REIVINDICACIÓ DE LA COMPASSIÓ

La compassió, concepte procedent del terme en llatí cristià compassiō, format per com- («amb») i passiō («patiment»), és un sentiment a través del qual hom comparteix el sofriment d'altri. A diferència de la pietat o de l'empatia, la compassió implica sovint la voluntat d'implicar-se per tal d'alleugerir la pena de l'altre.

És considerada per la majoria de tradicions religioses i per altres corrents de pensament com una de les més grans virtuts.

Un dels sentiments que avui està mal vist, al costat d'això que en diem caritat, és la compassió. Les paraules canvien, amb el temps, i prenen diferents significats, sorgeixen mots nous o reinventats i sovint no és gens fàcil fer-te entendre. M'imagino que així ha estat sempre o gairebé sempre. Aquests dies resulta difícil no fer referència al present i al que estem vivint. Ahir hi va haver un altre d'aquests grans moviments massius, pacífic i festiu, però els mitjans de comunicació i molta gent inquieta amb el que s'esdevé, es quedarà amb la violència nocturna i el tema policial. Els espais que es dediquen, en molts mitjans, però també en intervencions espontànies a les xarxes, incideixen en aquest tema, interpretant-lo segons el pensament de cadascú, és clar.  

Hi ha molta gent moguda per grans idees nacionalistes, polítiques, vaja, però crec que un bon nombre de persones, sense una ideologia monolítica ni excessivament patriòtica, surt al carrer, aquests dies, moguda per la compassió, encara que costi de reconèixer. Compassió per unes bones persones tancades a la presó des de fa dos anys, i els que els en queden. En unes presons que, per cert, sovint mostren una gran laxitud en deixar lliures personatges perversos, assassins difícils de rehabilitar o violadors reticents. La compassió incomoda tothom i és fàcil de manipular, a les grans proclames. Tot es podia haver acabat amb multes, inhabilitacions, coses així, però el poder, de tant en tant, ha de donar la campanada. 

La compassió conté, sovint, una gran part d'impotència. Qui no sent compassió quan, passejant per Barcelona, veu tanta gent dormint al carrer? O quan coneix un malalt terminal, encara esperançat? O quan ens expliquem, sempre a mitges, el sofriment i mort de tanta gent a una gran part del mon? Hi ha corrents ideològics actuals que incideixen en què tot es cosa de la voluntat, allò del querer es poder. Una de tantes fal·làcies, vaja, que potser resulten imprescindibles per tal de viure una mica tranquil i moderadament feliç.

Fa pocs dies s'han commemorat uns assassinats emblemàtics, el de Companys i el de Ferrer y Guardia. Escric a posta la 'y' grega entre els dos cognoms, ja que el personatge se sentia molt poc català i ho escrivia així mateix, encara que no ens agradi recordar-ho. Ni l'un ni l'altre son persones que em resultin retrospectivament simpátiques, cosa que vol dir que no sento, per moltes de les seves idees o dels fets que van protagonitzar, una gran empatia. Però morir d'una forma tan injusta i violenta fa que encara no se'n pugui parlar ni escriure amb objectivitat. En el temps de l'un i de l'altre van morir, de forma injusta i absurda, molta més gent, una part de la qual potser sense una ideologia consolidada i encara més innocents, però la posteritat no en fa bandera. 

Joan Maragall va escriure un article, La ciutat del perdó,  del qual també se n'ha fet bandera i que va propiciar un llibre de Josep Benet que avui és un clàssic imprescindible, potser una mica sobrevalorat, mirat en perspectiva. Maragall era un home compassiu i és la compassió allò que el motiva a escriure el famós article. Com es sabut, Prat de la Riba va vetar i l'article, d'acord amb Maura, i, que jo sàpiga, Maragall no va lluitar gaire per mirar de publicar-lo en algun altre diari. Maragall, de forma més frívola, home de la seva classe social, s'havia queixat en algun escrit anterior dels aldarulls barcelonins que el privaven d'anar a l'òpera o al teatre. 

Hi ha una tendència absurda a comparar el passat amb el present, quan la gent d'avui no tenim res a veure amb la de 1909 o 1939. Vivim, en general, i amb les bosses de pobresa que vulguem reconèixer, molt millor. La situació de la dona ha evolucionat de forma exponencial. Menjar ja no es el problema primordial, ni tan sols dels pobres. El llibre que comentava al post anterior mostra la situació de la gent treballadora en els anys trenta i el miratge que representaven el comunisme i Rússia. Avui no comptem amb aquesta mena de miratges, amb els anys i les lectures vas perdent la innocència, però entenc que la gent jove, i de vegades també els vells, precisem d'ideals esperançats. 

