SOLIDARITATS NADALENQUES INCOMBUSTIBLES

Fa dotze anys, el 2006, vaig encetar aquest blog, que no era el primer. Un parell d'anys abans, amb el mateix nom, en vaig obrir un a Blocat, un servidor català que va funcionar molt bé fins que va morir d'èxit. Això sol passar sovint, en l'àmbit de la nostra complexa cultura. Era pels volts de Nadal i vaig escriure sobre el tema de la caritat i la solidaritat nadalenques, un fet que sembla incombustible i que encara em produeix una certa angúnia, tot i que sé que estic en minoria. La Marató nostrada gaudeix de bona salut pel que fa a recaptar, precisament, per poder millorar la nostra salut col·lectiva. Ha creat tradició i s'ha consolidat i en el seu nom als barris, pobles i poblets s'organitzen tota mena d'activitats, un aspecte ben positiu. En algunes de les quals col·laboro i cotitzo, si cal.

Malgrat això encara penso que una societat madura hauria de comptar amb d'altres instruments per tal d'apaivagar les mancances i necessitats de la gent, la veritat. Recupero alguns fragments d'aquell post del 2006, quan tot potser era mot diferent. O no tant. L'esquerra, per cert, ja no ocupa  tants càrrecs de poder mediàtic... Però a banda de les referències a l'actualitat d'aquell moment, en general, estic d'acord amb el que vaig escriure aleshores.

Caritat, sinònim d’amor, etimològicament parlant, és ara un terme que sembla devaluat, gairebé incorrecte, amb olor de naftalina. Hem optat, aquests darrers anys, per la solidaritat, que ve, si no vaig errada, del sou que es pagava als mercenaris, als soldats. El que passa és que la paraula caritat havia migrat també fins a fer-se gairebé sinònima d’almoina, que crec que ve del grec, i no pas de l’àrab, com podria semblar, i que sembla que és propera, en el seu origen, a compassió, pietat.

Compassió, compartir el patiment, és també una paraula mal vista, avui. Teòricament, no se’ns demana compassió, sembla que compadir-te de qui pateix o de qui té alguna mancança no està bé, que pots ferir l’orgull d’aquestes persones, que cal justícia, i que no tinguin problemes a l’hora de viure i conviure. Però, sovint, la compassió resulta inevitable i fins i tot necessària. I la compassió, quan convé, es manipula i utilitza. Fa poc llegia en una revista literària les respostes a un qüestionari Proust, crec que eren de l’escriptora Amy Tan, i valorava la compassió com la virtud que més apreciava en un home i en una dona. La compassió va lligada a la bondat personal i, de fet, en èpoques difícils, les persones amb problemes s’han de refiar de la bona gent i no pas dels del seu tarannà ideològic. Perquè la bondat és individual, no va lligada a partits polítics ni a associacions solidàries. Amb motiu de les eleccions vaig llegir en un blog que algú volia retirar l’amistat a un amic perquè havia votat Ciutadans. Gran error, perquè en els moments difícils no saps de qui t’has de refiar i una cosa són les proclames fogoses i l’altre els fets. Per això, sovint, és millor no parlar amb els amics I parents propers de política o de religió.

Una bona part de l’esquerra d’abans, que ara ocupa càrrecs de poder mediàtic i promociona maratons on, potser amb bona intenció, es fa espectacle del dolor aliè (i es demana, doncs, d’alguna manera, compassió i també diners, clau de la qüestió), menystenia de forma absoluta les iniciatives d’aquesta mena, en èpoques pretèrites, tal i com fa constar la meva veïna, vedette en atur. Hi havia en anys antics, també, iniciatives destinades a recollir diners per als pobres i malalts, recordo unes campanys pro cama del tuberculoso pobre i també l’emblemàtica campanya benèfica de Ràdio Nacional, amb els senyors Dalmau i Viñas, que va ser tan popular. El que calia, deien -i dèiem, car jo també pensava així aleshores- els joves arrauxats, era justicia, però com que la justicia és tan manipulable, etèria, imprecisa, al capdavall s’ha de tornar a demanar caritat,ves.

