10.12.17

INCOMODITATS CARITATIVES

Resultat d'imatges de RECAPTE D'ALIMENTS

Avui dia parlar de caritat o de almoina sembla de mal gust. Hem optat per fer variacions semàntiques, d'aquests tan habituals, amb eufemismes que actualitzen el nostre vocabulari i l'adapten al present. Avui tot és solidari. S'abusa a tort i a dret d'això de la solidaritat i no m'estranyaria que d'aquí uns anys també la paraula fos substituïda per alguna altra de nova creació. 
Resultat d'imatges de solidaritat
Quan jo era petita, per Nadal la caritat, en el seu sentit més casolà, més enllà de la virtut oposada a l'enveja i que és sinònim d'amor a la gent, ens amarava de bons sentiments. Per la ràdio, el mitjà estrella d'aleshores, hi havia una campanya constant de recapte pro cama del tuberculoso pobre. La tuberculosi era encara un mal molt present entre la gent, augmentat per les misèries de la guerra i la postguerra. L'extensió del mal entre els joves i criatures, en èpoques passades, s'atribueix a la immensa devastació produïda per les guerres napoleòniques. 

Encara als mestres, quan vaig començar a treballar, a principis dels setanta, ens feien una prova per detectar aquesta malaltia. La gran curiositat és que mai més no ens tornaven a fer cap revisió mèdica, malgrat estar en contacte constant amb criatures. En canvi, abans de fer de mestra, durant els vuit anys que vaig treballar a l'empresa Harry Walker, ens en feien una de gratuïta cada any.

Resultat d'imatges de LA MARATÓ

El programa de ràdio estrella dels Nadals passats, però, era la Campaña Benéfica de Radio Nacional, amb els populars senyors Dalmau i Viñas, més simpàtics per la ràdio que no pas en directe, com sol passar amb tantes estrelles mediàtiques de tots els sectors. Al programa hi anaven moltes criatures, a portar quatre rals i a recitar algun poema o cantar alguna cançó. 

Una professora jove de la meva escola ens hi va portar, vam recollir alguns diners, crec que vam arribar a la xifra de setanta-cinc pessetes, i ens vam aprendre diferents poesies. Tan sols jo vaig poder recitar la meva, que era una mica llarga i aviat ens van aviar. La sortida va ser tota una aventura, encara el carrer Aragó era obert i es veien passar els trens. Al programa hi va sortir un conjunt d'aleshores que van cantar allò de anda chiquillo, tira el cigarrillo, márchate a tu casa...
Resultat d'imatges de señores dalmau y viñas
El poema que vaig recitar per la ràdio era Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán. Es una historia emotiva sobre la caritat carrinclona, un senyor benestant passa una nit a la muntanya amb la criatura que li cuida les vaques i aleshores s'adona de com l'explota. Així que l'endemà li diu que li apujarà la setmanada i pren una mica de consciència sobre la injustícia social. 

En una obreta costumista de Benet i Jornet, molt interessant pel que té de reflex de la societat del temps de la campanya benèfica, Quan la ràdio parlava de Fanco, la protagonista va a una emissora i recita un poema i tots els veïns de l'escala l'escolten, embadalits. L'obra la vaig veure al Romea i el paper de la noia rapsoda el feia la Sardà, que encara era joveneta. 
Resultat d'imatges de quan la ràdio parlava de Franco
A l'obra també hi surt un matrimoni de trepes que prospera i se'n va a viure a Infanta Carlota. Potser va ser casualitat però a la meva escala uns veïns que van prosperar també se'n van anar a viure a aquest mateix carrer, que aleshores era el súmmum de la modernitat, a uns pisos d'aquells que feien les entitats de crèdit i que es repartien segons recomanacions i coneixences, o sigui, per enxufe. La meva empresa, Harry Walker, va inaugurar allà unes noves i flamants oficines, abans de fer figa amb la crisi econòmica.
Resultat d'imatges de aquí h ha gana
L'esquerra de la meva joventut era molt crítica amb això de fer caritat. S'havia de fer justícia i no pas donar almoina, tenien raó, però no van saber com fer-ho quan van manar i l'ajuntament de Barcelona es va sentir molt incòmode amb aquella campanya dels vuitanta, uns anys complicats, miserables en molts aspectes, Aquí hi ha gana, promoguda per sectors diversos, molts dels quals relacionats amb la sempre tan criticada església catòlica. Recordo entre moltes incomoditats la de la senyora Vintró, interpel·lada per la televisió sobre el tema, en aquella època.
Resultat d'imatges de la catalunya pobra
Feia anys, en els primers setanta, es va publicar ja un llibre emblemàtic, La Catalunya pobra, que desfeia el mite de la Catalunya avançada, rica, plena, moderna i fashion. Durant els anys trenta, que ja apuntaven maneres tot i que acabessin com van acabar, la societat catalana ja es va sentir trasbalsada en llegir els llibres de Juan Arbó que incidien en la pobresa extrema de certs sectors del sud català, com Terres de l'Ebre. 