Que algú que no ha utilitzat la violència de forma directa ni indirecta pugui ser engarjolat, avui i aquí, gràcies a les lleis, vol dir que les lleis no som com haurien de ser, ni de bon tros. Montesquieu ja va manifestar que una injustícia feta a un home era una amenaça contra tothom. El problema de la democràcia hispànica és que no ha evolucionat com era d'esperar. hem vist com una monarquia que fins i tot va arribar a ser popular durant la meva joventut, després d'haver semblat una sortida inimaginable poc abans, ha derivat en la caricatura actual i en un sistema que sembla que es pretén hereditari i tot, que ja és gros. La mania persecutòria de la unitat, del no reconeixement d'un país divers, la poca estima per les llengües i cultures que no son la castellana gaudeix de bona salut, ara per ara, i ha perjudicat, fins i tot, la mateixa cultura castellana. Els independentistes convençuts, fa un parell de dècades, no arribaven al vint per cent.

De vegades pensem que el país, l'estat espanyol, però també Catalunya, és, en general, com el veiem des de les grans zones urbanes. Però hi ha molts mons, a la Pell de Brau. No fa molts anys vaig ser a l'Alcàsser de Toledo i em va sobtar com la museïtzació de l'indret estava ben bé com si la guerra s'hagués acabat abans d'ahir. El Valle de los Caídos, el mateix. El problema no és la mòmia de Franco, ni tot aquesta història gairebé d'humor negre, sobre les seves restes. Tot l'indret hauria d'haver estat objecte d'una rehabilitació democràtica a fons. Això, pel que fa als que manen, hereus, ens agradi o no, del franquisme passat per la bugaderia. Per altra banda, hi ha qui no suporta que li expliquis disbarats i assassinats perpetrats pel bàndol contrari. Crec que, per exemple, la lectura actual del Castell de Montjuïc hauria de ser, així mateix, més inclusiva.

Moltes reticències provocades per la pel·lícula d'Amenábar venen d'aquesta manca de reconeixement d'una realitat amb tantes derivacions. És clar que els franquistes van matar més, tenien millors armes, suport alemany i italià, van guanyar la guerra, i van durar un munt d'anys, gràcies a què en acabar la segona guerra mundial la geopolítica ho va veure convenient, i es van beneficiar de la millora econòmica europea, a partir dels seixanta.  I encara duren, com hem comprovat. O dura la seva influència, més o menys descarada. És clar que les ideologies de fons no son comparables, tot i que, per a una persona normaleta, que el matin o torturin uns o uns altres té poca importància si el resultat és el mateix. A mi em dol molt més que es facin disbarats en nom d'una ideologia positiva i progressista que no pas en nom del feixisme, del qual ja sé què en puc esperar.

Vaig anar, al meu barri, a una taula rodona sobre Teresa Pàmies i la seva relació, a causa de la militància comuna, amb Francesc Boix. Pàmies i Boix eren dos adolescents, quan ets tan jove les idees no son sòlides, per més coratge que demostris. Pàmies va ser capaç de reconèixer, amb el temps,  el sectarisme estalinista, però jo diria que amb molts matisos i de forma relativament tèbia, tot i que admirable, considerant la seva biografia. Boix va morir molt jove i no sabem com hauria evolucionat, de sobreviure més anys.

No és fàcil reconèixer errors en nombre dels quals potser has fet o tolerat coses rebutjables. Es va passar de puntetes, a la taula rodona, pel tema dels Fets de Maig, tan incòmodes per als comunistes o per a les lectures massa amables del passat heroic. No era el tema de fons, ho admeto. Era aquella l'època en la qual Luisa Carnés  i tantes persones, joves i no tant, somniaven en la igualtat i fraternitat del mon rus, com en d'altres èpoques s'havia somniat en d'altres utopies. Malauradament, les bones idees es confonen amb els mals resultats aconseguits en la realitat, cas del comunisme però també del cristianisme o de l'anarquisme.