Ja en el poder, després de la transició, vaig sentir algú comunista, no sé si l’Eulàlia Vintró, admetent que encara calia demanar diners a la gent per solucionar problemes. Recordo també aquella campanya Aquí hi ha gana, al Raval, que els poders municipals barcelonins van entomar amb aspror i malestar evident. Davant de fets puntuals hi ha hagut moviments caritatius força espontanis, com ara la moguda que va protagonitzar Soler Serrano amb motiu de les inundacions i que aviat va ser controlada pels poders vigents, que no estaven per moviments massius inesperats, encara que es generessin amb objectius humanitaris. En general, els poders polítics, mediàtics, no veuen bé la caritat espontània, per això cada vegada monopolitzen més aquests temes i també els culturals. Ens hem acostumat tant a tot això que cada vegada resulta més difícil organitzar-se al marge del poder per fer qualsevol cosa. Demanar subvencions és ja un primer pas en fals per ser independent, però que, de vegades resulta imprescindible si es vol sobreviure.

Aquests darrers dies he vist totes aquestes persones que no podien anar a passar el Nadal als seus països d’origen, que no saben ni tan sols si podran recuperar els diners. Com que a l'escola tinc molts nens i nenes immigrants, el fet m'ha tocat força el voraviu. No entraré a valorar el perquè de la decisió política ni la gestió, dolenta, de la companyia de vol. Crec, però, que en altres temps potser s’hauria endegat un acte de solidaritat vers aquestes persones, acompanyant-les en la seva estada a l’aeroport, recollint diners per a ajudar-les. Però si no hi ha un rendiment polític, ningú no mou fitxa. De vegades s’ha donat algun fet puntual, però de seguida hi intervenen els partits polítics, a nivell institucional, quan veuen que allà s'hi pot sucar alguna cosa, i la iniciativa s’espatlla de pressa. Només ens movem quan ens mouen o ens deixen moure, encara que ens creiem, de forma innocent, que ho fem per voluntat pròpia. Com és, sinó, que només hi ha manifestacions massives contra guerres on s’impliquen els Estats Units, mentre guerres molt cruels passen de puntetes pels nostres informatis o ni tan sols no s’expliquen mai? Ara ha mort aquest horrible dictador de Turkmenistan, crec que no dic cap barbaritat si constato que la majoria de persones no coneixíem la seva existència ni el seu capteniment, entre altres coses explicaven, amb motiu de la seva mort, que feia televisar les execucions. Un bon amic dels russos, per cert.

Lligada a la solidaritat, a nivell internacional, tenim la cooperació, una nova forma de missionerisme caritatiu postmodern. Fa poc, el vint de desembre, llegia, a La Contra de la Vanguardia, una entrevista a Frank Westerman, que ha escrit un llibre on critica de forma raonada els nous colonialismes. Un tast:

- Después del colonialismo, los occidentales pasaron a enviar cooperantes, 80.000 en África. Creo que las colonias han sido sustituidas por los cooperantes, que ahora serán sustituidos por los ejércitos de paz. El experto internacional que va a "enseñar al Tercer Mundo" es una figura que en los Países Bajos ya no existe, es anacrónica. - ¿Qué ha aprendido de esta historia?

- Que lo políticamente correcto es muy peligroso, porque el hecho de no nombrar las diferencias no significa que no existan. Decir hombre de color en lugar de negro no elimina la discriminación. El primer paso para vivir en convivencia es reconocer las diferencias y ser realista.La cooperació, com la solidaritat, són paraules que es fan servir modernament per emmascarar formes dubtoses d’ajudar els altres, i que no generen el debat que caldria. Moltes vegades les oenagés serveixen per crear llocs de treball al primer món, de fet, cosa que també s’ha criticat en diferents publicacions.