La història de la misèria dels anys vuitanta, amb la misteriosa extensió de la droga per tot arreu i amb aquelles barriades marginals farcides de petits delinqüents sense esperança encara està per explicar en profunditat i aquell cinema quinqui mereix tota una tesi doctoral. El tema de l'heroïna va afectar totes les classes socials, crec que no hi ha ningú de la meva edat que no en pugui recordar casos diversos i dramàtics, relacionats amb parents i coneguts, però el cert és que els rics i benestants tenen molts més recursos quan van mal dades. 
Resultat d'imatges de LA MARATÓ
Torna Nadal i, tot que hi col·laboro a desgrat, tornen coses com ara els recaptes d'aliments i la Marató. Totes dues iniciatives m'incomoden, ja sé que hi participa gent esforçada i de bona fe, però fa uns dies van entrevistar unes senyores jubilades, abillades amb el dorsal i acabades d'arribar de la perruqueria, encantades de participar cada any en això d'omplir caixes de cartró a la sortida dels mercats, i de forma maliciosa vaig pensar en aquelles dames benestants de les mesas petitorias, què voleu que us digui. Una pel·lícula emblemàtica sobre Nadal és Plàcido, amb el seu humor i la seva mala llet i Cassen, qui per cert, també vivia a Infanta Carlota, en el paper de la seva vida i en estat de gràcia. 
Resultat d'imatges de plácido película
Encara més angúnia em fa la Marató. El primer any que la van organitzar vaig pensar que seria una cosa puntual però s'ha convertit en tradició solidària. Palesa la misèria moral d'una societat que no és capaç de destinar els diners que calen a les coses importants, a la investigació sobre malalties, a la ciència pràctica. Es fa espectacle d'aquestes malalties, hem d'escoltar versions horribles de cançons diverses i tothom sembla encantat d'haver-se conegut. 

Ja sé que a molta gent li encanta, als barris i pobles s'organitzen tota mena de coses per recaptar diners i això forneix llaços entre la gent, tot té dues cares, o moltes. No podríem organitzar els recaptes a través de donatius personals, anònims, discrets? No hi ha manera de dedicar una part més substanciosa dels impostos a comprar menjar per als necessitats, a finançar la investigació? Al capdavall els diners s'amollen igualment. 

Entenc el procés psicològic que fa que ens sentim més conformats donant oli, farina i pots de llegum o participant en la Marató que no pas ingressant uns quants euros en un compte determinat. L'entenc però m'agradaria que tot fos d'una altra manera. Durant tot l'any hi ha, per sort, molta gent dedicada a la caritat solidària, menjadors socials, o l'admirable gent d'Arrels, que intenta pal·liar el gruixut problema dels sense sostre, tan present per tot arreu i cada dia més, o aquesta institució incombustible que és Càritas, amb tants voluntaris esforçats.  Persones que no fan soroll, ni canten, ni reciten, ni surten per la televisió. Potser no podem viure sense espectacle, és la nostra creu mediàtica, això.
Resultat d'imatges de sense sostre
Per un costat som generosos amb les necessitats i per l'altra anem a comprar de tot i més, promocionats per invents diversos, com ara això del Black Friday o les nits de les botigues i botiguetes. I potser ha de ser així per tal que tot funcioni tot una mica, malgrat la política i les inquietuds diverses que ens encalcen. M'agradaria saber què opina l'esquerra d'avui, la més jove, sobre totes aquestes coses, més enllà de parlar de remeis dràstics i eteris, com ara acabar amb el capitalisme salvatge, per exemple. Les solucions a llarg termini sempre resulten molt inquietants.
Resultat d'imatges de black friday botigues
Una altra qüestió que m'incomoda és que per a qualsevol tema es demani opinió a les criatures, també sobre aquests temes solidaris. Als infants els fem dir allò que ens convé i quan ens convé, sempre fan gràcia, és clar, però els manipulem sense concessions, tant quan els demanem una opinió que no poden donar encara de forma crítica com quan els fem empassar, i aquests dies encara més, una publicitat lamentable sobre joguines i joguinetes o llaminadures estranyes. 