La història real, en general, és molt incòmoda. El present, moltes vegades, també. La gent, la nostra espècie, és com és, calen moltes lectures i reflexions per entendre tan sols una espurna de la complexitat humana, i tenim poc temps per a tanta filosofia. En aquest context i, sent realistes, si no existeix caritat ni compassió i exigim tan sols una improbable i manipulable justícia, em temo que no anem bé. Quan van mal dades, ho sabien molt bé els nostres pares i avis, tan sols et podies refiar de la bona gent, alguna n'hi havia i alguna n'hi ha, i no sempre son de la ideologia que ens fa el pes. Gent per a la qual la bondat i la compassió i la caritat suren per damunt de la ideologia i les proclames, vaja.

SOLIDARITATS NADALENQUES INCOMBUSTIBLES

Fa dotze anys, el 2006, vaig encetar aquest blog, que no era el primer. Un parell d'anys abans, amb el mateix nom, en vaig obrir un a Blocat, un servidor català que va funcionar molt bé fins que va morir d'èxit. Això sol passar sovint, en l'àmbit de la nostra complexa cultura. Era pels volts de Nadal i vaig escriure sobre el tema de la caritat i la solidaritat nadalenques, un fet que sembla incombustible i que encara em produeix una certa angúnia, tot i que sé que estic en minoria. La Marató nostrada gaudeix de bona salut pel que fa a recaptar, precisament, per poder millorar la nostra salut col·lectiva. Ha creat tradició i s'ha consolidat i en el seu nom als barris, pobles i poblets s'organitzen tota mena d'activitats, un aspecte ben positiu. En algunes de les quals col·laboro i cotitzo, si cal.

Malgrat això encara penso que una societat madura hauria de comptar amb d'altres instruments per tal d'apaivagar les mancances i necessitats de la gent, la veritat. Recupero alguns fragments d'aquell post del 2006, quan tot potser era mot diferent. O no tant. L'esquerra, per cert, ja no ocupa  tants càrrecs de poder mediàtic... Però a banda de les referències a l'actualitat d'aquell moment, en general, estic d'acord amb el que vaig escriure aleshores.

Caritat, sinònim d’amor, etimològicament parlant, és ara un terme que sembla devaluat, gairebé incorrecte, amb olor de naftalina. Hem optat, aquests darrers anys, per la solidaritat, que ve, si no vaig errada, del sou que es pagava als mercenaris, als soldats. El que passa és que la paraula caritat havia migrat també fins a fer-se gairebé sinònima d’almoina, que crec que ve del grec, i no pas de l’àrab, com podria semblar, i que sembla que és propera, en el seu origen, a compassió, pietat.

Compassió, compartir el patiment, és també una paraula mal vista, avui. Teòricament, no se’ns demana compassió, sembla que compadir-te de qui pateix o de qui té alguna mancança no està bé, que pots ferir l’orgull d’aquestes persones, que cal justícia, i que no tinguin problemes a l’hora de viure i conviure. Però, sovint, la compassió resulta inevitable i fins i tot necessària. I la compassió, quan convé, es manipula i utilitza. Fa poc llegia en una revista literària les respostes a un qüestionari Proust, crec que eren de l’escriptora Amy Tan, i valorava la compassió com la virtud que més apreciava en un home i en una dona. La compassió va lligada a la bondat personal i, de fet, en èpoques difícils, les persones amb problemes s’han de refiar de la bona gent i no pas dels del seu tarannà ideològic. Perquè la bondat és individual, no va lligada a partits polítics ni a associacions solidàries. Amb motiu de les eleccions vaig llegir en un blog que algú volia retirar l’amistat a un amic perquè havia votat Ciutadans. Gran error, perquè en els moments difícils no saps de qui t’has de refiar i una cosa són les proclames fogoses i l’altre els fets. Per això, sovint, és millor no parlar amb els amics I parents propers de política o de religió.

Una bona part de l’esquerra d’abans, que ara ocupa càrrecs de poder mediàtic i promociona maratons on, potser amb bona intenció, es fa espectacle del dolor aliè (i es demana, doncs, d’alguna manera, compassió i també diners, clau de la qüestió), menystenia de forma absoluta les iniciatives d’aquesta mena, en èpoques pretèrites, tal i com fa constar la meva veïna, vedette en atur. Hi havia en anys antics, també, iniciatives destinades a recollir diners per als pobres i malalts, recordo unes campanys pro cama del tuberculoso pobre i també l’emblemàtica campanya benèfica de Ràdio Nacional, amb els senyors Dalmau i Viñas, que va ser tan popular. El que calia, deien -i dèiem, car jo també pensava així aleshores- els joves arrauxats, era justicia, però com que la justicia és tan manipulable, etèria, imprecisa, al capdavall s’ha de tornar a demanar caritat,ves.