Tornant a les maratons i altres solidaritats mediàtiques, tot plegat hauria de servir per constatar que no hi ha prou diners per a l’investigació, a casa nostra, una evidència, sembla. No es podria canalitzar la donació a través dels nostres impostos i evitar l’espectacle mediàtic, que serveix per a que els famosos es facin propaganda, al capdavall? Veure famosos i populars de diferents camps professionals fent coses una mica excèntriques, com ara tirar-se a una piscina per demanar diners, o esbufegant en una cursa solidària, em fa angúnia, ho sento. Em fa angúnia veure els locutors de la tele o la ràdio, populars, i que generen una mena de fe estranya en el que diuen, conduint aquests programes; em fa angúnia veure com ni tan sols aquell dia es bandeja la publicitat aclaparadora, amb la qual ens obsequien a cada moment, que ens demana consum, consum i consum d’una pila de coses inútils i cares. Per cert, quina despesa representa, la publicitat? No n’hi hauria prou amb uns quants dies sense publicitat I mirar de donar els beneficis a causes justes per arreglar tants problemes?

No m’agrada que es faci espectacle amb el dolor, encara que sigui un espectacle ben intencionat. Crec que si fos una persona afectada per algun dels molts problemes sanitaris que han sortit per la televisió, amb aquesta excusa nadalenca de la marató, no voldria, de cap manera, dir-ne res en públic, al menys en aquest tipus de programes. Sé que hi ha persones que viuen directament aquests problemes i que pensen com jo. També conec opinions contràries, pràctiques, fan falta diners i qualsevol mitjà per recaptar-ne és bo, manifesten. És una opinió respectable, que no comparteixo.

M’agrada la televisió, m’agrada mirar pel·lícules, sèries, concursos, mentre no atemptin contra la meva dignitat i mentre no vulguin salvar-me de res, tema del qual parlava fa alguns dies. És un bon mitjà de distracció, no sóc de les persones que condemnen el missatger. La televisió distreu els avis que no poden accedir a altres distraccions, per exemple, i ha substituït la llar de foc, generant un caliu diferent i familiar davant del sofà de la saleta. Però no m’agrada que em vulguin salvar de res, no vull que m'eduquin, ni que em demanin seriositat davant d’uns temes, mentre la frivolització més escandalosa ocupa una gran part de temps en aquest mitjà, amb el qual hem de conviure des de fa anys, ens agradi o no, de la mateixa manera que hem de conviure amb cotxes, mòbils i supermercats. No m'agrada, per exemple, el tarannà dels informatius d'aquests darrers anys, on les notícies que ocupen més estona són les esportives i, darrerament, les destinades a parlar-nos, altra vegada, de compres i vendes, amb qualsevol motiu: els àpats de Nadal, la tornada a l'escola, les rebaixes, la quantitat de panellets que han fet els pastissers, les desfilades de moda, les estrenes de cinema i moltes altres futileses superficials. Tampoc m'agrada que m'enviïn la mainadera de torn, a dir com he d'educar la família.

(La Panxa del Bou, Nadal 2006)

INCOMODITATS CARITATIVES

Avui dia parlar de caritat o de almoina sembla de mal gust. Hem optat per fer variacions semàntiques, d'aquests tan habituals, amb eufemismes que actualitzen el nostre vocabulari i l'adapten al present. Avui tot és solidari. S'abusa a tort i a dret d'això de la solidaritat i no m'estranyaria que d'aquí uns anys també la paraula fos substituïda per alguna altra de nova creació. 

