria és selectiva i recordem poques coses, la majoria de les quals relacionades amb fets concrets i que han tingut importància en la nostra vida.

Una tardor de principis dels setanta vaig conèixer al meu marit, en una d'aquelles colles que es formaven per fer noves amistats, en aquell cas va ser a causa d'una convocatòria juvenil a l'enyorada revista Oriflama. I recordo que feia molta calor, aquella tardor, una calor que va durar ben bé fins a Tots Sants. Ho recordo per un fet banal, m'havia comprat una brusa de llaneta i no la vaig poder estrenar pel Pilar, com era la meva intenció, a causa de la calda resistent.

Recordo dies de la Mercè fresquets i d'altres de calorosos, el mateix pel que fa a les revetlles de Sant Joan. La sensació de què abans feia més fred ve del  fet de què anàvem molt poc abrigats i a les cases no hi havia calefacció. Tot és relatiu. Aleshores existia la roba d'entretemps, però això no vol dir que l'entretemps fos sempre el mateix. Cada estiu escoltava la família comentar que cap estiu no havia estat com aquell. Durant un temps es van atribuir determinats canvis en el clima a les guerres properes, més endavant es deia que coses com ara la nevada del seixanta-dos o les inundacions d'aquells anys eren produïdes pels excesos de la carrera de l'espai.

Tot això de la memòria ve a tomb a causa d'un tema menys frívol, els dolorosos fets polítics d'aquests dies, sobre els quals no escriuré car crec que ja s'escriu massa sobre tot plegat, els telèfons mòbils amb això dels grups de Whatshap bullen i amb informacions serioses n'arriben també un munt de no comprovades, sovint amb un imperatiu: passa-ho. Dir penjaments dels manaires lamentables crec que serveix per poca cosa, al menys si ho faig jo i gent com jo, ells no ho veuen i, si ho veuen, no els fa ni fu ni fa.

Hi ha gent de la meva edat que està seriosament preocupada pel tema. És gent que va viure aquells anys del postfranquisme i la transició. Crec que molta gent explica més pa que formatge sobre la seva resistència activa al franquisme, la veritat. A una d'aquestes persones li raonava fa uns dies que aquesta situació no era pas més fràgil ni amenaçadora que aquella, avui tot ha passat però llavors no sabíem què podia passar. En aquella època, però, érem joves i de jove tot es veu d'una altra manera. La meva mare, en una ocasió, comentava amb una amiga com n'eren, de ximpletes i innocents, al principi de l'adolescència, quan l'arribada de la guerra els semblava l'inici d'una excitant aventura de pel·lícula.

Se'm feia estrany que els meus pares i gent més gran que ells es preocupessin tant pel que passava i s'esgarrifessin davant  d'atemptats sagnants, cosa que ara jo també faria però que en aquella època em semblava el resultat inevitable d'una situació terrible i duradora. Ja veieu quina mena de cervell de mosquit tenia jo aleshores. Moltes cançons i llibres d'aquells anys d'ingenus entusiasmes blasmaven els homes de l'edat dels meus pares que s'havien conformat amb una vida grisa però més o menys pacífica i tranquil·la, per pobra i modesta que fos. Ara mateix em ve al cap una estrofa que avui considero injusta, sobre el conformisme dels nostres predecessors, obviant tot el que havien patit anteriorment, és de la Cançó del noi dels cabells llargs:

Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.


Una vegada, a una iaia d'aquells anys, espantada després d'un dels atemptats d'ETA, li vaig comentar que al capdavall molt pitjor devia haver estat la guerra, cosa que crec que era certa, amb tots els matisos que s'hi vulguin fer. Em va dir que la guerra era la guerra però que els atemptats en temps de pau no tenien la mateixa justificació. Va ser una resposta de compromís, el que tenia la dona era por, por de repetir situacions que li portaven molts mal records. Aleshores acostumàvem a repetir, de forma saberuda, que no era el mateix la pau que l'absència de guerra, és aquesta una veritat relativa i matisable. I, en tot cas, a molts indrets del món, ara mateix, amb l'absència de guerra es conformarien ben bé.