Ja en el poder, després de la transició, vaig sentir algú comunista, no sé si l’Eulàlia Vintró, admetent que encara calia demanar diners a la gent per solucionar problemes. Recordo també aquella campanya Aquí hi ha gana, al Raval, que els poders municipals barcelonins van entomar amb aspror i malestar evident. Davant de fets puntuals hi ha hagut moviments caritatius força espontanis, com ara la moguda que va protagonitzar Soler Serrano amb motiu de les inundacions i que aviat va ser controlada pels poders vigents, que no estaven per moviments massius inesperats, encara que es generessin amb objectius humanitaris. En general, els poders polítics, mediàtics, no veuen bé la caritat espontània, per això cada vegada monopolitzen més aquests temes i també els culturals. Ens hem acostumat tant a tot això que cada vegada resulta més difícil organitzar-se al marge del poder per fer qualsevol cosa. Demanar subvencions és ja un primer pas en fals per ser independent, però que, de vegades resulta imprescindible si es vol sobreviure.

Aquests darrers dies he vist totes aquestes persones que no podien anar a passar el Nadal als seus països d’origen, que no saben ni tan sols si podran recuperar els diners. Com que a l'escola tinc molts nens i nenes immigrants, el fet m'ha tocat força el voraviu. No entraré a valorar el perquè de la decisió política ni la gestió, dolenta, de la companyia de vol. Crec, però, que en altres temps potser s’hauria endegat un acte de solidaritat vers aquestes persones, acompanyant-les en la seva estada a l’aeroport, recollint diners per a ajudar-les. Però si no hi ha un rendiment polític, ningú no mou fitxa. De vegades s’ha donat algun fet puntual, però de seguida hi intervenen els partits polítics, a nivell institucional, quan veuen que allà s'hi pot sucar alguna cosa, i la iniciativa s’espatlla de pressa. Només ens movem quan ens mouen o ens deixen moure, encara que ens creiem, de forma innocent, que ho fem per voluntat pròpia. Com és, sinó, que només hi ha manifestacions massives contra guerres on s’impliquen els Estats Units, mentre guerres molt cruels passen de puntetes pels nostres informatis o ni tan sols no s’expliquen mai? Ara ha mort aquest horrible dictador de Turkmenistan, crec que no dic cap barbaritat si constato que la majoria de persones no coneixíem la seva existència ni el seu capteniment, entre altres coses explicaven, amb motiu de la seva mort, que feia televisar les execucions. Un bon amic dels russos, per cert.

Lligada a la solidaritat, a nivell internacional, tenim la cooperació, una nova forma de missionerisme caritatiu postmodern. Fa poc, el vint de desembre, llegia, a La Contra de la Vanguardia, una entrevista a Frank Westerman, que ha escrit un llibre on critica de forma raonada els nous colonialismes. Un tast:

- Después del colonialismo, los occidentales pasaron a enviar cooperantes, 80.000 en África. Creo que las colonias han sido sustituidas por los cooperantes, que ahora serán sustituidos por los ejércitos de paz. El experto internacional que va a "enseñar al Tercer Mundo" es una figura que en los Países Bajos ya no existe, es anacrónica. - ¿Qué ha aprendido de esta historia?

- Que lo políticamente correcto es muy peligroso, porque el hecho de no nombrar las diferencias no significa que no existan. Decir hombre de color en lugar de negro no elimina la discriminación. El primer paso para vivir en convivencia es reconocer las diferencias y ser realista.La cooperació, com la solidaritat, són paraules que es fan servir modernament per emmascarar formes dubtoses d’ajudar els altres, i que no generen el debat que caldria. Moltes vegades les oenagés serveixen per crear llocs de treball al primer món, de fet, cosa que també s’ha criticat en diferents publicacions.

Tornant a les maratons i altres solidaritats mediàtiques, tot plegat hauria de servir per constatar que no hi ha prou diners per a l’investigació, a casa nostra, una evidència, sembla. No es podria canalitzar la donació a través dels nostres impostos i evitar l’espectacle mediàtic, que serveix per a que els famosos es facin propaganda, al capdavall? Veure famosos i populars de diferents camps professionals fent coses una mica excèntriques, com ara tirar-se a una piscina per demanar diners, o esbufegant en una cursa solidària, em fa angúnia, ho sento. Em fa angúnia veure els locutors de la tele o la ràdio, populars, i que generen una mena de fe estranya en el que diuen, conduint aquests programes; em fa angúnia veure com ni tan sols aquell dia es bandeja la publicitat aclaparadora, amb la qual ens obsequien a cada moment, que ens demana consum, consum i consum d’una pila de coses inútils i cares. Per cert, quina despesa representa, la publicitat? No n’hi hauria prou amb uns quants dies sense publicitat I mirar de donar els beneficis a causes justes per arreglar tants problemes?