Quan jo era petita, per Nadal la caritat, en el seu sentit més casolà, més enllà de la virtut oposada a l'enveja i que és sinònim d'amor a la gent, ens amarava de bons sentiments. Per la ràdio, el mitjà estrella d'aleshores, hi havia una campanya constant de recapte pro cama del tuberculoso pobre. La tuberculosi era encara un mal molt present entre la gent, augmentat per les misèries de la guerra i la postguerra. L'extensió del mal entre els joves i criatures, en èpoques passades, s'atribueix a la immensa devastació produïda per les guerres napoleòniques. 

Encara als mestres, quan vaig començar a treballar, a principis dels setanta, ens feien una prova per detectar aquesta malaltia. La gran curiositat és que mai més no ens tornaven a fer cap revisió mèdica, malgrat estar en contacte constant amb criatures. En canvi, abans de fer de mestra, durant els vuit anys que vaig treballar a l'empresa Harry Walker, ens en feien una de gratuïta cada any.

El programa de ràdio estrella dels Nadals passats, però, era la Campaña Benéfica de Radio Nacional, amb els populars senyors Dalmau i Viñas, més simpàtics per la ràdio que no pas en directe, com sol passar amb tantes estrelles mediàtiques de tots els sectors. Al programa hi anaven moltes criatures, a portar quatre rals i a recitar algun poema o cantar alguna cançó. 

Una professora jove de la meva escola ens hi va portar, vam recollir alguns diners, crec que vam arribar a la xifra de setanta-cinc pessetes, i ens vam aprendre diferents poesies. Tan sols jo vaig poder recitar la meva, que era una mica llarga i aviat ens van aviar. La sortida va ser tota una aventura, encara el carrer Aragó era obert i es veien passar els trens. Al programa hi va sortir un conjunt d'aleshores que van cantar allò de anda chiquillo, tira el cigarrillo, márchate a tu casa...

El poema que vaig recitar per la ràdio era Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán. Es una historia emotiva sobre la caritat carrinclona, un senyor benestant passa una nit a la muntanya amb la criatura que li cuida les vaques i aleshores s'adona de com l'explota. Així que l'endemà li diu que li apujarà la setmanada i pren una mica de consciència sobre la injustícia social. 

En una obreta costumista de Benet i Jornet, molt interessant pel que té de reflex de la societat del temps de la campanya benèfica, Quan la ràdio parlava de Fanco, la protagonista va a una emissora i recita un poema i tots els veïns de l'escala l'escolten, embadalits. L'obra la vaig veure al Romea i el paper de la noia rapsoda el feia la Sardà, que encara era joveneta. 

A l'obra també hi surt un matrimoni de trepes que prospera i se'n va a viure a Infanta Carlota. Potser va ser casualitat però a la meva escala uns veïns que van prosperar també se'n van anar a viure a aquest mateix carrer, que aleshores era el súmmum de la modernitat, a uns pisos d'aquells que feien les entitats de crèdit i que es repartien segons recomanacions i coneixences, o sigui, per enxufe. La meva empresa, Harry Walker, va inaugurar allà unes noves i flamants oficines, abans de fer figa amb la crisi econòmica.

L'esquerra de la meva joventut era molt crítica amb això de fer caritat. S'havia de fer justícia i no pas donar almoina, tenien raó, però no van saber com fer-ho quan van manar i l'ajuntament de Barcelona es va sentir molt incòmode amb aquella campanya dels vuitanta, uns anys complicats, miserables en molts aspectes, Aquí hi ha gana, promoguda per sectors diversos, molts dels quals relacionats amb la sempre tan criticada església catòlica. Recordo entre moltes incomoditats la de la senyora Vintró, interpel·lada per la televisió sobre el tema, en aquella època.

Feia anys, en els primers setanta, es va publicar ja un llibre emblemàtic, La Catalunya pobra, que desfeia el mite de la Catalunya avançada, rica, plena, moderna i fashion. Durant els anys trenta, que ja apuntaven maneres tot i que acabessin com van acabar, la societat catalana ja es va sentir trasbalsada en llegir els llibres de Juan Arbó que incidien en la pobresa extrema de certs sectors del sud català, com Terres de l'Ebre. 