Tot es pot mirar des de molts punts de vista però és evident que l'edat compta. Hi ha qui amb el temps es torna més arriscat i rebel, és clar. En el fons, ens agradi o no, tenim una tendència malaltissa a mirar-nos al melic mentre les tragèdies més esgarrifoses, però relativament llunyanes desvetllen uns quants planys mediàtics i para de comptar. La trista realitat és que poca cosa depèn de nosaltres. No és que no recordem els nois que són morts a les absurdes guerres mentre mirem la tele i ens empassem el sopar, és que no hi podem fer res. Hojas somos en el viento, cantava Machín.


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

No hi ha res que no hagi pasat abans, només que ho hem oblidat. Hi ha hagut tardors igual o més caluroses que aquesta, encara que es cert que hi ha canvi climàtic, com n'hi ha hagut sempre. Alló que deia Fuster: I la d'especies d'animals i insectes desapareguts abans no apareguès el primer fum d'una fàbrica.
Parlen de quan es crema un bosc, que anem a la desertització, i resulta que hi ha el doble de massa arbrada ara que cent anys enrere.

Oliva ha dit...

CREMA GALICIA PLENA COM MOLTES ALTRES VEGADES...I UNS POLITICS PARLEN DE TERRORISME,A MORRO N'ELS GUANYA NINGU...EUCALIPTOS,EUCALIPTOS I MES EUCALIPTOS,ABANDONAMENT RURAL...MALA GESTIO DE LA NATURA,LLEIS ESPECULATIVES,VIOLENCIA PATERNALISTA...TERRORISME,SI ,PERO DEL PODER,I GALICIA PLORA I...CALLA?.

gloria abras pou ha dit...

Tots escrivim des de la nostra percepció i, pel que fa a la guerra, la teva i la meva difereixen molt. Jo no escric mai pluralitzant per allò de que cadascú se sap lo seu. La guerra va esguerrar la joventut i el futur dels meus pares i, quan parlo d'ells, ho faig de tots els que varen rebre poc o molt. Parlo de gana, parlo de por, parlo de morts i de ferits. Per mi és sagrat el record d'aquell noi i aquella noia que, més tard, em varen posar al món. Sempre penso en el que haurien pogut fer i la guerra ho va ofegar. No explicaré ara les seves biografies perquè acabaria de pressa. Quan la vida havia de començar i ells volien amor, feina i pau, varen trobar-se que el guió de les seves senzilles històries ja estava dat i beneït. Jo guardo rancúnia històrica i no em fa cap nosa. Em sentiria una frívola si no ho fes així però, el que et deia, cadascú se sap lo seu.
La dita "el dimoni sap més per vell que per dimoni" potser és d'origen castellà però els meus pares , del medi rural, la varen dir sempre en català con si fos genuïna. Podria haver-se donat de forma simultània.
Jo sí noto el canvi climàtic i des de fa molts anys. A Riudellots mai més hi ha hagut gebre damunt dels camps com quan jo era una nena ni a Girona he tornar mai a veure els gruixuts caramells degotant des de les canonades. També és veritat que recordo finals d'octubre calorosos i verbenes de Sant Joan fresques per no dir fredes però el sol crema molt més que abans. Ho sé per experiència i perquè els metges m'ho han hagut de dir. Avui dia voler-me posar moreneta em suposaria, només amb mitja hora, una insolació. M'ha passat encara no fa dos estius i caminant.
I, finalment, jo, durant el franquisme, vaig exercir una resistència passiva, com ara però era plenament conscient de que molta gent se la jugava de valent mentre jo només era una noieta progre que llegia el manifest marxista.
Gràcies per fer-me atenció.

Júlia ha dit...

Evidentment, Glòria, cadascú és fill de la seva historia personal tot i que la història col·lectiva té un gran pes. Sobre el canvi, ja he dit que sóc escèptica, avui dia no es pot comparar amb abans pel fet de què hi ha molt més terreny asfaltat, cosa que fa que glaci menys, en general, i a diferents indrets he tornat a veure gebre i neu en determinats anys i no fa pas gaire. Els caramells també son menys freqüents pel fet que les cases estan molt més calentes, la percepció compta molt. El sol sempre ha estat un perill menystingut, la pell dels vint anys no és tampoc la mateixa que la dels cinquanta i seixanta, tot compta. Vaja, que ja veus que sóc molt relativista, consti que he tingut molts problemes de pell i ja fa temps que defujo el sol però això potser és una mica genètic. Sobre l'antifranquisme diria que no tanta gent, uns quants i gràcies, d'això es queixava fa anys Montserrat Roig sobre alguns fets i recordo que comentava amb ironia 'érem quatre gats', ja que sembla que tothom fos a tot arreu.