No m’agrada que es faci espectacle amb el dolor, encara que sigui un espectacle ben intencionat. Crec que si fos una persona afectada per algun dels molts problemes sanitaris que han sortit per la televisió, amb aquesta excusa nadalenca de la marató, no voldria, de cap manera, dir-ne res en públic, al menys en aquest tipus de programes. Sé que hi ha persones que viuen directament aquests problemes i que pensen com jo. També conec opinions contràries, pràctiques, fan falta diners i qualsevol mitjà per recaptar-ne és bo, manifesten. És una opinió respectable, que no comparteixo.

M’agrada la televisió, m’agrada mirar pel·lícules, sèries, concursos, mentre no atemptin contra la meva dignitat i mentre no vulguin salvar-me de res, tema del qual parlava fa alguns dies. És un bon mitjà de distracció, no sóc de les persones que condemnen el missatger. La televisió distreu els avis que no poden accedir a altres distraccions, per exemple, i ha substituït la llar de foc, generant un caliu diferent i familiar davant del sofà de la saleta. Però no m’agrada que em vulguin salvar de res, no vull que m'eduquin, ni que em demanin seriositat davant d’uns temes, mentre la frivolització més escandalosa ocupa una gran part de temps en aquest mitjà, amb el qual hem de conviure des de fa anys, ens agradi o no, de la mateixa manera que hem de conviure amb cotxes, mòbils i supermercats. No m'agrada, per exemple, el tarannà dels informatius d'aquests darrers anys, on les notícies que ocupen més estona són les esportives i, darrerament, les destinades a parlar-nos, altra vegada, de compres i vendes, amb qualsevol motiu: els àpats de Nadal, la tornada a l'escola, les rebaixes, la quantitat de panellets que han fet els pastissers, les desfilades de moda, les estrenes de cinema i moltes altres futileses superficials. Tampoc m'agrada que m'enviïn la mainadera de torn, a dir com he d'educar la família.

(La Panxa del Bou, Nadal 2006)

INCOMODITATS CARITATIVES

Avui dia parlar de caritat o de almoina sembla de mal gust. Hem optat per fer variacions semàntiques, d'aquests tan habituals, amb eufemismes que actualitzen el nostre vocabulari i l'adapten al present. Avui tot és solidari. S'abusa a tort i a dret d'això de la solidaritat i no m'estranyaria que d'aquí uns anys també la paraula fos substituïda per alguna altra de nova creació. 

Quan jo era petita, per Nadal la caritat, en el seu sentit més casolà, més enllà de la virtut oposada a l'enveja i que és sinònim d'amor a la gent, ens amarava de bons sentiments. Per la ràdio, el mitjà estrella d'aleshores, hi havia una campanya constant de recapte pro cama del tuberculoso pobre. La tuberculosi era encara un mal molt present entre la gent, augmentat per les misèries de la guerra i la postguerra. L'extensió del mal entre els joves i criatures, en èpoques passades, s'atribueix a la immensa devastació produïda per les guerres napoleòniques. 

Encara als mestres, quan vaig començar a treballar, a principis dels setanta, ens feien una prova per detectar aquesta malaltia. La gran curiositat és que mai més no ens tornaven a fer cap revisió mèdica, malgrat estar en contacte constant amb criatures. En canvi, abans de fer de mestra, durant els vuit anys que vaig treballar a l'empresa Harry Walker, ens en feien una de gratuïta cada any.

El programa de ràdio estrella dels Nadals passats, però, era la Campaña Benéfica de Radio Nacional, amb els populars senyors Dalmau i Viñas, més simpàtics per la ràdio que no pas en directe, com sol passar amb tantes estrelles mediàtiques de tots els sectors. Al programa hi anaven moltes criatures, a portar quatre rals i a recitar algun poema o cantar alguna cançó. 

Una professora jove de la meva escola ens hi va portar, vam recollir alguns diners, crec que vam arribar a la xifra de setanta-cinc pessetes, i ens vam aprendre diferents poesies. Tan sols jo vaig poder recitar la meva, que era una mica llarga i aviat ens van aviar. La sortida va ser tota una aventura, encara el carrer Aragó era obert i es veien passar els trens. Al programa hi va sortir un conjunt d'aleshores que van cantar allò de anda chiquillo, tira el cigarrillo, márchate a tu casa...