La història de la misèria dels anys vuitanta, amb la misteriosa extensió de la droga per tot arreu i amb aquelles barriades marginals farcides de petits delinqüents sense esperança encara està per explicar en profunditat i aquell cinema quinqui mereix tota una tesi doctoral. El tema de l'heroïna va afectar totes les classes socials, crec que no hi ha ningú de la meva edat que no en pugui recordar casos diversos i dramàtics, relacionats amb parents i coneguts, però el cert és que els rics i benestants tenen molts més recursos quan van mal dades. 

Torna Nadal i, tot que hi col·laboro a desgrat, tornen coses com ara els recaptes d'aliments i la Marató. Totes dues iniciatives m'incomoden, ja sé que hi participa gent esforçada i de bona fe, però fa uns dies van entrevistar unes senyores jubilades, abillades amb el dorsal i acabades d'arribar de la perruqueria, encantades de participar cada any en això d'omplir caixes de cartró a la sortida dels mercats, i de forma maliciosa vaig pensar en aquelles dames benestants de les mesas petitorias, què voleu que us digui. Una pel·lícula emblemàtica sobre Nadal és Plàcido, amb el seu humor i la seva mala llet i Cassen, qui per cert, també vivia a Infanta Carlota, en el paper de la seva vida i en estat de gràcia. 

Encara més angúnia em fa la Marató. El primer any que la van organitzar vaig pensar que seria una cosa puntual però s'ha convertit en tradició solidària. Palesa la misèria moral d'una societat que no és capaç de destinar els diners que calen a les coses importants, a la investigació sobre malalties, a la ciència pràctica. Es fa espectacle d'aquestes malalties, hem d'escoltar versions horribles de cançons diverses i tothom sembla encantat d'haver-se conegut. 

Ja sé que a molta gent li encanta, als barris i pobles s'organitzen tota mena de coses per recaptar diners i això forneix llaços entre la gent, tot té dues cares, o moltes. No podríem organitzar els recaptes a través de donatius personals, anònims, discrets? No hi ha manera de dedicar una part més substanciosa dels impostos a comprar menjar per als necessitats, a finançar la investigació? Al capdavall els diners s'amollen igualment. 

Entenc el procés psicològic que fa que ens sentim més conformats donant oli, farina i pots de llegum o participant en la Marató que no pas ingressant uns quants euros en un compte determinat. L'entenc però m'agradaria que tot fos d'una altra manera. Durant tot l'any hi ha, per sort, molta gent dedicada a la caritat solidària, menjadors socials, o l'admirable gent d'Arrels, que intenta pal·liar el gruixut problema dels sense sostre, tan present per tot arreu i cada dia més, o aquesta institució incombustible que és Càritas, amb tants voluntaris esforçats.  Persones que no fan soroll, ni canten, ni reciten, ni surten per la televisió. Potser no podem viure sense espectacle, és la nostra creu mediàtica, això.

Per un costat som generosos amb les necessitats i per l'altra anem a comprar de tot i més, promocionats per invents diversos, com ara això del Black Friday o les nits de les botigues i botiguetes. I potser ha de ser així per tal que tot funcioni tot una mica, malgrat la política i les inquietuds diverses que ens encalcen. M'agradaria saber què opina l'esquerra d'avui, la més jove, sobre totes aquestes coses, més enllà de parlar de remeis dràstics i eteris, com ara acabar amb el capitalisme salvatge, per exemple. Les solucions a llarg termini sempre resulten molt inquietants.

Una altra qüestió que m'incomoda és que per a qualsevol tema es demani opinió a les criatures, també sobre aquests temes solidaris. Als infants els fem dir allò que ens convé i quan ens convé, sempre fan gràcia, és clar, però els manipulem sense concessions, tant quan els demanem una opinió que no poden donar encara de forma crítica com quan els fem empassar, i aquests dies encara més, una publicitat lamentable sobre joguines i joguinetes o llaminadures estranyes. 