Júlia ha dit...

També compta que a mitjans dels cinquanta va fer unes veritables glaçades fora de mida i de petit et queda tot molt gravat, però les sequeres i les inundacions solen ser cícliques, sovint diuen que alguna cosa fa anys que no passa però en algun moment va passar. Per altra banda, he de dir que tampoc em preocupa en excés, no hi puc fer res i la vida de la humanitat ha estat farcida d'aquests canvis els quals sovint han coincidit amb crisis socials, pels problemes que ocasionaven a les collites en un mitjà de subsistència i perills diversos.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Només una puntualització, ¿de debó creus que la pell dels 20 anys no és igual que la de quan ets gran?. T'ho dic perquè respondre'm això és insultar la intel·ligència més comuna. Suposo que no ho fas amb mala fe. Els metges em varen avisar quan només en tenia 35 d'anys i la meva pell lluïa encara jove. Els mateixos metges, oncòlegs i dermatòlegs, coincideixen i saben per la via científica que la capa d'ozó no és la que era ja fa mooolts anys. Pots ser relativista però jo diria que ets negacionista.T'asseguro que no m'invento les insolacions que he arreplegat però tu mateixa si així ho vols creure.
La Roig no parlava dels meus pares i els seus coetanis. No sé per què surt la Roig, no et dec haver entès prou bé.

Júlia ha dit...

Glòria, era la constatació d'un fet evident, malauradament sembla que a partir dels vint-i-cinc o trenta ja s'haurien de prendre mides prudents en relació al sol, tot i que hi ha gent molt diferent pel que fa al tema, jo tinc una pell que també ha tingut molts problemes i sembla que això del sol no espanta gaire, de moment. Per exemple, a les platges no hi ha ombres que no siguin de pagament, fa anys fins i tot vaig enviar una carta al diari sobre el tema i algun dermatòleg em va donar la raó però els ajuntaments no sembla que s'ho prenguin de forma seriosa. No passa tan sols amb la pell, és clar, els anys passen per a totes les parts del cos tot i que ara ningú sembla que vulgui admetre això. No sé si has entès que no m'ho creia, ho sento. No crec que sigui dolent ser ni relativista ni negacionista, depèn del tema i dels raonaments. Sobre els meus problemes personals de la pell he trobat metges de tota mena, alguns de lamentables, però el tema seria llarg d'explicar car en tinc alguns que van començar en l'adolescència i n'he conegut un munt.

La Roig parlava de la gent de la seva generació que és una mica la meva, encara que jo sigui una mica més jove, i de què moltes persones afirmaven haver estat a actes de protesta antifranquistes, per exemple als Caputxins, quan no era cert i he de dir que jo he comprovat enguany que això és una mica així, hi ha una tendència a millorar la nostra història personal i en això hi ha qui no és gens moderat. No parlava en absolut de la generació de la guerra, no m'hauré explicat bé.

Júlia ha dit...

Només et diré que jo fa molts anys que no prenc el sol directament i que no em deixo mai el barret ni les ulleres ni una camisa blanca amb mànigues, així que sé de què va una mica el tema encara que d'insolacions no n'he patit. Però això passava també amb el sol d'abans, ho saben bé la gent que ha hagut de treballar a pagès sota el sol, hi havia molts problemes amb càncers de pell oblidats, entre el sector. Tinc algun cas familiar, per sort li van curar. És una mica com amb el tabac que sembla que hagi descobert que sigui dolent fa uns quants anys quan ja el meu avi va morir a causa d'això i fa una pila de temps. Però la moda de la morenor passava per damunt de les prudències, jo vaig fer molts disbarats quan era adolescent per 'fer bronze'.