Deien, fa anys, que els anuncis dirigits als infants desapareixerien però, com tantes altres propostes ben intencionades, el més calent és a l'aigüera. Quan s'evidencia un problema relacionat amb mancances de tot tipus o amb coses com ara l'horrible situació dels refugiats o les guerres sempre es parla de criatures, sembla que fan més pena que no pas els adults o els vells, quan tots, petits i grans, formen part del mateix bloc, el d'aquesta humanitat imperfecta i fràgil. 

Amb els anys i panys que fa que els mestres de bona voluntat, la gran majoria, hem intentat transmetre bons sentiments i solidaritat a l'escola, encara que de vegades sembla que haguem fet tot el contrari, pels comentaris que escolto sovint sobre els problemes educatius, la nostra societat hauria de ser una meravella. L'altre dia sentia algú que feia una crida al treball en equip a l'escola, suposant que fins ara no s'ha fet. La ignorància és molt agosarada i inventar la sopa d'all, això sí, canviant-li el nom per un altre de més actualitzat, una constant.

Per cert, encara entenc menys aquestes iniciatives que et demanen que per ser solidària nedis, corris, pedalegis, ballis la conga o et posis un llacet de coloraines... No acabo d'entendre què  tenen a veure unes coses i unes altres, la veritat. Suposo que puc ser solidària sense haver de suar la cansalada, vaja.

11 comentaris:

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Completament d'acord Júlia: ¿per què m'hauria de mullar si cal donar una almoina? TOT, ESPECTACLE PUR.
M'agrada molt que hagis escrit aquesta memòria social que passa a través d'èpoques tan variades.
Fa poc dies va ser a Tarragona sor Lucía Caram per dir precisaemnt que si hi hagués justícia no caldria la caritat emparats en la qual vivim. I va dir una cosa que jo repeteixo molt sovint, sabent que ningú no escoltarà: "A L'ESGLÉSIA CATÒLICA ÉS MOLT DIFÍCIL SER CRISTIÀ"
Ni Cañizares ni la hòstia són cristians. Només són catòlics. Com també potser el 'Gobierno de España'.
Gràcies i una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, és que el cristianisme, el seu esperit, no ha estat mai ben considerat per les elits. Em considero catòlica cultural, a causa de l'educació rebuda i crec que a l'església hi ha de tot, com a tot arreu. Es culpa a les esglésies de molts problemes però la política laica n'ha generat tants o menys, com el comunisme. Els problemes no són les idees sinó la gent. M'agrada l'esperit de les festes nadalenques però això dels espectacles caritatius em resulta inquietant, amb els anys t'adones dels canvis d'opinió segons convé, dels polítics i els qui manen o remenen les cireres.

El discurs sobre justícia en lloc de caritat avui no veig que sigui, com abans, una bandera de l'esquerra política, de moment, la veritat.

Bé, què hi farem, sobreviurem als Nadals, que tenen malgrat tot la seva màgia, amarada de nostàlgia i enyoraments diversos quan et fas gran.

Col·laboro amb aquestes coses si m'ho demanen però no puc deixar de pensar que són pedaços maldestres per a la nostra mala consciència col·lectiva.

Una abraçada, Olga.

Júlia ha dit...

El Cañizares i el Gobierno de España ja no sé el que son, coses rares i anacròniques, però amb poder, per desgràcia, una amiga meva deia que és més d'esquerra la dreta d'aquí que l'esquerra 'd'allà'...

Francesc Puigcarbó ha dit...

UY, No critiquis la MARATÓ que et diran de tot menys bonica. El cert és que com el gran recapte, la Marató és una manera de suplir les carències del Govern, que no pot estar per aquestes foteses, ells tenen altres feines més elevades a complir. La caritat no té res a veure amb els cristians o catòlics, pot ser i és tambè laica, potser és la paraula 'caritat' que és cristiana, no l'acte de generositat vers els altres que no té ni déu ni patria ni bandera.

Tot Barcelona ha dit...

No vull ser oportunista perquè sempre trobem un culpable, però és ben cert que gairebé sempre és el poble el que ha d'arreglar el problema.

L'1 de febrer del 18 farà 12 anys que estic en Teresas de Calcuta, i entre les Germanes de la Caritat, i les Dominicas (això va per la Lucía Caram) , hi ha milers de milles de distància. Unes laboren, l´altre solsament piula i no labora.

El catolicisme és com tot, els que viuen a Roma ho fan de puta mare, i els que es van a l'Àfrica es juguen la vida. Per això no accepto personatges televisius barrejats amb política, perquè a Déu el que és de Déu, i en Cessar el del Cessar.