Deien, fa anys, que els anuncis dirigits als infants desapareixerien però, com tantes altres propostes ben intencionades, el més calent és a l'aigüera. Quan s'evidencia un problema relacionat amb mancances de tot tipus o amb coses com ara l'horrible situació dels refugiats o les guerres sempre es parla de criatures, sembla que fan més pena que no pas els adults o els vells, quan tots, petits i grans, formen part del mateix bloc, el d'aquesta humanitat imperfecta i fràgil. 

Amb els anys i panys que fa que els mestres de bona voluntat, la gran majoria, hem intentat transmetre bons sentiments i solidaritat a l'escola, encara que de vegades sembla que haguem fet tot el contrari, pels comentaris que escolto sovint sobre els problemes educatius, la nostra societat hauria de ser una meravella. L'altre dia sentia algú que feia una crida al treball en equip a l'escola, suposant que fins ara no s'ha fet. La ignorància és molt agosarada i inventar la sopa d'all, això sí, canviant-li el nom per un altre de més actualitzat, una constant.

Per cert, encara entenc menys aquestes iniciatives que et demanen que per ser solidària nedis, corris, pedalegis, ballis la conga o et posis un llacet de coloraines... No acabo d'entendre què  tenen a veure unes coses i unes altres, la veritat. Suposo que puc ser solidària sense haver de suar la cansalada, vaja.

COSES QUE PASSEN AL MÓN MENTRE JO DESDEJUNO

Si la gent una mica sensible i amb un mínim grau d'empatia no aconseguís centrar-se en la seva pròpia vida seria absolutament impossible continuar amb el dia a dia sabent que a tot el món, que ara no és remot sinó tot just a unes hores d'avió, hi ha gent que les passa molt magres per motius diversos. Aquests dies miro de fer un intent, sempre fallit, per no queixar-me de la calor, queixar-me d'aquests tipus de coses de vegades, i parlo per mi ja que cadascú és com és, em sembla gairebé immoral situat en el context d'un planeta farcit d'injustícies i barbaritats.

Fa uns quants dies alguns periodistes de culte o d'inculte van sucar par amb les imatges d'un programa televisiu en el qual una nena es posava a plorar després que la Merkel, tan odiada, sovint sense matisos, li expliqués, de forma maldestra com anava el tema dels refugiats. Les imatges com sol passar amb això de la  televisió, ens les van repetir una i altra vegada. No sé com la dama en qüestió va caure en el parany televisiu. La televisió i, avui, aquests vídeos virals que ens arriben per tot arreu, creen opinió o fixen les nostres creences prèvies.

Fa anys determinada literatura o la mateixa premsa feien aquesta feina. Expliquen que va fer més contra l'esclavatge dels negres americans La cabana de l'oncle Tom que no pas el coneixement de la realitat pura i dura. El cas és que el tema dels refugiats, com també de tanta gent que potser no es pot considerar exactament un refugiat, però que vol marxar de casa sigui com sigui, jugant-se la vida si cal, no sembla trobar una resposta sensata als països suposadament civilitats i en pau. 

En aquest tema s'ha parlat molt més de la Merkel fent plorar la nena que no pas d'unes dades reals, Alemanya, amb Suècia, és el país que acull més refugiats, fins i tot molt pel damunt de les quotes que li toquen. A Espanya ja sabem que no s'ha acceptat el número previst, i que no s'arribarà ni a la meitat del que es pretenia. És fàcil, avui, recordar drames del passat, ens preguntem més aviat com van poder passar que no pas com és que passen ara, davant dels nostres nassos. 