El poema que vaig recitar per la ràdio era Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán. Es una historia emotiva sobre la caritat carrinclona, un senyor benestant passa una nit a la muntanya amb la criatura que li cuida les vaques i aleshores s'adona de com l'explota. Així que l'endemà li diu que li apujarà la setmanada i pren una mica de consciència sobre la injustícia social. 

En una obreta costumista de Benet i Jornet, molt interessant pel que té de reflex de la societat del temps de la campanya benèfica, Quan la ràdio parlava de Fanco, la protagonista va a una emissora i recita un poema i tots els veïns de l'escala l'escolten, embadalits. L'obra la vaig veure al Romea i el paper de la noia rapsoda el feia la Sardà, que encara era joveneta. 

A l'obra també hi surt un matrimoni de trepes que prospera i se'n va a viure a Infanta Carlota. Potser va ser casualitat però a la meva escala uns veïns que van prosperar també se'n van anar a viure a aquest mateix carrer, que aleshores era el súmmum de la modernitat, a uns pisos d'aquells que feien les entitats de crèdit i que es repartien segons recomanacions i coneixences, o sigui, per enxufe. La meva empresa, Harry Walker, va inaugurar allà unes noves i flamants oficines, abans de fer figa amb la crisi econòmica.

L'esquerra de la meva joventut era molt crítica amb això de fer caritat. S'havia de fer justícia i no pas donar almoina, tenien raó, però no van saber com fer-ho quan van manar i l'ajuntament de Barcelona es va sentir molt incòmode amb aquella campanya dels vuitanta, uns anys complicats, miserables en molts aspectes, Aquí hi ha gana, promoguda per sectors diversos, molts dels quals relacionats amb la sempre tan criticada església catòlica. Recordo entre moltes incomoditats la de la senyora Vintró, interpel·lada per la televisió sobre el tema, en aquella època.

Feia anys, en els primers setanta, es va publicar ja un llibre emblemàtic, La Catalunya pobra, que desfeia el mite de la Catalunya avançada, rica, plena, moderna i fashion. Durant els anys trenta, que ja apuntaven maneres tot i que acabessin com van acabar, la societat catalana ja es va sentir trasbalsada en llegir els llibres de Juan Arbó que incidien en la pobresa extrema de certs sectors del sud català, com Terres de l'Ebre. 

La història de la misèria dels anys vuitanta, amb la misteriosa extensió de la droga per tot arreu i amb aquelles barriades marginals farcides de petits delinqüents sense esperança encara està per explicar en profunditat i aquell cinema quinqui mereix tota una tesi doctoral. El tema de l'heroïna va afectar totes les classes socials, crec que no hi ha ningú de la meva edat que no en pugui recordar casos diversos i dramàtics, relacionats amb parents i coneguts, però el cert és que els rics i benestants tenen molts més recursos quan van mal dades. 

Torna Nadal i, tot que hi col·laboro a desgrat, tornen coses com ara els recaptes d'aliments i la Marató. Totes dues iniciatives m'incomoden, ja sé que hi participa gent esforçada i de bona fe, però fa uns dies van entrevistar unes senyores jubilades, abillades amb el dorsal i acabades d'arribar de la perruqueria, encantades de participar cada any en això d'omplir caixes de cartró a la sortida dels mercats, i de forma maliciosa vaig pensar en aquelles dames benestants de les mesas petitorias, què voleu que us digui. Una pel·lícula emblemàtica sobre Nadal és Plàcido, amb el seu humor i la seva mala llet i Cassen, qui per cert, també vivia a Infanta Carlota, en el paper de la seva vida i en estat de gràcia. 

Encara més angúnia em fa la Marató. El primer any que la van organitzar vaig pensar que seria una cosa puntual però s'ha convertit en tradició solidària. Palesa la misèria moral d'una societat que no és capaç de destinar els diners que calen a les coses importants, a la investigació sobre malalties, a la ciència pràctica. Es fa espectacle d'aquestes malalties, hem d'escoltar versions horribles de cançons diverses i tothom sembla encantat d'haver-se conegut. 