Hi ha un banc d'aliments que funciona, per cert, els locals els va donar Jordi Pujol al carrer Motors. I una sèrie de persones que cada dia treballen solidàriament,i que pertanyen a diversos col·lectius.

Nosaltres parlem dels pobres al carrer, però ningú s'acorda que cada dia arriben pasteres a Cadis, Màlaga, Murcia, Huelva...i que allí se'ls atén amb els mitjans disponibles, que sempre són pocs.

Els col·lectius que no són rendibles, són els més abandonats pel sistema, i abans era igual que ara, el que passa és que abans teníem els avis amb nosaltres fins que es morien; no hi havia migrants, perquè els emigrants eramos nosaltres i tampoc havien parats, perquè la guerra es va encarregar de matar quantitat de mà d'obra jove.

Una entrada molt oportuna.
Salut

Júlia ha dit...

Francesc, d'acord, però en general encara fan més tasca efectiva els sectors lligats a l'església de base que no pas els laics, al menys a casa nostra. Des del punt de vista laic s'aniria més pel tema de la justícia que no pel de la caritat, és una altra visió, que, de moment, no ha reeixit gaire. Tot i que a tot arreu hi col·labora gent diversa, per damunt d'ideologies. Per això molta gent s'estima més dedicar la casella de la renda a l'església si sap que va a parar a Caritas que no pas a ONGs laiques, moltes de les quals són molt més 'dubtoses'.

Júlia ha dit...

Miquel, sempre hi ha personalismes a tot arreu, a Teresa de Calcuta darrerament també se li han fet crítiques serioses, pel que fa a la institució i a la fama assolida o al tracte que es donava a la gent en alguns llocs de l'Índia regentats per l'ordre.

Això dels avis amb nosaltres és molt relatiu, alguns anaven a parar als hospitals d'aleshores, hi ha poemes i literatura sobre això, i de vegades eren a les cases però una mica 'abandonats', tot està molt mitificat. Jo crec que hi havia molta més misèria abans que no pas ara, amb l'excepció del creixement econòmic dels seixanta, hi ha hemeroteques i documents que ho poden ratificar, això. I les dones tampoc no treballaven totes, moltes feien de criades i infermeres de les cases i sense sou.

Al meu barri durant la postguerra, i, és clar, sota supervisió catòlica -els jesuïtes- al centre de Sant Pere Claver van fer molta bona feina amb la gent, però no es podia donar l'abast.

Un conegut que havia fet tasca a l'Àfrica em va dir que aquí, ni que es dormi al carrer, l'immigrant d'aquells països troba menjar i roba i, sobretot, aigua potable a prop.

I crec que sí ens recordem de les pasteres, també hi ha gent que ajuda com pot i hi ha protestes que sovint no ens arriben sobre el tracte donat a aquestes persones. Un altre
tema són els governs.A Andalusia hi ha xarxes mig clandestines d'ajuda. Però com que això no interessa, ni als mitjans, amb poques excepcions, en sabem ben poca cosa...

Tot Barcelona ha dit...

JÚLIA:
Jo parlo de Barcelona. De la tasca a Barcelona, poc sé de els altres llocs sobre TdC.
I parlo de sor Llucia, abnegada monja política ¿o política monja?, a la que ara sé sumará la Forcades.
Al Cesar lo que és del Cesar. O política o servitud eclesial.
És el meu paré.
Una abraçada.
salut

Francesc Cornadó ha dit...

A mi també Júlia, a mi també m'agradaria que tot fos d'una altra manera, que hi hagues més justícia social i menys beneficencia, opino que la injustícia és el germen dels conflictes socials. Cal ajudar a aquells que ho necessiten i fer-ho amb la solidaritat d'uns pressupostos generals ben gestionats, això ho han de fer els que manen i molt em temo que aquests estàn més preocupats per els seus interesos personals i per a l'espectacle. Avui la caritat a esdevingut espectacle. Ja sabem que allà on no hi arriben les polítiques socials i haurem d'arribar els ciutadans, però ho hauriem de fer amb més discreció i sobre tot amb el vot, donant-lo a aquells que garanteixin una política social justa i solidaria.
Gràcies, Júlia, per haver posat aquest article. Cal parlar de tot això i no deixar-nos enlluernar per "maratons" ostentoses.
Abraçada
Francesc Cornadó

Júlia ha dit...

Miquel, en tots els sectors els més mediàtics normalment son els qui menys penquen, en el sector religiós, en el polític, a l'acadèmic i fins i tot al centre excursionista del barri.

Júlia ha dit...

Francesc, sembla que per ara, malauradament, sense espectacle les coses no acaben de funcionar, gràcies pel comentari.