L'inefable ministre hispànic tan  amic de metàfores i comparacions, va amollar una parrafada sobre goteres, Això de les quotes, va dir, era com si en un edifici amb una mala teulada, en lloc de tapar aquestes goteres les goteres es repartissin per les diferents habitacions. El que passa és que ningú no sap o no vol saber com es podria arranjar la teulada de forma definitiva i, al capdavall, repartir les goteres faria que, al menys, tota l'aigua no caigués damunt del cap dels mateixos.

En aquest tema, a nivell individual, hi pots fer poca cosa. Votar quan toca, algú que creus que serà més sensible amb aquests temes, cosa que no sempre funciona. O mirar-te la gent immigrada amb una mica de comprensió i no amb prejudicis de tot tipus o col·laborar amb alguna ONG. Francesilles. Quan algú es troba immergit en la tragèdia col·lectiva sembla que el món t'oblidi i en molts casos és així i així va ser durant la nostra guerra i les seves llarguíssimes seqüeles. 

No és veritat que coneixent les desgràcies passades aquestes no es repeteixin, les generacions passen de pressa, les mentalitats evolucionen i s'ensopega amb les mateixes pedres o amb unes altres de pitjors. Una gran part del periodisme actual no ajuda gaire a entendre el món però al capdavall potser això és el que toca, que la nostra gran preocupació vital sigui, ara per ara, la calor excessiva d'aquest feixuc estiu i si podrem anar de vacances una mica més lluny del Montseny o la Costa Brava. Quan siguem independents serem més solidaris? 

Newman i altres meditacions

Sembla obligat, avui, parlar de Paul Newman. El cinema té això, que et sembla que coneixes més un actor que t’ha acompanyat al llarg de la teva vida que no pas el veí del costat. La realitat, però, acaba demostrant que els mites també moren, encara que ens en quedin pel·lícules, fotografies, estàtues o pintures. En els seus primers temps se’l comparava amb Marlon Brando. En una altra dimensió, és com allò del Calduch i el Guardiola, que amb els anys canvies de gustos. En èpoques pretèrites m’agradava més Brando, ara de vegades em sembla excessivament histriònic, quan el torno a veure i Newman m’ha anat agradant més i més. Brando va dur una vida estranya, excessiva i disbauxada, Newman, al contrari, familiar, solidària, ordenada (encara que fumés, ep, que no fan més que repetir-ho, i que conduís cotxes a tota pastilla), i va patir també la seva tragèdia familiar, a causa de la mort d’un fill. En unes memòries, Brando explica que un dia es va presentar a casa de la Joanne Woodward, amb intencions eròtiques i ella era amb Newman. I encara hi era ara quan va morir, cosa poc freqüent al món del cinema, i que també ho serà a casa nostra, potser, on, diuen, les separacions i divorcis s’estan disparant de forma exponencial. El fet és que tota una època esta acabant, pel que fa a aquests grans actors, mentre nosaltres, una mica més joves, envellim de forma irremediable i perdem un dia sí i un altre també tots aquests referents que conformaven el nostre imaginari sentimental. El llarg i càlid estiu sempre s’acaba, ai.

Newman era un home solidari amb moltes causes. Sobre la solidaritat, una bona amiga que de vegades tafaneja pel meu blog m’envia una notícia, empipada pel fet que una ONG molt coneguda s’hagi de gastar una pila d’euros per a comprar uns terrenys on edificarà un enorme edifici. Tot això de la solidaritat i de les oenagés desvetlla força reticències, sobretot pel fet que quan agafen molt volum es converteixen en grans empreses i mouen molts euros. No sé si és que no pot ser d’una altra manera i que fins i tot l’eficàcia caritativa demana grans inversions. El fet és que, com llegia no fa massa, ningú no demana massa democràcia ni eleccions obertes a les ongs, en general. No dubto de l’honradesa de moltes d’aquestes institucions, és clar, conec gent excel·lent que hi treballa. Però que per erradicar la pobresa s’hagin de gastar tants diners resulta, si més no, paradoxal i una mica inquietant. Él món del present és, realment, complicat