Ja sé que a molta gent li encanta, als barris i pobles s'organitzen tota mena de coses per recaptar diners i això forneix llaços entre la gent, tot té dues cares, o moltes. No podríem organitzar els recaptes a través de donatius personals, anònims, discrets? No hi ha manera de dedicar una part més substanciosa dels impostos a comprar menjar per als necessitats, a finançar la investigació? Al capdavall els diners s'amollen igualment. 

Entenc el procés psicològic que fa que ens sentim més conformats donant oli, farina i pots de llegum o participant en la Marató que no pas ingressant uns quants euros en un compte determinat. L'entenc però m'agradaria que tot fos d'una altra manera. Durant tot l'any hi ha, per sort, molta gent dedicada a la caritat solidària, menjadors socials, o l'admirable gent d'Arrels, que intenta pal·liar el gruixut problema dels sense sostre, tan present per tot arreu i cada dia més, o aquesta institució incombustible que és Càritas, amb tants voluntaris esforçats.  Persones que no fan soroll, ni canten, ni reciten, ni surten per la televisió. Potser no podem viure sense espectacle, és la nostra creu mediàtica, això.

Per un costat som generosos amb les necessitats i per l'altra anem a comprar de tot i més, promocionats per invents diversos, com ara això del Black Friday o les nits de les botigues i botiguetes. I potser ha de ser així per tal que tot funcioni tot una mica, malgrat la política i les inquietuds diverses que ens encalcen. M'agradaria saber què opina l'esquerra d'avui, la més jove, sobre totes aquestes coses, més enllà de parlar de remeis dràstics i eteris, com ara acabar amb el capitalisme salvatge, per exemple. Les solucions a llarg termini sempre resulten molt inquietants.

Una altra qüestió que m'incomoda és que per a qualsevol tema es demani opinió a les criatures, també sobre aquests temes solidaris. Als infants els fem dir allò que ens convé i quan ens convé, sempre fan gràcia, és clar, però els manipulem sense concessions, tant quan els demanem una opinió que no poden donar encara de forma crítica com quan els fem empassar, i aquests dies encara més, una publicitat lamentable sobre joguines i joguinetes o llaminadures estranyes. 

Deien, fa anys, que els anuncis dirigits als infants desapareixerien però, com tantes altres propostes ben intencionades, el més calent és a l'aigüera. Quan s'evidencia un problema relacionat amb mancances de tot tipus o amb coses com ara l'horrible situació dels refugiats o les guerres sempre es parla de criatures, sembla que fan més pena que no pas els adults o els vells, quan tots, petits i grans, formen part del mateix bloc, el d'aquesta humanitat imperfecta i fràgil. 

Amb els anys i panys que fa que els mestres de bona voluntat, la gran majoria, hem intentat transmetre bons sentiments i solidaritat a l'escola, encara que de vegades sembla que haguem fet tot el contrari, pels comentaris que escolto sovint sobre els problemes educatius, la nostra societat hauria de ser una meravella. L'altre dia sentia algú que feia una crida al treball en equip a l'escola, suposant que fins ara no s'ha fet. La ignorància és molt agosarada i inventar la sopa d'all, això sí, canviant-li el nom per un altre de més actualitzat, una constant.

Per cert, encara entenc menys aquestes iniciatives que et demanen que per ser solidària nedis, corris, pedalegis, ballis la conga o et posis un llacet de coloraines... No acabo d'entendre què  tenen a veure unes coses i unes altres, la veritat. Suposo que puc ser solidària sense haver de suar la cansalada, vaja.

Un pobre a la taula, un malalt a la tele

Molta gent una mica grandeta recordarà que quan arribava el temps nadalenc hi havia un programa radiofònic 'estrella'. Era la campanya benèfica de Radio Nacional de España presentada pels senyors Dalmau i Viñas. Crec que el programa s'havia començat a emetre l'any en què vaig néixer jo, el 1948. La sintonia del programa feia una mena de veu d'ànec, quak, quak, i repetien una cantarella que deia: queridos niños y niñas, amados del corazón, señor Dalmau, señor Viñas, ya comienza la emisión.

Per ràdio, a distància, semblava que el senyor Dalmau fos el més vellet i simpàtic i el senyor Viñas el més seriós i distant. El programa consistia en tot un seguit de nens i nenes que portaven algun caleró caritatiu i, a canvi, vivien uns moments de glòria recitant algun poema. Els presentadors es posaven una mica nerviosos si els poemes eren excessivament llargs. Escoltar aquell programa a casa, fent els deures, al costat del braser, era tota una experiència entranyable i infantil, encara més si l'olor de sopes de farigola o de brou de pollastre s'escampava pel nostre univers familiar.

