PERSPECTIVA, MEMÒRIA I DIVAGACIONS IMPOTENTS SOBRE EL QUE PASSA I PASSARÀ

Hi ha una vella dita castellana sobre allò de què el dimoni sap més coses perquè és vell que no pas per ser un dimoni. Crec que els anys donen una certa perspectiva sobre la vida i la gent, perspectiva que acostuma a ser menystinguda per la gent més jove, i potser ha de ser així. La vida és breu i la memòria, enganyosa.

Sóc força escèptica sobre el tema del canvi climàtic, al menys sobre com es manipula la informació amb la finalitat de fer-nos sentir culpables a nivell individual. Ahir mateix una persona més jove que jo, però que ja ha sobrepassat els cinquanta, em parlava de la calor d'aquesta tardor i de què abans no passava. La memòria és selectiva i recordem poques coses, la majoria de les quals relacionades amb fets concrets i que han tingut importància en la nostra vida.

Una tardor de principis dels setanta vaig conèixer al meu marit, en una d'aquelles colles que es formaven per fer noves amistats, en aquell cas va ser a causa d'una convocatòria juvenil a l'enyorada revista Oriflama. I recordo que feia molta calor, aquella tardor, una calor que va durar ben bé fins a Tots Sants. Ho recordo per un fet banal, m'havia comprat una brusa de llaneta i no la vaig poder estrenar pel Pilar, com era la meva intenció, a causa de la calda resistent.

Recordo dies de la Mercè fresquets i d'altres de calorosos, el mateix pel que fa a les revetlles de Sant Joan. La sensació de què abans feia més fred ve del  fet de què anàvem molt poc abrigats i a les cases no hi havia calefacció. Tot és relatiu. Aleshores existia la roba d'entretemps, però això no vol dir que l'entretemps fos sempre el mateix. Cada estiu escoltava la família comentar que cap estiu no havia estat com aquell. Durant un temps es van atribuir determinats canvis en el clima a les guerres properes, més endavant es deia que coses com ara la nevada del seixanta-dos o les inundacions d'aquells anys eren produïdes pels excesos de la carrera de l'espai.

Tot això de la memòria ve a tomb a causa d'un tema menys frívol, els dolorosos fets polítics d'aquests dies, sobre els quals no escriuré car crec que ja s'escriu massa sobre tot plegat, els telèfons mòbils amb això dels grups de Whatshap bullen i amb informacions serioses n'arriben també un munt de no comprovades, sovint amb un imperatiu: passa-ho. Dir penjaments dels manaires lamentables crec que serveix per poca cosa, al menys si ho faig jo i gent com jo, ells no ho veuen i, si ho veuen, no els fa ni fu ni fa.

Hi ha gent de la meva edat que està seriosament preocupada pel tema. És gent que va viure aquells anys del postfranquisme i la transició. Crec que molta gent explica més pa que formatge sobre la seva resistència activa al franquisme, la veritat. A una d'aquestes persones li raonava fa uns dies que aquesta situació no era pas més fràgil ni amenaçadora que aquella, avui tot ha passat però llavors no sabíem què podia passar. En aquella època, però, érem joves i de jove tot es veu d'una altra manera. La meva mare, en una ocasió, comentava amb una amiga com n'eren, de ximpletes i innocents, al principi de l'adolescència, quan l'arribada de la guerra els semblava l'inici d'una excitant aventura de pel·lícula.

Se'm feia estrany que els meus pares i gent més gran que ells es preocupessin tant pel que passava i s'esgarrifessin davant  d'atemptats sagnants, cosa que ara jo també faria però que en aquella època em semblava el resultat inevitable d'una situació terrible i duradora. Ja veieu quina mena de cervell de mosquit tenia jo aleshores. Moltes cançons i llibres d'aquells anys d'ingenus entusiasmes blasmaven els homes de l'edat dels meus pares que s'havien conformat amb una vida grisa però més o menys pacífica i tranquil·la, per pobra i modesta que fos. Ara mateix em ve al cap una estrofa que avui considero injusta, sobre el conformisme dels nostres predecessors, obviant tot el que havien patit anteriorment, és de la Cançó del noi dels cabells llargs:

Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.

Una vegada, a una iaia d'aquells anys, espantada després d'un dels atemptats d'ETA, li vaig comentar que al capdavall molt pitjor devia haver estat la guerra, cosa que crec que era certa, amb tots els matisos que s'hi vulguin fer. Em va dir que la guerra era la guerra però que els atemptats en temps de pau no tenien la mateixa justificació. Va ser una resposta de compromís, el que tenia la dona era por, por de repetir situacions que li portaven molts mal records. Aleshores acostumàvem a repetir, de forma saberuda, que no era el mateix la pau que l'absència de guerra, és aquesta una veritat relativa i matisable. I, en tot cas, a molts indrets del món, ara mateix, amb l'absència de guerra es conformarien ben bé.

Tot es pot mirar des de molts punts de vista però és evident que l'edat compta. Hi ha qui amb el temps es torna més arriscat i rebel, és clar. En el fons, ens agradi o no, tenim una tendència malaltissa a mirar-nos al melic mentre les tragèdies més esgarrifoses, però relativament llunyanes desvetllen uns quants planys mediàtics i para de comptar. La trista realitat és que poca cosa depèn de nosaltres. No és que no recordem els nois que són morts a les absurdes guerres mentre mirem la tele i ens empassem el sopar, és que no hi podem fer res. Hojas somos en el viento, cantava Machín.