Quan vaig fer ingrès de comerç tenia deu anys i, per sort, vaig tenir una mestra diferent, una noia jove i entusiasta, moderna, que totes les nenes trobaven molt bonica i crèiem que tenia una retirada a Romy Schneider. Es deia Maria de los Ángeles Ruíz Veintemilla. Ens va fer recaptar alguna coseta i ens va portar a veure el programa en directe, tota una aventura.   Tinc un record boirós d'haver travessat el carrer Aragó, aleshores fosc i fumat, per on encara passaven els trens a cel obert.

La senyoreta ens havia fet aprendre poemes a moltes nenes, però només vaig ser jo, que tenia molta grapa i força memòria, qui va poder recitar el que m'havia preparat, Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán, tot un clàssic sobre un pobre pastoret de vaques que una nit és acompanyat per l'amo, en el seu descans nocturn. L'amo es commou en pensar la pobra vida del noiet en comparació amb la dels seus fills i l'endemà, penedit, li apuja el sou. El senyor Dalmau em va fer apressar i no vaig poder recitar la història tan bé com hauria volgut. Crec recordar, fins i tot, que vam recollir setanta-cinc pessetes entre tota la classe, una bona picossada, vaja, considerant que érem gent obrera i més aviat pobra, però que no donava per a gaire recitacions.

També recordo que en el programa hi va actuar un conjunt de l'època que va cantar aquell Bambino del Carosone, en versió castellana, anda chiquillo, tira el cigarrillo, márchate a tu casa... Va ser una tarda inoblidable.

De més gran, influenciada per la propaganda anticaritativa i progressista, aquell programa em semblava, en la distància temporal i des de la mirada rebel de la meva joventut, una carrincloneria. Es deia que no feia falta caritat, sinó justícia, que tot allò de recollir dinerons amb excuses nadalenquens passaria a la història amb la democràcia i que tot plegat eren fantasmades franquistes. Però va resultar que no va ser així, els mateixos polítics que havien bescantat aquella manera de fer van haver d'admetre que encara feia falta recórrer a la bona voluntat de la gent i recaptar com fos, per tal de fer front a les necessitats diverses que la ciutat tenia. Recordo també una campanya barcelonina de fa anys que va provocar molta polèmica, allò de aquí hi ha gana que, per cert, era encara en èpoques pre-immigratòries.

Un dia va venir la TV3 i pel Nadal de fa anys van muntar un programa nadalenc que ha acabat per tenir un gran èxit, la Marató. No ho puc evitar, però tot el muntatge maratonià em sembla molt berlanguià, una mena d'humor negre estrany, amb cançonetes, grans figures cantant -imagino que de forma voluntària, tot i que de fet es fan també, amb la seva participació, propaganda gratuïta-, crides a la solidaritat i a la participació, tot de forma massiva i multitudinària i, a més, amb el testimoni de malalts i discapacitats del tema que toca cada any, tema que va variant, és clar, ja que les desgràcies humanes són moltes i diverses. Sembla que aquí som poc berlanguians o almodovarians, menystenim l'humor negre, que volem creure forani, i resultaria de molt mal gust un Polònia que fes broma del tema de forma xarona. 

No dubto de l'honradesa i la bona fe de tot plegat. Però no puc evitar una certa angúnia i veient aquests muntatges exagerats el record d'aquelles campanyes benèfiques de la meva infantesa em produeix un enyorament íntim i melangiós, el d'uns anys en els quals érem pobres i encara n'hi havia de molt més pobres, i la ràdio ens permetia, ni que fos de forma ràpida i destralera, viure uns instants de fama poètica. M'agradaria que la solidaritat fos discreta, que es recaptés a través dels impostos o de les donacions particulars silencioses i ignorades. Ho sento, no m'agrada la Marató, i les crides nadalenques a la solidaritat em semblen, encara avui, malgrat les seves noves formes, absurdes i folklòriques. No pagaria més la pena dedicar seriosament molts més diners a investigació mèdica en general sense haver de recórrer a aquesta mena de programes?

El que m'estranya és que tot plegat tingui tant d'èxit i que dir quelcom en contra o matisar la parafernàlia de l'esdeveniment televisiu nadalenc faci que et mirin com a un estrany ésser, rebentista i pocasolta. Avui, passejant pel blog d'en Francesc Puigcarbó he pogut comprovar, amb alleujament, que no sóc un bitxo tan estrany com havia arribat a creure.